La lluita per la república i les tasques de l'esquerra anticapitalista
En les últimes setmanes, les direccions d'ERC i la CUP han estat negociant amb la major discreció un acord per a garantir la investidura de Pere Aragonès com a President. El preacord va ser anunciat aquest diumenge i la consulta a la militància de la CUP ha posat de manifest els enormes dubtes i qüestionament d'amplis sectors de les bases a la política plantejada per un sector destacat de la direcció de subordinar-se políticament a ERC i Junts i fins i tot integrar-se en el Govern.
La consulta, que s'ha caracteritzat per una baixa participació i un mètode extremadament confús basat en tres preguntes enllaçades, ha llançat un resultat molt crític amb la direcció. Tan sols 560 militants han votat sí, el 59% dels participants, mentre que el 38% ho ha rebutjat obertament. Però el més significatiu és que el 85% del total considera l'acord insuficient i va votar a favor de lluitar per més. (*)
Quins objectius persegueix la direcció d'ERC amb aquest acord?
El que està en discussió és molt més que una maniobra tàctica. La qüestió és si la CUP arribarà a un acord estratègic amb aquelles formacions que, a més de sofrir la repressió de l'Estat i la judicatura franquista, s'han destacat en aquest temps per emparar polítiques neoliberals, privatitzadores i repressives amb la protesta social, encara que les hagin intentat embolicar amb la bandera del processisme i la independència. En definitiva, la qüestió és si es pot avançar seriosament en la lluita per una república al servei dels treballadors i el jovent de la mà d'aquells que volen enterrar el mandat de l'1 d'octubre de 2017, negociar amb l'Estat el retorn al consens autonomista, i posar fi al moviment de masses.
Per a entendre l'acord aconseguit entre les direccions d'ERC i la CUP, cal identificar les forces motrius que han impulsat el moviment d'alliberament nacional en l'últim període.
Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14-F van il·luminar un reforçament de l'independentisme —per primera vegada va recollir la majoria de vots amb el 52% i va aconseguir 74 escons—, i van mostrar un aprofundiment del gir a l'esquerra en el seu si. A la tremenda patacada que va sofrir l'herència del pujolisme (PDeCAT i PNC), se li uneix la primera victòria d'ERC des de la restauració de la Generalitat mantenint el 21,3% de suport de 2017 i 1 escó més, i el creixement de la CUP, que augmenta un 2,2% i obté 5 escons més. El missatge de les eleccions del 14-F va ser clar: cal continuar la lluita per la república catalana i acabar amb la repressió, les retallades, els desnonaments i les polítiques privatitzadores.
Amplis sectors de treballadors i joves van considerar que amb ERC al capdavant del Govern s'aconseguiria una gestió més “progressista” que amb Junts (en la seva direcció destaquen representants directes de la burgesia). No obstant, la política practicada per ERC en aquests anys des de les seves conselleries i vicepresidència ha estat basada en el manteniment de les retallades socials de la dreta i les mesures proempresarials.
Per part seva, la CUP va agrupar el vot dels sectors més combatius i compromesos amb continuar la lluita per la república i contra les polítiques capitalistes, recollint la crítica per l'esquerra a la lamentable gestió de la pandèmia del Govern JxCat-ERC.
No és casualitat que la direcció d'ERC, identificant el gir a l'esquerra que reflecteixen els resultats electorals, hagi prioritzat aconseguir un acord amb la CUP abans que amb Junts, amb l'objectiu a més de què aquest vagi més enllà de la investidura. La direcció d'ERC continua batallant amb la de Junts per l'hegemonia i la direcció de l'independentisme. Amb el pacte amb la CUP, ERC vol diferenciar-se de Junts per l'esquerra i, al mateix temps, limitar l'oposició de la CUP al futur Govern esforçant-se perquè els cupaires en formin part.
Subscrivint l'acord amb ERC sense assegurar les mesures de rescat social que necessitem les famílies treballadores catalanes, la CUP concedeix també un enorme marge de maniobra a tots els que volen tancar la crisi revolucionària oberta a l'octubre de 2017. El pacte ERC-CUP dóna ales a l'estratègia del PSOE i d'un sector de la burgesia espanyola per a continuar amb l’enganyifa d'una negociació que només busca recuperar la via morta de l'autonomisme. Si la direcció de la CUP aprofundeix en la seva estratègia d'unitat nacional i supeditació a la socialdemocràcia catalanista, farà malbé greument el tall anticapitalista de la formació i continuarà limitant les possibilitats d'imprimir un gir revolucionari en la lluita per l'alliberament nacional i contra el règim capitalista del 78.
El contingut de l'acord i les seves conseqüències pràctiques
L'acord recull la promesa per part d'ERC d'introduir diverses millores en l'àmbit social, econòmic, municipal, etc. Des d'Esquerra Revolucionària rebutgem qualsevol tipus de sectarisme i entenem que qualsevol avanç en les condicions de vida de les famílies treballadores, per petit que sigui, és producte de la lluita de classes. Però és aquest el cas? Lamentablement, si analitzem el contingut concret de l'acord, hem d'assenyalar no solament com són de limitats els seus continguts sinó a més la seva inconsistència i abstracció. De fet, el propi document parla de “propostes” i “possibles punts d'acord”.
Resulta enormement sorprenent que els dirigents d'ERC defensin la reducció de les ràtios a les aules quan el Conseller d’Educació, Josep Bargalló, és d'ERC i porta tres anys negant-se sistemàticament a fer-ho. I el mateix podríem dir amb la sanitat: la Consellera de Salut, Alba Vergés, també és d'ERC i no només ha mantingut l'infrafinançament de la sanitat pública sinó que a més ha assegurat un negoci fabulós per a la patronal sanitària regalant al sector privat 43.000€ per pacient de Covid que tractessin.
L'acord conté poques dades. Un d'ells és la promesa d'arribar al 25% del pressupost de sanitat per a l'atenció primària, xifra recomanada per l'OMS, i que a Catalunya és del 14% actualment. Però es parla de “marcar l'objectiu per a arribar” a aquesta quantitat, res concret. Pere Aragonès i Alba Vergés van informar al setembre de l'any passat que augmentarien el pressupost per a l'atenció primària en 125 milions cada any. Això, assumint el cas improbable que es compleixi (com van denunciar els sindicats de personal sanitari), implicaria que necessitaríem 40 anys per a aconseguir aquest 25%!
Per a fer front a la violència policial sistemàtica dels Mossos, l'acord cita la suspensió de les bales de foam però només “mentre no sigui públic el protocol”; deixa en mans dels caps de la policia l'aplicació de la Llei Mordassa i apel·la a la “jurisprudència europea” per a evitar casos de racisme policial. No fa falta ser cap erudit per a comprendre que els antidisturbis continuaran reprimint (quan es van prohibir les bales de goma els van subministrar les de foam), tant per la naturalesa de classe de les forces repressives de l'Estat capitalista com pel pes dels elements més reaccionaris en el seu si. També és evident que la Unió Europea, que expulsa i tracta els immigrants d'una forma inhumana, no ofereix precisament eines per a lluitar contra el racisme.
L'acord recull que l’ARRO i la BRIMO no intervindran en desnonaments; ¿però és potser això cap garantia d’acabar amb la violència policial quan defensem el dret a l'habitatge perquè no facin fora a una família de la seva casa? És més, afirmant això s'assumeix que continuarà havent-hi desnonaments a Catalunya, on l'any passat i malgrat la pandèmia es van desnonar a 15 famílies al dia, sent el territori amb més desnonaments (20% del total estatal).
En una qüestió de fons com és la lluita per l'autodeterminació, contra la repressió dels drets democràtic-nacionals i l'empresonament dels presos polítics independentistes, el text recull que la CUP “es compromet a donar un cert marge de temps a la taula de negociació” i rebutja fer oposició a ERC amb el que passi en aquesta taula, i això fins a “la primera meitat de 2023”! No hi ha cap argument que justifiqui donar oxigen a l'estratègia de pau social i desmobilització que tant Pedro Sánchez, com ERC, Junts i la burgesia espanyola i catalana pretenen.
Després d'aquest llarg període de “marge”, i quan s'evidenciï que la taula de negociació és un paperot i una via per a frenar la lluita als carrers, l'acord afirma que “la CUP i ERC es comprometen a generar les condicions i els acords necessaris perquè puguem plantejar un nou embat democràtic” i fer-ho “per la via que el conjunt de l'independentisme valori com més adequada derivada dels principis de consens estratègic i acumulació de forces socials i polítiques suficients per a fer-ho efectiu, prioritzant la via del referèndum d'autodeterminació”. És a dir, que encara que diguin “en aquesta legislatura” per a cobrir l'expedient, el suposat “embat democràtic” va per llarg i ni tan sols queda clar el seu contingut.
Això significa que qualsevol programa per a fer realitat la república per la qual el poble de Catalunya va votar massivament l'1 d'Octubre de 2017, haurà de sotmetre's al beneplàcit dels dirigents de la dreta i la socialdemocràcia independentistes, que han fet tot el possible per frenar la mobilització als carrers i ficar la república en el congelador. En definitiva, a canvi de les abstractes declaracions de bones intencions d'ERC, la direcció de la CUP es compromet a donar estabilitat, renunciar a una oposició contundent i conseqüent, i comprometre's en la governabilitat seguint el guió de la lògica capitalista que els seus socis imposen.
La CUP ha d'aprendre sobre l'amarga experiència que Unides Podem està tenint en el govern central amb el PSOE. Tot i que hi ha diferències entre les quatre formacions, l'analogia serveix per a alertar que si la CUP abandona la lluita als carrers i un programa de confrontació amb els poders econòmics i l'Estat, o el planteja com quelcom subordinat al Govern amb ERC i Junts bolcant-se en l'activitat institucional, facilitarà l'estratègia d'aquests dirigents per a donar carpetada a la lluita per una república catalana. Així només afeblirà el seu suport, reforçant el discurs del “no es pot” i la “correlació de forces és desfavorable”.
El PSOE ha incomplert tots els acords de govern que va signar amb Unides Podem al desembre de 2019: des de la derogació de la Llei Mordassa i la reforma laboral a la limitació de lloguers. Les concessions d'Unides Podem no han servit per a fer girar el PSOE a l'esquerra. Al contrari, el PSOE ha utilitzat a UP per a adornar amb propaganda “esquerrana” les polítiques capitalistes dirigides per Nadia Calviño i al servei de l'Ibex 35. Una cosa semblant ocorrerà amb la CUP dins d'un Govern de coalició amb ERC i Junts.
La CUP ha de lluitar per la direcció del moviment d'alliberament nacional amb un programa de classe i socialista
Des d'Esquerra Revolucionària fem una crida als companys i companyes de la CUP. No podeu caure en un parany que us fa corresponsables de la governabilitat amb un programa que respecta la lògica del sistema. Cal rectificar aquesta dinàmica i impulsar el moviment de masses per la república socialista, contra la repressió, el masclisme, el racisme i els atacs als drets democràtics i socials que estan suposant tant les polítiques aplicades pel govern central com per la Generalitat.
Cal ser concrets. Només aixecant un moviment revolucionari amb un programa i un pla d'acció que uneixi la lluita per l'alliberament nacional a polítiques veritablement d'esquerres, plantejant solucions concretes i immediates als desnonaments, al rescat i defensa de la sanitat i educació públiques, al combat contra la pobresa, la discriminació i opressió de raça i de gènere, es podrà agrupar el conjunt del jovent i la classe obrera catalana.
“Acumular forces” és positiu si serveix per a fer més vigorosa i potent la lluita. I la tasca que tenen els dirigents de la CUP, com a representants de la principal organització de l'esquerra independentista, és cridar a “acumular forces” a les fàbriques, en els centres de treball i d'estudi, en els barris, en els sindicats de classe i als moviments socials, i fer-ho sobre la base d'un programa de classe, que combati la reacció, però que confronti també amb la dreta i la socialdemocràcia independentistes. No és compatible la lluita als carrers contra les retallades i el capitalisme amb els pactes estratègics amb ERC i Junts, ja que són precisament les seves polítiques capitalistes les que eviten que més treballadors i treballadores s'uneixin activament a la lluita republicana.
La direcció d'ERC s'ha mostrat en el Govern fidelment compromesa amb l'ordre capitalista. La famosa Llei Aragonès, que obria la porta a la privatització de serveis públics essencials i que va ser tombada gràcies a la lluita als carrers amb l'esforç militant de molts activistes de la CUP, n'és un bon exemple. Pensar que els dirigents d'ERC han donat el seu braç a tòrcer perquè en l'acord hi ha diverses referències a allò públic i fins i tot a la possibilitat de “remunicipalitzacions” és pecar de crèdul. Les argúcies dialèctiques o les negociacions secretes no serveixen per a aconseguir els nostres objectius: acabar amb les retallades, amb els desnonaments, amb el corrupte règim capitalista del 78.
Alguns ens acusaran de defensar una versió fantàstica o de pel·lícula de la lluita social, i que cal ser “realistes” i “saber que quan es negocia cal cedir”. Però aquest tipus de realisme ja sabem on condueix. El primer que cal comprendre és que no s'aconsegueix res en els despatxos que no hagis guanyat prèviament als carrers. El segon és que el focus del debat és com fer avançar la lluita anticapitalista i republicana; i, en aquest sentit, els esdeveniments des del 2017 revelen que cal defensar una pràctica d'independència de classe.
Per a les eleccions del 14-F des d'Esquerra Revolucionària vam fer la crida a votar per la CUP i ens reafirmem plenament en cadascuna de les nostres paraules. Vam dir: “Ens oposem a l'entrada de la CUP en un govern d'unitat nacional amb Junts i ERC. La idea que per a conquistar l'autodeterminació i la república socialista és imprescindible una aliança amb les forces burgeses catalanistes és un complet error i condueix al desastre. Aquestes forces volen posar punt i final a la crisi revolucionària desfermada fa tres anys. Les aliances programàtiques i de Govern amb ERC i Junts, només serviran per a fer malbé el tall anticapitalista de la CUP i assimilar-la a l'ordre establert, el mateix que ha ocorregut amb els dirigents d’UP. La CUP ha de situar-se en l'oposició d'esquerres més intransigent, però no amb afany de ser una minoria autocomplaent, sinó per a conquistar el suport de la majoria de la classe obrera i el jovent a un programa genuïnament socialista.” Aquestes paraules cobren avui encara major vigor.
Vivim un període convuls, en què milions de treballadors i treballadores i joves estan sent sacsejades per la crisi econòmica, l'atur i la pobresa. El capitalisme no té res a oferir-nos, excepte misèria. És l'hora d'enfortir el moviment d'alliberament nacional i social amb una política d'independència de classe, socialista i internacionalista.
Per la República catalana socialista! Uneix-te a Esquerra Revolucionària!
Els carrers seran sempre nostres!
--
(*) Preguntes realitzades per la direcció de la CUP en la consulta sobre l’acord amb ERC:
Pregunta 1: "Dones suport a la proposta de pre-acord?" Resultats: 59,31% a favor (564 vots); 38,59% en contra (367) i 2,10% en blanc (20).
Pregunta 2: "En cas que surti una majoria favorable a l’acord en la primera votació, l’acord és suficient o, per contra, cal que el grup negociador intenti de millorar-lo abans de la votació?" Resultats: 12,91% a favor (121 vots); 85,59% en contra (802) i 1,49% en blanc (14).
Pregunta 3: En cas que surti una majoria contrària a l’acord en la primera votació, creus que la CUP ha de facilitar igualment la investidura d’ERC? Resultats: 47,12% a favor (426 vots), 48,34% en contra (437) i 4,54% en blanc (41).
