Només una política autènticament d'esquerres pot frenar a la dreta
El 22 de maig el PSOE va perdre un milió i mig de vots i el seu suport va descendir al 27,8%, el pitjor resultat de la seva història en unes eleccions municipals. Ha perdut l'ajuntament de Barcelona i Sevilla, la comunitat de Castella-la Manxa, Aragó i Astúries, a més d'haver estat derrotat pel PP en totes les capitals de província andaluses. Aquest resultat revela, abans de res i en primer lloc, la fallida política de la socialdemocràcia. Molts dirigents del PSOE han atribuït el seu desastre “a la crisi”, però cal ser més concrets per a arribar a la veritat: la culpa no ha estat de la crisi, sense més, sinó de la política del govern de Zapatero davant d’aquesta, que ha consistit a seguir a ulls clucs els dictats de la banca i de les grans empreses.
Una anàlisi superficial d'aquestes eleccions, que han suposat una clara victòria per al PP, pujant 557.956 vots respecte a les municipals de 2007, podria dur a pensar que s'ha produït una “girada a la dreta” de la societat. Però cal ser més concrets per a arribar a la veritat. Al que estem assistint en els últims anys és a una profunda polarització política a dreta i esquerra, encara que amb una particularitat: mentre que el pol de la dreta està perfectament representat pel PP, com canalitzador de mobilització i expressió electoral de la seva base social, l'esquerra, la base de la qual de suport social natural és molt més àmplia que la de la dreta, no té una direcció a l'altura de les circumstàncies i conseqüent amb aquestes aspiracions.
Una de les expressions d'aquesta situació és l'elevat grau d'abstenció (en total l'abstenció ha estat de 11.710.762 de persones, 33,77% del cens) que, encara que és veritat que ha disminuït lleugerament respecte a les eleccions de 2007, segueix sent molt alta en els barris obrers. Aquesta abstenció revela un distanciament molt gran entre la política oficial i el sentir de la majoria de la població i té un component de protesta i rebuig cap al sistema. També ha estat simptomàtic l'increment del vot en blanc, que ha arribat a 584.012 vots, amb el percentatge més alt sobre el cens de totes les eleccions que s'han celebrat des de la caiguda de la dictadura, i el vot nul, 360.179. Entre el vot en blanc i el vot nul s'arriba a gairebé un milió vots, el que equivaldria a la quarta força política.
Izquierda Unida ha incrementat el seu recolzament en 207.089 vots,
arribant a un total de 1.424.119. Aquest increment no marca ni de bon tros, el límit de suport que una opció política a l'esquerra del PSOE pot tenir. El divorci entre la direcció del PSOE i la seva base social, unit a l'ambient de crítica i la voluntat de mobilització d'un
ampli sector de la joventut i dels treballadors, brinda enormes possibilitats de desenvolupament per a Izquierda Unida. No obstant això, per a aprofitar-les completament
hauria de fer també bastants canvis en el seu programa polític i en la relació que manté amb el moviment obrer i de la joventut. L'experiència del tripartit a Catalunya o de coalicions
amb la dreta, com va ocórrer a Euskadi durant anys, fa que molts treballadors i joves vegin a IU com part de la mateixa política oficial burgesa que tant s'ha distanciat del sentir de la majoria dels treballadors i de la joventut. Perquè IU pugui créixer en influència, militància i suport electoral ha de recolzar-se en
el moviment real de la joventut, i sobretot, dels treballadors i això implica, inevitablement, xocar
amb la política de pau social imposada per la direcció de CCOO i UGT. Una batalla sistemàtica i organitzada
dintre dels sindicats en defensa de la vaga general, lligada a un programa veritablement
alternatiu al capitalisme i la seva crisi basat en la nacionalització de la banca i de les empreses estratègiques,
defensant un pla d'inversió pública conseqüent amb les necessitats socials i per la retirada de tots els atacs contra els drets conquistats per la classe obrera, permetria que IU avancés no només en el terreny electoral sinó com una alternativa de lluita per a milions de joves i treballadors. L'experiència de la aclaparadora victòria per majoria absoluta
d'IU de Villaverde del Rio és un exemple clar que un programa netament marxista i un vincle total amb el moviment obrer i veïnal és la clau perquè l'esquerra avanç en tots els terrenys, inclòs l'electoral.
(veure http://www.elmilitante.net/index.php?option=com_content&view=article&id=7178:una-victoria-de-los-trabajadores-mayoria-absoluta-de-iu-en-villaverde-del-rio-sevilla&catid=1060&Itemid=100004).
Passivitat
de la classe obrera?
És fals que existeixi passivitat i apoliticisme entre els treballadors i els joves, i més fals encara que aquesta sigui la causa de la victòria del PP. La gran onada de protesta social desencadenada pel moviment 15-M i contra l'actuació repressiva de l'Estat, que volia prohibir les concentracions durant la jornada de reflexió, ha tingut, per la seva composició i per les seves reivindicacions, un caràcter clarament d'esquerres. Fa tan solament uns mesos es va produir la vaga general del 29-S que, a pesar del xantatge patronal en les empreses, de l’histerisme i hostilitat de la gran majoria dels mitjans, i de la pròpia indecisió dels convocants, va aconseguir paralitzar a tots els sectors i va mobilitzar a milions de treballadors en manifestacions. Posteriorment els dirigents de CCOO i UGT van tallar en sec la perspectiva de continuïtat de la lluita i van passar a avalar els atacs, signant el pacte amb el govern i la patronal de la contrarreforma de les pensions. Però aquest gir cap a la dreta dels dirigents sindicals no va ser producte de la “passivitat” dels treballadors sinó de la por que es produís una rebel·lió social com ja ha ocorregut a França o Grècia. És impossible tenir una visió completa del que ha passat en el terreny electoral sense tenir en compte el paper tremendament negatiu que estan jugant els dirigents polítics i sindicals de les principals organitzacions de l'esquerra. Amb un govern del PSOE portant a terme una política salvatge d'atacs a la seva pròpia base social i amb uns dirigents sindicals apostant decididament per la desmobilització de la classe obrera, la dreta ha tingut el millor brou de cultiu per a una victòria electoral.
La tàctica del PP des que va començar la crisi ha consistit a utilitzar el malestar social “oposant-se” demagògicament a la política de retallades de Zapatero i amanint el seu discurs amb un fort missatge racista i espanyolista. Enfront d'aquesta ofensiva, els dirigents del PSOE, totalment lliurats als dictats de la banca, no podien més que balbotejar patèticament; d'una banda apel·laven que el PP actués “a l'altura de les circumstàncies” fent-se corresponsables dels atacs socials i compartint el desgast polític, petició a la qual la dreta no s'ha prestat; per un altre, van tractar de mobilitzar el seu vot apel·lant al perill que la volta de la dreta al govern tindria per a les conquestes socials, conquestes socials que ells mateixos estan destruint. Lògicament, en aquestes circumstàncies, el recurs a la por a la dreta no ha tingut cap coherència ni efecte. Els dirigents del PSOE no només no s'han diferenciat de la dreta en la seva política econòmica sinó que han estat completament incapaces de contestar-los en el plànol ideològic, quan la reacció també en aquest punt està en plena ofensiva. Això s'ha vist de forma meridiana en la qüestió nacional, amb els intents d'il·legalitzar les candidatures de l'esquerra abertzale, on el PSOE s'ha col·locat al costat del PP. Si Rubalcaba, en la pràctica i en els moments clau, comparteix amb Trillo que “tot és ETA”, legitimant la política repressiva contra qualsevol expressió política del nacionalisme d'esquerres a Euskadi, tampoc és estrany que alguns sectors políticament més confusos que abans votaven el PSOE ara hagin votat al PP o a UPyD, ja que sempre és millor l'original que la fotocòpia.
En tot cas, el més significatiu en aquesta qüestió ha estat el suport electoral històric que ha tingut Bildu, convertint-se en la primera força a Euskadi en nombre de
regidors i la segona, pràcticament empatada amb el PNB, en nombre de
vots, per davant del PSE i del PP. Aquí sí hem tingut una expressió electoral del
profund descontentament social existent. L'amplitud del vot a Bildu (313.000 vots en la CAV i Navarra) ha estat una resposta a la bestial campanya de
criminalització contra l'esquerra abertzale dels últims anys, però també expressa la voluntat de canvis profunds,
no només en el sentit de la conquesta de drets democràtics sinó també
de canvis socials. És possible que Bildu hagi atret una part de votants socialistes descontent amb la deriva dretana del PSE, que a Euskadi té un pacte de govern amb el PP. El programa de Bildu s'haurà de posar a prova en els pròxims mesos encara que una cosa està clara des del principi: l'única manera que l'esquerra abertzale pugui dur endavant una política conseqüent de defensa dels drets democràtics i socials de la majoria és trencant qualsevol
compromís amb la dreta nacionalista, com és el cas de EA, amb la qual manté una coalició electoral.
Agudizació de la lluita de classes
És evident que Zapatero no ha tret les conclusions necessàries d'aquesta hecatombe i de les implicacions que té de cara a les eleccions generals de 2012. La bretxa entre el PP i el PSOE és de més de dos milions de vots i 7 punts d'avantatge a favor del primer, però la mateixa nit electoral es va reafirmar a continuar amb la seva política de retallades socials i atacs als drets històrics conquistats per la classe obrera, afirmant que esgotarà la legislatura amb aquest objectiu. Realment, a Zapatero li té sense cura les conseqüències electorals desastroses que per al PSOE tindrà continuar aquesta política; ell està absolutament compromès amb els interessos del gran capital i ha acceptat la tasca d'apurar al màxim el treball brut contra els treballadors abans de l'arribada del PP. No és cap casualitat que el Financial Estafis en la seva edició del 23 de maig donés suport a Zapatero i li comminarà a continuar les reformes. Aquest govern, que ha sofert una tremenda desautorizació per part dels treballadors i la joventut, és sostingut pel suport obert del capital financer.
La crisi que s'obre en el PSOE pot ser molt profunda. La contradicció entre la seva política i la seva base de suport social ha arribat a l'extrem. No cal oblidar que la bolcada electoral que es va produir el 2004, quan el PSOE va guanyar les eleccions generals, va ser producte directe de les mobilitzacions de la classe obrera i de la joventut contra el govern del PP d'Aznar, mobilitzacions que revelaven una aspiració de les masses que el PSOE portés a terme canvis molt més profunds. El PSOE va guanyar a pesar de la tebiesa del seu programa i a pesar de l'amarga escola que va suposar la política antiobrera dels governs del PSOE en els anys 80. Va ser molt significatiu el crit unànime de “no ens fallis” en la carrer Ferraz, la nit del 14 de març de 2004. Aquell advertiment no era producte d'un escalfament conjuntural, reflectia una llarga acumulació d'experiències per part de milions de persones que van sentir com una vegada i una altra els canvis cap a l'esquerra en el terreny electoral no tenien després una correspondència amb canvis socials i polítics profunds.
En les pròximes setmanes els atacs contra la classe obrera continuaran. Un dels més greus, la reforma de la negociació col·lectiva, possiblement sigui signat pels dirigents de CCOO i UGT en els pròxims dies, augmentant encara més l'abisme que ja els separa dels treballadors i de les seves pròpies bases. Des del punt de vista dels interessos dels capitalistes l'ajustament no ha fet més que començar. La crisi no ha tocat fons i les contradiccions acumulades durant els últims anys, sobretot en forma de grans deutes financeres de les administracions i bancs, no s'han resolt en absolut, s'han anat ajornant i agreujant. La burgesia vol carregar els desequilibris de la crisi en el compte de la classe obrera. Com molts “experts” apunten, tot just s'ha avançat en “les reformes estructurals”. Esperonats per la pressió dels “mercats” es produirà una nova ronda de retallades pressupostàries en les diferents comunitats autònomes, afectant tant a la sanitat com a l'educació. El sistema financer espanyol segueix sent una bomba de rellotgeria i el pla dels banquers és que l'Estat es faci càrrec dels forats deixats per l'esclat de la bombolla immobiliària, que encara no ha tocat fons. S'està produint un veritable saqueig de la riquesa social i dels salaris per a beneficiar a una ínfima minoria.
Les condicions per a un esclat social continuaran
acumulant-se. Lògicament, no es tracta de subestimar els efectes negatius de les victòries de la dreta; però també és important
comprendre les seves causes i assenyalar que aquestes no signifiquen la fi
de la lluita de classes: al contrari, la aguditzaran encara més. L'abans esmentada mobilització del
15-M, és només un exemple. El que va succeir a Catalunya també és una bestreta de processos més generals. La victòria electoral de CIU al
novembre no ha impedit l'esclat de protestes i mobilitzacions
multitudinàries a l'abril i maig contra les retallades en educació i sanitat, que continuaran al maig. El
malestar social contra la crisi capitalista, contra les retallades socials, contra les mesures de suport als banquers, contra la injustícia de l'Estat burgès i contra l'arrogància de la dreta augmentaran. Una eventual i probable victòria
del PP en les eleccions generals introduirà encara més llenya al foc, empenyent a més treballadors i joves a la conclusió que és necessari
buscar una alternativa a la crisi capitalista i a l'ofensiva de la reacció després de comprovar com la política de claudicacions dels dirigents socialdemòcrates és
totalment incapaç de plantar-lis cara. La classe obrera no romandrà passiva, per més
que els dirigents reformistes hagin segrestat les seves organitzacions.
Això sí, la tasca de lliurar a les organitzacions de la classe obrera d'aquest segrest és fonamental perquè aquesta pugui desplegar tot el seu potencial de lluita i tot el seu poder sobre la societat. La tasca de construir una alternativa marxista i revolucionària en les nostres organitzacions de
classe i en el moviment que lluita en els carrers, es fa més necessària que mai.
Uneix-te al Corrent Marxista Militant per a lluitar
per aquestes idees!
