Només la mobilització podrà amb l'ofensiva reaccionària del bloc de l'155!

La decisió del Tribunal Constitucional (TC) de prohibir la investidura telemàtica o per delegació de Carles Puigdemont representa un nou cop autoritari contra els drets democràtics del poble de Catalunya. Els jutges del Constitucional, seguint les instruccions del govern del PP i els seus aliats del bloc monàrquic reaccionari del 155 (Cs i PSOE), anul·len, en la pràctica, el resultat de les eleccions del 21 de Desembre, impedint que el Parlament elegit pel poble català pugui investir president a Carles Puigdemont. Un candidat, que a més a més, disposa de majoria absoluta per ser investit.

Una onada de reacció i autoritarisme de greus conseqüències

Aquesta actuació confirma el caràcter autoritari i profundament reaccionari del règim 78 i del seu aparell estatal, heretat directament del franquisme. On queda la democràcia quan es soscaven les funcions legítimes del Parlament, elegit pel poble de Catalunya, per uns tribunals que ningú ha votat i que segueixen dòcilment les instruccions d'un partit que a Catalunya tan sols va obtenir 4 diputats i ni tan sols pot formar grup parlamentari? Com es pot parlar de democràcia quan el govern del PP des de Madrid i el seu Estat centralista poden destituir un Govern o dissoldre un Parlament si adopten acords que no són del seu gust? Quina diferència hi ha entre la situació que actualment es viu a Catalunya i la democràcia tutelada típica dels règims colonials o les repúbliques bananeres?

Un cop més els dirigents del PSOE, amb Pedro Sánchez al capdavant, estan actuant com lacais del PP, donant suport incondicionalment una mesura que resulta insostenible tant des de la defensa dels drets democràtics com, fins i tot, des de la pròpia legalitat jurídica vigent. És evident que la sentència del TC revela la falsedat de tot el discurs oficial sobre la "divisió de poders", el "Estat de dret" o la tan esbombada independència del poder judicial.

El Consell d'Estat es va pronunciar el passat 25 de Gener contra la impugnació presentada pel govern al Constitucional amb un argument irrefutable: no es pot declarar il·legal una cosa que no ha s'ha produït. El mateix TC no ha tingut més remei que acceptar aquest argument legal però, per evitar una derrota pública del PP en aquest assumpte tan transcendental, s'ha tret de la màniga una basta maniobra que impedeixi la investidura de Puigdemont, treta del manual de qualsevol de aquests advocats especialitzats en manipular les lleis al seu antull per garantir la impunitat de narcotraficants, corruptes i altres delinqüents de guant blanc. El PP té una acreditada experiència en aquest tipus d'argúcies i embulls legals.

El TC no ha admès el recurs del govern de Rajoy però tampoc ho ha rebutjat, obrint un termini de 10 dies per, suposadament, rebre al·legacions. El resultat pràctic és que durant aquest lapse legal Puigdemont no pot ser investit, llevat que acudeixi presencialment al ple del Parlament on es voti la investidura, el que implica la seva detenció immediata i que sigui el jutge qui pugui o no concedir-li permís per assistir a la votació. És a dir, que la sobirania popular, que es va manifestar després d'unes eleccions celebrades sota un estat d'excepció antidemocràtic i que va reblar una derrota estrepitosa del bloc de l'155, està suplantada per la capacitat de decisió d'un sol jutge del Tribunal Suprem, el mateix que ha empresonat als Jordis i a Oriol Junqueras pel delicte de "rebel·lió" i "sedició". A més d’esperpèntic reflecteix una tendència de fons molt perillosa: la deriva autoritària, reaccionària, antidemocràtica i re-centralitzadora del règim del 78, que amenaça la democràcia no només a Catalunya sinó en el conjunt de l'Estat espanyol, i que acompanya a una campanya del nacionalisme espanyolista ensordidora.

Qualsevol que gosi qüestionar a la monarquia, al règim del 78 i al govern i els polítics corruptes que el defensen; que es mobilitzi contra les retallades o els desnonaments, participi en manifestacions contra la repressió o per la reparació a les víctimes del franquisme, o simplement lluiti pel dret d'autodeterminació i la república catalana, està en el punt de mira. L'empresonament dels Jordis, dels consellers del Govern de Catalunya, d'activistes com Alfon, Andrés Bódalo i molts més, i l'obertura sistemàtica de causes judicials per suposats "delictes d'odi", que sempre afecten militants de l'esquerra política i social, dibuixen un panorama "orwellià" de malson que s'adapta com un guant als interessos estratègics d'un govern desbocat.

I davant aquest panorama, l'esquerra socialdemòcrata s'arrossega en aquesta pendent reaccionària amb gust, i els dirigents d’Units Podem només mostren una gran impotència, més tràgica si és possible, ja que són incapaços de posar-se al capdavant de la lluita d'alliberament nacional del poble català i amb la seva política "equidistant" donen un gran marge de maniobra a l'Estat i la seva repressió.

Un escarment a les masses que lluiten per la república

Com vam explicar després de les eleccions del 21D, que es van saldar amb la derrota del bloc reaccionari espanyolista i una nova majoria absoluta independentista, el govern del PP i l'aparell de l'Estat, lluny de retrocedir, intensificarien la seva escalada repressiva.

La raó d'això és que la burgesia catalana i espanyola ha entès perfectament el que està en joc. A l'enfrontar i derrotar la repressió salvatge mitjançant la seva acció directa de l'1-O, i paralitzar Catalunya el 3-O amb una de les vagues generals més unànimes de la seva història recent, les masses en lluita per la república catalana van obrir una crisi revolucionària.

L'objectiu de la burgesia espanyola i catalana i el bloc de l'155 des d’aleshores és esborrar la idea, arrelada en la ment de milions de persones, que és possible trencar amb el règim el 78 i portar endavant la república per la qual van votar de l'1 d'Octubre. Aquesta és la raó que mantinguin empresonats als presos polítics fins i tot quan accedeixen a declarar el que els han exigit. O que no facin la més mínima concessió. Volen donar una lliçó a les masses de Catalunya que serveixi d'escarment per a qualsevol que gosi desafiar el sistema.

La mobilització del poble de Catalunya podria haver-se estès si els dirigents d'Units Podem haguessin impulsat amb força i determinació el moviment a favor de república catalana i de la república federal, vinculant-la a una mobilització estatal per fer caure el govern de Rajoy i acabar amb les seves polítiques de retallades i misèria per a la majoria. En lloc d'això, aquests dirigents han preferit convertir-se en paladins del respecte a la mateixa legalitat que contesta amb cops de porra, pilotes de goma, empresonaments i sentències pròpies de repúbliques bananeres als anhels democràtics del poble, els treballadors i el jovent de Catalunya. Ara, davant d'aquest nou cop per anul·lar en la pràctica el resultat del 21D, aquests dirigents segueixen mirant a un altre costat.

Per la república catalana dels treballadors i el poble!

Després de derrotar al bloc del 155 a les urnes, milions de persones esperaven un pla d'acció que recuperés la mobilització al carrer. En lloc d'això, des de la històrica manifestació per la llibertat dels presos polítics del 11N on van participar milió i mig de persones a Barcelona, no s'ha tornat a convocar cap manifestació de masses ben organitzada. Per si fos poc, durant les últimes setmanes estem assistint a una cascada de declaracions per part de dirigents d'ERC, PDeCAT i JxCat plantejant claudicar davant l'Estat, acatar el 155 i, a la pràctica, abandonar el mandat popular de l'1 d'Octubre per portar endavant la república.

Els dirigents de la CUP han criticat aquestes declaracions i han tornat a parlar en els últims dies de materialitzar la república però en la pràctica no estan plantejant cap estratègia de lluita concreta i diferenciada per a fer-ho possible. Si no donen un gir de 180º i segueixen subordinats als dirigents burgesos i petit-burgesos del PDeCAT i ERC serà impossible derrotar aquesta nova ofensiva del bloc de l'155.

Si alguna cosa ens diu l'experiència dels últims mesos és que només hi ha una manera de derrotar la repressió: mitjançant la mobilització massiva i continuada, i la defensa d'una alternativa política que trenqui amb la lògica del capitalisme i situï la conquesta d'una república a benefici del poble, els treballadors i el jovent com l'eix de la batalla.

No es pot al·legar que no hi ha forces, o que la correlació social ha canviat. Com hem vist l'1 d'Octubre quan milions de persones vam imposar el nostre dret a votar enfront de la brutal repressió de milers de guàrdies civils i policies, en les vagues generals del 3-O i 8-N, o en les eleccions del 21D, cada vegada que hem pres massivament els carrers la reacció s'ha vist amb serioses dificultats per dur endavant les seves amenaces i plans repressius. En canvi, cada vegada que els dirigents han mostrat vacil·lacions o dubtes, ja no diguem quan han retrocedit, la resposta han estat nous atacs i més agressius.

La lluita de masses necessita d’un programa sòlid per triomfar. Per això és fonamental guanyar a la immensa majoria de la classe obrera catalana, inclosos molts d'aquests treballadors castellà-parlants arribats d'altres zones de l'Estat que rebutgen el PP però veuen amb desconfiança el moviment per la república catalana perquè al capdavant hi ha els dirigents del PDeCAT, els mateixos que han aplicat retallades i atacs contra els seus drets. Aconseguir aquest objectiu és una tasca de la CUP i de tota l'esquerra que lluita per la república, per arrabassar la direcció de la mobilització a aquests polítics que no volen trencar amb l'ordre establert, que no volen trencar amb el gran capital, que volen acords i pactes amb un Estat que només sap de repressió i presó.

Unir els oprimits de Catalunya, als treballadors, siguin de l'origen que siguin, al jovent, a tots els sectors mitjans empobrits, passa ineludiblement per aixecar la bandera de la república socialista catalana, que lligui el combat contra la repressió neo-franquista del PP a la lluita contra les retallades, la precarietat, i els baixos salaris; per l'ocupació estable i la defensa de la sanitat i l'educació pública gratuïta i de qualitat... per la nacionalització de la banca i les propietats de la oligarquia catalana i espanyola, per dur a terme un pla de xoc que resolgui amb rapidesa les necessitats socials que patim milions a Catalunya. Aquest seria l'exemple més poderós per convertir la causa de la república catalana en la causa dels treballadors i el jovent de la resta de l'Estat. Aquest és l'únic camí possible per derrotar el PP i la seva estratègia repressiva, i per tallar el pas a Ciutadans.