Després de la sentència del cas Noos ha esclatat una onada d’indignació popular. Existeix un sentiment generalitzat que hi ha una justícia pels rics i una altra pels humils. És suficient qualsevol conversació per adonar-se’n d’això, a l’ascensor, al supermercat, al vestuari de la feina, a la fruiteria, a l’hora del cafè, al gimnàs... tots tenim alguna anècdota curiosa en aquest sentit.
La diferència abismal a les sentències que hi ha entre uns que roben milions i altres que compren uns bolquers amb una targeta aliena alimenten aquest sentiment. Comentaris de l’estil que hi ha innocents absolts que han passat més temps a la presó que culpables amb sentència. Vegi’s l’exemple dels titellaires, cantants de rap o truiters davant dels casos d’Urdangarin, la Infanta, Blesa o Rato. Aquest últims no aniran a la presó ni hauran de pagar una fiança ni estaran obligats a comparèixer de manera periòdica davant d’un jutjat malgrat ser condemnats pel cas de les targetes Black. La Secció Quarta de la Sala del Penal de l’Audiència Nacional, encarregada de jutjar aquesta causa, va decidir no imposar mesures cautelars a l’expresident de Caixa Madrid i al de Bankia per considerar que el seu “comportament processal” durant el judici va ser “irreprotxable” i “com cal”. A la justícia burgesa se li cau el vel de neutralitat i és vista cada dia que passa com allò que realment és: un aparell al servei d’uns pocs, que justifica el saqueig i el robatori organitzat de l’elit.
Els atacs als drets democràtics s’intensifiquen
Segons l’associació Jutges per la Democràcia s’ha multiplicat per deu el nombre de denuncies per apologia del terrorisme respecte als anys més durs de l’activitat d’ETA. Tampoc és casualitat que això succeeixi precisament ara, en el moment on l’anomenat “règim del 78” comença a trontollar i la burgesia tracta de defensar els seus privilegis a tota costa. L’anomenada “Llei Mordassa” no és més que un intent de coartar la llibertat d’expressió provocant situacions que contrasten amb el passat més recent. Als anys vuitanta quan bandes de música com La Polla Récords, Barricada, Kortatu... sortien a la Televisió Pública no succeïa absolutament res. Avui dia, alguns d’aquests grups han de modificar les lletres d’antigues cançons per no veure’s embolicats en problemes legals. Xoca trobar-se a l’actualitat amb la cascada constant de judicis per ofenses a les víctimes i apologia del terrorisme. “L’Operació Aranya” duta a terme per la Guàrdia Civil, oberta en les seves successives fases des de l’any 2014, ha portat a l’Audiència Nacional només el mes de febrer a set tuiters per apologia del terrorisme. En molts dels casos els acusats accepten la condemna d’un any de presó amb la qual no entren a la presó. No cal mencionar que les amenaces d’elements feixistes, els acudits homòfobs o racistes, o sobre les víctimes de la repressió franquista, aquests sí estan emparats per la llibertat d’expressió.
I no només en la llibertat d’expressió, també en la repressió a tots aquells que defensin unes condiciones laborals dignes, lluitin contra un desnonament, o defensin l’educació o la sanitat públiques, pot caure tot el pes de la justícia sobre les seves esquenes. Els exemples són innumerables: el jove de Vallecas Alfon, Andrés Bódalo, els Cinc del Bbuero, o el judici a 12 joves de Gamonal per les mobilitzacions al gener del 2014 als que la fiscalia els sol·licita dos anys i mig de presó i 24.000 euros d’indemnització a cadascun d’ells (a més a més estan pendents de judici uns altres sis als que se’ls sol·licita dos anys de presó i 30.000 euros d’indemnització).
Escàndols, corrupció, robatoris i tripijocs sempre ha hagut, de fet són el greix que fa funcionar la maquinària del capitalisme. La diferència rau en que ara sí hi ha una audiència per aquestes històries i deixen a la vista el caràcter de la burgesia a l’Estat espanyol: el d’una burgesia endarrerida i parasitària, acostumada a fer allò que vulguin sense cap tipus de pudor ni dissimulació. I el d’un aparell estatal heretat directament del franquisme, on no s’ha produït cap tipus de garbell ni neteja d’elements feixistes, ni a la policia, ni a l’Exèrcit, ni a la Guàrdia Civil i per suposat tampoc a l’aparell judicial. Un aparell que funciona com una casta, on els llocs pràcticament són hereditaris. En una època de crisi econòmica, social i política, algú en amb seny pot plantejar que la imparcialitat de la justícia no anés a ser qüestionada?
