El poble de l’1 d'Octubre torna a mobilitzar-se massivament per la república catalana

Les eleccions catalanes del 21 de Desembre han suposat una derrota sense pal·liatius per al bloc del 155 i una cop brutal pel seu principal impulsor: el Partit Popular. Els mitjans de comunicació de la classe dominant intenten dissimular la magnitud de la seva derrota proclamant la victòria d’Arrimades i Ciutadans però la realitat és inapel·lable. Si sumem els vots de Junts per Catalunya (JuntsxCat) i ERC treuen 66 escons i gairebé 800.000 vots més que Ciutadans.

Aquest resultat és més rellevant si tenim en compte que aquesta convocatòria electoral ha estat plena d'irregularitats, amenaces i intents desesperats per part de la burgesia espanyola i catalana per impedir que el suport massiu a la República Catalana pogués expressar-se.

Des de que va convocar les eleccions, el govern del PP va intentar desmobilitzar el vot a favor de la república afirmant que si guanyaven els partidaris d’aquesta i pretenien complir el mandat dels votants, el resultat seria perllongar l’article 155 i una major repressió. La “campanya de la por” impulsada per la burgesia espanyola i catalana des de l’1 i el 3 d’octubre (trasllat de seus d’empreses, advertències de col·lapse econòmic, inclús declaracions apocalíptiques amenaçant amb morts, enfrontament civil, etc.) es va accentuar en les últimes setmanes. Els mitjans de comunicació dels capitalistes no deixaven de transmetre les amenaces del nacionalisme espanyolista a totes hores, inclús durant la jornada de reflexió i el dia de la votació. Per suposat, com una forma d’impedir la campanya electoral amb unes mínimes condicions d’igualtat, l’aparell de l’Estat va mantenir com a hostatges a Oriol Junqueras, als Jordis, i va deixar molt clar que detindria immediatament a Carles Puigdemont si s’atrevia a posar un peu a Catalunya. D’aquesta manera Junts per Catalunya i ERC s’han vist obligats a fer campanya sense els seus candidats principals, fet que revela el caràcter antidemocràtic d’un estat que ha jugat en aquestes eleccions amb les cartes marcades.

Res de tot això ha pogut aturar l'anhel de milions de persones a Catalunya de seguir lluitant perquè la seva voluntat legítima i democràtica, expressada ja a les urnes l'1 d'Octubre contra la repressió salvatge de l'Estat, es porti a la pràctica. Lluny de significar un gir a la dreta, com afirmen Pablo Iglesias i altres dirigents d’Unidos Podemos, el vot del 21D representa una mobilització impressionant d'aquestes mateixes masses que ja van resistir a les porres i pilotes de goma l'1 d'Octubre. Més de 2 milions de persones han tornat a cridar ben alt i ben clar a tothom que els vulgui escoltar, i no tingui les orelles tapades per la por o el cretinisme parlamentari, que han decidit trencar amb el règim repressiu i corrupte del 78 i no permetran sense lluitar fins al final que se'ls robi el seu dret a fer realitat una república catalana que garanteixi una millora en les seves condicions de vida i un veritable canvi social.

El PP, el gran derrotat

Soraya Sáenz de Santamaría, creient-se el paper de virreina que li han concedit Rajoy i la burgesia espanyola, presumia dies abans de la votació que havien aconseguit escapçar l'independentisme. Doncs bé, qui surt escapçat i aixafat d'aquesta cita electoral són ells mateixos: el partit més corrupte d'Europa, els hereus del franquisme, els campions de la repressió i la llei mordassa. El PP perd gairebé la meitat dels seus vots respecte 2015, baixa d’11 a 3 escons i ni tan sols podrà formar grup parlamentari.

Conscients de que el PP suscitava un rebuig massiu en la societat catalana, la burgesia espanyola i catalana han dut a terme una de les majors inversions de diners i propaganda que es recorden (més de 2 milions d’euros declarats, segurament molt més amb aportacions no declarades de les principals empreses de Catalunya i l’Estat espanyol) per a intentar concentrar els vots dels sectors més confusos i endarrerits de la societat catalana, afectats per la campanya de la por, entorn a Inés Arrimadas. Però el seu pla, que era impedir una majoria favorable a la república i optar a formar un Govern controlat pel bloc monàrquic, ha fracassat rotundament.

És cert que Ciutadans augmenta 300.000 vots però es tracta fonamentalment de paperetes que han canviat de lloc, provinents del PP, i de votants tradicionals del PSC que aquest esperava recuperar però que finalment han preferit donar un vot útil a Arrimadas i a les seves promeses demagògiques abans que recolzar a la mala còpia que representava Iceta i un PSC cada vegada més desprestigiat.

Arrimadas ha fet declaracions demagògiques constants fent una crida a preocupar-se pels “problemes socials” (oposant aquests al procés) i utilitzant la fuga d’empreses per a presentar una escenari de malson si es declara la independència. Esperonant la campanya de la por, s’ha presentat com la campiona de mantenir Catalunya a Espanya al preu que sigui (no oblidem que Ciutadans ha estat el més entusiasta defensor del 155 i de totes les mesures repressives), jugant amb els sentiments de capes de la població treballadora originaria d’altres zones de l’Estat.

Inés Arrimadas i Albert Rivera, que no tenen altra política que la de les grans empreses de l’Ibex 35, han aconseguit agrupar un vot que inclou als reaccionaris de dreta de tota la vida, però també de famílies treballadores de barris i ciutats industrials del cinturó vermell de Barcelona o Tarragona, temoroses de les conseqüències de la independència, desesperades per la crisi, desmobilitzades per la política de pactes dels sindicats majoritaris CCOO i UGT i decebudes per l’absència d’alternatives de l’esquerra estatal.

Els greus errors de Catalunya En Comú–Podem

Increïblement els dirigents de Catalunya en Comú i Unidos Podemos en lloc de situar al centre de la campanya la lluita contra el bloc reaccionari-monàrquic del 155, la defensa del dret legítim del poble català a l’autodeterminació i vincular el resultat de l’1-O i la república amb la mobilització per les reivindicacions socials, han amplificat tots els prejudicis que propaga el nacionalisme espanyolista i amb prou feines s’han diferenciat del discurs d’Iceta i el PSC.

Domènech i Pablo Iglesias han equiparat als reaccionaris de dretes que mantenen a la presó als Jordis, Forn i Junqueras per les seves idees, amb al moviment de masses que més directament ha amenaçat a la monarquia i al règim del 78 en els últims 40 anys. Inclús es van negar a denunciar de manera clara l’existència de presos polítics i exigir el seu alliberament.

El discurs del dirigents de Catalunya en Comú i Unidos Podemos, repetint les idees demagògiques que utilitza la dreta i Ciutadans, com que el referèndum de l’1 d’octubre és il·legítim i que la lluita per la república desperta al feixisme, inclús justificant el 155, com Monedero, ha facilitat que Inés Arrimadas capti el vot de capes de treballadors desmoralitzats i afectats per la campanya de la por.

Si la seva campanya ha reflectit un gran descrèdit polític, el més deplorable són les declaracions d’Alberto Garzón o Pablo Iglesias valorant els resultats del 21 de desembre. Per a amagar el seu fracàs, per a ocultar la seva incapacitat per a intervenir en el moviment d’alliberació nacional de Catalunya defensant un programa de classe, aquests mateixos dirigents que en campanya han defensat el respecte al règim del 78 i un referèndum pactat amb el mateix PP i el mateix Estat que mai va permetre el dret a decidir, ara tenen la poca vergonya de dir que en les eleccions del 21D “han guanyat les dretes”, intentant responsabilitzar al poble de Catalunya.

Però la realitat és exactament al revés de com diuen Alberto Garzón i Pablo Iglesias! És el caràcter repressiu i franquista de l’Estat espanyol i del règim del 78 el que empeny a milions de persones a voler trencar amb aquest i lluitar per la República Catalana com a primer pas per a resoldre els seus problemes. I si Catalunya en Comú i Unidos Podemos recolzessin clarament la lluita per la República Catalana, vinculant-la a la denúncia de la corrupció del PP i la defensa d’un programa social, seria possible enderrocar ja al govern de Rajoy, colpejar de manera decisiva al règim capitalista espanyol i obrir el camí a la lluita per la república també a la resta de l’Estat.

Lluny d’això, els dirigents de Catalunya en Comú i Unidos Podemos s’han comportat com a polítics socialdemòcrates a l’estil clàssic, apel·lant a l’amor i la cordialitat, a reteixir la societat, tot just en un moment en que el poble està sent reprimit pel PP, que governa Catalunya amb la porra de la policia i els tribunals d’excepció a pesar de comptar només amb tres diputats al Parlament.

El vot independentista

Un dels resultats que més poden haver sorprès a una capa àmplia d’activistes i militants de l’esquerra és que Junts per Catalunya superi a ERC dins del camp independentista i que la CUP retrocedeixi no només en escons sinó també en vots. Per això és necessari destacar que seria un error identificar el vot a Junts per Catalunya amb un recolzament al PDeCAT. Centenars de milers de joves, sectors de les capes mitjanes empobrides i incús treballadors que no s’identifiquen des de fa molt temps amb el PDeCAT i Convergència, han votat en aquesta ocasió a Junts per Catalunya perquè veuen en Puigdemont a algú que s’ha enfrontat decididament a l’Estat espanyol i que, a més, està denunciant la repressió i organitzant la lluita contra el bloc monàrquic des de l’exili. A més, la llista de Junts per Catalunya era vinculada per molts a l’ANC i la seva campanya ha estat més enèrgica que la de dirigents d’ERC com Forcadell, Rovira o el propi Junqueras, que van afirmar acatar el 155 i renunciar a la unilateralitat o, dit d’altre manera, posposar la República Catalana a un pacte amb l’Estat. Davant del perill d’una victòria del 155 bona part de l’electorat ha concentrat el seu vot en la llista de Puigdemont, deixant a ERC en segona posició.

Això també demostra que no n’hi ha prou amb platejar la necessitat de donar un contingut social a la república als mítings de campanya. Com hem explicat en d’altres materials, els companys de la CUP han jugat un paper clau en garantir el referèndum de l’1-O i defensar el resultat, lluitant des dels CDR i als carrers contra la repressió del PP, Ciutadans i el PSOE. No obstant, la CUP paga també en aquestes eleccions l’error comés pels seus dirigents quan van decidir sostenir al PDeCAT al Govern, votar a favor dels seus pressupostos de retallades socials i dur a terme una política seguidista respecte Junts pel Sí. Aquesta política s’ha mantingut inclús durant els últims mesos de lluita als carrers al no desenvolupar una estratègia de classe independent durant l’1 i 3 d’octubre i posteriorment, que permetés depassar per l’esquerra als dirigents del PDeCAT i dur endavant la lluita per una República Catalana dels treballadors i el poble. Quan, sota la pressió de les bases i en plena campanya, s’ha plantejat un gir més clar a l’esquerra, ha sigut massa tard.

La lluita és l’únic camí per a fer realitat la república dels treballadors i el poble

L’escenari sorgit del 21D és un malson per a la burgesia espanyola i catalana, que ja estan teixint nous plans repressius. De fet, els nous processos judicials contra figures destacades que van participar en l’1-O com Marta Rovira, Mas, Anna Gabriel i d’altres, als que se’ls acusa de delicte de “rebel·lió”, deixa molt clar quina serà l’estratègia de l’Estat espanyol i del PP després de la seva derrota electoral.

Tot i que ho tractin de dissimular, el bloc reaccionari està en aquests moments consternat pels resultats. El País, que per dret propi destaca en la seva creuada contra el poble català, ho reconeixia en el titular de l’editorial del 23 de desembre “Que no condeixi el pànic”. És tan il·lustratiu l’encapçalament com el seu contingut: “Els independentistes han aconseguit un resultat notable (sorprenent segons s’observi la realitat catalana.”). Sí, ha sigut sorprenent per a aquests campions de la repressió, de la manipulació i les mentires. Creien que podien doblegar la voluntat d’un poble, i s’han trobat amb una lliçó inoblidable, continuació del viscut l’1 i 3 d’octubre.

Que succeirà a partir d’ara? Les perspectives no són fàcils de traçar, però és necessari analitzar les tendències fonamentals

Primer. El PP s’ha enfonsat a Catalunya i Ciutadans ha engolit la seva base electoral. Aquest fet té conseqüències a la política estatal. Rajoy té davant seu una amenaça molt seriosa, doncs l’avenç del partit d’Albert Rivera pot consolidar-se. Per aquests motius de pes, és encara més improbable que el govern de Rajoy i l’Estat obrin cap negociació amb l’independentisme català, ni tan sols que es plantegin la reforma constitucional. Si fan quelcom així, saben que tindran a Ciudadanos colpejant-los i desgastant la seva posició sense cap mirament. El PP continuarà polaritzant la política en torn a la qüestió nacional catalana, i no renunciarà a cap mitjà per a fer-ho.

Segon. Els processos judicials i la repressió no amainaran, tot el contrari. L’Estat no renunciarà a “estovar” als polítics burgesos i petits burgesos del PDeCAT i ERC per a que renunciïn a la lluita per la república. Que l’Estat accepti la candidatura de Puigdemont a la investidura com a President de la Generalitat és improbable. Forçaran tots els mitjans legals per a impedir-ho.

Tercer. El fracàs d’Unidos Podemos a Catalunya té també grans conseqüències. Sense comprendre el paper que juga l’opressió nacional en la lluita per transformar la societat, Podemos s’ha col·locat davant el moviment d’alliberació nacional de Catalunya amb una posició plena d’incongruències i cessions al nacionalisme espanyolista. La renúncia de Pablo Iglesias a liderar la lluita per la República Catalana i el seu gir a la dreta dels darrers mesos, incloent la desmobilització social a la resta de l’Estat i el seu objectiu fracassat de treure Rajoy de la Moncloa mitjançant pactes parlamentaris amb el PSOE de Pedro Sánchez, són la garantia de nous desastres. Si aquesta posició no es rectifica, Podemos pot entrar en una etapa de declivi electoral i polític.

Quart. L’objectiu de tancar la crisi revolucionària oberta amb les jornades de l’1 i 3 d’octubre, i assegurar el control de la situació al bloc monàrquic reaccionari, ha patit un cop el 21D. D’aquí les seves cares de funeral la nit electoral, tot i la seva propaganda sobre Arrimadas. Com es va veure a reconèixer Albiol: “que alguns celebrin perquè els hi durarà 5 minuts”. El bloc del 155 ha sigut derrotat. La crisi política i social a Catalunya continuarà expressant-se amb duresa, i les aspiracions legítimes del poble català no seran satisfetes per aquest Estat reaccionari.

En l’actual conjuntura, és clau que els moviments socials i partits de l’esquerra han dut el pes de la lluita per la República Catalana i el dret a decidir, reprenguin la mobilització al carrer. Només podrem enfrontar la repressió, alliberar als presos polítics i impedir que es consolidi el 155, si l’acció de les masses és visible i contundent. Aquesta és la tasca de la CUP, Som Alternativa, els CDR, de totes aquelles organitzacions i activistes que ens reclamem de l’esquerra combativa.
Tot el procés, i els esdeveniments d’aquests mesos, també han demostrat la necessitat d’aixecar una alternativa conseqüent, que no es subordini al PDeCAT ni als polítics burgesos i petit burgesos que han demostrat la seva incapacitat per a dur fins al final la lluita per l’autodeterminació, i que no volen trencar amb la lògica del capitalisme (que és la causa de l’opressió nacional i social). Aquesta és l’estratègia d’esquerres, revolucionària i anticapitalista que defensem Esquerra Revolucionària a Catalunya (Izquierda Revolucionaria a la resta de l’Estat).

Uneix-te a nosaltres per a lluitar per la República Catalana dels treballadors, la joventut i el poble

• Fora el 155! Llibertat per a tots els presos polítics. Retirada de Catalunya de les forces de la policia nacional i la guàrdia civil.
• Derogació de les contrareformes laborals i de les pensions. Jubilació als 60 anys amb el 100% del salari i contractes de relleu per a la joventut.
• Salari mínim de 1.100 euros i 35 hores setmanals sense reducció salarial.
• Prohibició per llei dels desnonaments. Parc de vivenda pública amb lloguers socials, expropiant els pisos buits en mans dels bancs.
• Remunicipalització dels serveis públics privatitzats, mantenint i ampliant les plantilles i respectant els drets laborals.
• Derogació de la LOMCE, LEC i el 3+2. Educació pública de qualitat, democràtica, laica i gratuït des d’infantil fins la universitat.
• Dret a la sanitat pública digna, gratuïta i universal
• Solidaritat real i concreta amb els refugiats: ni quotes ni camps d’internament. Derogació de la Ley de Estrangeria i dels CIEs.
• Plens drets democràtic d’expressió, reunió i organització. Derogació de la Ley Mordaza.
• Nacionalització de la banca i els sectors estratègics de l’economia per a rescatar a les persones i garantir el benestar de la majoria.
• Pel dret a l’autodeterminació per a Catalunya, Euskal Herria i Galiza.
• Per una república socialista a Catalunya i una república socialista federal, basada en la unió lliure i voluntària dels pobles i nacions que componen actualment l’Estat espanyol i així ho decideixin.