Des del
diumenge 15 de maig desenes de milers de persones han omplert els carrers de
nombroses ciutats de l'Estat espanyol en constants concentracions,
manifestacions i assemblees massives. A Madrid la Puerta del Sol, i a Barcelona
la Plaça de Catalunya,
s'han convertit en símbols d'un moviment que ha sorprès a tots i desbordat a
les organitzacions tradicionals de l'esquerra, incloent als grans sindicats. La
força i la decisió amb la qual milers de joves han irromput en l'escena
política deixant clares les seves ànsies de participació, desafiant els intents
de desallotjament de les acampades i les prohibicions per a impedir l'exercici
al dret de manifestació i expressió dictades antidemocràticament per la Junta
Electoral Central (JEC), i la seva
resistència exemplar front la brutalitat policial a Barcelona, s'han convertit
en una gran referència de lluita. Un moviment que ja ha traspassat les
fronteres de l'Estat espanyol i que contagia a altres països on s'estan
realitzant demostracions massives imitant el 15M: Grècia i França són
l'avançada, però no trigaran molt en sumar-se altres.
Les causes d'aquesta explosió
d'indignació
Les causes d'aquest incendi social no són difícils d'entendre. La classe obrera i la joventut de l'Estat espanyol han estat copejades amb ferotgia i extrema crueltat per la crisi capitalista. Cinc milions d'aturats i una taxa d'atur del 20% que s'eleva fins al 50% per als joves menors de 25 anys; més de 1.300.000 llars amb tots els seus membres en atur; una onada de desnonaments contra les famílies més humils per la impossibilitat de plantar cara a les hipoteques abusives; pujades generalitzades dels preus dels productes bàsics, de l'alimentació, l'aigua, la llum… es combinen amb una ofensiva sense treva contra els drets laborals de la majoria treballadora, al mateix temps que es destinen centenars de milers de milions d'euros de diners públics a fer més rics als rics.
En aquests anys una irritació profunda s'ha anat incubant en les entranyes de la societat. Milions de joves comprenen que no existeix futur sota aquest sistema. De què val estudiar amb afany si el premi són les cues de l'atur o els salaris escombraries? Per la seva banda, els treballadors han sofert intensament el xantatge empresarial que, utilitzant el fuet de la por a l'atur, ha imposat condicions de quarter en els centres de treball. Centenars de milers d'acomiadaments i tancaments massius de fàbriques s'han convertit en el panorama quotidià.
No fa molt temps els mitjans de comunicació de la burgesia, acompanyats de molts simpàtics i acomodats intel·lectuals “progressistes”, s'interrogaven com era possible que en aquestes condicions no s'hagués produït ja un esclat social. Un plantejament cínic que intentava obviar la realitat del succeït. Des que la crisi es va fer visible, centenars de milers de treballadors han marxat cap al camí de la lluita. En tot aquest període, si la voluntat i els desitjos inequívocs de la majoria era donar una resposta contundent a la crisi i frenar la cobdícia dels empresaris, la posició dels dirigents d'UGT i CCOO ha estat la constant vacil·lació i el seu recurs a una estratègia de pau social i pacte permanent amb el govern i la patronal comprometent-se a tot tipus de concessions. Quan la pressió des de baix es va fer insuportable i el govern del PSOE va assumir plenament la política de retallades i atacs, els dirigents sindicals no van tenir més remei que organitzar una resposta. La vaga general del passat 29-S contra la reforma laboral va ser secundada per milions de treballadors que van paralitzar nombrosos sectors productius i van omplir amb centenars de milers, fins a un milió i mig, els carrers de més de 75 ciutats i localitats. A Euskal Herria, la majoria sindical basca havia convocat abans d'aquesta data dues vagues generals amb un seguiment fortíssim.
Totes les condicions estaven donades per a estendre la mobilització, endurir-la, fer-la més massiva. Però al desembre del 2010 i després d'haver perdut un temps preciós, els dirigents de CCOO i UGT van optar per una frenada en sec de la dinàmica mobilitzadora. Tement una escalada de la lluita de classes semblant al que ha viscut Grècia, Portugal o França, es van enfundar el vestit “d'homes d'Estat”, i van acudir a la crida de Zapatero per a tirar gerros d'aigua freda sobre els treballadors. Van acceptar públicament la lògica imposada per la crisi capitalista, es van plegar davant les amenaces dels grans bancs, i van avalar amb la seva signatura un atac de gran importància contra les pensions públiques.
La
desmobilització social imposada artificialment per la cúpula de CCOO i UGT, que
xocava amb les aspiracions de milers de sindicalistes de base i amb la majoria
de la població contraria a aquestes claudicacions, es va sumar a la percepció
inequívoca que el govern del PSOE s'havia lliurat en cos i ànima als poders
econòmics. Les reunions en La Moncloa entre Zapatero i la plutocràcia
empresarial i bancària, i el fet que aquesta li dictés sense ambigüitat la
urgència de continuar amb “les reformes”, fins i tot exigissin al president del
govern que no dimitís i completés la legislatura amb aquesta full de ruta,
evidenciaven la completa capitulació del govern.
Esclata el moviment
El context assenyalat anteriorment explica les condicions objectives per a l'esclat del moviment i les formes que, en aquesta primera etapa, està adoptant. Altres factors, però no menys importants, han estat l'enorme impacte que en la consciència de milers de joves i treballadors ha tingut la irrupció de la revolució en el món àrab i les lluites, vagues generals i mobilitzacions que s'han viscut en aquests mesos a França, Gran Bretanya, Itàlia, Portugal i Grècia. No és cap casualitat que un eix en l'acció d'aquestes setmanes hagi estat l'ocupació de les places públiques de les ciutats i la celebració d'assemblees massives. El moviment s'inspira en els mètodes revolucionaris que el poble àrab ha desenvolupat per a derrocar a les dictadures, posant en relleu el caràcter internacionalista de la lluita de classes que travessa el conjunt del món.
El 30 de març el Sindicat d'Estudiants va organitzar una protesta juvenil i estudiantil que va paralitzar centenars de centres d'estudi i va treure als carrers milers d'estudiants de secundària contra les retallades educatives i l'atur juvenil. Aquesta acció va ser seguida per la convocatòria a Madrid d'una manifestació, el 7 d'abril, impulsada per Joventut Sense Futur. Un mes després, les manifestacions del 15 de maig convocades per la Plataforma “Democràcia Real Ja” van ser el cop final. A Madrid van participar desenes de milers de persones que van col·lapsar el carrer Alcalá. En ciutats com Barcelona, Sevilla, València, Màlaga, Granada, Santiago… van arribar a ajuntar-se milers més. En les manifestacions van participar persones de totes les edats, des d'estudiants universitaris i joves treballadors fins a desocupats i jubilats. Al llarg de les marxes es van corejar consignes contra els banquers i el poder financer, contra la corrupció i “la classe política”. S'exhibien pancartes i cartells realitzats artesanalment amb lemes contra l'atur i els beneficis dels milionaris, en demanda d'un habitatge digne, o en defensa de la sanitat i l'educació públiques. Tot això dóna testimoniatge del caràcter d'esquerres de les mobilitzacions i la forta càrrega anticapitalista implícita en les mateixes.
La magnitud i extensió d'aquestes manifestacions, que es van redoblar des de l'intent de desallotjament de l'acampada de la Puerta del Sol i van adquirir un caràcter massiu durant el divendres 20 de maig ovacionades per la prohibició de la JEC, van suposar un gran pas per a omplir de confiança a la joventut en les seves pròpies forces. Enfront de tots aquells, entre ells els dirigents sindicals, que vénen plantejant que el problema és la falta de consciència i d'esperit “de rebel·lia”, aquestes mobilitzacions són un exemple concret en el sentit contrari.
Una lluita apolítica?
En un context de desengany per les mesures procapitalistes aprovades pel govern PSOE, que ha cristal·litzant en el desastre electoral del passat 22 de maig, i de replegament temporal de la lluita obrera bloquejada per l'actuació dels dirigents de CCOO i UGT —de la qual s'alimenta l'escepticisme i la crítica cap als sindicats i les organitzacions polítiques tradicionals de l'esquerra—, els promotors de les mobilitzacions del 15-M han insistit en la idea que aquestes accions tenien un caràcter “apartidista”. A pesar d'això, tal com abans hem insistit, el propi desenvolupament de les manifestacions, la seva composició i les consignes corejades, han demostrat en la pràctica que es tracta d'un moviment amb un biaix nítidament d'esquerres. Però hi ha més. Com es pot parlar que aquest moviment és apolític quan la dreta, el PP i CIU, han promogut la repressió policial per a desallotjar als joves que ocupaven la Plaça Catalunya o la Puerta del Sol? La dreta és l'enemiga declarada dels interessos de la joventut i de la classe obrera; maquillar aquesta realitat o simplement amagar-la, no nega en absolut aquest fet. En tot cas, mella el fil del moviment i ens crea dificultats per a arribar a més sectors de la població, especialment als treballadors.
Aquest ha estat un dels grans debats que ha recorregut moltes assemblees en aquestes setmanes. En algunes reunions s'han pogut escoltar comentaris i intervencions contra “la política” en general i fins i tot s'ha votat que no es reparteixin pamflets i propaganda d'organitzacions de l'esquerra que participen lleialment en el moviment proposant idees perquè la lluita avanç i adquireixi un caràcter més conscient. Molts d'aquests prejudicis responen a la frustració amb la política oficial i és lògic que, en aquestes fases inicials, una part dels joves que participen en les assemblees tingui prevenció contra els intents de manipulació. Però també hi ha sectors que estan perfectament organitzats, i organitzats a més políticament, que a l'intentar imposar aquest tipus d'idees de manera oportunista ocultant les seves sigles, pretenen, abans de res, controlar burocràticament el moviment. Aquesta estratègia només afebleix la lluita i té conseqüències molt reaccionàries.
En un moviment tan massiu com aquest totes les idees estan a discussió, i ningú hauria de tenir por al debat democràtic, ningú ha de tutelar als joves i treballadors que en ell participen i decidir quines idees s'han d'escoltar o no, què s'ha de llegir o no. Actituds així no estan molt lluny de les maniobres burocràtiques a les quals estem acostumats en els sindicats i partits d'esquerra, quan la base defensa postures que no agraden als dirigents. Sota l'excusa de “no a la política” es fa també política, però amb un clar tint autoritari. Per altra banda, els joves i els treballadors sabem el molt que ens ha costat conquistar els drets de llibertat d'expressió, reunió i organització. Els hi vam arrencar a la dictadura i la repressió policial en una dura lluita. I aquests drets són patrimoni de tots i hem de defensar-los. El que necessitem, i ho sabem per experiència, és tenir organitzacions a l'altura, que defensin una política autènticament revolucionària, i actuar de forma col·lectiva perquè d'això depèn el nostre futur i la nostra emancipació.
Si lluitem per l'autèntica
democràcia real, hem de ser conscients que en el moviment tots podem debatre,
escoltar i decidir sense que cap policia del pensament ens coarti. Que ningú
reprimeixi el dret de tots, incloses les organitzacions que donen suport el
moviment amb un programa d'esquerres, a manifestar els seus punts de vista.
Un programa anticapitalista
Que la burgesia i els seus mitjans de comunicació tractin d'obviar l'aspecte ideològic de les mobilitzacions té com finalitat restringir-les a un marc assimilable pel propi sistema. El que realment aterreix a la classe dominant, als mercats i als governs, és que el moviment elevi el seu nivell d'organització i enforteixi el seu caràcter de classe, revolucionari i anticapitalista.
El programa i la tàctica per a continuar la mobilització representen aspectes fonamentals. Com hem assenyalat, durant aquestes setmanes s'ha viscut una autèntica ànsia per participar, debatre, i dur endavant accions que projectessin públicament la mobilització i l'estenguessin. També ha quedat clar el geni creatiu de milers de joves, la seva iniciativa, el seu gran talent, que quotidianament és asfixiat pel sistema. La decisió de prendre les places i establir acampades ha contat amb la simpatia de milions i han jugat un paper molt positiu per a visualitzar la protesta i crear punts de referència. Exactament igual que les assemblees i comissions, on centenars de persones han pogut fer propostes i expressar les seves inquietuds. Després dels primers moments, en els quals l'espontaneïtat va jugar un gran paper, era necessari donar pas a una major organització i concretar les reivindicacions perquè el moviment avanci i es faci més fort.
I és en aquest punt on el camí a prendre adquireix la seva major transcendència. Com hem assenyalat abans, en moltes assemblees s'han aprovat plataformes reivindicatives que suposen una alternativa de lluita contra el sistema capitalista. Aquest és el cas de l'assemblea de Barcelona, però sobretot de l'assemblea de Màlaga. No obstant això, en assemblees com la de la Puerta del Sol de Madrid s'ha arribat “a un consens” per a reduir les demandes del moviment a quatre punts: a) Reforma electoral encaminada a una democràcia més representativa i desenvolupar mecanismes efectius de participació ciutadana. b) Lluita contra la corrupció mitjançant normes orientades a una total transparència política. c) Separació efectiva dels poders públics. d) Creació de mecanismes de control ciutadà per a l'exigència efectiva de responsabilitat política. En aquesta plataforma no hi ha cap paraula sobre els atacs que estem sofrint dels capitalistes i la banca, de l'atur massiu, de la retallada dels serveis socials, de com estendre i ampliar el moviment. Però el més xocant és que aquests quatre punts rebaixen el contingut de les reivindicacions que ha estat visibles en les manifestacions i concentracions. Per què? La idea de “consensuar” les demandes s'ha convertit, en la pràctica, a legalitzar el poder de veto d'aquells que no estan interessats a desenvolupar aquest moviment de masses com una lluita anticapitalista en defensa dels interessos de la immensa majoria de la societat.
És cert que la llei electoral és profundament injusta. Organitzacions com IU, amb més d'un milió de vots, només té un parlamentari. Però la reforma més progressiva no impedirà que, sota el capitalisme, les institucions representatives només siguin un fòrum per a decidir a favor dels interessos dels quals controlen fèrriament les palanques del poder econòmic. El mateix passa amb la lluita contra la corrupció. A qui deixem aquesta responsabilitat? Als tribunals que estan plens d'elements franquistes? Als jutges de carrera que tenen vincles ideològics, polítics, personals i econòmics amb l'oligarquia? La corrupció sota el capitalisme és un senyal d'identitat genètica: és el reg sanguini que transporta l'oxigen amb el qual respira el sistema. El mateix ocorre amb la justícia: sota el capitalisme sempre serà una justícia de classe al servei de la burgesia. L'ocorregut en l'Estat espanyol respecte a la impunitat dels crims del franquisme, a les decisions del Tribunal Suprem contra els drets democràtics per a Euskal Herria, o el que succeeix quotidianament quan els tribunals protegeixen acomiadaments massius i deixen sense màcula als empresaris que tanquen fàbriques per a augmentar el seu compte de beneficis o es desnonen a milers de famílies per a complir amb la legalitat que imposen els bancs, són una prova concloent.
Volem una democràcia real, una cosa completament incompatible amb l'existència del capitalisme. Per això, el moviment 15M ha de defensar un programa coherent amb els objectius que s'han plantejat en aquestes setmanes de lluita en el carrer: no a la dictadura dels bancs i els empresaris. Nacionalització de les palanques fonamentals de l'economia, la banca i els grans monopolis, sota el control democràtic dels treballadors. Per a lluitar contra l'atur massiu: invertir aquests recursos en plans de xoc per a emprar a milions de desocupats en la creació de serveis socials, centres educatius, sanitaris, habitatge públic. Nacionalització de les grans empreses constructores, expropiant els milions d'habitatges buits per a crear un parc d'habitatge públic en lloguer amb un preu que no superi el 10% del SMI. Lluitar contra les contrarreformes en marxa: laboral, pensions, negociació col·lectiva. Reduir la jornada laboral a 35 hores setmanals sense reducció salarial per a repartir l'ocupació. I per a imposar aquestes demandes, cal organitzar una resposta massiva: parar el país, impulsar la vaga general i sumar a la classe treballadora. Un programa així concreta la idea de la democràcia política: no pot haver democràcia real sense justícia social.
Aconseguint aquestes reivindicacions
estarem més prop, molt més prop, d'assolir una autèntica democràcia. Una
democràcia dels treballadors, alliberada de la dictadura del capital, que sigui
realment participativa i sota el control de la majoria de la població.
Unificar el moviment amb noves
mobilitzacions i confluir en una nova vaga general
Després d'aquestes setmanes, el moviment ha de plantejar-se com continuar la batalla. La decisió de mantenir les acampades i realitzar assemblees en els barris, necessita reforçar-se amb accions molt més massives que suposin un autèntic pas endavant. Cal tenir en compte que els nostres enemics passaran a l'acció. Ho han intentat amb la repressió policial i els ha sortit malament. Però ara intentaran utilitzar els seus mitjans de comunicació per a ovacionar a la reacció, exigint el desallotjament de les acampades perquè suposen “la ruïna” dels petits comerciants. El que ahir eren facilitats de publicitat es convertirà en una actitud decididament hostil contra la nostra lluita, sobretot si connecta amb el moviment obrer.
Els treballadors organitzats en el Corrent Marxista Militant i els joves del Sindicat d'Estudiants que vam participar activament en el moviment 15-M, creiem que per a donar un pas endavant cal unificar i estendre el moviment, organitzant en dades pròximes una gran manifestació en totes les ciutats i localitats, que segur contaria amb la participació de centenars de milers. Com assenyalem en les desenes de milers de fulles que hem repartit en nombroses concentracions en tot l'Estat, acollides molt positivament, i en les assemblees en les quals hem participat, a més de defensar demandes i reivindicacions anticapitalistes, que vagin a l'arrel del problema, hem de posar el focus en la necessitat de paralitzar el conjunt de l'Estat espanyol confluint en una gran vaga general. L'exemple de l'assemblea de la ciutat de Màlaga, que va aconseguir organitzar una massiva manifestació el divendres 28 de maig que va congregar a més de 20.000 persones proposant com consigna central la convocatòria d'una nova vaga general, és la via per a enfortir el moviment.
Tenim el deure de fer una crida concreta a la classe obrera a sumar-se a la lluita i per a això és fonamental exigir als dirigents sindicals de CCOO i UGT que trenquin amb la política de “pau social”, que no signin més pactes amb la patronal, que escoltin el clam del carrer, i organitzin una gran vaga general en coordinació amb el moviment 15-M en defensa de les condicions de vida de la majoria de la població. Una proposta semblant, difosa massivament, despertaria una enorme simpatia entre desenes de milers de delegats sindicals i afiliats que també estan molt descontents amb la política dels seus dirigents.
El segell en aquesta batalla fins al moment l’ha posat la joventut, i especialment la joventut universitària de forma majoritària. Això no és aliè als mètodes emprats i a moltes de les idees “apolítiques” que han tenyit les assemblees. Però un moviment de masses no funciona exactament igual que una assemblea de facultat, com ha quedat demostrat en les assemblees de barri a Madrid. Si volem estendre la mobilització i conquistar una part essencial de les demandes més sentides, si volem plantar cara als nous atacs que en els pròxims mesos s'aprovaran, hem de sumar als treballadors a la lluita iniciada. En aquest moviment la classe obrera ha de jugar un paper essencial. I no diem això per obrerisme mal entès, per malenconia o tossuderia doctrinal. L'entrada en escena del moviment obrer organitzat és la clau, com demostren les experiències de França, Portugal, Grècia i el món àrab. Els treballadors, a través dels seus mètodes de lluita, amb la vaga general i la paralització de la vida econòmica; amb les ocupacions dels centres de treball; amb les assemblees democràtiques basades en la votació de les decisions majoritàries i no en un fals consens, i amb la defensa d'un programa socialista per a enderrocar el capitalisme, són els nostres millors i més lleials aliats en aquesta batalla que no coneix fronteres i que està commocionant el món.
