En els últims mesos la Basf ha contractat directament a alguns obrers, per a realitzar funcions que actualment ocupen treballadors de contractes. La Basf en comptes de contractar per a aquests llocs de treball - i per tant integrar en la seva plantilla - al personal de contractes que els ocupa actualment, prescindeix d'aquests i contracta a nou personal. Davant aquesta situació, tot apunta que s'està portant a terme una maniobra per a desfer-se dels treballadors de contractes. Els treballadors perjudicats directament serien uns 12 companys dels tallers de mecànics, elèctrics i d'instrumentació, encara que es veurien possiblement afectats (si li surt bé la jugada a la patronal) altres 5 que estan en la planta de Basell, que està situada dintre de les instal·lacions de Basf, sense contar l’oportunitat que pot obrir aquest fet, de cara que altres empreses segueixin aquest camí i se’n vagi en orris el dret a la subrogació amb totes les seves condicions, tant salarials com socials.
Amb tot, resulta sens dubte il·lògic que a l'hora de contractar treballadors per a ocupar un lloc, no es tingui en compte en primer lloc als companys que ja estan ocupant aquest lloc i que tenen per això una experiència acumulada. No obstant això la patronal no ho mira des d'aquest punt de vista, sinó des d'un interès contrari als interessos dels treballadors, ja que els llocs de treball que ara estan en perill, són precisament els dels companys que van adquirir el dret de subrogació en els casos de canvi de contracta, mantenint el seu lloc de treball i condicions laborals. Aquest dret no va ser fàcil guanyar-lo, però el vàrem aconseguir lluitant després de la vaga del manteniment i muntatge de 2004 i en posteriors convocatòries, obligant a les empreses que no volien complir l'acord de subrogació que ho complissin.
Encara així aquests treballadors han estat les víctimes d'ardits de tot tipus: primer van intentar treure a alguns del seu lloc de manteniment i enviar-los a obres que s'estaven realitzant en la mateixa fàbrica, després les pressions de sempre afirmant “aquest treballador duu temps aquí, però no val” (quina casualitat! quan simplement ets de contractes, vals!, però quan et poses a posar els punts sobre les is i damunt intentes consolidar el teu lloc de treball ja no vals! . )
Com cal plantar cara al problema?
Pensem que l'única forma per a què ens respectin com treballadors és lluitant, tal com es va demostrar en la vaga de 2004. Les denúncies judicials i davant la inspecció de treball no han de ser les úniques mesures sindicals que es prenguin. A part d'aquestes mesures és necessari un pla de mobilitzacions seriós, que convoqui a tots els treballadors de contractes del manteniment i muntatge en defensa dels drets guanyats en anteriors lluites. No estem només davant un atac als subrogats de Basf. Estem davant un atac seriós al conjunt dels treballadors que avui comença a la Basf, i que demà, si ho permetem ara, trucarà a totes les portes.
Per tant, pensem que les direccions de CC.OO. i UGT han de fer una mica més que repartir una enquesta per a provar la situació de prestamisme laboral d'aquests treballadors ( un qüestionari en el qual algunes preguntes estan mal plantejades i ajuden més a l'objectiu de descartar el prestamismo, que a l'objectiu de demostrar la seva existència; preguntes tals com: l'empresa contractista manca de solvència financera?, o l'empresa contractista té personal propi no cedit?...). En conseqüència, les direccions de CC.OO. i UGT han d'afrontar seriosament aquest conflicte, apostant decididament per aconseguir una gran mobilització, en la qual es faci també una crida a participar a la plantilla de Basf, sota la idea que la distinció entre treballadors de contractes i treballadors de BASF només beneficia a la patronal i ens perjudica a nosaltres, perquè ens divideix i perquè tendeix a precaritzar cada vegada més l'ocupació, el nostre i el que heretaran els nostres fills. Per això és fonamental que es reivindiqui de forma decidida, la integració de tots els treballadors de contractes, en la plantilla principal de les empreses en les quals treballem, i s’acabi amb al prestamisme creixent que hi ha en tot el sector i que patim tots.
Que cap dirigent sindical digui que "en aquest país l'acomiadament és lliure, encara que costa diners" com recentment hem escoltat. Els nostres llocs de treball actuals i el dels nostres fills demà, valen més que una indemnització per acomiadament. Valen tant, que no podem quedar-nos desocupats, veient com ens els lleven i sense que ningú faci res per a evitar-ho.
