Juan Carlos I de Borbó: Hereu de qui? Al servei de qui ?
Escrit per Miguel Jiménez
Amb la polèmica recent contra el president veneçolà Hugo Chávez, Juan Carlos I ha pres la iniciativa a l’hora de situar-se enfront de la revolució veneçolana a la gegantina campanya mediàtica actual orquestrada per l’imperialisme per derrocar el règim revolucionari. Sabent una mica d’història, no és nova aquesta posició de la monarquia actual que entronca amb la defensa que els Borbons han fet dels poderosos durant tota la seva existència.
Endisem-nos una mica més en el coneixement de la història de l’actual cap d’Estat, que es permet anar pel món donant lliçons de democràcia.
Els orígens del regnat actual
“Des de molt aviat amb perseverància i tenacitat exemplars, el general Franco va saber atraure a la seva òrbita a Don Juan Carlos... Podrà tenir la monarquia que així neix possibilitats efectives de consolidació?...”
Aquesta frase és de José Ma. Gil Robles, ex president de la ultrareaccionària CEDA, conseller personal després de la Guerra Civil de Don Juan, pare de Juan Carlos I. Don Juan ens va ser presentat a la Transició des d’alguns dels principals dirigents d’esquerres com un gran demòcrata. La realitat és que Don Juan va defensar l’aixecament feixista el 1936, i per dos cops es va oferir a Franco per servir a les seves tropes. Franco, que veia més lluny que el jove príncep, el va contestar per carta: “Si algun cop a la cimera de l’Estat torna a haver un Rei, hauria de venir amb el caràcter de Pacificador, i no ha de decantar-se entre el nombre dels vencedors...”.
Durant la Segona Guerra Mundial el contraespionatge nordamericà va utilitzar a Don Juan fent-lo creure que els aliats envaïrien Espanya per derrocar a Franco. Amb un gran sentit tàctic i diplomàtic, típic dels Borbons, Don Juan va tractar d’oficialitzar el trencament de la seva fins el moment formidable relació amb Franco en una carta: “…cal oferir als espanyols alguna cosa que no sigui el totalitarisme de V.E. ni la tornada de la república democràtica, avantsala de l’extremisme anarquista; i aquesta tercera solució la constitueix només la Monarquia Catòlica Tradicional, dels ideals fonamentals de la qual estaven més propers la majoria dels herois i màrtirs que van fer possible l’aixecament de Juliol de 1936”.
Adonant-se que havia estat utilitzat, de manera patètica, Don Juan intenta fer noves genuflexions dialèctiques davant del dictador per fer les paus i li escriu als pocs dies:
“Apel·lo amb tota la meva ànima al seu ben provat patriotisme perquè, oblidant les divergències d’opinió, arribem a un acord que permeti la restauració de la Monarquia en termini breu”.
El pare de l’actual Rei, com veiem, era home de profundes i ben fundades opinions demòcrates. Entre d’altres coses, per congraciar-se amb Franco, Don Juan li va lliurar el seu propi fill, l’actual Juan Carlos I, perquè l’eduqués “segons els principis fonamentals del Movimiento”.
El seu fill no li anava al darrera en fidelitat i convicció d’opinió. Després d’assegurar-li al seu pare una cop i un altre per carta que li seria lleial i mai regnaria abans que ell, es va deixar nomenar hereu per part de Franco el 1969, que veia en ell una persona molt més maleable que el seu pare. Aleshores, a la tensa i íntima entrevista amb el seu pare per convèncer-lo que abdiqués a favor seu, el va acompanyar el que seria el seu secretari i confessor fins a finals dels 70, Alfonso Armada, un dels principals directors i executors del cop d’Estat del 23-F.
Gonzalo Puente Ojea, encarregat de l’ambaixada espanyola a Atenas la tardor de 1962, va relatar la conversa que va mantenir aleshores amb el nostre actual demòcrata Juan Carlos I:
“Recordo que em va sobtar la seva apologia de Franco. Mostrava (…) una notable insensibilitat davant dels problemes derivats de la Guerra Civil. Vaig quedar sorprès davant de la seva postura a favor d’una via intermèdia que no qüestionés els fonaments del règim. Els fets van dissipar les meves expectatives davant del jove príncep. El juliol de 1969, davant del Ple de les Corts franquistes, Juan Carlos va jurar tres coses: lleialtat a Franco ; fidelitat als principis del Movimiento Nacional i a les « altres lleis fonamentals del Regne... ».
Quin va ser el paper “real” jugat per Juan Carlos a la Transició?
Aquest és el gran moment del nostre monarca segons ens han explicat tots els dirigents polítics de les tres últimes dècades. Un dels primers fets aclaridors en l’inici del seu mandat com a Cap de l’Estat, un cop mort Franco el 1975, té lloc el febrer de 1976, quan va tenir coneixement previ de la matança que, conscientment i de forma orquestrada, es preparava el febrer de 1976 a Montejurra per part dels serveis de seguretat de l’Estat, segons escriu Josep Carlos Clemente al seu llibre “El pecado original de la familia real española”. Podem desconfiar d’aquest autor, que políticament és un carlista reaccionari confès. Però resulta que, ara que es parla tant de Constitucions, a la nostra, a l’article 490.3 es deixa ben clar que:
“qui calumniés o injuriés al Rei (…), serà castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys si la calúmnia o injúria fossin greus, i amb la multa de sis mesos a dotze mesos si no ho són”.
L’autor esmentat escriu amb totes les lletres la seva acusació però no sabem que se li hagi aplicat encara el codi penal. En canvi sí se li va aplicar a Javier Madrazo, coordinador d’IU al País Basc, per dir el següent durant les mobilitzacions contra la guerra a l’Iraq:
“Ja que li paguem policies, iots, viatges a esquiar i a muntar a cavall, no hauria estat malament que per una vegada abandonés les seves ocupacions i compartís amb la societat la seva preocupació per la guerra de l’Iraq”.
Però no ens avancem als esdeveniments. El 1974 té lloc la Revolució dels Clavells a Portugal. Enmig de les ocupacions de latifundis i empreses pels treballadors, s’aprova una nova Constitució al nostre país veí el primer article de la qual comença així: “Portugal és una República socialista de treballadors…”. En aquest context, les mobilitzacions a l’Espanya del Franco moribund experimenten un auge exponencial. Els sectors més intel·ligents de la burgesia ja són conscients que el recanvi al capdavant de l’Estat en la persona de Juan Carlos I ha de formar part d’un procés per arribar a un pacte amb els dirigents dels sindicats i partits obrers i així desactivar la lluita dels treballadors que ja aleshores amenaçava l’existència del capitalisme a tota la península ibèrica. Amb el concurs actiu dels dirigents obrers aquesta operació té èxit, no sense grans dificultats, davant les lluites i il·lusions de la immensa majoria.
La conscientment ambigua redacció de la Constitució aprovada el 1978 atorga al Rei uns “petits” poders. Alguns d’aquests són:
-Nomenar al president del govern i als seus ministres (al màxim poder executiu).
-Correspon al Rei sancionar les lleis.
-Nomena al president del Tribunal Suprem, al del Tribunal Constitucional i als vint integrants del Consell General del Poder Judicial (representants dels màxim poders legislatius).
Per tant, aquesta institució de la monarquia es reserva poders fonamentals que poden ser emprats en determinats moments de crisis excepcionals. La història ensenya que aquestes crsisis, que es reprodueixen periòdicament, representen en última instància confrontacions decisives entre les classes socials, com va passar als anys seixanta, com està passant ara mateix a Bolívia o Veneçuela. En benefici de quina classe social emprarà el Rei aquest poder en el seu moment?
Se’ns diu que el Rei va salvar a la democràcia amb la seva actuació el 23 de febrer del 1981. Segons vé a dir Josep Carlos Clemente al llibre esmentat, la Reina Sofia, en una confidència a la periodista Pilar Urbano, li va donar a entendre que el Rei havia estat al corrent de diferents aspectes de les conspiracions per a (segons la història oficial que ens han contat) després poder actuar ell i salvar l’Estat democràtic. El cert és que un cop es va declarar el cop va trigar mig dia en decidir-se a parlar per la televisió per expressar la seva opinió. Un testimoni important és el d’un dels màxims implicats, el general Milans del Bosch:
“El rei va voler donar un cop de timó institucional, redreçar el procés que se li escapava de les mans i, en aquesta ocasió, amb el perill que amenaçava la seva corona i amb el temor a que tot saltés pels aires, em va autoritzar a actuar amb les instruccions que rebés d’Armada”. Armada, com hem dit, va ser el preceptor i secretari del Rei. Posteriorment va ser Segon Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit i condemnat pel 23-F.
La fortuna real
Pel paper tan trascendental que ha jugat i juga en els nostres dies, Don Juan Carlos es mereix un bon sou. Els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2007 li assignen 8,29 milions d’euros. La web Rebelión va publicar el 2001 un reportatge explicant algunes de les ocupacions a que es dedicaven alguns dels seus, per aleshores, 160 empleats: el rei tenia aleshores dos ajudants de cambra per vestir-se. Com la monarquia actual és moderna i lluita contra la discriminació sexual, la reina té dues donzelles per al mateix. Tenen (o tenien el 2001) un cuidador de gossos: al cap i a la fi, els 25 gossos reials que hi ha a Palau, són molts gossos… La major part d’aquests empleats no eren pagats amb el pressupost de la Casa Reial, sinó pel Ministeri d’Administracions Públiques.
El Rei rep regals. Per exemple, aquí està l’últim iot Fortuna que li van regalar desinteressadament alguns empresaris mallorquins. Una bagatel·la que va costar 14.000 milions de les antigues pessetes. Això sí, el seu manteniment el paguem entre tots, gràcies a que Sa Majestat fa servir el barco però la propietat és de Patrimoni de l’Estat, a l’igual que el manteniment del Palau Reial. Pel que al Palau de la Zarzuela on resideix, es tracta d’una humil edificació de 4.200 metres quadrats. S’ha de comprendre… un Rei és un Rei! Diferents fonts valoren el conjunt dels diners públics reals destinats a mantenir les reals despeses en uns 25 milions d’euros. Però el cas és que segons la revista Forbes d’abril del 2003, el Rei tenia aleshores 1.790 milions d’euros, sobretot invertit en diferents fons i propietats a l’exterior de l’Estat espanyol.
Alguns malpensats sembla que defensen que en el seu dia José Ma. Ruiz Mateos li donava al Rei maletes plenes de diners. De fet, el que va venir a dir en el seu dia és que el rei havia rebut d’ell mil milions de les antigues pessetes. Com evidentment es tractava d’una calúmnia, el fiscal general de l’Estat va acusar a Ruiz Mateos per un delicte d’injúries al Rei, que ja sabem que està ben defensat per la Constitució. La causa judicial està arxivada… També Javier de la Rosa, que va dinar amb el Rei algun cop a Palau, va calumniar d’una manera semblant al Rei, però mai va ser encausat per això, no com Madrazo.
Definitivament, és ben clar que en democràcia, valors i dignitats, Hugo Chávez té molt a aprendre del nostre simpàtic Rei.
