La reforma constitucional promoguda pel govern de
Zapatero, pactada prèviament amb el PP, i aprovat ahir al parlament estableix
el següent: “Els crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute
públic de les Administracions s'entendran sempre inclosos en l'estat de
despeses dels seus pressupostos i el seu
pagament gaudirà de prioritat absoluta. Aquests crèdits no podran ser
objecte d'esmena o modificació (?)” (l'èmfasi és nostra). D'aquesta manera es
legalitza de forma clara, contundent i solemne que, per damunt i en detriment
de les prestacions socials, s'han de garantir els interessos de la banca i dels
grans capitalistes. Aquesta política és la que venia practicant el govern des
de l'inici de la crisi capitalista, particularment des del profund i decidit
gir cap a la dreta emprès al maig de 2010, quan va començar a posar en pràctica
una sèrie de contrarreformes socials amb la finalitat “d’acontentar als mercats”.
És la que també ve practicant el PP o CiU en les comunitats autònomes on
governen, en les quals ja s'estan engegant salvatges retallades contra la
despesa en sanitat i educació.
Si bé aquesta reforma constitucional és el reflex
legal d'una política econòmica que ja està en marxa, la seva consagració legal
al més alt nivell no pot ser considerat per la classe obrera i la joventut més
que com un nou i gravíssim atac als seus interessos. És una mesura que té una
enorme transcendència política ja que s'obre la via perquè, constitució en mà,
es pugui obstruir legalment qualsevol política econòmica que s'aparti un
mil·límetre de l'exigida pel capital financer. D’ara endavant, qualsevol
govern, autonomia o ajuntament que adopti legítimament una política a favor de
la majoria i, per tant, contraria als interessos de la banca i dels monopolis,
se situarà fora de la llei. Aquesta esmena és una confirmació rotunda d'un crit
que ha estat en la boca de milions de persones en centenars de manifestacions
al llarg dels últims mesos i anys: “Li diuen democràcia i no ho és”.
La
legalització del saqueig
En un demagògic i infructuós intent d'encobrir el
que és un altre gir a la dreta de la política del PSOE, Rubalcaba va dir que
"quan cal pagar tants interessos del deute, no existeixen diferències
entre la política econòmica d'esquerres i de dretes" (El País, 27
d'agost). El que hauria de dir per no faltar a la veritat és el següent: “com
nosaltres els socialdemòcrates, igual que la dreta, defensem el sistema
capitalista com el millor sistema possible, i com a més, no tenim cap
alternativa a la crisi capitalista més que la de calmar als banquers i seguir a
ulls clucs el seu dictats, no existeix cap diferència entra la política
econòmica proposta per la dreta i la que defensem nosaltres”.
Clar que existeix una política de dretes i una
d'esquerres enfront del deute! La burgesia, el govern del PSOE i el PP
presenten el debat de forma falsa i demagògica, com si es tractés d'optar entre
un “pressupost equilibrat” i una política d'endeutament descontrolada; entre el
“sentit comú” (ells) i la bogeria (tots els que no pensen com ells). La cara
dura d'aquests senyors no té límit. Aquests fervents partidaris de “l’equilibri
pressupostari” no han tingut cap inconvenient a destrossar les finances
públiques injectant ingents quantitats de diners als bancs, reduint els impostos
als empresaris o privatitzant empreses públiques rendibles. Per als partidaris
del capitalisme, si es tracta de salvar els interessos d'una minoria rica i
parasitària tots els “desequilibris” estan justificats; ara bé, si es tracta de
despeses en sanitat, educació i desocupació, la situació es torna “insostenible”
i es tornen fanàtics partidaris del “dèficit zero”.
En contradicció amb la pròpia lletra de la reforma
constitucional (que com hem vist defineix literalment com a prioritat absoluta
el pagament del deute als banquers) i els objectius declarats del govern
(calmar “els mercats”) Rubalcaba ha defensat que aquesta mesura és l'única
forma de “garantir l'Estat de Benestar”. Aquesta afirmació, a més de demagògica
és patèticament absurda. No es pot salvar l'Estat del benestar reforçant els
mecanismes per a la seva demolició. A més, com tothom sap, “els mercats” estan
clamant per la destrucció de les conquestes socials en tots els països
d'Europa. Si de debò la reforma constitucional fos una “garantia per a l'Estat
del Benestar” els banquers protestarien, però en realitat estan molt contents
amb ella. La reforma de la constitució és part de tota la bateria de mesures
antiobreres que des del govern central i des dels diferents governs autonòmics
s'estan prenent contra la classe obrera en els últims mesos. A la fi d'agost,
pocs dies abans de presentar la reforma constitucional el govern va aprovar una
mesura que suposa un salvatge empitjorament de les nostres condicions laborals,
amb l'encadenament indefinit dels contractes temporals i la generalització
(fins als 30 anys!) del contracte d'aprenentatge, amb un salari indigne
d'aquest nom.
L'objectiu de la reforma constitucional és
fonamentalment i en primer lloc reforçar legalment el saqueig de les arques
públiques per part dels banquers, autòctons i internacionals, una exigència de
la Unió Europea, el Banc Central Europeu i l’FMI. Amb el capitalisme immers en
una profunda crisi, tractant-se d'una economia “perifèrica” com l'és
l'espanyola i amb una política econòmica orientada a preservar els interessos
dels bancs, obligant a l'Estat a continus rescats, l'objectiu de “equilibri
pressupostari” és gairebé impossible i, en tot cas, només es podrà avançar cap
a ell a costa de les conquestes històriques de la classe obrera i acabar amb el
futur dels properes generacions. Aquesta política no és “neutra”, és la
política que exigeixen els banquers, és la política que tradicionalment ha
defensat el PP i tota la dreta a escala internacional. En la remota hipòtesi
que el capitalisme espanyol pugui equilibrar els seus comptes serà sens dubte a
costa d'una major pobresa, inestabilitat i incertesa en l'economia domèstica de
la gran majoria de les famílies treballadores. Les dràstiques mesures de
retallades socials a Grècia és un exemple viu i eloqüent dels efectes socials i
econòmics desastrosos que comporta la política de “equilibri pressupostari”
defensat pels banquers.
Hi ha una forma d'acabar amb els “desequilibris
pressupostaris” i els “dèficit excessius” realment eficaç i a més, en benefici
de la gran majoria de la societat: nacionalitzant tot el sistema financer i les
empreses estratègiques sota control obrer i engegant un pla d'inversions i
producció al servei de la majoria de la societat. Prenent aquestes mesures, a
més d'atacar els problemes de fons de la crisi, la majoria de la societat
obtindria el que legítimament ja li pertany. La gran majoria de les grans
empreses privades estratègiques (telefonia, gas, petroli, electricitat) són
producte de privatitzacions d'empreses estatals, i la banca no podria
sostenir-se sense els diners públics. La causa de fons de la crisi, del caos
econòmic i de tots els desequilibris pressupostaris, comercials i monetaris, a
l'Estat espanyol, a Europa i al món és que tots els mitjans de producció
socials estan en mans d'una minoria l'únic interès de la qual és l'acumulació
de beneficis. És la propietat privada i la disputa caòtica pels mercats entre
les diferents burgesies nacionals el que posa en perill el futur de la
societat, no les conquestes socials dels treballadors. L'única possibilitat
d'una Europa unida i pròspera és sobre la base d'una federació socialista.
La reforma constitucional impulsada pel govern i el
pacte entre el PSOE i el PP sobre aquest assumpte corona el gir a la dreta emprès
per la socialdemocràcia des de l'inici de la crisi. El PSOE va ser triat per
milions de treballadors i joves precisament per fer una política radicalment
diferent a la del PP, no només en el terreny econòmic, sinó també pel que fa a
drets democràtics, educació, les relacions amb l'església, etc. Acaba la
legislatura finançant i lloant la visita del Papa, reprimint als manifestants
que s'oposaven a ella i segellant un important pacte amb el PP. Com sempre hem
explicat els marxistes, si s'accepta la lògica del sistema s'acaba defensant
els interessos dels capitalistes amb totes les seves conseqüències. Pot semblar
sorprenent que els dirigents del PSOE hagin arribat a tal grau de submissió als
interessos dels poderosos, arribant a l'extrem d'aplanar descaradament el camí
del PP en el terreny electoral. No obstant això, aquest procés té una clara
lògica de fons. Si s'accepta el capitalisme com a únic sistema possible s'acaba
acceptant i defensant les exigències dels capitalistes en tots els terrenys. No
hi ha la més mínima possibilitat d'aplicar polítiques que satisfacin els
interessos dels capitalistes i dels treballadors al mateix temps. Si la
política de “repartiment de la riquesa” basat en un “capitalisme de rostre humà”
va demostrar ser utòpica durant el periòdic de creixement econòmic que va
precedir a la crisi, ara ho és encara més.
La reforma constitucional ha estat aprovada amb
nocturnitat i traïdoria per part del PSOE i del PP. Recentment Blanco
argumentava que “no hi havia temps” en l'actual legislatura per complir la
promesa del PSOE de pujar els impostos als rics, no obstant això, sí han tingut
temps, en dues setmanes, de fer la primera reforma profunda de la constitució
des de la seva entrada en vigor. És una altra prova de com les formalitats “democràtiques”
són utilitzades en funció de la defensa dels interessis capitalistes.
Des del Corrent Marxista Militant recolzem la
convocatòria un referèndum sobre la reforma constitucional. És molt probable
que si aquesta consulta se celebrés la reforma seria rebutjada, els propis
estrategues de la burgesia ho reconeixen. És precisament aquesta la raó per la
qual el govern es nega tan vehement a la seva celebració.
Per una vaga
general ja!
Més que mai, existeix un divorci entre les
institucions d'aquesta “democràcia de mercat” (és a dir, democràcia en la
forma, dictadura del capital en el fons) i la majoria de la població, divorci
que s'ha expressat clarament amb la irrupció del moviment 15-M. Les enormes
manifestacions del 19 de juny, i la continuïtat de la lluita a l'agost (50.000
persones van recuperar la Puerta del Sol, malgrat l'ocupació policial del
centre de Madrid, el dia 5), reflecteixen l'enorme potencial que tindria una
vaga general, idea d'altra banda assumida per gran part del moviment 15-M.
Els dirigents de CCOO i UGT han mostrat la seva
oposició a la reforma constitucional i les últimes mesures del govern a través
de comunicats i rodes de premsa, a les quals han afegit la convocatòria de
concentracions i d'una manifestació per al proper 6 de setembre a Madrid. Però
la situació exigeix mesures molt més contundents i un canvi real i radical en
l'estratègia sindical. El calat dels atacs exigeix una vaga general ja, i
l'ambient social demostra que seria un èxit si s'organitza bé. Segons una recent
enquesta de Metroscopia per El Pais,
el 79% de la població considera que els qui manen al món no són els Estats,
sinó “els mercats”; el 60% s'oposa a rescatar els bancs i defensa la seva
nacionalització; el 90% exigeix la devolució dels diners rebuts.
La convocatòria de mobilitzacions exigint un
referèndum és positiva perquè ajuda a mantenir l'ambient de lluita i perquè
subratlla la farsa de la democràcia burgesa. No obstant això, l'exigència d'un
referèndum no pot estar aïllada, ni molt menys ser un substitut, d'una
estratègia de mobilització ascendent i continuada de la classe treballadora,
que ha de tenir com a punt central immediat la convocatòria d'una vaga general.
L'única manera de frenar els atacs contra les conquestes socials és que es
produeixi una rebel·lió social en la qual la classe obrera tingui un paper
protagonista. Per descomptat que l'oposició a aquesta reforma no ha de
significar una defensa de la constitució. No podem oblidar que aquesta
constitució és la mateixa que dóna al rei un gran poder polític (com la
dissolució del parlament i el comandament sobre l'exèrcit), restringeix
enormement els drets democràtics (ni tan sols reconeix el dret a
l'autodeterminació de les nacionalitats històriques), legitima l'explotació
capitalista i avala modificacions totalment antidemocràtiques com la impulsada
pel PSOE i el PP. En una entrevista a Toxo i Méndez al programa de la Cadena
Ser “Hoy por hoy” (1 de setembre), els màxims responsables de CCOO i UGT
enyoraven el “consens” aconseguit entorn de la constitució en l'anomenada
Transició. No és amb aquest tipus d'arguments amb els quals s’organitzarà una
oposició seriosa als atacs contra els treballadors. El que cal fer per
enfrontar els atacs de la burgesia és precisament el contrari: trencar amb la
política de pactes i consensos amb el govern i els empresaris.
Els dirigents sindicals es van escudar en el suposat
fracàs de la vaga general del 29 de setembre per no continuar la lluita. No
obstant, això no és més que una cortina de fum rera de la qual pretenen amagar
la seva actuació i les conseqüències tan negatives que ha tingut. La realitat
és que la vaga general del 29 de setembre de 2010 va ser un rotund èxit: les
principals indústries, la construcció, el transport, les grans superfícies
comercials, els mercats majoristes a les grans ciutats, els ports, els centres
d'estudi, etc., van quedar paralitzats. Al seu torn les grans manifestacions
desenvolupades aquest mateix dia en desenes de ciutats “amb més d'un milió i mig
d'assistents” van tornar a confirmar l'enorme disposició a la lluita de la
classe obrera de l'Estat espanyol.
Tot aquest potencial va ser dilapidat pels dirigents
de CCOO i UGT: una vegada més van abandonar el camí de la mobilització per
endinsar-se en la senda de la pau social i els pactes amb el govern i la
patronal, la qual cosa va conduir a l'acceptació de més reculades com el qual
es va produir amb la “reforma” de les pensions. Aquesta “estratègia” només va
servir per embravir al Govern, a la dreta i als grans capitalistes i no ha
impedit que es preparin nous i més lesives retallades socials.
L'experiència és clara: la debilitat convida a
l'agressió. Per això avui més que mai és necessari convocar una nova Vaga
General que comptaria amb el suport de centenars de milers de joves i treballadors
que ja estem lluitant als carrers des del passat mes de maig, i que es va
exigir massivament en les mobilitzacions del passat 19 de juny en les quals van
participar també desenes de milers d'afiliats i delegats de CCOO i UGT. La
responsabilitat dels dirigents de CCOO i UGT és molt gran. Ja n'hi ha prou de fer-se
el sord al clam dels treballadors i joves que estem en lluita! CCOO i UGT han
de respondre positivament a l'exigència dels que ens estem mobilitzant i
organitzar la vaga en estreta coordinació amb el moviment 15-M, amb totes les
organitzacions de l'esquerra i col·lectius socials. Una vaga general preparada
democràticament, que serveixi com a punt de partida per ampliar, estendre i
endurir la mobilització fins a fer enrere totes les mesures lesives contra la
població i no com una vàlvula de fuita per alleujar la pressió del profund
descontentament existent. Per a això és necessari:
-Organització d'assemblees a cada fàbrica, per
polígons, en barris obrers on el moviment 15-M pot jugar un gran paper.
L'elecció de comitès de vaga democràtics en tots els centres de treball, barris
i centres d'estudi, per impulsar accions que estenguin i assegurin l'èxit de la
vaga general.
-La discussió i assumpció, en les assemblees, d'una
plataforma reivindicativa que plantegi la retirada de les mesures que precaritzin
encara més l'ocupació i de la reforma constitucional “amb l'exigència d'un
referèndum en el qual la població pugui expressar el seu rebuig a aquesta reforma
reaccionària” i una alternativa enfront dels atacs del govern i el gran
capital. En la nostra opinió, aquesta passa per la retirada de totes les
mesures regressives aprovades anteriorment, la inversió massiva en despesa
social, la nacionalització de la Banca sota control social, la reducció de jornada
a 35 hores sense reducció salarial, l'eliminació de contractes precaris, i la
suspensió del pagament d'interessos pel deute públic als grans bancs i
especuladors.
-La unitat d'acció és fonamental: el conjunt dels
sindicats de classe, el moviment 15-M, les organitzacions d'esquerra, els
treballadors aturats, els treballadors immigrants, i la joventut han d'impulsar
un gran Front Únic en la lluita per derrotar els plans dels capitalistes.
-La vaga general no pot ser el punt final, sinó l'inici
d'un procés per fer més extensiva la mobilització i parar els atacs. En aquest
sentit, un pas clau és una vaga general a nivell europeu; totes les condicions
per a això estan donades. A Itàlia el dimarts 6 hi haurà vaga general, i en la
resta de països continuen les mobilitzacions.
Els marxistes de Militant formem part d'aquest gran
moviment per una democràcia real, però això és una cosa completament
incompatible amb l'existència del capitalisme. Una democràcia real que acabi
amb les xacres de la desocupació massiva, la precarització laboral, els salaris
miserables, que defensi la sanitat i l'educació públiques, no és possible sota
la dictadura dels bancs i els empresaris. Com hem assenyalat, la democràcia
real per a la majoria passa per la nacionalització de les palanques fonamentals
de l'economia, la banca i els grans monopolis, sota el control democràtic dels
treballadors.
El sistema capitalista es troba sumit en una crisi
històrica i ja no serveix per garantir unes condicions de vida dignes a la
majoria de la població. Com es corejava en les recents manifestacions de Madrid
“Un altre capitalisme és impossible!” Aquest sistema no serveix perquè és una
amenaça real per a la majoria de la població. Existeix la força, existeix la
confiança i la consciència per començar la tasca de la transformació socialista
de la societat, per conquistar la democràcia de la majoria, alliberada de
l'opressió del capital, la democràcia obrera.
Uneix-te al Corrent Marxista Militant per lluitar
per aquesta alternativa!
