Ni un pas enrere en la lluita per la república dels treballadors i el poble!

La caiguda de Rajoy ha reflectit la profunda crisi del règim del 78 i és el fruit directe d'una contestació social massiva, sense la qual hauria estat impossible. Tot i que la sentència del cas Gürtel ha estat la gota que ha fet vessar el got, el factor decisiu en la caiguda d'aquest govern corrupte i repressor ha estat la deslegitimació absoluta del PP, resultat de l'escalada de mobilitzacions iniciades amb l'aixecament del poble de Catalunya l'1 d'octubre, i continuada amb la gran vaga feminista del 8-M i la rebel·lió dels pensionistes.

La crisi del règim del 78 s'ha manifestat en el descrèdit de la monarquia, de la justícia i les institucions, l'esfondrament del bipartidisme, la radicalització cap a l'esquerra de la joventut i sectors de la capes mitjanes empobrides, la rebel·lió de la dona treballadora i els pensionistes... i és impossible deslligar els esdeveniments catalans d'aquest gran auge de la lluita de classes.

La impressionant mobilització de masses que va derrotar la repressió per impedir el referèndum de l'1 d'octubre, i el vot massiu per la república, va obrir una crisi revolucionària a Catalunya. Tot i la campanya de la por, els presos polítics, els exiliats i els centenars de processats, aquesta crisi no l’ha pogut tancar. Hem sigut milions els qui hem seguit lluitant i infligint derrotes tan humiliants al PP com la de les eleccions del 21-D, deixant-los com a última força política a Catalunya, amb tot just un 4% dels vots i 4 diputats.

El Govern de Pedro Sánchez

Però, què podem esperar de Pedro Sánchez i el PSOE? Fins ara han donat suport a l'ofensiva repressiva contra els drets democràtics del poble de Catalunya i l'aplicació del 155, legitimant la causa general contra l'independentisme i els empresonaments. Han justificat nous atacs a la llibertat d'expressió, fins i tot han proposat canvis al Codi Penal per a “encaixar-hi millor” el delicte de rebel·lió. També han defensat endurir el control de les xarxes socials i que s'impedeixi per llei ocupar càrrecs públics a forces polítiques o candidats que no acatin la Constitució.

Alhora, per tirar endavant la moció de censura, Sánchez ha declarat que intentarà teixir el màxim d'acords possibles i intentarà “normalitzar” relacions amb el Govern de la Generalitat, aixecant el 155. Però no s’ha volgut comprometre a alliberar els presos polítics, ni garantir el retorn dels exiliats. Tampoc no ha dit res sobre anul·lar els processaments i judicis engegats contra desenes d'activistes d'esquerra, contra militants i regidors de la CUP, activistes dels CDRs, i més de 500 professors acusats de “adoctrinament”. Això sí, s'ha reafirmat clarament en la seva negativa a un referèndum sobre el dret a decidir, menyspreant per enèsima vegada la voluntat majoritària del poble de Catalunya. A això cal afegir-hi que governarà amb els pressupostos aprovats pel PP i el PNB, uns pressupostos d'atacs i retallades per a la immensa majoria de la població.

L’elecció de Quim Torra i els plans de la burgesia catalana per a desmobilitzar les masses

Aprofitant la nova situació creada pel canvi de govern, els polítics burgesos del PDeCAT i molts dirigents d’ERC aprofundeixen en el seu intent de desmobilitzar mentre acorden un Govern que garanteixi la “tornada a la normalitat” (com demanava Oriol Junqueras) i una legislatura tranquil·la. Quim Torra, que ja va retrocedir davant Rajoy traient del Govern els consellers empresonats i exiliats, no ha trigat a mostrar-se disposat a recuperar la via de la negociació i de l'autonomisme.

Cal parlar clar: la designació de Torra, un dirigent identificat amb el catalanisme més reaccionari i dretà, va causar sorpresa i malestar dins del moviment d’alliberament nacional, especialment entre els sectors que componen l'espina dorsal de la lluita per la república. Els seus comentaris despectius i xenòfobs i el seu odi gens dissimulat contra el 15-M van contra tot el que ha fet avançar la lluita per la república catalana. El 2012, mentre milers de persones envoltaven la Generalitat contra les retallades de Convergència, Torra escrivia: “Això d’aquest matí és intolerable. Immediatament em ve la idea de Tejero i el tricorni (...) Aquesta colla de ximples dels indignats ens porta directament al cinquè món …”. És el mateix menyspreu pel poble que mostren Arrimadas, Albiol o Rivera! Com pot encapçalar la desobediència a l’Estat i tirar endavant la lluita per la república algú així?

Per descomptat, ni Rivera, ni Arrimadas ni Albiol tenen la menor autoritat per acusar Torra de “excloent” o “supremacista”. La demagògia d’aquests personatges únicament subratlla el cinisme i arrogància de la classe dominant espanyola. Però és precisament el nomenament de Torra el que proporciona a la dreta espanyolista munició per a la seva propaganda.

Ni un pas enrere!

La designació de Torra, la desmobilització social i l’intent de distreure amb un nou projecte d'Estatut que no qüestioni res decisiu del règim del 78 -com plantegen els empresaris del Cercle d'Economia o Foment del Treball- formen part de l’estratègia de sectors de la burgesia catalana per enterrar la lluita per la república i tancar aquesta crisi.

Dins el moviment per la república catalana hi ha dues tendències oposades. La immensa majoria, formada per la joventut, els treballadors i amplíssims sectors de les capes mitjanes que estan virant a l'esquerra, volem trencar amb el règim el 78 per conquerir una república que acabi amb la justícia masclista i franquista, amb la casta política corrupta, i amb les lleis capitalistes que retallen les nostres pensions, la sanitat i l’educació públiques, i ens condemnen a feines precàries, els desnonaments i l’atur. Davant d’aquesta majoria, hi ha una ala nacionalista i catalanista de dretes, molt minoritària dins del moviment de masses, però amb enorme protagonisme, que tem la iniciativa revolucionària de la població.

La tasca actual és desplaçar a aquests últims sectors de la direcció del moviment d’alliberament nacional de Catalunya. Només així podrem conquerir el suport de molts treballadors catalans, que segueixen veient amb desconfiança la lluita per la república, ja que l’únic que han rebut dels burgesos i de la dreta catalanista són retallades, atacs, comentaris despectius i xenòfobs.

La caiguda de Rajoy ha omplert d’ànim milions de persones, mostrant que sí que es pot. Però el canvi que necessitem no serà fruit de maniobres parlamentàries, ni de pactes d’ “alta política”. Les urgents necessitats socials, l’autoritarisme desenfrenat de l’Estat, assenyalen que només podem confiar en les nostres pròpies forces, en la capacitat de lluita dels joves, de la classe obrera i els sectors més oprimits. Des de la CUP i els CDRs, des de la militància de l’ANC i Òmnium, des del moviment feminista, les organitzacions estudiantils i el sindicalisme de classe i combatiu, hem de treballar activament per a continuar la mobilització als carrers i fer realitat les nostres aspiracions.