El curs polític ha començat a Catalunya amb l'escissió entre el partit liderat per Carles Puigdemont (Junts per Catalunya - JxCat) i el PDeCAT. Després de perdre el control de la formació liderada per Puigdemont, l'aparell del PdeCAT denunciava judicialment a JxCat per impedir que es puguin presentar amb aquestes sigles a qualsevol contesa electoral. Immediatament, Puigdemont i desenes de càrrecs públics ex convergents abandonaven el PDeCAT. La ruptura s'ha traslladat immediatament a la Generalitat. Després de la remodelació anunciada per Quim Torra, el PDeCAT es queda -per primera vegada des que va començar el procés- sense cap conseller.

El gir a l'esquerra de les masses enfonsa “l’espai convergent”

Aquest enfrontament ha fet emergir una crisi de la dreta catalanista que es perllonga des de fa temps. Un sector de dirigents convergents ja havia decidit fa temps abandonar el PDeCAT i unir-se a Puigdemont, un altre intenta mantenir el partit (al menys momentàniament) com a grup de pressió i negociació; i un tercer -liderat per l'ex coordinadora Marta Pascal- fundava al juny el Partit Nacionalista Català (PNC). El PNC es presenta com alternativa moderada a “l’independentisme unilateral" de Puigdemont, cita com a referent el PNB i proposa una mena de Convergència i Unió (CiU) 2.0.

La descomposició del PDeCAT i la possibilitat, confirmada per totes les enquestes, que les forces polítiques que es proclamen hereves directes de CiU pateixin una caiguda històrica en qualsevol possible escenari electoral constitueix un esdeveniment polític de primer ordre, reflectint el profund gir a l'esquerra que s'ha produït entre les masses a Catalunya, i que afecta molt significativament a les capes mitjanes, la seva base tradicional.

Aquest gir a l'esquerra es va veure enormement accelerat després del referèndum de l'1-O, que va obrir una crisi revolucionària a Catalunya que la burgesia espanyola i catalana no han pogut tancar.

La lluita per tirar endavant el mandat de l'1-O ha revelat davant milions de persones que la república catalana per la qual lluitem els joves i treballadors, i amplis sectors de les capes mitjanes, no té res a veure amb les polítiques reaccionàries i capitalistes que defensen els polítics burgesos i petitburgesos de la dreta catalanista. Bons exemples d'això van ser l'actuació repressiva del propi Govern durant l'aixecament contra la sentència condemnatòria dels presos polítics catalans per part de Tribunal Suprem, enviant els Mossos a reprimir salvatgement les mobilitzacions. O la seva gestió de la pandèmia, que posa de manifest els efectes devastadors de les retallades i polítiques privatitzadores aplicades per Convergència des de la Generalitat, unes polítiques que continuen sota l'actual Govern JxCat-ERC.

Catalunya té el major percentatge de centres sanitaris i residències d'ancians privatitzats (75% i 91% respectivament), quelcom que està costant milers de vides. El Govern governa per als seus amics capitalistes, com mostren decisions com la de regalar 43.000 euros a les clíniques privades per cada pacient tractat en UCIs donat d'alta quan el cost, segons la pròpia patronal privada, és molt inferior.

CiU: El partit de la burgesia, del 3% i del Règim del 78

Des de la transició, la dreta catalanista -agrupada en CiU- va aconseguir una influència de masses entre les capes mitjanes que li va permetre ser determinant a Catalunya. La principal causa d'això va ser la claudicació històrica dels dirigents de PSOE-PSC i PCE-PSUC, que van renunciar a defensar el dret a l’autodeterminació i van acceptar el règim monàrquic del 78 i la "sagrada unitat d'Espanya". A això es va unir la supeditació dels dirigents d'ERC al nacionalisme burgès de CiU, que va permetre a burgesos com Pujol, Mas, etc. presentar-se com "els defensors dels interessos de Catalunya".

Durant dècades, la burgesia catalana ha tingut en CiU un instrument polític que li permetia separar amplis sectors de les capes mitjanes de la classe obrera i el jovent i desviar-los d'una veritable lluita per l'alliberament nacional i social. Els dirigents burgesos de Convergència van exercir un paper clau en estabilitzar el Règim del 78. Van imposar des del Govern les retallades i atacs que necessitaven la burgesia espanyola i catalana, donant-los suport també al parlament espanyol, i van sostenir governs del PP i PSOE que van escometre les reconversions, reformes laborals i atacs als drets democràtics, les conseqüències dels quals avui encara patim. A canvi, els hi van permetre participar en les mateixes xarxes de corrupció que financen a tots els partits del Règim del 78 i organitzar impunement trames com la del 3%.

Que un instrument polític tan poderós com el que representava CiU hagi col•lapsat de manera tan ràpida i ignominiosa reflecteix la profunditat de la crisi revolucionària que ha viscut Catalunya. El qüestionament massiu a les polítiques capitalistes de retallades i a l'opressió nacional del Règim del 78 va experimentar un salt qualitatiu després de la crisi de 2008-2009, amb impressionants lluites de masses com la marea blanca i l'ocupació dels CAP, en defensa de la sanitat pública; mobilitzacions també molt importants per l'educació pública i el desenvolupament del 15M, que va tenir algunes de les seves mobilitzacions més massives i combatives a Catalunya. El creixement electoral d'En Comú Podem (guanyant diverses eleccions generals a Catalunya) i ERC, o el desenvolupament de la CUP, expressaven aquest mateix gir a l'esquerra.

Temorós de perdre la seva influència sobre unes capes mitjanes radicalitzades, un sector de dirigents convergents, amb Mas al capdavant, va intentar utilitzar demagògicament un discurs independentista en el qual mai havien cregut. Però l'aprofundiment de la crisi capitalista i la repressió van fer esclatar tot aquest malestar i el moviment revolucionari de les masses els va desbordar totalment.

Cap confiança en la dreta catalanista! Lluitem per una república socialista dels treballadors i el poble

Els dirigents de la dreta catalanista veuen amb pànic l'impressionant moviment de masses per la república catalana. Per això intenten frenar-lo. Una república catalana resultat de l'acció directa de les masses amenaçaria els seus privilegis i dominació de classe. Els joves i treballadors mai renunciarem a fer nostra la república, exigint polítiques que acabin amb les retallades, els acomiadaments i desnonaments i garanteixin ocupació, salaris, habitatge, educació i sanitat en condicions dignes.

Reflectint la pressió de les masses, Puigdemont va anar molt més lluny del que l'aparell del PDeCAT i sectors decisius de la burgesia catalana consideraven raonable. Això, i la brutal campanya antidemocràtica d'atacs i persecució política que va patir (i segueix patint) per part de l'aparell judicial i estatal del Règim de l'78, li han donat suport i reconeixement entre amplis sectors de les masses que lluiten per la república. Però Puigdemont és un polític burgès que no té una alternativa conseqüent per fer realitat la república per la qual lluitem els treballadors i el poble.

Com a President i des de l'exili ha estat co-partícip de totes les polítiques de la Generalitat, que continuen les retallades i privatitzacions dels anteriors governs convergents, aprofundint l'empobriment i el deteriorament de les condicions de vida de la classe treballadora i el poble de Catalunya. Si analitzem la pràctica dels dirigents de JxCat des de l'1-O del 2017, el seu paper ha estat frenar la lluita per la república i fins i tot reprimir-la. Torra i en aquell moment el conseller d'Interior, Miquel Buch, van ser els màxims responsables de la brutal actuació dels Mossos d'Esquadra a l'octubre-novembre de 2019. En la nova direcció de JxCat impulsada per Puigdemont segueixen participant destacats representants de l'empresariat català com Albert Batet o el nou conseller d'Indústria designat per Torra: Ramón Tremosa; així com desenes d'alcaldes, parlamentaris, consellers i altres càrrecs públics procedents del PDeCAT.

El rebuig creixent a les polítiques de la Generalitat ha aguditzat la crisi en el seu si, obrint una lluita a ganivetades entre JxCat i ERC. En aquesta pugna el partit de Puigdemont intenta marcar distàncies amb el desprestigiat aparell del PDeCAT per obtenir millors resultats electorals. Aquesta és també la raó per la qual, en la seva recent remodelació governamental, Torra hagi decidit prescindit de Buch, el conseller d'Interior el cessament del qual exigien les masses des de fa dos anys. Tot i que Buch pertany a aquests polítics convergents que han trencat amb el PDeCAT per unir-se a JxCat.

La gestió capitalista de la pandèmia, els centenars de milers d'acomiadaments i nous atacs als drets democràtics -com la suspensió del tercer grau als presos polítics per part de la Fiscalia, dependent del Govern central- fan més necessari que mai continuar la lluita per una república catalana de la gent treballadora. Al mateix temps, l'actual crisi de la dreta catalanista reflecteix la seva enorme debilitat i lo favorable que és la correlació de forces per a desplaçar-la de la direcció del moviment.

La posició que mantenen els dirigents burgesos i petitburgesos de la dreta catalanista al capdavant del "Procés" allunya a sectors decisius de la classe obrera catalana de la lluita per la república i representa un llast enorme per l'objectiu de guanyar els joves i treballadors de la resta de l'estat i d'Europa per a aquesta lluita. El principal factor que permet a la dreta nacionalista mantenir aquesta posició és la política dels dirigents de l'esquerra.

Els dirigents de Catalunya en Comú - En Comú Podem tenien una posició immillorable per unir el conjunt de la classe obrera i el poble de Catalunya amb un programa que plantegés la lluita per la república catalana dels treballadors i el poble, estenent aquesta lluita als treballadors i joves de la resta de l'estat i vinculant-la a la necessitat d'enderrocar el Règim del 78 i construir una república federal socialista basada en la unió voluntària de tots els territoris que així ho decideixin. En lloc d'això, primer van adoptar una posició equidistant entre la justa lluita de les masses per portar endavant el mandat de l'1-O i la repressió salvatge de l'Estat i finalment han acabat justificant la negació del dret a l’autodeterminació.

Per la seva banda, els dirigents d'ERC van rebre un suport massiu en les últimes convocatòries electorals per a continuar la lluita per la república aplicant polítiques d'esquerres. No obstant això, estan fent tot el contrari: renunciar al mandat de l'1-O, buscar el pacte amb el Règim del 78 i aplicar les mateixes retallades i privatitzacions des del Govern que JxCat, cedint als interessos de la burgesia espanyola i catalana. Un altre factor determinant és la renúncia dels dirigents de la CUP a intervenir decididament en el moviment de masses per la república plantejant una lluita independent de la dreta i defensant un programa de classe i un pla de mobilitzacions que uneixi clarament la lluita per la república a la transformació socialista de la societat.

Aquest és l'únic programa que pot desbancar la dreta, derrotar el Règim del 78 i conquerir la república. La direcció del moviment d'alliberament nacional ha d'estar en mans dels treballadors i treballadores, basar-se en la lluita als carrers i defensar una república catalana socialista que unifiqui al conjunt dels oprimits i oprimides per tombar el règim capitalista del 78. Ni un pas enrere en la lluita per la república!

Uneix-te a Esquerra Revolucionària per lluitar per aquestes idees!