Aquesta setmana la figura de Joan Carles de Borbó va tornar a ocupar un lloc destacat en els mitjans de comunicació per un doble motiu. El primer, perquè el seu hereu Felip VI va aprofitar la commemoració oficial del 23-F per a entonar una lloa als mèrits del seu progenitor com a “salvador de la democràcia”, quan Tejero i un grup de Guàrdies Civils, dirigits pel general Alfonso Armada, home de l’absolta confiança de Joan Carles, van ocupar a trets l’hemicicle del Congrés.
El segon ja no va ser tan “heroic”. L’exmonarca, pressionat per les aclaparadores evidències de la seva activitat corrupta al llarg de dècades, va decidir fer un pagament a Hisenda, aquesta vegada de 4,4 milions d’euros, intentant de nou paralitzar les diligències judicials que, malgrat l’òbvia protecció que li dispensen tant l’aparell judicial com la Inspecció d’Hisenda, van a poc a poc voltant-li.
El desembre passat ja havia realitzat un ingrés de 678.000 euros per a tractar de frenar les recerques sobre l’ús per la seva part i per part de la seva família d’unes targetes de crèdit opaques que el vinculaven als negocis de destacats representants de l’elit mundial del capitalisme financer (veure la nostra declaració sobre aquests fets aquí). Però tot i que l’import d’aquesta última regularització és pura xavalla, si tenim en compte que la fortuna de Joan Carles ascendia fa 8 anys a 2.000 milions d’euros, ni un sol cèntim ha sortit del seu inflat compte bancari, sinó que procedeix d’una sèrie de préstecs personals que destacats empresaris i financers l’han concedit generosament a un tipus d’interès del 0% i sense cap garantia de devolució.
Un clar senyal de la por de l’elit del capitalisme espanyol al fet que la profunda ràbia que desperta el coneixement de les activitats delictives de l’exRei i la seva família, fereixi de mort al règim del 78.
Herència franquista i corrupció generalitzada: dues cares d’una mateixa moneda
Encara que a primera vista podria semblar que els dos motius de la rellevància de Joan Carles en els mitjans de comunicació són contradictoris entre si, la realitat és que són les dues cares del paper que ha exercit durant més de 50 anys, des del dia en què el general Franco, dictador sanguinari i genocida, el va designar com el seu successor.
Com a nou cap de l'Estat instaurat pel general Franco, Joan Carles va rebre uns poders immensos i va heretar la lleialtat que l’aparell repressiu de la Dictadura professava al dictador.
Exercint aquests poders d’excepció, Joan Carles va intentar aixafar la rebel·lió social generalitzada i el poderós moviment obrer que des dels anys 60 havia començat a esquerdar el règim feixista i que posava en risc la seva continuïtat. Al mateix temps que tendia una mà als dirigents reformistes de l’esquerra, desitjosos d’aconseguir com més aviat millor algun acord que els permetés alliberar-se de la pressió de les seves bases, amb l’altra mà dirigia fèrriament un aparell repressiu que atacava sense pietat els treballadors i els joves. 175 assassinats per la violència de l'Estat en els anys de la Transició, donen testimoniatge de la brutalitat amb la qual el règim encapçalat per Joan Carles tractava a aquells que lluitaven per recuperar els seus drets i les llibertats democràtiques.
Molt poques setmanes després de l’ascens al tron de Joan Carles la força de la mobilització social va assestar un cop decisiu. Accions repressives tan sagnants com l’atac policial a una assemblea de treballadors en vaga a Vitòria el 3 de març de 1976, amb un balanç de 5 treballadors assassinats a tirs, lluny d’acoquinar el moviment va tenir l’efecte d’enfortir, estendre i radicalitzar la lluita.
El govern Arias-Fraga, nomenat pel llavors Rei per a bregar amb la crisi oberta després de la mort del dictador, va caure l'1 de juliol de 1976 sota la pressió de la mobilització popular. Dia a dia als carrers, a través de la lluita, les llibertats i drets democràtics negats durant quatre dècades eren conquistats. Davant la impotència de les forces repressives, i terroritzats per la por a la revolució, el règim encapçalat per Joan Carles va decidir recórrer a les seves forces auxiliars: les bandes feixistes.
Des dels primers mesos de 1976 i fins ben entrats els anys 90, les bandes d’extrema dreta, organitzades, finançades i protegides per l’aparell estatal van desencadenar una ona de terror contra els sectors més combatius de la classe obrera i la joventut. Des dels assassinats de Montejurra, els advocats d’Atocha o Yolanda González, en els primers anys de la restauració borbònica, fins als crims del BVE o els GAL ja sota governs del PSOE, la violència feixista va prestar un gran servei a la classe dominant.
El lamentable paper de l’esquerra reformista
Com és ben sabut, el recurs a la violència més brutal durant la Transició es va combinar amb l’obertura de negociacions amb les direccions de l’esquerra reformista. En aquestes, el règim joancarlista no va cedir absolutament res. Les llibertats i drets que en 1978 va recollir la Constitució ja havien estat guanyats i exercits a través de la lluita. Els que sí van cedir van ser els dirigents de l’esquerra, que van acceptar submisament la completa impunitat dels responsables de 40 anys de terror i el manteniment íntegre de l’aparell d’Estat feixista, amb les nefastes conseqüències que avui estem sofrint.
Per a forçar les seves bases a acceptar aquesta rendició, aquests dirigents encapçalats per Santiago Carrillo i Felipe González es van emparar en l’excusa d’aquesta violència. Per a no provocar una involució colpista, ens deien, era necessari frenar la lluita i cedir en tot. Una rere l’altra, les principals consignes de la mobilització antifranquista van ser abandonades. Ni dissolució de les forces repressives, ni càstig als culpables de tortures i assassinats, ni dret d’autodeterminació… La realitat és que l’estratègia de Joan Carles va donar resultat i li va infondre un sentiment d’impunitat absoluta que li ha durat fins avui.
Aquesta combinació de violència estatal, tant legal com il·legal, amb la mà estesa als dirigents reformistes de l’esquerra es va repetir en el cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Esgotat ja l’entusiasme despertat per les primeres eleccions democràtiques en 1977 i l'aprovació de la Constitució en 1978, la mobilització obrera i juvenil va ressorgir amb força renovada i va provocar la descomposició del partit de la burgesia, la UCD, que governava en aquell moment.
Alarmats de nou per l’ímpetu de la lluita, el Rei i la seva camarilla militar van planificar un cop d’estat al mateix temps que deixaven oberta una porta a acceptar una nova tanda de concessions i reculades per part de l’esquerra reformista, els dirigents de la qual, esgrimint de nou l’amenaça del feixisme, van tornar a ajupir vergonyosament el cap davant del Borbó i el seu règim.
La corrupció de Joan Carles i el règim que el protegeix
Joan Carles de Borbó, i amb ell la institució monàrquica encarnada avui en Felip VI, va exercir un paper central per a salvar l’estabilitat del sistema capitalista espanyol. Va dur a terme aquest paper després de la mort de Franco i també el 23-F, i el continua exercint en la mesura en què la caiguda de la monarquia, en el context actual, té totes les probabilitats de convertir-se en una crisi revolucionària.
Per això, la classe dominant i l’elit del capitalisme mundial, ha volgut protegir a Joan Carles de Borbó i agrair-li, a ell i a la seva família, els serveis prestats per a la continuïtat del sistema. La fortuna corrupta de Joan Carles no és una altra cosa que la seva petita participació en els immensos beneficis obtinguts gràcies a l'explotació de la classe treballadora que el seu règim ha garantit.
Avui, com en els anys de la Transició, comprovem dia a dia, moltes vegades en les nostres pròpies carns, que la violència de l'Estat s’incrementa en proporció directa a la por que sent la classe dominant davant l’imparable ascens de la contestació al seu sistema econòmic i social. El PSOE, el mateix partit que va col·laborar amb Joan Carles en la seva tasca d’extingir la flama revolucionària que cremava en els anys 70 i que va ajudar a encobrir el seu paper en el 23-F, fa avui, des del govern central, aquest mateix paper de salvador del capitalisme, i per això els diputats socialistes uneixen els seus vots als del PP, Vox i C’s per a assegurar la impunitat de Joan Carles i l’estabilitat de la monarquia.
Cada dia és més evident que la corrupció de l’exRei no és un assumpte de “conducta incívica”, com diu Pedro Sánchez, sinó que és una part inseparable del sistema capitalista que ens oprimeix a la immensa majoria de la societat. Per això la indignació davant la seva corrupció es converteix en rebel·lió contra el sistema. Cal aixecar la bandera de la república socialista per a agrupar aquesta indignació i convertir-la en una força transformadora imparable.
