Cal unificar la lluita cap a una gran vaga general!

Per la república catalana dels treballadors, el jovent i el poble!

Un any després de la històrica jornada de l'1-O, quan més de dos milions de catalans i catalanes vam votar per la república i vam resistir la violència de l'Estat i les seves forces policials, el moviment per l'alliberament nacional de Catalunya segueix desbordant els carrers i assumint amb més claredat encara un programa nítidament d'esquerres, posant contra les cordes la pretensió dels dirigents del PDeCAT i ERC de posar fi a la lluita per la república.

Un moviment massiu, combatiu i revolucionari

Durant aquest últim any s'han convocat a Catalunya desenes de mobilitzacions per la república, contra la repressió i la llibertat dels presos, on han participat més de 10 milions de persones. No hi ha cap moviment a Europa que hagi tingut tal nivell de participació, combativitat i permanència en el temps. Totes les maniobres repressives, començant pel discurs de Felip VI el 3 d'Octubre del 2017 instant a les institucions de l'Estat a aixafar aquest moviment, l'obertura d'una causa general contra l'independentisme, l'enviament a la presó de dirigents i a l'exili de molts altres, o la crida imperant del nacionalisme espanyolista... res d'això ha aconseguit doblegar un poble decidit a trencar amb el règim del 78 i la monarquia heretada del franquisme.

La fallida de l'esquerra reformista espanyola en aquest terreny, i destacant per la seva responsabilitat la dels dirigents de Units Podem, s'ha posat de manifest una vegada més. Apel·lant al "diàleg" amb un Estat que utilitza les porres i les presons per a negar categòricament el dret a l’autodeterminació, mantenint l'equidistància entre els repressors i els reprimits, només han tirat llenya al foc de la reacció i han facilitat la propaganda espanyolista a la resta de l'Estat.

Les polítiques repressives contra els drets democràtic-nacionals i la llibertat d'expressió, les retallades, les privatitzacions, l'atur massiu, la precarietat i els baixos salaris, els desnonaments i la violència sistèmica contra les dones... són el combustible que alimenta aquest moviment formidable, i també propicia la seva diferenciació interna en línies de classe i ideològiques, entre una dreta catalanista, representada per Torra, cada dia més aïllada i qüestionada, i el veritable nervi i cor de la lluita, el jovent, els treballadors i sectors de les capes mitjanes radicalitzades, que volen una estratègia enèrgica perquè el mandat l'1 d'Octubre es porti a la pràctica.

Les contradiccions en el si del moviment d’alliberament nacional, pel seu caràcter interclassista, estan esclatant de forma cada vegada més aguda i oberta. I no pot ser d'una altra manera. La conquesta de la república catalana, una aspiració irrenunciable per a milions, només pot fer-se realitat mitjançant mètodes revolucionaris, com va passar l’Abril del 1931. I una vegada que el poble, el jovent i els treballadors obtinguin el triomf, la confiança en les seves pròpies forces augmentarà i no es conformaran amb un govern republicà que, en mans de la dreta catalanista, intenti prolongar les polítiques capitalistes a què ens té acostumats. La burgesia catalana, igual que la classe dominant espanyola, sap molt bé que aquest escenari obriria les portes a un moviment formidable per a l'enderrocament del capitalisme a Catalunya i a la resta de l'Estat espanyol.

Fa un any, les elits catalanes es van passar al front del nacionalisme espanyol, encoratjant la fuga d'empreses i la campanya de la por. Ara intenten, juntament amb el PSOE i sectors de la burgesia espanyola, pressionar durament als líders del PDeCAT i d'ERC perquè deixin enrere qualsevol vel•leïtat republicana, rebaixin la tensió i obrin una negociació estable amb el govern de Pedro Sánchez. Tot amb un únic objectiu: enviar a la gent a casa i tancar, d'una vegada per totes, la crisi revolucionària. Òbviament, per a fer empassar aquesta capitulació ofereixen quelcom: posar en llibertat provisional als presos, suavitzar les acusacions de la fiscalia, reduir les condemnes durant el pròxim judici i, en un temps indeterminat, fer que els exiliats tornin. Però els sectors més avançats del moviment, i cada vegada són més amplis, no pensen acceptar aquest xantatge.

La repressió dels Mossos, la gran vaga estudiantil i les mobilitzacions de l'1-O: la dreta catalanista al descobert

El dissabte 29 de Setembre milers de persones es van concentrar des de primera hora a la Plaça Sant Jaume de Barcelona per a protestar contra la celebració de la manifestació feixista, organitzada per Jusapol, en homenatge a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional que, en el referèndum de l’1 d'Octubre ara fa un any, van apallissar a milers de ciutadans amb extrema violència, van trencar vidres de col·legis amb maces i van robar urnes com si de trofeus de caça es tractés. Les imatges d'aquella jornada van donar la volta al món i van cobrir d'indignitat al govern de Rajoy i als partits que van sostenir la seva política repressiva, inclòs el PSOE.

Els Mossos d'Esquadra es van encarregar de protegir aquests feixistes de la manera que saben: carregant brutalment contra els milers d'estudiants i treballadors que protestaven pacíficament. Aquesta actuació, tot i la intensa campanya de rentat de cara de la Generalitat presentant-los com una "policia democràtica", no només ens ha tornat a recordar les imatges dels policies i guàrdies civils de l'1 d'Octubre, també ens han tornat a la memòria les càrregues dels mateixos Mossos contra el moviment 15-M a Plaça Catalunya i entorn del Parlament, a les diverses vagues generals, a les protestes de Can Vies o quan executen desnonaments.

La repressió no és nova a Catalunya, però aquesta acció dels Mossos es va trobar amb milers de joves i ciutadans disposats a resistir els cops de porra per a no deixar que es dissolgués una protesta democràtica, pacífica i necessària. La commoció per aquests fets es va traduir de manera immediata en el terreny polític: centenars de milers de persones al costat dels CDR, la CUP, els moviments socials i organitzacions combatives, inclosos el Sindicat d'Estudiants i Esquerra Revolucionària, hem exigit la dimissió immediata del conseller d'Interior, Miquel Buch, i del mateix president de la Generalitat, Quim Torra.

Això va ser el que va passar l'1 d'Octubre, ple d'accions de protesta dels CDR i de grans mobilitzacions de masses. La vaga general estudiantil convocada per Universitats per la República, el Sindicat d'Estudiants (SE) i el SEPC va ser un èxit total: les aules van romandre buides durant tota la jornada i en la manifestació de Barcelona més de 100.000 estudiants d'universitat i instituts van abarrotar les artèries centrals de la ciutat fins al punt que la Plaça Sant Jaume (lloc de finalització de la protesta) es va omplir diverses vegades. A Tarragona, Girona i Lleida també milers d'estudiants van prendre els carrers.

A la tarda, les mobilitzacions amb centenars de milers a Barcelona, i desenes de milers a nombroses localitats, van mostrar aquesta mateixa línia: una completa desautorització de Torra, una crítica frontal a la repressió dels Mossos, i l'exigència que compleixin amb el mandat de l'1 d'Octubre o dimiteixin. Amplis sectors del moviment han realitzat un gran aprenentatge en aquest any i han arribat a una conclusió: només podem confiar en les nostres pròpies forces i en la nostra capacitat de mobilització.

Unificar la lluita amb una gran vaga general!

Les lliçons d'aquests dies expressen canvis de fons en el moviment d'alliberament nacional. El qüestionament de la dreta catalanista és obert i assumit per centenars de milers de treballadors i joves, ara ens cal concretar una estratègia clara per a avançar en la direcció de la república i enfrontar una repressió que s'intensificarà. No en va la maquinària de difamació i criminalització contra el moviment s'ha tornat a posar a la màxima potència, amb la dreta reclamant un nou 155, acusant els CDR de ser com ETA i la kale borroka, o exigint, com ha fet Pablo Casado del PP, la il·legalització dels partits independentistes i sancions de fins a sis anys d'inhabilitació per a "funcionaris com un metge o un professor que vagin a la seva consulta o als seus classes amb llaç groc".

Cal posar en relleu el paper dels CDR en aquestes jornades de lluita, organismes que cal enfortir a cada barri, a cada centre d'estudi i de treball, i unificar com a òrgans democràtics i revolucionaris de la lluita. Els CDR al costat dels companys i companyes de la CUP han de donar un nou pas, i impulsar un gran front únic de totes les organitzacions de l'esquerra, moviments socials, sindicats i organitzacions estudiantils que lluitem per la república catalana, i preparar de manera unitària i immediata una gran vaga general que paralitzi Catalunya amb manifestacions multitudinàries. Una bona data per a aquesta vaga general seria el 16 d'octubre, quan es compleix un any a la presó dels dos Jordis.

L'esquerra anticapitalista i revolucionària ha de guanyar a la causa de la república als centenars de milers de joves i treballadors que pateixen la crisi del capitalisme, que rebutgen la repressió franquista del PP i Cs, però que rebutgen als dirigents del PDeCAT perquè històricament només han rebut d'ells atacs, retallades i menyspreu. I ho aconseguirem deixant clar que no defensem una república perquè segueixin manant els mateixos i aplicant les mateixes polítiques, sinó una república dels treballadors que acabi amb la xacra de la desocupació, la pobresa, el masclisme i el racisme, i aixequi la bandera del socialisme internacionalista.