“¡ETA, escucha, así es como se lucha!”, una de les consignes cridades amb més força.
La multitudinària manifestació de l'esquerra celebrada a Madrid el dissabte 13 de gener constitueix un punt d'inflexió en la situació política a l'Estat espanyol. Per primera vegada des de la caiguda de la dictadura no es produeix la “unió sagrada” entre dreta i esquerra davant un atemptat d'ETA. Els treballadors i joves més conscients no podem més que alegrar-nos d'aquest fet perquè en la pràctica aquesta unitat només ha servit per a retallar els drets democràtics de la immensa majoria de la societat sense que servís per a avançar ni un mil·límetre en la solució d'un problema fonamentalment polític com és la qüestió nacional basca.
Com ha quedat en evidència aquestes dues últimes setmanes el PP no té absolutament cap interès, ni possibilitat, de resoldre el problema nacional a Euskadi. Més aviat al contrari, el PP i tot el que representa és part del problema: la seva política, basada en la repressió, en la defensa del nacionalisme espanyolista més centralista i antidemocràtic i a alimentar constantment els pitjors prejudicis reaccionaris constitueix un dels principals obstacles per a solucionar la qüestió nacional basca i posar fi als mètodes contraproduents del terrorisme individual.
Per això, des del Corrent Marxista Militant no només no ens vam lamentar que el PP hagi rebutjat la unitat amb les organitzacions polítiques i sindicals de l'esquerra sinó que apel·lem a tots els militants socialistes, comunistes, sindicalistes i, en general, a tots els activistes de l'esquerra que lluitin i facin tot el que estigui en les seves mans perquè s'abandoni d'una vegada per sempre la política de consens i pacte social amb la burgesia i la dreta practicada pels dirigents de les organitzacions de l'esquerra. Perquè la meravellosa i massiva mobilització dels treballadors i de la joventut del passat dia 13 sigui el punt de partida d'una nova política a seguir per les organitzacions de l'esquerra i no una simple excepció.
La unitat dels treballadors de tot l'Estat per sobre les diferències nacionals; la unitat de la classe obrera nativa i immigrant; la unitat en la lluita de tots els sectors de la societat veritablement interessats a defensar els drets democràtics i la llibertat política mai s'afavoreix amb pactes entre la dreta i l'esquerra. Aquesta és la gran lliçó de la qual haurien de prendre nota els dirigents dels principals partits i sindicats de l'esquerra (PSOE, IU, CCOO i UGT): pactar amb la dreta resta en lluita per acabar amb les injustícies socials, resta en claredat política per a combatre a la reacció; en canvi trencar amb la dreta suma en unitat de la classe, a lluitar de forma conseqüent pels drets democràtics i a acabar amb una xacra com el terrorisme individual. La classe obrera ha de posar el seu segell en els esdeveniments mobilitzant-se d'una forma independent enfront de la burgesia i els seus representants polítics.
2- Gràcies a una impressionant i perllongada onada de mobilitzacions dels treballadors i de la joventut el PP va perdre les eleccions el març de 2004. Des de llavors la dreta no ha deixat passar cap oportunitat per a fustigar, manipular i espargir verí contra l'esquerra, contra la joventut, contra els treballadors i contra els drets democràtics de les nacionalitats històriques que existeixen a l'Estat espanyol, particularment contra el poble basc i català. En els dos últims anys la dreta no ha parat de convocar manifestacions contra el govern del PSOE. Des del Corrent Marxista Militant vam insistir una vegada i una altra que aquestes manifestacions eren molt més petites que les protagonitzades pels treballadors i la joventut durant l'època del PP i que el que realment magnificava artificialment la força de la dreta era el fet que ni els dirigents del PSOE, ni d'IU, ni de CCOO, ni d'UGT fossin capaços, durant tot aquest període, de respondre amb l'organització i la mobilització. La manifestació del dissabte a Madrid ha estat una prova contundent del gran potencial que té l'esquerra per a plantar cara a la cridòria de la reacció. Molts manifestants se sentien alleugerits: Ja era hora de posar a aquests histèrics del PP al lloc! Ja era hora de recuperar el carrer per a l'autèntica majoria de la societat!
Durant els dos últims anys els dirigents del PSOE, d'IU, d'UGT i de CCOO van tenir moltes oportunitats per a demostrar a la reacció, als cures, als nostàlgics del franquisme que el carrer no és seu i que no són tan forts com pensen. L'ocasió més clara va ser al novembre de 2005, quan el PP i els bisbes van sortir al carrer per a defensar els seus privilegis en l'educació. Si els dirigents de l'esquerra haguessin convocat una mobilització en defensa de l'ensenyament públic, democràtic i laic, tal com va defensar i va convocar el Sindicat d'Estudiants, la resposta dels treballadors i dels joves hagués estat molt més multitudinària que la convocada per la dreta. No obstant això, què va fer el govern? Cedir a la dreta, anar corrent al Vaticà a tranquil·litzar a la cúria, donar-los més diners dels pressupostos generals de l'Estat.
Si exceptuem algunes de les primeres mesures del govern, com la retirada de les tropes de L'Iraq, quan els ecos de la mobilització contra el PP encara es podien escoltar, la dinàmica de la legislatura ha estat dominada per la cessió constant per part dels dirigents del PSOE a les pressions i a la cridòria de la dreta. Fins i tot un pas important com va ser el de trencar amb la unitat del PP en la qüestió nacional basca es va anar, a poc a poc, desdibuixant cada vegada més. La repressió contra els militants de l'esquerra abertzale, que en la seva immensa majoria entenen que els atemptats no ajuden en res en la lluita pels drets democràtics del poble basc, es va incrementar significativament. D'una banda els sectors més reaccionaris de l'aparell de l'Estat van encoratjar aquesta repressió en la línia de sabotejar l’anomenat “procés de pau”. Però des del govern també es va deixar fer pensant que d'aquesta manera es podria contrarestar les crítiques demagògiques i llunàtiques de la dreta. La dreta bordava, el govern vacil·lava i cedia, i la dreta tornava a bordar amb més vehemència. Aquesta ha estat la dinàmica dels últims mesos. A la debilitat intrínseca de la direcció del PSOE --derivada de les limitacions del seu programa, tant en el terreny social com en els drets democràtics, que sorgeix de l'acceptació de la lògica del capitalisme-- per a plantar cara a la intensa ofensiva del PP es va sumar el brutal atemptat d'ETA, fet que va afegir encara més aigua al molí de la reacció. El PP es va posar eufòric. Com veritables xacals bavejants s’alegraven al sentir que la situació s'inclinava favorablement a les seves aspiracions polítiques i electorals. I és en aquest punt extremadament crític quan la direcció del PSOE decideix donar sortida a la gran ràbia acumulada i continguda durant els últims anys contra la dreta entre els treballadors i la joventut.
El govern tenia dues opcions. O convocar altra vegada amb el PP, com sempre ha fet quan hi ha un atemptat d'ETA, i per tant plegar-se una vegada més als postulats més reaccionaris que els va dur en el passat a il·legalitzar partits i associacions, a tancar periòdics i a prohibir manifestacions, a ajudar a la “dreta extrema” a passar per demòcrates convençuts, a ofegar els sentiments de la seva pròpia base social sota el mantell grisenc de la institucionalitat burgesa autoanomenada democràtica, a ensabonar, en el propi PSOE, a figures tan dretanes com Rosa Díez, Rodó Terrers, Ibarra, Paco Vázquez o Bono, o, per contra, apel·lar a la mobilització de les masses per a contrarestar a l'ofensiva de la dreta, fent el que ha tractat d'evitar costi el que costi en els dos últims anys. La primera opció hagués dut al govern al desastre, aplanat el camí per a la tornada del PP a la Moncloa i en aquesta ocasió sembla que en la direcció del PSOE ha predominat l'opinió d'aquells que no volen perdre les eleccions, encara que sigui a costa d'incórrer en més contradiccions amb la línia estratègica de consens i pacte social a la qual segueixen aferrats amb afany.
En aquest sentit, la mobilització del passat dissabte no només ha estat un potent i eficaç atac contra l'estratègia del PP, en el qual s'hauria de seguir aprofundint, sinó una important sacsejada a la idea que la solució als grans problemes polítics i socials és necessària la unitat de l'esquerra i la dreta. És a dir, una important sacsejada a una de les idees pilars de la socialdemocràcia.
3.- És precisament perquè han entès el gran perill que significa la participació de les masses en les qüestions polítiques, pel que la pròpia direcció del PSOE i el sector de la burgesia més lligat a PRISA (El Pais, Cadena SER) han tractat de infravalorar i manipular de forma escandalosa la magnitud i el sentir general de la manifestació del 13 de gener fins al punt d'arribar a l’absurd espectacle que el PP (Comunitat de Madrid) dóna una xifra superior d'assistència (210.000) a la de la delegació del govern, és a dir, Rubalcaba (174.000) i El País (174.000). Increïblement els principals convocants, UGT i CCOO, “van preferir no donar xifres i remetre's a les facilitades per Delegació de govern”.
El “càlcul” de delegació de govern es va fer a les 18:24 hores. Però com podem confirmar tots els que vam estar des de molt abans de l'inici de la convocatòria oficial fins al final de la manifestació, l'afluència de centenars de milers de treballadors a la Plaça de Colón es va estendre des de les 17:00 hores fins a les 20:30, sumades a les desenes de milers que s'incorporaven a Cibeles o directament a Puerta de Alcalá. En Colón la munió no es va poder moure en gairebé dues hores, fins a prop de les 20.00h.
El Pais, per la seva banda, fa un càlcul considerant a la manifestació com si fos estàtica. Però la superfície ocupada i assenyalada per El Pais a les 20;00 h, fins i tot si l'admetem com la superfície màxima ocupada en el transcurs de la manifestació, va estar en constant flux durant hores. La xifra que dóna El Pais és escandalosament baixa. És més que probable que com a mínim més de mig milió de persones anessin a la manifestació.
Respecte a l'ambient de la manifestació El Pais diu en la seva editorial que “l'opinió desitjava veure als seus representants units per a plantar cara als nous desafiament d'ETA”. En l'article en el qual es fa la crònica de la manifestació s'afirma: “Però va ser una sola paraula, la paraula unitat, la que més es va repetir (…) durant la marxa”. Això és descaradament fals. En realitat la manifestació transpuava odi contra el PP i tots els seus dirigents. Es van cridar consignes contra els bisbes, contra l'alcalde, contra Esperanza Aguirre, contra la manipulació dels mitjans controlats pel PP. Contràriament a les manifestacions de la dreta no havia ni un sol prejudici antibasc o anticatalà. HI havia una total integració entre els treballadors immigrants, fins i tot els comerciants xinesos van participar, amb la població autòctona. Predominava el desig generalitzat de buscar una sortida política a la qüestió del terrorisme sense que per això es rebaixés el dur i contundent rebuig als atemptats d'ETA. Molt significativament una de les consignes més cridades va ser “¡ETA, escucha, así es como se lucha!”, el que revela una visió del problema absolutament diferent al que té la dreta, que aborda la causa del poble basc no com una lluita sinó com un acte criminal. La manifestació de Madrid no només reflecteix la disposició de les masses treballadores a la lluita sinó una compressió política molt alta. En aquesta manifestació s'ha demostrat el potencial que existeix per a la defensa d'un programa autènticament socialista que doni solució satisfactòria a la qüestió nacional. 4 - En aquest sentit, la manifestació de Madrid ha de ser una enorme font d'inspiració per a tots aquells que lluiten a Euskadi, Catalunya i Galícia per la fi de qualsevol tipus d'opressió nacional. Madrid no és una massa reaccionària. Mai, des de la transició, l'enfrontament polític entre la burgesia madrilenya i la classe obrera ha estat més polaritzat. I tot això no ha estat gràcies a ETA sinó molt a pesar d'ETA.
Rebutjar els atemptats d'ETA, que maten a treballadors innocents i alimenten la demagògia de la dreta, no té res a veure amb ignorar i molt menys rebutjar els drets democràtics del poble basc, català o gallec. Es confirma una vegada més que són precisament les bombes d'ETA el pitjor obstacle perquè els drets del poble basc siguin plenament assumits per la resta de la classe obrera i la majoria de la població de la resta de l'Estat. El terrorisme és un autèntic llast per a la lluita pel dret a l'autodeterminació i per als drets democràtics en general, incloent aquells que afecten molt especialment a la classe obrera, sigui basca, madrilenya o immigrant.
Per descomptat, com hem assenyalat abans, la política del PSOE tampoc ha servit per a tallar de forma contundent els prejudicis que ha tractat d'espargir i sembrar la dreta. Al contrari, aprovant lleis reaccionàries com La Llei de Partits amb l'excusa de lluitar contra el terrorisme, quan en realitat és una llei que amenaça al conjunt del moviment obrer, solament fa que afavorir els interessos de la dreta. El PSOE oscil·la constantment entre buscar el suport del PP o el de la burgesia nacionalista d'Euskadi i Catalunya. I en ambdós casos la seva actitud solament ha contribuït a la confusió, i la confusió és un medi de cultiu per a la reacció.
Aquestes circumstàncies fan que sigui encara més remarcable el significat polític de la manifestació del dissabte. Va ser una manifestació multitudinària de l'esquerra, amb una composició majoritàriament de treballadors madrilenys i les seves famílies i extremadament respectuosa cap als drets democràtics del poble basc. Que la classe obrera hagi realitzat una manifestació d'aquest tipus a pesar de les vacil·lacions i concessions del PSOE i el seu llarg idil·li amb el PP en la qüestió nacional, a pesar que un personatge com Fidalgo, que es va oposar a la manifestació fins a l'últim moment, estigui al capdavant de CCOO i defensant el pacte continu amb els empresaris i acceptant tot tipus d'atacs; a pesar del brutal atemptat d'ETA; a pesar que fins a abans d'ahir, la “unitat dels demòcrates” era una condició sagrada per a qualsevol manifestació antiterrorista; insistim, que malgrat tot això hagi ocorregut alguna cosa com el 13 de gener és un indicatiu del profund canvi d'època en el qual hem entrat, marcat per una enorme polarització política, per la inestabilitat, pels canvis bruscs en la situació.
Assistim a un altre centelleig del potencial revolucionari que hi ha en l'acció de les masses. Tota aquesta situació posa sobre la taula la tasca urgent que tenim per convertir aquest potencial en una força imparable per a acabar d'arrel amb el sistema capitalista, la veritable font de tots els problemes socials i polítics, incloent l'opressió nacional i el terrorisme. Solament unint a la classe treballadora per sobre de fronteres nacionals defensant un programa autènticament socialista, en el qual quedin recollits tots els drets democràtics inclòs el dret d'autodeterminació, serà possible acabar amb el problema nacional a l'Estat espanyol i aconseguir la fraternitat entre els pobles que ho componen. Solament amb la transformació socialista de la societat serà possible arribar a l'autèntica democràcia econòmica i política, una vegada que la immensa majoria de la població pugui controlar els fabulosos recursos econòmics que avui són patrimoni d'una minoria parasitària de grans empresaris i banquers.
Uneix-te al Corrent Marxista Militant per a lluitar per aquestes idees!
Construeix amb nosaltres l'alternativa revolucionària!
