Fora el govern de Rajoy, per la república catalana socialista!
El dimarts 10 d'Octubre el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, compareixia davant el Parlament de Catalunya. Després de reconèixer que a l'1 d'Octubre més de 2.200.000 persones, vencent una salvatge repressió policial, van expressar la seva voluntat que es constitueixi una república catalana, el líder del PDeCAT va cedir a la pressió dels poders de l'Estat, de la burgesa catalana, de la UE, tirant un gerro d'aigua freda sobre un moviment de masses que ha col·locat al règim del 78 contra les cordes. La crisi revolucionària que viu Catalunya entra en una nova fase.
El PDeCAT i la burgesia catalana
Aquesta concessió no només no ha servit, com plantejaven alguns dirigents de l'esquerra a Catalunya i a l'Estat, per treure arguments al PP i Ciutadans i dificultar l'ofensiva repressiva de la burgesia espanyola i el seu Estat heretat del franquisme. Des del govern del PP, Ciutadans i la direcció del PSOE, la resposta ha estat immediata: activar el 155 de manera gradual fins a aconseguir els seus objectius. L'únic aspecte que està disposada a discutir la burgesia espanyola és com portar endavant els seus plans per acabar amb el moviment revolucionari de les masses a Catalunya: si amb la col·laboració de Puigdemont o sense ell.
La claudicació de Puigdemont ha causat decepció, malestar i ràbia entre milions de persones. Els polítics del PDeCAT, que han estat la representació parlamentària i institucional de la burgesia catalana, han cedit davant d’ella al moment decisiu. El gran capital català, tancant files amb la burgesia espanyola i el seu Estat, s'ha posicionat de manera taxativa contra la república catalana, exercint un xantatge brutal, amenaçant amb el caos econòmic i la fugida d'empreses. En una situació de crisi revolucionària com l'actual, el PDeCAT ha preferit alinear-se amb l'oligarquia catalana abans que respectar i aplicar la decisió democràtica de les masses.
És evident que hi ha sectors en la burgesia espanyola i en les principals burgesies europees que prefereixen utilitzar a Puigdemont i el PDeCAT perquè col·laborin a desactivar la crisi revolucionària oberta a Catalunya. Però si aquests polítics que han demostrat la seva falta de principis, vacil·len o es mostren reticents en la tasca, la classe dominant espanyola i catalana no dubtarà a anar fins a on faci falta per derrotar al moviment de masses. Hi ha molt en joc.
Una crisi revolucionària
L'1 d'Octubre milions de ciutadans pacífics, famílies senceres i, destacant pel seu dret propi, el jovent, van resistir de manera exemplar la brutal repressió de milers d'efectius de la policia nacional i guàrdies civils enviats pel govern del PP per aixafar el dret a decidir de tot un poble. Vivint escenes pròpies d'una dictadura, els efectius policials es van obrir pas amb una violència extrema i a cops de martell per desallotjar els col·legis electorals. Aquella jornada passarà a la història de l'anomenada “democràcia” espanyola com un acte de barbàrie autoritària. Però el més important d'aquell dia no va ser la crueltat policial saldada amb prop de mil ferits, sinó la imatge oferta per un poble sense por, decidit a lluitar fins a les últimes conseqüències, i que ha protagonitzat un moviment revolucionari sense precedents en quaranta anys.
La participació de més de dos milions de persones en la votació de l'1 d'Octubre representa un triomf sense pal·liatius de la voluntat popular, molt més tenint en compte que es va produir enmig d'un estat d'excepció policial. Poques vegades hem assistit en la història recent a un exercici de democràcia directa tan elevat i generalitzat com l'esdevingut l'1 d'Octubre, donant un resultat aclaparador a favor de la república catalana.
A la jornada de l'1-O va seguir la gran vaga general del 3 d'Octubre, i la mobilització a Catalunya va ser tan massiva que només hi ha un precedent històric d'alguna cosa similar: quan les masses del poble i els treballadors de Catalunya es van llançar el 18 i 19 de juliol de 1936 a combatre el cop d'estat feixista, i van aconseguir desarmar després d'hores de batalla aferrissada a les forces reaccionàries. Aquell triomf va obrir les portes de bat a bat a la revolució socialista en territori republicà, va crear organismes de poder obrer, milícies, col·lectivitats i va amenaçar l'ordre capitalista en tota Europa.
La crisi revolucionària que viu Catalunya ha estat impulsada per dos factors polítics de primer ordre: l'opressió nacional de la burgesia espanyola i el seu Estat centralista, que es neguen a reconèixer que Catalunya és una nació i rebutgen l'exercici del dret d'autodeterminació per la via repressiva; i la frustració generada per la recessió capitalista, la desocupació de masses, els desnonaments, la precarietat i els baixos salaris, la falta de futur pel jovent. La lluita contra l'opressió nacional i l'opressió de classe s'han entrellaçat, com en altres èpoques (1909, 1931, 1934, 1936, 1977…), generant un potencial revolucionari extraordinari.
El règim del 78
El moviment de les masses a Catalunya apunta directament a la línia de flotació del règim polític que la burgesia espanyola va aixecar en els anys setanta amb la col·laboració de les direccions reformistes de l'esquerra (PCE, PSOE i els sindicats). I és necessari assenyalar el que va passar en aquell moment, ara que des de sectors de l'esquerra es parla amb profusió de l'esgotament d'aquest règim alhora que s'ofereix com a alternativa el diàleg i la conciliació.
Entre 1976 i 1978 els polítics de la dictadura franquista reconvertits en “nous demòcrates”, de l'estil de Martín Vila, Adolfo Suárez i molts altres, seguint les directrius del gran capital espanyol i internacional, van arribar a un acord amb Felipe González i Santiago Carrillo per avortar una situació revolucionària, en la qual la classe obrera i el jovent de tots els territoris van posar contra les cordes a la dictadura i al capitalisme. Aquest gran pacte, o aquesta gran traïció segons el punt de vista de classe amb el qual es miri, va suposar un reconeixement legal d'una part de les llibertats i drets democràtics que ja havien estat imposats per la mobilització popular, a canvi que la burgesia espanyola recobrés el control de la situació i s'acceptés el règim monàrquic imposat per Franco.
El règim del 78 va consagrar formalment la “monarquia parlamentària”, però es va construir sobre una llei de punt i final que va emparar la impunitat dels crims del franquisme, permetent que l'aparell de l'Estat, la judicatura, les forces policials i militars seguissin en mans dels reaccionaris de sempre. La Constitució que li va donar consistència legal va garantir l'economia de “lliure mercat” i el poder inqüestionable dels capitalistes, negant el dret d'autodeterminació de Catalunya, Euskal Herria i Galiza. El text constitucional va haver de reconèixer l'anomenat Estat de les autonomies, però sobretot va consagrar la màxima de la dictadura: Espanya una, gran i lliure, la unitat de la “Pàtria”, mitjançant mesures d'excepció (l'article 155) i el recurs a la violència de l'Estat. Els arguments de les direccions reformistes de l'esquerra per acceptar aquell “acord” van ser els que sempre s'utilitzen en una situació revolucionària per justificar el derrotisme: el “soroll de sabres”, l'amenaça colpista i una “correlació de forces” desfavorable.
La contrarevolució
Com hem vist una vegada i una altra al llarg de la història, una direcció que no confia en les masses revolucionàries, i que no atén a les seves aspiracions i objectius, només afavoreix a l'adversari, que se sent així amb més determinació per a llançar la seva ofensiva. La burgesia, espanyola i catalana, sí tenen molt clars els seus objectius. Aquests passen per infligir un escarment a les masses per haver desafiat les seves lleis reaccionàries i qüestionar el règim monàrquic del 78, i per intentar proclamar una república catalana mitjançant mètodes revolucionaris, la qual cosa obriria la porta inevitablement a una lluita oberta contra el capitalisme i les polítiques d'austeritat.
La burgesia catalana, espanyola i europea han comprès molt millor que els dirigents reformistes de l'esquerra estatal i catalana, el significat polític dels esdeveniments que s'estan vivint a Catalunya. I han passat a l'ofensiva. Una ofensiva salvatge en tots els fronts: amenaces d'aplicar l'article 155 i fins i tot mesures com l'estat d'excepció per part del govern; editorials incendiàries d'El Mundo o El País cridant a tallar d'arrel el que ells mateixos van definir com un moviment insurreccional i un context revolucionari, passant (com no!) per sumar a aquesta ofensiva a la pròpia burgesia catalana. Mentre els seus mitjans (La Vanguardia, El Periódico...) organitzaven una intensa campanya de la por, les principals empreses catalanes anunciaven en cascada el trasllat de les seves seus fora de Catalunya i les organitzacions patronals, Foment del Treball i Cercle d’Economia advertien que la proclamació de la república suposaria el caos.
Demostrant els seus veritables interessos de classe i el seu pànic a la mobilització revolucionària de les masses, nombrosos empresaris catalans considerats amics del Govern i autodenominats sobiranistes es van sumar decididament a aquesta campanya. Les famílies propietàries dels grups empresarials Grifols i Idilia Foods (Colacao, Nocilla) van anunciar la seva marxa de Catalunya si “continuava la inestabilitat política”. Angels Vallvé, empresària de GVC Gaesco, esposa del President de la Borsa de Barcelona i germana del vicepresident d’Òmnium, Joan Vallvé, va anunciar la seva sortida fins i tot abans.
Com a part d'aquesta campanya, i de l'escenificació d'una suposada fractura social de Catalunya que servís per justificar la repressió (o la reculada per part del Govern), el 8 d'Octubre assistim a la manifestació per la unitat d'Espanya convocada per l'organització de dretes Societat Civil Catalana. A aquesta manifestació reaccionària, que va ser publicitada fins a la sacietat des dels mitjans de comunicació espanyols, es va sumar des del PP i Ciutadans fins a la Falange o la Fundació José Antonio, i també nombrosos dirigents del PSOE i el PSC, que van escriure una de les pàgines més infames de la història de la socialdemocràcia catalana i espanyola. La imatge de Josep Borrell arengant a desenes de milers amb banderes d'Espanya, mentre Xavier Albiol, Albert Rivera o Inés Arrimadas es trencaven les mans de tant aplaudir-li, és la viva estampa d'aquest front únic que, malgrat que diu defensar “l’Estat de dret”, s’embolcalla amb la bandera de l'espanyolisme i els símbols de la dictadura.
Com ha fet en altres moments revolucionaris o prerevolucionaris, la burgesia va emprar tot el seu poder econòmic i mediàtic per mobilitzar als sectors més endarrerits i reaccionaris, enviant en trens i centenars d'autobusos militants del PP i Ciutadans des d'altres zones de l'estat i des de tota Catalunya. Com en els millors temps de la dictadura, no van faltar manifestants feixistes desfilant per Via Laietana saludant braç en alt a les forces d'ocupació o portant gorres de legionaris. Però els 300.000 o 400.000 manifestants del 8-O, mobilitzats per un ideal reaccionari, no es poden comparar als milions que ens mobilitzem en el referèndum de l'1-O o en la vaga general del 3-O.
Les dades de l'1-O confirmen que les zones on més va créixer la participació electoral i el “Sí” a la república catalana van ser precisament els barris obrers de Barcelona i altres grans ciutats, especialment en aquells on predomina la població originària d'altres territoris de l'Estat i els treballadors immigrants. Quina impressionant resposta a totes les mentides i calúmnies sobre la “imposició” del referèndum o la “fractura de Catalunya” que les imatges de desenes de milers d'immigrants anant a votar! O de persones que anaven als col·legis electorals portant banderes de la república espanyola o fins i tot la samarreta de “la Roja” i eren ovacionats.
L’abandonament dels carrers després del 3-O i el paper dels dirigents de l'esquerra
Els milions de joves i treballadors que vam defensar el nostre dret a votar l'1-O i paralitzant Catalunya el 3-O, inundant els carrers de tots els seus pobles i ciutats, no només vam mostrar aquest dia la nostra força. També vam deixar clar als dirigents de l'esquerra que estàvem disposats a anar fins al final.
Els dirigents d'IU i Podemos, no s'han cansat de fer crides al diàleg i a un “referèndum pactat i legal” amb el mateix Estat i el mateix govern que, embolcallats en la bandera rojigualda, ja ha dit alt i clar que mai concediran el dret d'autodeterminació per a Catalunya i està disposat a emprar tot el seu arsenal repressiu per demostrar-ho.
Aquests dirigents de l'esquerra parlen de “diàleg” amb la reacció, i renuncien a basar-se en força de milions de treballadors i joves a Catalunya, per adoptar el paper de mediadors entre la burgesia espanyola i catalana. Parlen de sensatesa i pretenen convèncer a Rajoy que no apliqui el 155, i al mateix temps rebutgen organitzar la mobilització massiva de l'esquerra social i de la classe obrera contra el desacreditat règim del 78, la corrupció del PP i les seves polítiques de retallades, vinculant aquests aspectes a les brutals amenaces de la monarquia i el Govern que, amb les seves mesures repressives, han creat ja un autèntic estat d'excepció antidemocràtic a Catalunya.
Molts d'aquests dirigents, especialment Alberto Garzón d'IU, adopten una posició equidistant entre les masses de Catalunya, que aspiren a la proclamació de la república i lluiten amb mètodes revolucionaris per aconseguir-ho, i el bloc reaccionari que en nom de la legalitat burgesa segueixen negant-nos el dret a decidir i amenaçant amb la repressió violenta, el caos econòmic i la presó. És una posició molt errònia que proporciona arguments a la dreta.
L'experiència d'aquests increïbles esdeveniments demostra que no podem confiar ni en la burgesia espanyola ni en la burgesia catalana, i aquesta és també una lliçó molt important dirigida a la CUP.
Els companys i companyes de la CUP han jugat un paper realment destacat en l'organització dels Comitès de Defensa del Referèndum i en la resistència a la repressió, en les mobilitzacions estudiantils i en la vaga general. La reacció ha dirigit els seus dards més enverinats contra ells, qualificats dia sí i dia també amb els insults i les injúries més grolleres des dels mitjans de comunicació capitalistes.
Després de la concessió de Puigdemont cobra rellevància el que els marxistes revolucionaris sempre havíem assenyalat als companys de la CUP. Que la burgesia catalana i els seus representants polítics del PDeCAT trairien la causa de Catalunya, la llibertat del poble i la república catalana. I ho han fet perquè per sobre de la demagògia a la qual han recorregut en aquests anys, Puigdemont i els seus col·legues defensen els interessos de l'oligarquia catalana.
És fonamental que els companys de la CUP trenquin d'una vegada per sempre amb el PDeCAT i la burgesia catalana. Lligar-se al carro dels ex-convergents només pot afegir més frustració i preparar noves derrotes.
És el moment de donar un gir de 180 graus en la política de l'esquerra catalana, trencar amb la política de conciliació i “diàleg” amb la reacció i de subordinació al PDeCAT. És el moment d'aixecar un gran Front d'Esquerres amb un programa de classe, revolucionari i anticapitalista per lluitar per la república catalana i la transformació socialista de la societat.
Impulsar de nou els comitès de defensa i la mobilització als carrers. Per la república socialista catalana
El govern del PP amb el suport de Ciutadans i una vegada més l'aval de la direcció del PSOE ha activat l'article 155. El seu objectiu és donar una lliçó a les masses a Catalunya que serveixi també per escarmentar als joves i treballadors de la resta de l'Estat i d'Europa. Volen que Puigdemont actuï com Tsipras a Grècia. No en tenen prou que no hagi proclamat la república catalana decidida pel poble l'1-O. Li exigeixen que sigui ell qui s'encarregui de sufocar qualsevol esperança que la república vagi a ser proclamada. Si no està disposat a fer-ho la burgesia espanyola està decidida a aprofitar el xoc provocat pel propi Puigdemont per a aplicar el 155.
En aquest moment, diferents escenaris són possibles i les perspectives estan molt obertes. Però tots porten al mateix punt. L'acord que suposadament ha arrancat Pedro Sánchez a Rajoy de crear una comisió parlamentària per debatre la reforma de la Constitució, representa un frau. No és més que una maniobra patètica de la socialdemocràcia per a intentar disfressar el que ha estat la seva conducta: recolzar totalment la posició del PP i l'Estat contra el poble de Catalunya.
L'ocorregut aquests últims dies demostra que és impossible aconseguir l'alliberament nacional de Catalunya de la mà del PDeCAT i la burgesia catalana. Fins i tot en el cas que la repressió del PP i la negativa de la burgesia espanyola a negociar una altra cosa que les condicions de la rendició obligués a Puigdemont a tornar a posar-se al capdavant i fer un pas endavant, l'ocorregut el 10 d'Octubre ha de ser més que suficient perquè els dirigents de la CUP trenquin el seu suport al PDeCAT.
Des d'Esquerra Revolucionària fem una crida una vegada més a direcció de la CUP, Podem i Catalunya en Comú, ERC… al moviment estudiantil i les seves organitzacions (Sindicat d’Estudiants, SEPC), al moviment obrer i els seus sindicats de classe a Catalunya, a que estableixin un Front Únic d'Esquerres que es basi en els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR) i en tots els organismes que han anat sorgint aquestes setmanes a Catalunya, per organitzar comitès per la república en empreses i fàbriques, en barris i centres d'estudi, i coordinar-los per a tornar a impulsar el moviment de masses, denunciant l'aplicació del 155 i la resta de mesures que prepara Rajoy, i preparant una vaga general capaç de resistir qualsevol acció violenta de l'Estat i conquerir la república catalana amb un govern d'esquerres. Aquest Front d'Esquerres ha de trencar qualsevol subordinació a la dreta catalanista, al PDeCAT o a Puigdemont, i ha de fer una crida a la solidaritat activa del moviment obrer i al jovent de la resta de l'Estat.
L'única manera d'esclarir la situació, d'acabar amb la confusió, d'unir als treballadors i al jovent de la resta de l'Estat amb els seus germans de classe a Catalunya és a través de la mobilització massiva contra el govern del PP. Aquesta és la tasca de tota l'esquerra, de tots els militants i activistes conscients. Aquesta és també la responsabilitat de la direcció d'Units Podem, de Pablo Iglesias, d’Ada Colau, que en aquests moments crítics han de dirigir-se directament als treballadors i joves, especialment a la base de CCOO i UGT, un missatge clar de lluita contra la reacció.
La classe dominant espanyola i catalana veu amb terror la proclamació de la república catalana, i la raó no és només perquè trencaria la idea d'Espanya una, gran i lliure. Saben que aquesta conquesta del poble seria el preludi d'una lluita encara més intensa i transcendental a favor dels oprimits, contra la dominació dels capitalistes, contra l'ordre social establert i per una república socialista a Catalunya i una república socialista federal basada en la unió lliure i voluntària dels pobles i nacions que componen actualment l'Estat espanyol. Una lluita que ja està conquistant la solidaritat activa de les masses oprimides d'Europa i de tot el món.
Les masses han patit un cop. Un cop que és més dur perquè ha arribat d'on una immensa majoria no imaginava. Però el moviment assimilarà les lliçons del que ha passat. Si el govern del PP i els seus aliats, des de Ciutadans a la direcció del PSOE, si l'Estat i la burgesia catalana i espanyola, donen curs a la seva set de venjança i intenten imposar un escenari de repressió salvatge, la resposta pot ser contundent. Parafrasejant a Lenin, la revolució de vegades necessita de les fuetades de la contrarevolució. Res del que ha passat en l'últim mes ha passat debades.
Visca Catalunya Lliure, Republicana i Socialista
Uneix-te a Esquerra Revolucionària
