L'explosió del 15-M confirma aquesta anàlisi. Els joves i treballadors no només volen lluitar, volen ser ells mateixos els que protagonitzin la seva vida, els que tinguin a les seves mans el seu futur. El salt en la consciència ha estat espectacular. Tots els “profunds” discursos construïts sobre la premissa “la gent no es mou” s’han convertit en pols. Les manifestacions multitudinàries del 19 de juny, on el crit més corejat era, sens dubte, l'exigència als sindicats de la convocatòria d'una vaga general, demostraven que les espases seguien en alt i que després de l'estiu es tornaria a la càrrega.
Mobilitzacions en ple estiu
Però no va ser necessari esperar a setembre. Pels qui poguessin pensar que era el 15M un fenomen passatger, els últims esdeveniments del passat mes d'agost, sobretot a Madrid i també a Barcelona i altres ciutats demostren la determinació i fortalesa del moviment.
A Madrid, després del desallotjament del 2 d'agost, els joves i treballadors no els agafa por malgrat la dura repressió de la policia. Després de diversos dies d'enfrontaments amb la policia i una imponent manifestació de 50.000 persones, es torna a reconquistar la Puerta del Sol. Posteriorment, durant la visita del papa, la marxa laïcista va tornar a agrupar a milers de persones en una nova demostració de la gran polarització política esquerra-dreta que viu la societat.
A Barcelona les mobilitzacions contra les retallades sanitàries no han cessat, ocupacions dels CAP, cassolades, tallades de carretera...així com l'activitat de les assemblees de barris i les mobilitzacions contra els desallotjaments.
Necessitem que el moviment avanci
Para milers de joves i treballadors, fastiguejats de les maniobres de la burocràcia sindical i política, el 15-M ha suposat un veritable onada d’aire fresc. A pesar que alguns promotors del 15M i de les acampades insistien al principi que es tractava d'un moviment “apolític”, els participants en el moviment el que rebutjaven era la política oficial, la política imposada per la burgesia per apartar als joves i als treballadors de la participació activa. A cada pas que ha donat, el 15M ha demostrat que es tracta d'un moviment bàsicament d'esquerres, conformat sobretot per treballadors i joves d'extracció obrera, on a més el seu contingut ha estat netament anticapitalista.
La plataforma reivindicativa aprovada per la multitudinària assemblea de Plaça Catalunya el 20 de maig així ho va posar de manifest. En aquesta plataforma no només s'exigia la retirada de totes les retallades plantejades per Mas i Zapatero sinó que es plantejaven propostes tan ambicioses com l'expropiació de la banca per posar-la baix control social; l'expropiació dels habitatges buits per disposar-les com a habitatge social; l'exigència d'un salari obrer per a tots els polítics i representants electes; la contractació de personal mèdic fins a acabar amb les llistes d'espera i de professors per garantir una educació pública de qualitat, entre altres mesures.
Aquestes reivindicacions demostren un alt grau de comprensió dels problemes que sofreix la classe obrera, així com del programa que necessitem per combatre les xacres del sistema capitalista. La pròpia exigència de la convocatòria de la vaga general demostra el sa instint de les masses que saben que per a què el moviment avanci necessitem el concurs de la classe obrera organitzada, a través d'una mobilització massiva i generalitzada que paralitzi per complet l'economia. El que alguns promotors -interessadament potenciats pels mitjans de comunicació com Público o El País- segueixin a hores d'ara parlant que el 15M “no és d'esquerres, ni de dretes” demostra les contradiccions que inevitablement provoquen els dirigents reformistes dels sindicats i els partits polítics d'esquerres, absolutament allunyats de les necessitats i sofriments de les masses oprimides. La majoria dels participants del 15M no neguen la necessitat dels sindicats -aquests són imprescindibles precisament per defensar als treballadors dels atacs dels capitalistes-, el que rebutgen és la política lamentable que han aplicat els dirigents de CCOO i UGT.
El moviment 15M i els sindicats han de confluir en una vaga general
Tots els economistes burgesos estan d'acord en dues idees: 1.Que l'economia segueix malament i probablement vagi a pitjor, podent donar-se una nova recaiguda (com si les famílies obreres haguessin viscut algun tipus de recuperació). 2. Que es necessiten noves “reformes estructurals”, és a dir més atacs als treballadors, els quals, com els mateixos economistes reconeixen, suposen una major deterioració econòmica perquè frenen qualsevol possible creixement o recuperació. Una dinàmica infernal que només serveix per continuar beneficiant als “mercats”, és a dir al capital financer internacional, parasitari i especulador.
Als atacs que ja hem viscut se sumaran nous atacs, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat. La reforma de la Constitució, per posar un límit al dèficit públic, és un clar exemple de la urgència amb la qual la burgesia està disposada a actuar. Mentre que per a altres aspectes, com la sacrosanta “unitat de la nació espanyola”, o la monarquia, la Constitució és sagrada i intocable “fruit del consens”, etc., etc., per a una mesura que suposarà més retallades i atacs a la sanitat i a l'educació i a la despesa social, el PP i els dirigents del PSOE no han trigat ni 48 hores a posar-se d'acord.
Després de mesos sense obrir la boca, les direccions sindicals de CCOO i UGT han plantejat mobilitzacions contra aquesta reforma constitucional. Però només contra aquest atac? Hi ha molts més en el tinter i, per exemple, els professors de Madrid, Galícia i altres comunitats estan en peus de guerra per les retallades que els seus governs estan plantejant (seguint l’exemple de CiU). Els dirigents sindicals haurien d’unificar tot el moviment contra els atacs socials i preparar el camí per a una vaga general, però una vaga general diferent a la del 29 de setembre de 2010, una vaga general que confluís amb el 15M que es basés en la celebració d'assemblees a les fàbriques, als barris i localitats i que realment demostrés la força de la classe obrera i el rebuig majoritari als atacs de la burgesia.
No obstant això, de moment, Toxo i Cándido es neguen a esmentar si més no la possibilitat d'una vaga general, malgrat el clam que hi ha per la seva celebració. A més, els sindicats, encara que van fer una crida a altres organitzacions i moviments socials al fet que se sumessin a les manifestacions contra la reforma constitucional, van obviar per complet al 15M. Això és un greu error. Encara que com assenyalem, dins del 15M hi ha posicionaments molt crítics a la política desenvolupada pels sindicats, precisament és la lluita i la mobilització l'única cosa que podria servir per tendir ponts de cara a preparar una vaga general el més àmplia i reeixida possible. Molts treballadors volen “un 15-M en el treball”, és a dir, volen lluita i mobilització mitjançant mètodes democràtics i combatius. Aquest és el camí per fer front als atacs del capitalisme.
Esdeveniments a tot el món
No solament l'Estat espanyol s'ha vist sacsejat per mobilitzacions durant l'estiu: l'explosió social viscuda als barris de les ciutats angleses, fruit de la brutal política de retallades imposada pel govern de Cameron i que van desembocar en un esclat de fúria per part de la joventut; les mobilitzacions massives d'estudiants i professors a Xile que no van cessar malgrat la dura repressió del govern; o les impressionants mobilitzacions “d’indignats” a Israel, amb manifestacions de 200.000 persones a Tel Aviv en contra de la política del govern i en les quals es cantaven consignes en favor de la lluita a Egipte, com a referent de lluita a seguir...Tot això és un reflex del període d'ascens en la lluita de classes a tot el món en el qual estem. La burgesia ha entrat en guerra contra la classe treballadora i no hi haurà treva. Avui més que mai, l'organització i la lluita conscient i revolucionària de la classe treballadora i la joventut, és imprescindible.
