uneteMovilmex 01
bannerafiliacion2 01


La classe obrera necessita un programa revolucionari

A pesar de les enèrgiques crides a la calma per part de tots els actors polítics i econòmics de la burgesia mundial, de la injecció de liquiditat, de la rebaixa dels tipus d'interès als EUA i a Europa i de les garanties donades als dipòsits bancaris per part de la Banca Britànica per a evitar un col·lapse bancari, les perspectives per a l'economia mundial segueixen sent fosques. El nerviosisme, la desconfiança i la incertesa s'han instal·lat amb força en el món de les finances. Cap economista seriós sosté la tesi d'una crisi limitada a les hipoteques i als EUA. Tots els organismes de previsió econòmica s'han vist obligats a reconèixer, com a mínim, que l'economia mundial es veurà afectada negativament en els pròxims anys.

Propaganda i realitat

Aquí, el Govern, el Banc d'Espanya, la patronal i la Banca, es van obstinar durant un temps a afirmar que la situació que va propiciar la crisi hipotecària als EUA no existia en l'economia espanyola. A principis de setembre, en una insòlita i mediàtica visita de Zapatero a Emilio Botín, president del Banco Santander, aquest últim li va dir al president: "Estás haciendo un gran trabajo en Economía. Soy optimista respecto a la economía española a corto y a largo plazo". D'aquesta manera -a part de deixar clar a qui beneficia la política econòmica del govern- pretenia fer creure a tot el món que l'economia espanyola seguirà creixent com si res, a pesar de les turbulències financeres i la ralentització econòmica que afecten al nucli dur del sistema capitalista mundial. La consigna del moment és: neguem la realitat, tot va bé, Espanya és diferent.

No obstant això, la realitat és molt tossuda, i a poc a poc, darrere dels mediàtics i artificiosos actes de fe en el caràcter miraculós de l'economia espanyola comencen a aparèixer les anàlisis i les previsions més realistes.
Per a la classe obrera la perspectiva econòmica no és una qüestió secundària. Una recessió implicaria un empitjorament dramàtic de les condicions de treball i de vida de milions de famílies. La patronal jugarà totes les seves cartes per a fer recaure sobre les esquenes de la classe obrera el pes de la crisi. A més, un canvi en el cicle econòmic podria tenir també profundes conseqüències polítiques, afectant el comportament de totes les capes de la societat, endurint l'enfrontament entre les classes i aprofundint encara més en el procés de polarització política tan característic dels últims anys. Inevitablement tindria efectes molt importants en els partits i organitzacions sindicals de la classe obrera.

A part del fet evident que si hi ha una aturada forta del creixement mundial que afectés als EUA i Europa, l'economia espanyola es ressentiria per un caiguda de les exportacions, realment és tan diferent la situació de l'economia espanyola respecte a la dels EUA com per a afirmar rotundament que aquí no es podria produir una crisi similar, és a dir, una crisi hipotecària? Trets similars tan importants com la dependència del consum, l'endeutament familiar, el pes de la construcció en l’impuls de l'economia i el dèficit exterior són evidents. És molt il·lustratiu, en referència a això, recordar alguns comentaris i informes econòmics publicats fa aproximadament un any, quan la perspectiva de la crisi els semblava prou allunyada com per a poder alarmar-se públicament.

Les pràctiques de la banca espanyola

Una de les idees que els propagandistes de la burgesia estan ventilant ara amb més energia és que la banca espanyola no té "res a veure" amb les pràctiques irresponsables de la banca nord-americana. No obstant això, en un reportatge publicat en El País a l'octubre de 2006, titulat "Els paranys dels diners ràpids" s'afirmava el següent: "La banca tradicional irromp amb força en el mercat dels crèdits al consum amb tipus d'interès del 25%. Són els anomenats crèdits ràpids: poc diners, fàcils d'aconseguir i d'amortització còmoda. Es poden retornar en llargs terminis, sí, fins a 60 mesos. Però es paga car, en alguns casos el tipus d'interès real (TAE) supera el 25%.

La majoria d'anuncis duien fins fa poc el segell d'entitats d'ascendència francesa (Cofidis, Banc Sygma, Eurocrédito, Cetelem). Però d'un temps a ara s'ha afegit al negoci la banca tradicional espanyola, com el Santander, BBVA o el Banc Popular". "El negoci va com una bala" segueix l'article. "L'any passat operaven a Espanya 75 entitats d'aquest tipus i van gestionar un crèdit de 57.800 milions d'euros, cinc vegades més que fa un lustre. Malgrat assenyalar que representen una part petita del sistema creditici espanyol -només el 4,1% de tots els préstecs-, el supervisor [Banc d'Espanya] reconeix la seva ‘importància quant a dinamisme i lideratge en determinats productes financers'". Segons informacions publicades al setembre, el negoci dels crèdits ràpids va créixer a una velocitat del 20% anual. A pesar que aquest tipus de crèdits impliquen més riscos i tenen una taxa de morositat més alta del normal, com va dir un representant del Banco Popular "representa una oportunitat a la qual no podem renunciar". Aquesta és la qüestió. Obtenir beneficis a curt termini com sigui és un caramel al que els banquers no poden renunciar i per descomptat la banca espanyola no ha estat immune a la borratxera dels banquers dels EUA, d'Europa i de la resta de món.

Endeutament general

La implicació de la banca tradicional en el negoci del "diners ràpids" és només un exemple i no és la qüestió més significativa a l'hora d'aprofundir sobre què pot ocórrer amb l'economia espanyola. Ara el Banc d'Espanya està en la primera fila en la campanya "aquí no passa res", però no fa tant emetia un informe després d'un altre alertant sobre el perill de l'endeutament familiar i els riscos que aquesta situació suposava. Fa un any el Banc d'Espanya veia a les famílies "més febles davant una crisi". Advertia del creixement de "la pressió financera de les famílies i de la deterioració de la seva capacitat d'estalvi". De com aquest grau d'endeutament, en un context de "eventuals pertorbacions adverses", que avui són ja una realitat, podia "afectar negativament" les decisions de consum i inversió tant de les llars com de les empreses. Fa un any el Banc d'Espanya considerava que "no s'havien reduït els elements d'incertesa de naturalesa financera" que amenaçaven l'economia espanyola. L'any 2006 va tancar amb un deute familiar que arribava a el 115% de la seva renda disponible. També l'any passat va ser el de major ritme de creixement del deute familiar dels últims set anys. És incomprensible que ara, gairebé un any després, quan el deute de les famílies marca un nou rècord històric i s'acosta al 90% del PIB, superant per primera vegada la barrera dels 850.000 milions d'euros les perspectives siguin millors.

Però l'endeutament no només ha afectat als consumidors, ha estat un ingredient fonamental per a les pròpies empreses. El deute de les empreses espanyoles no financeres ha arribat a la fi de 2006 els 3,4 bilions d'euros. El gegantesc i caòtic procés de fusions a què assistim en l'últim període ha tingut com aliment fonamental l'endeutament massiu. En un primer moment tot el món financer aplaudia que els campions nacionals de la construcció diversifiquessin les seves inversions per a esmorteir la previsible ralentització del sector immobiliari. Encoratjats pels bancs i caixes d'estalvis empreses com ACS, Acciona, FCC, Ferrovial, Sacyr i OHL es van llançar per la coneguda i irresistible senda de l’apalancament per a fer adquisicions en el sector energètic, les autopistes i altres. Qui no s'endeutés corria el risc que la seva competència creixés a major ritme o acabés sent absorbit.  Tot anava bé perquè la rendibilitat dels nous negocis, que arribava a un llistó molt alt per l'especulació, superava amb escreix els costos de l'endeutament. El còctel d'endeutament fusions i especulació va produir una borratxera feliç i perllongada, però ara ve la ressaca. Com s'assenyala en el reportatge "ladrillos en entredicho" (El País, 23-09-07), "los mercados han pasado de aplaudir las compras a crédito de las constructoras a penalizarlas sin solución de continuidad". A principis de setembre el deute conjunt dels sis grans grups cotitzats de construcció i serveis, uns 90.000 milions d'euros segons els analistes, doblava el seu valor en Borsa. El procés d'endeutament va seguir el seu ritme aquest any a pesar que ja era majúscul en 2006, segons la CNMV el deute dels sis grups esmentats suposava 3,10 vegades el seu patrimoni i unes 11,52 el seu resultat brut d'explotació. "La teoria del pèndol, reconeixen en un dels grups empresarials citats, s'ha imposat", conclou l'article citat. El que està per veure és fins a on arribarà el pèndol.

Recentment, la consultora Moody's va assenyalar que el més preocupant de la situació és precisament l'endeutament dels promotors, detectant un "major risc immobiliari en cinc caixes espanyoles" (El País, 2-10-2007). A l'endemà, altra consultora, Standard & Poor's col·locava a "Espanya entre els països de la Unió més exposats a la crisi de les hipoteques".

Canvi de cicle

Per a demostrar que malgrat tot "aquí no va a passar res" s'ha esgrimit molt la dada de la baixa morositat de les hipoteques en l'Estat espanyol. Encara que en aquests moments és del 0,5%, no deixa de ser significatiu que el percentatge d'hipoteques impagades hagi arribat a el màxim des del 2002. Què ocorrerà si hi ha un canvi de cicle de l'economia real acompanyat d'una caiguda brusca del nivell d'ocupació? Una crisi financera, similar a la dels EUA, podria agreujar la crisi de l'economia real, però una crisi de l'economia real podria desencadenar una crisi financera de grans dimensions tenint en compte que els nivells d'endeutament familiar i apalancament empresarial són històrics. Els dos "fronts" de la crisi s’autoalimenten i això explica la gran incertesa i inestabilitat que viuen "els mercats.

Hi ha bastants indicis que podria haver un seriós canvi de tendència de l'economia real. L'atur registrat va sofrir el major ascens a l'agost des que existeix constància estadística, mentre els contractes indefinits van experimentar la primera caiguda interanual des de la reforma laboral; el nombre de cotitzadors es va reduir amb més força que altres anys i el de desocupats augmenta en els últims 12 mesos en 44.619 persones. En el passat mes de setembre es van matricular 96.751 turismes en Estat espanyol, un 7,7% menys que en el mateix mes de l'any anterior. És la segona major caiguda des de novembre de 2002 (un 8,8%.

La situació de la indústria automobilística és indicativa que la locomotora immobiliària pot no tenir substitut. És significatiu el diagnòstic de l'article " Señales de alerta en el mercado laboral" (El País, 5-11-07): "Los motores tradicionales de contratación de la economía española en los últimos años -la construcción y los servicios- han comenzado a griparse; y los engranajes destinados a sustituirlos -la industria, principalmente- no demuestran la fuerza necesaria, al menos por el momento, para mantener el fuerte ritmo de creación de empleo mantenido hasta hace poco tiempo".

Superàvit fiscal, per a qui?

De cara a la galeria, com es diria en llenguatge col·loquial, "aquí no passa res", però quan es tracta de prendre mesures concretes la perspectiva de la crisi està molt present. Recentment el governador del Banc d'Espanya, en una compareixença parlamentària sol·licitada pel propi govern va dir que no anava a criticar cap mesura concreta, però va recomanar als partits que "cuidin i mesurin molt" les seves promeses electorals per a evitar que es perdi el superàvit. El sentit del missatge era evident: el govern ha d'oblidar-se de qualsevol gir en la política de despesa social. Aquest excés de recaptació, xifrat en 17.575 milions d'euros, "és un actiu importantíssim, sobretot en moments com aquests, en els quals no se sap l'impacte final que tindrà la crisi de liquiditat en totes les economies, inclosa l'espanyola . En un to didàctic, va explicar als diputats que "el superàvit és un matalàs per a quan vénen malament donades". El governador també va reconèixer que "la banca espanyola té dificultats". La seva conclusió va ser contundent: "el superàvit fiscal no està per a gastar-lo", havent quedat molt clar que les necessitats socials són una desagradable "despesa" i que el tan acaronat "matalàs" està reservat para més rebaixes fiscals als empresaris o per al fons amb el qual plantar cara als disbarats de l'economia de casino capitalista.

En la mesura que el creixement econòmic es ralenteixi la disputa del pastís pressupostari augmentarà. De fet l’aturada immobiliària ja està tenint efectes en la recaptació de les administracions. La Generalitat de Catalunya ha estat la primera a prendre mesures de "contenció de costos", retallant les seves despeses en 900 milions d'euros. Però això és només l'inici. Si en un context d'auge econòmic tan perllongat les prestacions socials han empitjorat tant, què cap esperar en un cicle recessiu? Només la mobilització contundent de la classe obrera podria evitar una tendència a una deterioració accelerada de la sanitat, l'educació i altres drets conquistats en el passat.

Plou sobre mullat

Un dels trets més característics del perllongat creixement de l'economia és que no ha beneficiat els treballadors. El propi Banc d'Espanya reconeix que "la participació de les rendes del treball en la riquesa dels països desenvolupats ha pres una davallada, perllongada i pronunciada, que té pocs precedents històrics".
En l'Estat espanyol, a pesar dels milions d'ocupacions creades en els últims anys, el treball -tant dels assalariats com el dels autònoms- ha reduït la seva quota de renda nacional des del 62% de 1992 al 54% de 2005. El sou mitjà real ha retrocedit un 4% entre 1995 i 2005 situant-se en uns 20.000 euros bruts anuals. És l'únic cas de reculada en el cas de l'OCDE.

El "miracle de l'economia espanyola" ha estat a costa de més explotació, més precarització i menys poder adquisitiu. Aquesta realitat és tan evident i tan sentida que la pròpia premsa burgesa es veu obligada, de tant en tant, a reflectir-la en les seves anàlisis. El País (2-9-2007) va publicar un reportatge en el seu suplement dominical Negocis, titulat "Quemados en el trabajo", interessant fins i tot per la terminologia emprada: "Els índexs d'atur cauen per sota del 8% de la població activa. Però aquest creixement estadístic no retrata fidelment el món empresarial i laboral". Segueix l'article: "L'afany de lucre i la voràgine del sistema que garanteixen la supervivència de les empreses de la novena economia del món paga un alt preu. El benestar i la salut laboral dels empleats empitjoren". Les dades són esgarrifoses: "S'estima que el 38% dels assalariats (més de 7,6 milions de persones) sofreix algun trastorn psíquic derivat del treball, com l'estrès, el burnout, el mobbing i la depressió". Tot això acompanyat d’extenuants jornades laborals: "el 15% de la població activa espanyola va dedicar més de 50 hores setmanals a la seva funció professional, sense contar hores extres, el temps destinat a menjar o els desplaçaments in itinere, segons una enquesta del portal d'internet Monster, especialitzat a oferir ocupació. La meitat dels professionals, per altra banda, va treballar més de 40 hores; el 25%, entre 25 i 40 hores, i el 10% restant, menys de 25 hores".

La conclusió del citat article no pot ser més encertada: "Cada vegada més experts qüestionen la correlació entre el creixement econòmic que genera el sistema capitalista i el benestar de la societat". I l'advertiment final està totalment justificat, ja que no només els "experts" sinó les pròpies masses comencen a qüestionar-se moltes coses: "Lamentablement, la majoria d'empreses semblen dormides, esperant inconscientment que aquest malestar sigui massiu i inaguantable". És a dir, s'ha acumulat material inflamable en els fonaments de la societat en ple "miracle econòmic".

Desigualtat i deslegitimació del sistema

Abundant en aquesta situació, el interessantíssim article del professor Vicençs Navarro, "Els salaris a Espanya" (El País , 11-9-2007) es fa eco de l'informe de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) (Employment Outlook, 2007) sobre la situació de la població emprada, que inclou els països econòmicament més desenvolupats del món. El text indica que "Espanya és, dels 27 països, l'únic que ha tingut durant el període 1995-2005 un descens del salari mitjà. Mentre que en el conjunt d'aquests països els salaris tenien un creixement anual del 1,8% durant el període 1995-2005 i del 0,7% entre els anys 2000 i 2005, a Espanya van descendir una mitjana anual de -0,5% durant el primer període i de -0,3% en el segon".

Incidint en la relació entre els salaris i els beneficis empresarials, l'article contínua: "Aquest descens de la taxa de creixement de salaris mitjans i alts i el gran increment dels baixos explica la disminució de les rendes del treball en la comptabilitat nacional (i això a pesar que el nombre de treballadors hagi augmentat considerablement passant de representar el 48% de la població de 15 a 64 anys en 1995 al 63% de la població en 2005), disminució que coincideix amb un gran creixement de les rendes empresarials. En realitat, l’exuberància dels beneficis empresarials es basa, en part, en la gran moderació salarial". Efectivament, "entre 1999 i 2006, les empreses espanyoles", segueix l'article, "han vist augmentar els seus beneficis nets en un 73%, més del doble que la mitjana de la UE-15 (33,2%) o de la zona euro (36,6%), mentre que els costos laborals a Espanya han augmentat durant aquest mateix període el 3,7%, cinc vegades menys que en la UE-15 (18,2%)".
El més interessant de tot són els efectes polítics d'aquesta situació. En altre article del mateix autor, "Eufòria econòmica, dèficit social", s'assenyala que l'Estat espanyol, juntament amb els EUA, és un dels països desenvolupats amb més desigualtats de renda i que "el 74% de la població espanyola considera que les desigualtats socials són massa altes, el major percentatge existent en els últims deu anys".

Crisis del capitalisme i els problemes de la ‘esquerra moderna'

L'abisme que hi ha, d'una banda, entre l'ambient de malestar social, la creixent percepció que el sistema no funciona del tot bé, que no ofereix un futur clar i és extremadament injust i, per un altre, la incapacitat manifesta dels dirigents polítics i sindicals de la classe obrera d'oferir una alternativa a aquesta situació, constitueix la major contradicció de la situació política actual.

En teoria, el reformisme és l'alternativa de "les millores socials i el combat contra la desigualtat de forma gradual" enfront de l'alternativa marxista basada en una profunda i completa transformació de la societat capitalista. Si alguna cosa ha posat en evidència aquest llarg període de creixement de l'economia espanyola, sens dubte el més favorable per a una política reformista, és la completa fallida de la socialdemocràcia, en totes les seves variants i en totes les seves posicions. No s'ha complert la seva clàssica predicció: primer créixer, després repartir. Els estrategs de la pau social, en els sindicats, en el govern i en els partits més importants de la classe obrera, han fracassat per complet en el seu enunciat i la realitat està deixant a les clares per què han servit: en període de vaques grosses contribuir a omplir les butxaques dels rics, en època de vaques flaques descarregar el pes de la crisi sobre les esquenes de classe obrera. Qualsevol alternativa que estigui orgànicament lligada a la lògica del sistema capitalista no té altra cosa a oferir. Aquest és el gran problema de la "esquerra moderna". Un canvi del cicle econòmic posarà encara més en evidència aquesta veritat.

Mentrestant la burgesia afila els seus ganivets. Prepara políticament la seva base social i greixa la seva maquinària de repressió estatal. Amb la seva actitud cada vegada més desafiadora contribueix amb un procés de polarització política cada vegada més agut. No obstant això la classe dominant té un greu problema: la força i la frescor d'una classe obrera socialment més poderosa que mai, d'una classe obrera i d'una joventut que no ha sofert una derrota fonamental en les últimes tres dècades, i sobretot d'una classe obrera i una joventut que podria desprendre's amb gran rapidesa de la camisa de força del reformisme sense reformes, un reformisme el prestigi del qual està profundament esquerdat entre sectors de la classe i que demà jugaran un paper determinant en els esdeveniments.

El nou període històric

Definitivament, hem entrat en un nou període històric. La crisi que sofreixen tots els agrupaments polítics en l'Estat espanyol (PP, PSOE, CIU, PNB, ERC, BNG i Batasuna) no és una casualitat. D'una manera o d'una altra expressen els canvis profunds que estan afectant a la societat, a l'economia, a les relacions internacionals i en definitiva a la consciència de totes les classes de la societat. És el reflex de la incertesa, de la inestabilitat, de les convulsions socials i polítiques que recorren el món en un període històric nou. Aquesta nova etapa exigeix readaptacions, comporta crisi, divisions, tensions que tenen ja una clara expressió per dalt. La burgesia es veu empesa a cimentar la seva dominació sobre nous eixos, endinsant-se en un terreny insegur i pantanós, i fent un tremend soroll que, sense resoldre cap contradicció fonamental, provoca el despertar lent però segur de la classe obrera a la vida política conscient.

Hem assistit a grans esdeveniments (vaga general del 20-J, històriques mobilitzacions contra la guerra...) en el passat recent sense el concurs d'una crisi econòmica; precisament per això, per l'experiència acumulada fins a ara, un canvi de cicle podria tenir conseqüències polítiques molt més àmplies i profundes en la consciència de la classe obrera. En aquest context, l'enfortiment d'un corrent marxista fort, capaç d'unir la voluntat de lluita dels nous batallons de la nostra classe que entraran en l'escena política, amb l'experiència històrica del moviment obrer, serà fonamental en el camí per la transformació socialista de la societat.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01