La lluita al carrer és el camí!
Ja han passat més de 100 dies del Govern de coalició PNV-PSE, i un Urkullu inflat com un titot ha presentat els pressupostos al parlament basc i les línies estratègiques per a la pròxima legislatura. Quin és el denominador comú de la seua política? L’aplicació de més retalls, més mesures anti-obreres i la completa renúncia al dret d’autodeterminació.
La política del PNV i el PSE: una recepta per a més desigualtats socials
Mentre el pagament d’interessos i amortització del deute a la banca se’n porta ja un 10% del pressupost de la CAB, 1.000 milions d’euros, molt més que tota la partida “d’ocupació i polítiques socials”, es calcula que a Hego Euskal Herria hi ha 334.000 persones que estan en risc d’exclusió social. Amb les xifres presentades al parlament de Gasteiz, la RGI a soles arribarà a 63.317 perceptors en la CAB, un 2% menys que el darrer any. És a dir, el govern basc, la coalició entre la socialdemocràcia i la burgesia basca, endureix les condicions d’accés a una renda que tracta d’evitar l’exclusió social precisament quan el rebut de la llum ha assolit aquest hivern màxims històrics.
Urkullu i els dirigents del PSE poden parlar tots els dies de “pressupostos socials”, però la realitat és concreta: mentre les companyies elèctriques continuen obtenint beneficis obscens (sols en els nou primers mesos del 2016 Iberdrola va guanyar 2.041 milions d’euros i Endesa 1.305 milions), la pobresa energètica arriba ja a unes 244.000 llars a Hego Euskal Herria. Però no sols es tracta del fred hivern. L’any passat, segons dades judicials, van ser desnonades del seu habitatge 1.150 famílies malgrat haver-se aprovat una Llei d’habitatge que, suposadament, obliga l’administració a garantir totes les persones el dret a sostre. Segons el pressupost presentat, aquesta tot just compta amb 191 milions d’euros (el 1,73% del pressupost total que són 11.059 milions d’euros), i en tota la CAB es dediquen tan sols 24 milions a lloguer de pisos protegits i 10 milions a compra d’habitatges, una ridiculesa front a les necessitats socials.
En la sanitat i l’educació públiques, greument deteriorades després d’anys de retalls socials, tampoc hi haurà millores. Els sindicats presents al sector sanitari han tornat a denunciar la situació alarmant de la sanitat producte de la precarietat i la saturació que es produeix quan hi ha el més mínim problema sanitari com la darrera epidèmia de la grip. Es busca el “foment d’interessos privats i es porta la ciutadania cap a un model de mercantilització dels serveis públics”, com ocorre amb el sector d’ambulàncies que manté una llarga vaga a Àlaba on s’han reduït els salaris fins a un 20%. En la CAB hi ha un complex trencaclosques d’empreses subcontractades per Osakidetza. La darrera ha sigut les privatitzacions dels serveis de llenceria i cuina de l’Hospital d’Urduluz, del de bugaderia a Leza i la pretensió de fer el mateix amb el servei de rehabilitació a l’Hospital d’Eibar.
En el sector públic basc s’han destruït 21.400 llocs de treball públic els darrers anys i s’ha generalitzat la precarietat. La interinitat a l’administració basca afecta un terç dels treballadors públics: en Osakidetza és del 34,8%, en Educació del 38%, en neteja i cuina és del 60%, mentre que a l’administració general autònoma és del 35% i en EITB del 25%. I tot això en un context on se sumen ja 179.943 aturats a Hego Euskal Herria, i 6 de cada 10 persones en situació de desocupació no reben cap prestació. Si es decidira aplicar les substitucions des del primer dia i es realitzaren ofertes públiques d’ocupació de tots els llocs estructurals i de les baixes vegetatives paralitzant la privatització i subcontractació de serveis, es podrien crear 35.000 llocs de treball al sector públic.
Aquells que tenen treball fixe tampoc es lliuren dels retalls. La negociació col·lectiva està paralitzada (hi ha 300.000 treballadors sense conveni), mentre la reforma laboral ha disparat la precarietat laboral. La CAB és el segon territori de l’Estat amb un major nombre de llocs de treball a temps parcial, el 17,8% i l’únic on els salaris han reduït la seua capacitat de compra en 700 euros els dos darrers anys.
La qüestió nacional i la lluita pel socialisme. Quins són els aliats de la joventut i els treballadors d’Euskal Herria?
És absolutament deplorable que aquesta política reaccionària, que no té res a envejar a la que practica el PP al govern estatal, intente ser presentada com a una acció de govern progressista. I és que, malgrat les dades i comptar amb un Govern en clara minoria, el PNV espera traure còmodament endavant totes les seues propostes amb mínimes cessions. Amb el PSE al govern, tots els partits de l’oposició han mostrat les seues ànsies per negociar, els primers populars. Les relacions del PNV amb el Partit Popular són cada vegada millors. La feblesa del govern de Rajoy ha obert les portes al PNV que s’ha llançat ràpidament a pactar contrapartides al recolzament als pressupostos estatals, com les inversions en el TAV, les quotes i les transferències pendents.
Que faça això el PP es comprensible. Per sobre de tot és un partit de la burgesia espanyola, i els uneixen moltes coses amb el burgesos bascs, en primer lloc la defensa dels beneficis capitalistes. El que no és justificable és que la direcció d’EH-Bildu també s’haja expressat una vegada i altra a favor d’arribar a un acord en matèria pressupostària amb el PNV. És evident que l’actual majoria que dirigeix EH-Bildu veu al pacte amb el PNV l’orientació estratègica que, suposadament, ens permetrà assolir més justícia social i fins i tot el dret a l’autodeterminació i la independència. Però, és realment així?
Obrir la via al pacte i la negociació abandonant la lluita al carrer sols està aconseguint nous retrocessos en drets socials i també en la qüestió nacional. Com ha dit Arnaldo Otegi en la entrevista publicada en GARA el 5 de març, “El PNV no està en un procés sobiranista perquè, entre unes altres coses, sense estar en ell, li va prou bé i per a què ficar-se en embolics”. En aquest context, Urkullu es distancia del procés sobiranista català i marca 2020 com a escenari per a aconseguir un “pacte bilateral” amb l’Estat que siga sotmès a consulta mitjançant un referèndum. Això és tot. Ni defensa del dret d’autodeterminació ni res que li semble.
L’experiència històrica ha demostrat que el combat pels drets democràtics i socials és el mateix. Però pretendre donar-lo junt als representants de la burgesia basca sols pot conduir a la més completa frustració, si més no a una derrota sense pal·liatius. A l’entrevista que hem citat, el company Otegi afirma: “Cal convergir en lluites globals. Fent-les globals va a ser difícil guanyar; fent-les per separat és, senzillament, impossible”. Aquesta idea és totalment correcta. La unificació de totes les batalles de la classe treballadora i la joventut contra l’adversari comú, la burgesia, s’arrope amb la bandera que vulga, és la pre-condició per a assolir victòries. Dividir la lluita dels treballadors i la joventut a Euskal Herria en línies nacionals sols la debilita i dificulta oferir una alternativa real al sistema capitalista i a l’opressió nacional. Necessitem un programa basat en l’internacionalisme de classe, que unisca les nostres forces amb la dels treballadors a l’Estat espanyol, francès i de tot el món i que faça seua també la bandera de la lluita contra l’opressió nacional i pel dret d’autodeterminació.
La direcció de l’esquerra abertzale no ha volgut convergir en mobilitzacions molt importants que la joventut i el moviment obrer de la resta de territoris està lliurant contra el PP, Ciudadanos i el PSOE. S’han negat a confluir amb les vagues contra les revàlides franquistes, la LOMCE i el 3+2 convocades pel Sindicat d’Estudiants; s’han mantingut al marge una vegada i una altra de pràcticament totes les lluites que es convoquen a nivell estatal com les de la marea blanca, la verda o les marxes de la dignitat. Però continuen sorgint noves lluites de treballadors d’una importància clau. Conflictes que necessiten i mereixerien el seu total recolzament, com la vaga dels estibadors. Més encara quan el PP està demanat al PNV la seua col·laboració per a fer-la fracassar.
Aquesta posició de declarar la idoneïtat d’unificar i convergir en les lluites globals, però després en la pràctica no fer-ho, és una completa contradicció. El mateix que recolzar-se en el PNV per tal d’aconseguir els drets democràtics nacionals del nostre poble, com el dret d’autodeterminació.
Euskal Herria com Catalunya no tenen sols un motor com afirma Arnaldo Otegi: “la qüestió nacional”, sinó dos motors, la qüestió nacional i la qüestió social i ambdós van units. Pretendre separar-los i enfrontar-los com si foren contradictoris, sempre ha dut al desastre. Renunciar a dirigir contra el PNV la lluita de la classe treballadora i la joventut per millorar les nostres condicions de vida, amb el pretext que són aliats necessaris en la qüestió nacional, és donar oxigen a Urkullu i als capitalistes bascs. El company Otegi afirma que “si conquerirem un estat independent, a nosaltres ens donaria igual que l’hegemònic fora el PNV duran els següents vint anys.” Sincerament, no creem que a la classe treballadora i la joventut basca li donara igual que seguisca governant el PNV després d’estar patint any rere any continus atacs i retalls de nivell de vida i de les conquistes socials.
Als que ens batem tots els dies pels drets democràtics d’Euskal Herria no ens dóna el mateix continuar amb el mateix tipus de regim capitalista. Volem una Euskal Herria socialista, alliberada d’opressió i repressió, on la justícia social i l’autèntica democràcia de la majoria siga realitat! En això estem al costat del revolucionari irlandès James Connolly quan va assenyalar: “Si demà feu fora l’exèrcit anglès i alceu la bandera verda sobre el Castell de Dublín, o empreneu l’organització d’una república socialista o tots els vostres esforços hauran sigut en va. Anglaterra encara us dominarà. Ho farà mitjançant els seus capitalistes, els seus terratinents, mitjançant tot el conjunt d’institucions comercials i individuals que ha implantat en aquest país i que estan arruixades amb les llàgrimes de les nostres mares i la sang dels nostres màrtirs. Anglaterra us dominarà fins a dur-vos a la runa, fins i tot mentre els vostres llavis oferisquen un homenatge hipòcrita al santuari d’eixa Llibertat la causa de la qual vau trair. Nacionalisme sense socialisme no és més que covardia nacional….”
En la mateixa entrevista Otegi afirma que en Grècia (un país teòricament independent al marc de la Unió Europea i del capitalisme), Tsipras no va poder fer una altra cosa que allò que li exigia la Troika fins i tot tenint el suport majoritari del poble grec perquè ningú es va mobilitzar per a recolzar el poble grec. Això no és veritat. Tsipras i el seu govern van claudicar davant la Troika, traint les aspiracions de la classe obrera i la joventut. És absolutament gratuïta l’afirmació que la classe treballadora a tota Europa no els haguera donat suport davant els atacs de la Troika, si de forma valenta hagueren cridat els oprimits d’Europa a resistir a la Troika, i paral·lelament Tsipras haguera adoptat mesures socialistes enèrgiques nacionalitzant la banca i els sectors estratègics de l’economia per a garantir la defensa de les persones front als interessos del capital financer.
Cal passar a l’acció i impulsar la mobilització de masses unitària
Les condicions per a una nova ofensiva de la mobilització de masses i el trencament d’una pau social artificial estan madures. Per suposat, les forces que pretenen contra-restar una tornada a la lluita als carrers també hi existeixen i actuen. La burocràcia sindical d’UGT i CCOO continua enquistada en la seua política de pacte social, fent gala d’una gran feblesa quan pretenen mobilitzar a toc de xiulet. La direcció colpista del PSOE, aferrada a les faldes del PP, continua maniobrant en un intent desesperat per controlar la crisi interna, però l’horitzó està ple de mals presagis per a ells. En Podemos hem assistit a l’intent més seriós de la classe dominant per traure Pablo Iglesias de la capçalera, i han aconseguit tot el contrari.
Com ja ha ocorregut en nombroses ocasions, l’impuls vindrà des de la pressió que les masses imposen front l’ofensiva de la dreta i la continuïtat dels retalls i l’austeritat. Les grans vagues estudiantils d’octubre i novembre impulsades pel Sindicat d’Estudiants han suposat una gran victòria. La retirada de les revàlides franquistes demostra que és possible derrotar els plans del PP a condició d’alçar una estratègia de lluita conseqüent, massiva i sostinguda en el temps. Però aquest exemple no és l’únic.
Les mobilitzacions que abarroten els carrers d’Andalusia des del darrer mes de novembre en defensa de la sanitat pública i contra les polítiques de privatització de Susana Díaz, o la gran manifestació del 19 de febrer a Barcelona, amb més de 500.000 persones en recolzament als refugiats i denunciant les polítiques racistes de la UE, reforcen el que diem. A aquestes convocatòries se sumen les realitzades a Hego Euskal Herria: vagues educatives el 9, 22 i el 23 de març, la gran manifestació a Gasteiz del 18 de març contra la re-apertura de Garoña, i la manifestació del 1 d’abril a Bilbo organitzada per la majoria sindical en defensa dels drets socials i contra els retalls.
L’experiència ha demostrat que el canvi que necessitem els oprimits no vindrà de la mà d’aliances amb la burgesia, ni de la retòrica parlamentària. Acabar amb la xacra de la desocupació, dels retalls, els desnonaments, la precarietat i la pobresa creixent, i conquerir el dret d’autodeterminació, exigeix un combat frontal contra el capitalisme i les institucions en què es basa. Per això, la direcció d’EH-Bildu, i també d’Elkarrekin-Podemos, tenen una gran responsabilitat: impulsar la mobilització massiva, unitària i amb un programa anti-capitalista clar. Volem unitat, sí, però amb els que lluiten, amb els que batallen contra les injustícies del sistema, amb tots els treballadors i joves que es mobilitzen, siguen d’on siguen.
No podrem conquerir els drets democràtics nacionals sense defensar els nostres drets socials. No podrà haver llibertat per a Euskal Herria sense socialisme.
