La sisena onada de Covid-19 provocada per la variant Òmicron està tenint efectes devastadors a Catalunya. Prop de 3.000 ingressats als hospitals públics i més de 500 en estat crític a les UCI, arribant al 40% d’ocupació de llits d’urgències. Centres de salut públics totalment col·lapsats i amb un personal sanitari desbordat i patint una pressió insuportable.
Són més de 100.000 els alumnes confinats sense que pares i mares rebin cap permís laboral retribuït per a fer-se càrrec dels més petits i evitar l’extensió del virus. La teoria de la “gripalització”, usada interessadament per a justificar la falta de recursos i assegurar que els treballadors i treballadores seguim produint perquè els rics se segueixin fent més rics, pretén amagar l’esgarrifosa realitat actual: desenes de persones moren cada dia per Covid-19.
Davant d’aquest horror, el Govern no està prenent cap mesura decisiva per a protegir les famílies treballadores i enfortir la sanitat pública. Ben al contrari, manté les retallades i polítiques capitalistes que perpetuen el patiment en tots àmbits del nostre dia a dia, a pesar de la seva retòrica buida sobre la necessitat de lluitar contra les desigualtats socials.
Per una altra banda, en el terreny de la lluita contra el règim del 78 i per la República catalana, la suposada taula de diàleg continua completament paralitzada. Assistim a més a una nova i greu ofensiva per part dels tribunals franquistes contra el català, reduint-se l'oposició del Govern a interposar recursos judicials, ja perduts, i a mantenir una xerrameca buida que no qüestiona en els fets aquest nou cop contra els nostres drets lingüístics. Aquesta estratègia lluny d'acostar-nos a la República ens n’allunya.
El Govern afavoreix el capital a costa de les nostres vides
L’arribada de Pere Aragonès a la presidència no ha suposat el gir a l’esquerra que va prometre després dels resultats de les urnes. Els intercanvis de carteres en diverses conselleries no han modificat l’essència de les mesures dretanes de l’anterior Govern de Junts presidit per Quim Torra.
Aragonès no només ha mantingut el rebuig a intervenir la sanitat privada per a posar-la al servei de les necessitats de la població, sinó que mostra la seva disposició a continuar garantint el fabulós negoci per a les grans multinacionals farmacèutiques, biotecnològiques i sanitàries. El passat 18 de gener el Govern i el govern central presentaren davant de representants de les principals empreses del sector a Catalunya un dels “projectes estratègics” inclosos en els Fons Next Generation de la UE, “Salut d’Avantguarda”, que regarà amb centenars de milions d’euros públics els empresaris en nom de la tristament coneguda a Catalunya “col·laboració publico privada”, que a Catalunya ja suposava en 2018 el 26% de la despesa sanitària, el doble que a Madrid.
El col·lapse de l’atenció primària desemboca en una saturació salvatge de les urgències. Catalunya és la comunitat de tot l’Estat amb més pacients en llistes d’espera: 141.000, el doble que al Madrid de Díaz Ayuso!, que romanen una mitjana de 152 dies. Un recent estudi assenyala que la meitat del personal sanitari es troba en risc alt de patir una malaltia mental i que les seves tendències suïcides tripliquen la mitjana. Mentre això passa, el Govern aprofundeix en l’infrafinançament, la privatització de la sanitat pública i l’explotació dels treballadors i treballadores.
El Govern manté aquesta mateixa postura negligent a l’educació pública. A la falta de professores i les elevades ràtios, s’hi suma que no s’estan cobrint dos terços de les substitucions disparades pels contagis del personal docent, ni lliurant el material sanitari necessari, ni realitzant els testos d’antígens i PCR necessaris per a trencar les cadenes de contagi. El canvi de protocols del Departament ha estat caòtic i constant. L’actual relaxament del confinament està pensat per assegurar que els empresaris disposin de la força de treball dels pares i mares dels nens i nenes.
En un moment en què la pobresa infantil està disparada, un 32% a Catalunya i un 34% a Barcelona –mitjana estatal del 30%–, i la quantitat i quantia de beques menjador són totalment insuficients, el Departament està negant beques menjador a centenars de joves i infants migrants o fills i filles de persones migrades perquè els progenitors no disposen de DNI o NIE.
Això sí, per a l’escola privada-concertada sempre n’hi ha diners. El Govern es troba actualment en procés de renovació de tots els concerts, incloent els de l’Opus que segreguen per sexe, ja que la justícia franquista s’ho imposa i el Govern ho accepta. Mentre hi ha un dèficit estructural de places a l’educació pública, especialment en el cas de la Formació Professional, el curs passat van sobrar més de 16.000 places privades-concertades, és a dir, places que no van ser cobertes tot i ser finançades amb diners públics!
ERC, o com no predicar amb l’exemple
Aquesta pràctica nefasta d’ERC al capdavant del Govern contrasta àvidament amb allò que defensa de paraula en el Congrés dels Diputats.
Gabriel Rufián ha assenyalat correctament que la reforma laboral de Yolanda Díaz “no és ni tan sols una reforma, sinó un maquillatge de la llei del PP” i ha defensat mesures favorables als treballadors i treballadores catalanes com la prevalença del conveni autonòmic sobre l’estatal, restablir l’autorització dels ERO per part de l’Administració, la millora de la indemnització per acomiadament i l’augment de les inspeccions de treball.
Sobre la llei Mordassa, Rufián incideix en “no normalitzar l’actuació policial en què es produeixin abusos”, endurint les sancions als policies que “s’extralimitin”, i en prohibir les pilotes de goma, posant com a exemple els ulls buidats a Catalunya.
Les paraules d'ERC ressonen amb enorme hipocresia perquè xoquen de pla amb la pràctica que duu a terme en el Govern.
Què ha fet Roger Torrent, conseller de Treball d’ERC, per a mantenir els llocs de treball destruïts per Nissan més que demanar a l’empresa “responsabilitat”, malgrat les ingents subvencions públiques que va rebre durant anys de la Generalitat? Què ha fet en el recent tancament de Mahle a Vilanova i la Geltrú, que deixa sense feina a 343 treballadors i treballadores, més que afirmar “si tinguéssim a les nostres mans l'autorització d'administració dels ERO, haguéssim pogut actuar d'una manera molt intensa”? I sobre tot, allà on sí tenen competències, com a la Generalitat o als Ajuntaments on governen, per què no acaben amb una temporalitat crònica que afecta més de 120.000 treballadores i treballadors, sent la taxa d’interines en sectors com justícia i salut superior al 50%? Per què no han escoltat les reivindicacions de les milers d’interines que han anat a la vaga contra el Govern exigint estabilitat i llocs de treball dignes? Les justificacions de “falta de competències” no són més que excuses buides.
N’és un altre exemple l’actuació de l’alcalde de Salt d’ERC, Jordi Viñas, durant la vaga indefinida dels treballadors i treballadores de la neteja de la ciutat (FCC). En comptes de posar-se al costat de la plantilla, donar suport a les legítimes reivindicacions de les treballadores i municipalitzar el servei per a garantir unes condicions laborals dignes, aquest alcalde d’ERC els va donar l’esquena i va col·laborar amb l’empresa en les seves mesures de pressió cap a les treballadores, vulnerant i esquirolejant el dret a vaga amb la contractació d’una altra empresa i amenaçant-les amb què unes altres ocuparien els seus llocs de treball si no tornaven a la feina. Aquesta és la política laboral concreta, del dia a dia, que desenvolupa ERC, més enllà dels enginyosos discursos de Rufián al Congrés dels Diputats.
Què ha fet Joan Ignasi Elena, conseller d’Interior designat per ERC, per a posar fi a la violència policial salvatge dels Mossos d’Esquadra? Absolutament res, més enllà d’assenyalar que cal debatre sobre els projectils de foam “sense partidismes” o que publicarà “íntegrament” els protocols dels Mossos”! Mentrestant, els mossos segueixen buidant ulls amb escopetes de foam i reprimint amb violència activistes en defensa del dret a l’habitatge i treballadors que exerceixen el dret a vaga com els amarradors del Port de Barcelona. La Generalitat fins i tot es manté com a acusació particular contra activistes independentistes encausats per exercir el seu dret democràtic de manifestació i lluitar per la república i la independència.
Aixequem l’oposició d’esquerres al Govern amb la lluita als carrers!
El sistema especial de les llicències d’edat, amb el qual el Parlament atorga 1,7 milions d’euros cada any a 21 exalts funcionaris sense treballar, es va posar en marxa sota la presidència d’Ernest Benach (ERC). L’enorme escàndol provocat per aquestes pomposes retribucions ha obligat Laura Borràs a posar fi a aquests retirs daurats, però la Mesa no ha anunciat la seva retroactivitat ni esclarit si es cancel·laran les 12 llicències concedides l’any passat. A hores d’ara, el Parlament segueix sense informar sobre quants diners s’han emportat els 50 exalts càrrecs que s’hi han vist beneficiats. Un altre exemple de la putrefacció de la política parlamentària burgesa.
Els privilegis dels alts funcionaris i diputats i càrrecs del Govern, les portes giratòries i els rècords de guanys de les grans empreses contrasten amargament amb la desigualtat social que de forma apressant pateix Catalunya. Les dades de pobresa són les pitjors en deu anys. La renda per càpita al districte barceloní de Sarrià – Sant Gervasi o a la localitat de Sant Cugat és cinc vegades superior a la de barris com la Font de la Pólvora a Girona i Sant Roc a Badalona. A la ciutat de Barcelona, un veí de Torre Baró o Vallbona viu 9 anys menys de mitjana que un veí de Pedralbes.
Tot i les enormes necessitats socials existents, del col·lapse de la sanitat i l’educació pública, del drama dels desnonaments o de l’increment exponencial de la pobresa, les desigualtats i la precarietat laboral, el Govern de la Generalitat centra tots els seus esforços en convèncer-nos de les bondats dels Jocs Olímpics i Paralímpics d’Hivern 2030, com feia fa uns mesos amb l’ampliació de l’aeroport del Prat. Iniciatives que, com els tan esperats fons europeus, només tenen un objectiu: omplir encara més les butxaques de les grans empreses catalanes i espanyoles a costa de, en el millor dels casos, crear llocs de treball temporals, precaris i amb salaris de misèria.
Davant d’aquesta política parlamentària i institucional que es demostra impotent per a resoldre els problemes del jovent i la classe treballadora, és el moment de recuperar la iniciativa i tornar als carrers de forma contundent. Malgrat les enormes dificultats que hem enfrontat en aquests dos anys de pandèmia, tant a Catalunya, com a l'Estat espanyol i al món, hem assistit a mobilitzacions, lluites, esclats i fins i tot insurreccions. La recent vaga del metall Cadis n’és un bon exemple, i de la disposició a lluitar de la classe obrera quan es presenta l'oportunitat. Desgraciadament, els dirigents reformistes de l'esquerra parlamentària, en comptes d'impulsar aquestes batalles, actuen, ja sigui UP en el govern central o ERC a Catalunya, com apagafocs de la mobilització i com a garants de la pau social.
Per això mateix des de l'esquerra revolucionària hem d'aixecar una alternativa anticapitalista als carrers. Aquest és el paper que ha de fer la CUP. Sí que n’hi ha de condicions. En la darrera Assemblea Nacional Organitzativa de la CUP una aclaparadora majoria de la militància s’expressà en contra d’entrar al Govern. Això, juntament amb l’encertada negativa a donar suport als pressupostos, demostren la disposició a la lluita i ha de servir a la CUP per a trencar definitivament la supeditació a un Govern que retalla, reprimeix i rebutja la república.
La CUP té una gran oportunitat per a articular la lluita contra les polítiques del Govern, però cal fer-ho des dels carrers, organitzant el moviment obrer al voltant del sindicalisme combatiu, cada vegada més representatiu a Catalunya, i utilitzant els seus importants recursos institucionals i mediàtics per a impulsar un pla de mobilitzacions contundent contra les polítiques del Govern. Necessitem aixecar una forta oposició d’esquerres als carrers, que vinculi les lluites i les cohesioni amb un programa de transformació social i la defensa de la república catalana socialista. Ni un pas enrere!
És el moment de la lluita i l’organització!
