Cal lluitar per l'autodeterminació i el socialisme, no gestionar el capitalisme!
El 8 d'abril es fundava al Poliesportiu Vall d'Hebron de Barcelona "Un país en comú", partit català d'esquerres resultat de la fusió d'En Comú (formació liderada per Ada Colau, alcaldessa de Barcelona) Esquerra Unida i Alternativa (EUiA ) i Iniciativa per Catalunya (IPC).
L'organització de Podem a Catalunya, Podem, s'ha dividit respecte al nou partit. La minoria errejonista s'ha integrat, mentre el sector majoritari ha decidit mantenir-se al marge, almenys de moment. La direcció estatal de Podem ha marcat distàncies davant aquesta negativa. Pau Echenique va assistir al Congrés fundacional i Pablo Iglesias va fer una intervenció per vídeo.
La creació de "Un país en comú" té lloc en un moment molt important. En el terreny polític, el PP ha llançat una virulenta campanya repressiva contra qualsevol intent de promoure el dret d'autodeterminació de Catalunya: inhabilitacions i multes als promotors de la consulta no vinculant del 9N, amenaces de querelles penals i altres mesures repressives en cas de que s'intenti portar endavant el referèndum sobre la independència anunciat per aquest any ...
En el terreny econòmic, tot i la propaganda de la burgesia, Catalunya segueix patint durament els efectes de la crisi. Des de 2009 es calcula que un 25% del teixit industrial ha estat destruït. El salari mitjà va créixer, entre 2009 i 2014, 34 vegades menys que el cost de la vida. Com a resultat de tot això, la pobresa s'ha incrementat de forma important. En un només any, 2013-2014, va passar de representar el 23% a un 26%. Segons Càritas la pobresa crònica també augmenta, afectant especialment als més desprotegits: immigrants, dones i nens. Un de cada 3 catalans menor de 18 anys és pobre.
Un programa de classe davant del nacionalisme espanyolista i la submissió a la burgesia catalana
L'empitjorament en les condicions de vida es veu agreujat per les polítiques de retallades socials i privatitzacions aplicades tant per la burgesia espanyola des del govern central a través del PP i els seus aliats (Ciutadans i direcció colpista del PSOE) com per la burgesia catalana des del Govern de Catalunya. La política de Convergència (avui PDECat) no es diferencia en res de la del PP. És més, en tot un seguit d'aspectes (privatització de l'educació i la sanitat, subcontractació i precarització de les condicions de treball en l'administració pública) ha anat fins i tot més lluny.
Mentre els joves i treballadors de Catalunya veuen com es degraden les seves condicions de vida, l'acumulació de riquesa i privilegis en mans d'un reduït grup de capitalistes, espanyols i catalans, continua. Tampoc en això hi ha cap diferència ressenyable entre ells. Tots són igual de corruptes i paràsits. Una nova prova d'això la tenim en les trames de corrupció que aquests dies esquitxen tant a peperos com a convergents (3%, Trama Gurtel, Operació Lezo, Palau de la Música ...)
La voluntat dels joves i treballadors catalans de canviar aquesta situació s'ha expressat els darrers anys en impressionants mobilitzacions de masses: des de l'explosió del 15M, les vagues generals i les Diades de 2012 i 2013, fins a les mobilitzacions més recents: la manifestació de mig milió de persones a Barcelona en suport als refugiats, els més de 200.000 manifestants el 8 de març, o les vagues massives contra la revàlides organitzades pel Sindicat d'Estudiants ...
La lluita de classes a Catalunya s'ha expressat també en l'arribada de la pròpia Ada Colau a l'alcaldia de Barcelona, la formació de governs municipals d'esquerra en altres ciutats del cinturó roig de Barcelona, l'ascens vertiginós de Podem a Catalunya o la irrupció al Parlament el 2015, amb un 8% dels vots i 10 diputats, d'una formació independentista i anticapitalista com la CUP.
Aquests fets posen sobre la taula les enormes possibilitats per construir una força d'esquerres de masses. Una força que es basi en la mobilització i porti a la pràctica una genuïna política socialista que respongui les aspiracions d'una immensa majoria. No obstant això, l'experiència demostra que hi ha actors polítics que fan tot el possible per evitar aquest desenvolupament.
Els dirigents d'ERC i CUP, en lloc de trencar la seva aliança amb Convergència i imposar mitjançant la mobilització al carrer el dret de Catalunya a decidir el seu futur, vinculant la lluita per l'alliberament nacional a la lluita contra les retallades i la defensa d'un programa anticapitalista, sostenen amb els seus vots al Parlament les polítiques de dretes que aplica el partit de la burgesia catalana. Això és especialment increïble en el cas de la CUP, els dirigents es declaren independentistes i anticapitalistes. El resultat d'aquesta política de col·laboració de classes amb la burgesia catalana no està sent fer avançar la lluita per l'alliberament de Catalunya sinó encoratjar al PP, lligar a la CUP i ERC a Convergència per intentar frenar la mobilització social i confondre, dispersar i desanimar a un sector de les bases independentistes. Si avui hi hagués eleccions la CUP podria perdre segons alguns sondejos la meitat dels seus vots.
El mateix que diem per a ERC i CUP serveix els dirigents que han impulsat el congrés fundacional de "Un país en comú". Lamentablement, tant les propostes polítiques presentades com les mesures desenvolupades en els ajuntaments on ja governen, estan molt lluny de resoldre els greus problemes que afecten a milions de treballadors i joves. La seva política s'ha limitat a respectar el marc del capitalisme i la legislació aprovada pels anteriors governs de la dreta i, en una majoria de casos, frustrar les demandes i reivindicacions que portaven en els programes electorals.
Dret a decidir ja! Per una Catalunya socialista!
Ada Colau al congrés del 8 d'Abril va dir que "som una força imparable" i "no caurem en el parany de la guerra de pobres contra pobres, som comuns". Però l'única manera d'impedir que la burgesia davant a uns treballadors amb altres i intenti utilitzar tant els problemes socials com les aspiracions nacionals per als seus propis fins, és que els dirigents de l'esquerra es posin al capdavant de la lluita pel dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur (des que tipus de relació manté amb la resta de l'estat fins que polítiques econòmiques i socials s'apliquen). Això vol dir defensar clarament el dret d'autodeterminació i vincular el mateix a la defensa d'un programa que trenqui amb el capitalisme i proposi construir una Catalunya socialista. Entre les propostes presentades al congrés fundacional de "Un país en comú" no n'hi ha cap que vagi en aquest sentit.
El congrés va declarar que el nou partit lluitarà per "una República a Catalunya", però no es va concretar quin tipus de República es pretén (una República capitalista o socialista). És a dir, en concretar quines polítiques aplicaria aquesta República i com arribar-hi trobem una ambigüitat calculada. Alguns dirigents repeteixen un discurs interclassista que costa diferenciar de la de Junts pel Si. Altres defensen un referèndum d'autodeterminació però plantegen arribar a aquest mitjançant un pacte del Govern de Catalunya amb l'Estat. Això a la pràctica, significa deixar la lluita pels drets democràtic-nacionals de Catalunya no en mans dels mateixos joves i treballadors catalans sinó en mans d'un pacte entre les burgesies catalana i espanyola. Dit d'una altra manera: renunciar a l'alliberament nacional i social de Catalunya.
La renúncia a basar-se en la mobilització de les masses per portar la lluita fins al final porta inevitablement a acceptar la lògica de la burgesia i les lleis de l'Estat capitalista. Això val per a la qüestió nacional, per a la lluita contra les retallades socials o els desnonaments i per a les polítiques que s'estan aplicant des dels ajuntaments del canvi.
Si alguna cosa ha caracteritzat aquestes polítiques són les declaracions de bones intencions que finalment no es porten a la pràctica o, en el millor dels casos, mesures intentant pal·liar alguns problemes socials que, en no basar-se en la mobilització de les masses per trencar amb el capitalisme, acaben tenint efectes molt limitats. En qualsevol cas, del canvi promès no es veu res de res.
Un exemple és el que ha passat amb la lluita contra la pobresa energètica, una de les banderes que va aixecar Ada Colau després de ser escollida alcaldessa. Fins a finals de 2016 la política de l'Ajuntament de Barcelona va ser assumir íntegrament les factures de moltes famílies que no podien pagar la llum o el gas. Així intentava evitar els talls però a costa que companyies com Endesa, Gas natural, Unión Fenosa, etc seguissin omplint-se les butxaques amb diners públics. De tres milions d'euros anuals destinats a alleujar la pobresa energètica, 800.000 anaven a cobrir les factures impagades per a benefici d'aquestes empreses.
Segons l'Institut d'Estadístiques de Catalunya (IDESCAT) "de 2008 a 2015, les persones en pobresa extrema van passar del 2,3% al 6,7% .Els talls de subministraments a la ciutat comtal arriben a 1500 mensuals." Davant la insostenibilitat de continuar enfrontant aquest problema transvasant centenars de milers d'euros de les arques municipals a les elèctriques, Colau va intentar pressionar Endesa i Gas Natural (incloent en la concessió del contracte per proveir l'enllumenat i edificis municipals una clàusula que els obligava a renunciar als talls). Les empreses van contraatacar i van aconseguir una fallada a favor seu del Tribunal de Contractes Públics de Catalunya. L'Ajuntament ha retrocedit, plantejant crear una comercialitzadora pública d'electricitat per 2018 que començaria oferint el subministrament a 20.000 llars. Amb les necessitats existents, i un mercat on la producció la segueixen controlant les grans empreses elèctriques, això representa un pegat que no resoldrà absolutament res.
En tots els altres terrenys veiem resultats molt semblants. S'està renunciant a aplicar polítiques que canviïn realment les nostres condicions de vida, començant per una negativa absolutament inacceptable a remunicipalitzar els serveis públics privatitzats garantint els llocs de treball; assegurar el dret a sostre per a totes les famílies treballadores necessitades, creant un parc d'habitatges municipals amb lloguers socials i posant fi dels desnonaments; augmentar dràsticament de la despesa social per protegir els més febles, o acabar amb l'abús dels alts càrrecs amb salaris insultants i que actuen com a paràsits de l'administració municipal.
Això és el que explica que s'hagi passat de prometre defensar els drets dels manters a reprimir-, acceptar (en la pràctica) els CIEs o mantenir "temporalment" concessions a empreses privades en serveis com teleassistència, atenció domiciliària, parcs i jardins, etc. . També és aquesta la causa del que ha passat durant el conflicte de TMB (2015). Llavors, Ada Colau es va posicionar contra les reivindicacions obreres, arribant fins i tot a participar de la campanya demagògica de la burgesia contra els salaris dels treballadors mentre es negava a publicar els ingressos dels alts càrrecs, tal com demanava el comitè d'empresa.
Construir Esquerra Revolucionària als barris, fàbriques i centres d'estudi
La decepció amb aquestes polítiques és evident. I s'ha expressat el mateix dia del naixement del nou partit. Enfront dels 2000 assistents previstos van participar 1006. Comparat amb l'efervescència viscuda en els barris obrers quan Colau va llançar la seva candidatura a 2014 la creació d'"Un país en comú" ha passat sense pena ni glòria. La causa, a més del que ja comentat respecte a les polítiques aplicades des dels ajuntaments del canvi i el programa, té a veure amb el model d'organització que s'està construint. L'objectiu sembla ser construir una gran maquinària electoral que no es diferenciï de les organitzacions socialdemòcrates tradicionals i no una organització de combat.
Molts dels dirigents que impulsen "Un país en comú" són veterans buròcrates de l'esquerra més reformista que han defensat la política de desmobilització i pacte social a CCOO, i que han governat anteriorment Catalunya en governs tripartits al costat del PSC aplicant retallades i mesures repressives , només els mou assegurar-se el control d'un nou aparell electoral per continuar amb una política socialdemòcrata.
Davant d'aquest tipus de llançaments "per dalt", el que realment necessitem és una organització als barris, als instituts i universitats, en les empreses i en els moviments socials, que aixequi la bandera del socialisme i l'objectiu no sigui gestionar el capitalisme sinó acabar amb totes les formes d'opressió: nacional, de classe, gènere, raça ... Aquest és l'objectiu pel qual lluitem a Esquerra Revolucionària
