Pel dret a l'autodeterminació de Catalunya
Aquest 11 de setembre centenars de milers de persones tornem a prendre els carrers en defensa de la república per la qual vam votar massivament l’1 d’octubre de 2017. Aquesta Diada arriba en un moment clau. Durant les properes setmanes el Tribunal Suprem farà pública la sentència del judici-farsa contra el Procés. Una sentència que està decidida des de molt abans que comencés el judici i l’objectiu de la qual és escarmentar el poble de Catalunya i que serveixi d’advertència a tot el que gosi desafiar el règim del 78, el seu rei imposat a dit i el seu aparell estatal i sistema judicial heretats directament del franquisme.
La sentència del judici-farsa de l’1-O i el caràcter antidemocràtic del règim del 78
Tant el desenvolupament d’aquest judici-farsa com les decisions dels tribunals, trepitjant els vots de milions de persones i impedint als presos polítics escollits com a diputats en les eleccions generals i europees ocupar els seus escons, han mostrat un cop més l’ADN franquista de la burgesia espanyola.
Si algú té cap dubte, només cal escoltar les histèriques declaracions de Pablo Casado, Albert Rivera i Inés Arrimadas exigint una sentència “exemplar” al Suprem, les seves amenaces d’aplicar novament el 155 per temps indefinit si arribessin a la Moncloa, els atacs als drets democràtics i socials que està aplicant el bloc reaccionari format per PP, Ciutadans i Vox allà on governa o la posició que han mantingut davant la dramàtica situació al vaixell de l’Open Arms, donant suport de forma entusiasta a les posicions racistes i xenòfobes de Salvini.
Si la dreta espanyolista reflecteix fidelment el caràcter antidemocràtic de la classe dominant i del seu règim polític, la vergonyosa actuació del Govern del PSOE, amb Pedro Sánchez al capdavant, demostra que l’única manera d’aconseguir la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i fer realitat la república catalana és amb la lluita massiva i continuada als carrers.
Pedro Sánchez cedeix davant la burgesia i la dreta espanyolista
Les eleccions generals, municipals i europees van significar una derrota històrica per Vox, PP i Cs. No només a Catalunya —on ni tan sols van arribar a un 15% dels vots en conjunt— sinó arreu de l’Estat espanyol. Milions de joves i treballadors es van mobilitzar massivament a les urnes, com abans ho havien fet en els carrers, per impedir un “trifachito” a la Moncloa i exigir un govern d’esquerres que acabés amb les retallades socials i les privatitzacions; que garantís l’ocupació, així com unes pensions, sanitat i educació dignes; que combatés l’opressió, discriminació i violència de gènere, així com el racisme i la repressió contra els immigrants; que recuperés i defensés els drets democràtics trepitjats pels governs del PP, inclòs el dret d’autodeterminació.
No obstant això, transcorreguts més de quatre mesos des de les eleccions generals del 28 d’abril, Pedro Sánchez i la resta de dirigents del PSOE han deixat prou clar que la seva política passa per anteposar les directrius de l’Ibex 35 i del conjunt de la classe dominant a la voluntat dels milions de joves i treballadors que els van votar: negativa a assumir les reivindicacions del moviment feminista o dels pensionistes, manteniment de les retallades, la LOMCE, la reforma laboral o la Llei Mordassa... El seu vergonyós paper en la crisi de l’Open Arms n’és un exemple més. Encara que on els dirigents del PSOE s’han mostrat més servils i pusil•lànimes davant la classe dominant i la dreta —com ja va passar quan van donar suport al 155— és en el terreny dels drets democràtic-nacionals.
Sánchez no només s’ha negat a alliberar els presos polítics i permetre el retorn dels exiliats, sinó que també s’ha oposat radicalment al dret d’autodeterminació. És més, va exigir a Pablo Iglesias que renunciés de manera expressa a defensar el dret d’autodeterminació i qualsevol altra reivindicació que qüestioni el règim del 78. Els dirigents d’Unides Podem —que durant la crisi revolucionària de Catalunya que es va obrir a la tardor de 2017 van renunciar a lluitar seriosament per la república o l’autodeterminació— entestats a aconseguir ministeris han acceptat aquesta imposició de manera vergonyosa, subordinant-se a l’aparell de l’Estat i reflectint una vegada més seva fallida ideològica. “Estem disposats a assumir l’estratègia del PSOE en assumptes d’Estat tan sensibles com Catalunya o la política exterior”, assenyalaven a El País, el passat 8 de juliol. No obstant això, no ha estat suficient per al PSOE, que els ho ha pagat negant la seva entrada a l’Executiu.
Prou de promeses buides i renúncies! Cal organitzar la lluita massiva als carrers
Els dirigents d’ERC i JxCat també semblaven convençuts que, després del resultat electoral, seria possible un acord amb Sánchez i el PSOE. A canvi de frenar les mobilitzacions als carrers i d’amagar la reivindicació de la república al bagul dels records, esperaven que un govern del PSOE es mostrés disposat a rebaixar les penes. Però la crisi del règim del 78 és tan profunda que fins al moment no s’ha format aquest govern. Però, fins i tot, un acord tan limitat es veu dificultat tant per les pressions dels sectors més reaccionaris de l’Estat com pel malestar que hi ha entre les bases independentistes davant la renúncia dels seus dirigents a la república i a organitzar una lluita massiva i continuada.
Aquest malestar ja es va expressar en la xiulada a Torra i al conseller d’Interior Buch en l’aniversari del l’1-O de 2018, a les manifestacions contra la repressió dels Mossos a mobilitzacions independentistes i antifeixistes organitzades pels CDR o en les vagues contra les retallades i polítiques privatitzadores del Govern. Amb motiu d’aquesta Diada, aquest descontentament ha tornat a sortir a la superfície. Reflectint la pressió de les seves bases, els dirigents d’Òmnium i sobretot d’ANC s’han mostrat molt crítics amb el rumb emprès per PDeCAT, JxCat i ERC.
Mentre milions de joves i treballadors, així com amplis sectors de les capes mitjanes, hem demostrat la nostra disposició a arribar fins al final, els dirigents d’ERC i JxCat es dediquen a llançar gerros d’aigua freda afirmant que no és possible enderrocar la repressió de l’Estat, que “no hi ha força suficient per fer efectiva la república” i posposant la seva realització a un futur indeterminat. A la pràctica intenten enterrar-la, tornar a ficar a la gent a casa i recuperar la còmoda via de l’autonomisme i la “negociació” amb la burgesia espanyola.
Davant la sentència del Suprem: preparem un nou 3 d’Octubre
Aquestes afirmacions no són certes. Les burgesies espanyola i catalana ho saben i tenen pànic a un nou esclat als carrers. Les divisions dins de l’espanyolisme —la recent crisi de Societat Civil Catalana, amb el seu nou president plantejant suavitzar la repressió i xocs oberts amb Cs, o la pròpia ruptura de Valls amb Rivera després de la catàstrofe electoral— reflecteixen la seva enorme debilitat i el pànic al fet que una sentència condemnatòria deslligui la mobilització de les masses i incrementi encara més el suport a la independència.
No es pot perdre més temps. L’única alternativa que pot acabar amb la repressió del règim del 78, conquerir la llibertat dels presos polítics i fer efectiva la república és la mobilització massiva i continuada als carrers. Cap agressió pot quedar sense resposta: cal preparar i organitzar ja una vaga general que paralitzi Catalunya i inundi els carrers com ja vam fer el 3-O de 2017, per respondre immediatament a la sentència del Tribunal Suprem. Però aquesta vaga no pot quedar aïllada, ha d’anar acompanyada d’un pla ascendent de noves mobilitzacions i vagues fins aconseguir l’objectiu.
A les eleccions europees el suport als partits independentistes va aconseguir el percentatge més alt de la història. Tots els sondejos segueixen mostrant entre un 70 i un 80% de suport al dret d’autodeterminació a Catalunya. A l’Estat espanyol, tot i la campanya d’histèria espanyolista orquestrada per la dreta, el silenci còmplice —o directament la col•laboració— dels dirigents del PSOE i que els dirigents d’IU i Podem segueixen mirant cap a un altre costat, el nombre de persones que rebutja la repressió contra el poble de Catalunya i dóna suport a una solució democràtica supera clarament els que donen suport a un nou 155.
Recentment, un mitjà gens sospitós de ser d’esquerres, El Confidencial, realitzava una enquesta sobre la monarquia entre la població espanyola. Els resultats són demolidors per al règim del 78: tot i el monopoli propagandístic dels mitjans de comunicació, sols un 50,8% dels enquestats donava suport a la monarquia mentre que un 46,1% es declarava republicà. Entre els menors de 25 anys, aquest percentatge augmentava fins al 74%. A Catalunya, els defensors de la monarquia representen a penes el 21%, enfront d’un 75% que vol una república, de la mateixa manera que un 70% dels bascos.
Aquestes dades reflecteixen el creixent qüestionament al règim del 78, fins i tot entre els milions de joves i treballadors que han votat PSOE (o PSC a Catalunya) i, per descomptat, entre els que van votar Unides Podem. Molts d’ells han estat fins al moment al marge de la lluita per la república catalana perquè, tot i que rebutgen al PP, Cs i Vox, desconfien del Procés a causa del paper que exerceix la dreta catalanista, així com les retallades i atacs aplicats des del Govern per CiU i pels posteriors governs de coalició del PDeCAT i JxCat amb ERC.
No obstant això, cal tenir clar que aquestes capes poden incorporar-se a la lluita. Una república socialista dels treballadors i del poble que, juntament amb l’alliberament nacional, ofereixi solució a les necessitats i reivindicacions de la majoria de la població, uniria el conjunt de la classe obrera catalana, guanyant una majoria social encara més àmplia de l’actual. Aquesta també és la millor manera de guanyar-se la simpatia dels joves i treballadors de la resta de l’estat i d’Europa, frenar la repressió i aconseguir la victòria.
