“La humanitat assassinada en rituals xops de sang, els perpetradors filmant amb orgull el seu infernal espectacle. Les dones ploraven horroritzades mentre treien els nens de casa i els massacraven al costat dels seus marits, pares i avis. Hayat Tahrir al-Sham (HTS), absurdament reconeguda internacionalment com a «forces de seguretat legítimes» de Síria, van retransmetre amb orgull les seves atrocitats: civils obligats a arrossegar-se, bordar, suplicar… fins que les bales van fer callar les seves súpliques; cadàvers de dones i nens apilats en un grotesc monument”.[1]
Els testimonis de les matances perpetrades contra la minoria alauita per forces militars i paramilitars del Govern de Damasc resulten esfereïdors. En només tres dies, del 6 al 9 de març, els feixistes integristes d'HTS, que lidera l'actual president sirià Ahmed Al-Xaraa, van desencadenar el terror a les províncies costaneres del nord-oest de Latakia i Tartús. Aquest és el mateix personatge a qui els EUA, la UE, el Govern espanyol del PSOE i Sumar, i els mitjans de comunicació occidentals presenten des de fa tres mesos com a garant d'una Síria lliure i democràtica.
De moment, i segons recomptes que poden augmentar en els propers dies, més de 1.500 persones de la minoria alauita han estat assassinades, la majoria civils indefensos, i milers de persones més estan fugint fora del país dirigint-se a la frontera amb el Líban, o van buscar refugi a la base militar russa de Jmeim.[2]
Barbàrie i neteja ètnica a la Síria “alliberada”
Durant l'ofensiva de l'HTS per prendre el poder ja hi va haver una allau de denúncies sobre les accions punitives de neteja ètnica contra alauites, kurds, drusos i altres minories nacionals i religioses, i la repressió brutal contra les dones. No hem d'oblidar que les forces “insurgents” patrocinades per Turquia, els EUA, la UE i el Govern sionista de Netanyahu són els mateixos integristes reaccionaris procedents de l'ISIS i Al-Qaida que fa anys que lluiten per implantar una dictadura fonamentalista a Síria.
Representants de diferents països de l'OTAN i la UE, inclòs el Govern de Pedro Sánchez, van viatjar a Damasc per abraçar-se amb Al-Xaraa. Per art de màgia, els terroristes gihadistes de feia dos telenotícies es van convertir en “lluitadors per la llibertat” i “demòcrates respectuosos de la diversitat religiosa i cultural” gràcies a una vomitiva campanya de desinformació que fins i tot ara prossegueix. L'assassinat a sang freda de civils indefensos d'aquests dies ha estat presentat pels mitjans occidentals com a “enfrontaments provocats per atacs de grups fidels a l'antic dictador”.
La propaganda de Washington i Brussel·les sobre que Al-Xaraa lideraria un govern de transició que convocaria eleccions democràtiques en pocs mesos, s'ha esfondrat com un castell de cartes. Davant l'evidència que els seus titelles a Damasc estaven lluny de controlar totalment la situació, Washington i els seus aliats van pactar que no se celebrin eleccions fins d'aquí a quatre anys com a mínim! Mentre transcorre aquest temps prudencial, els seus peons s'empren a fons per aixafar a sang i foc qualsevol oposició interna.
Respecte al discurs del suposat abandó del fonamentalisme per HTS i “el rol central de la dona” a la nova Síria la cosa no va millor. Al gabinet d'Al-Xaraa no hi ha una sola dona, perquè, com va explicar el portaveu governamental, aquestes han d'exercir “les tasques que els correspon”[3]. A petició dels seus amos occidentals, Al-Xaraa va acceptar crear una Oficina d'Afers de la Dona, i ha posat al capdavant una fonamentalista que crida les dones a “no ignorar les prioritats de la seva naturalesa creada per Déu” i complir “les seves funcions al si de la família”[4]. Aquest menyspreu masclista i reaccionari ja ha provocat mobilitzacions de protesta a Damasc i altres ciutats.
Però on les contradiccions han esclatat més brutalment és a la qüestió nacional. Síria és un territori multiètnic amb diferents llengües, cultures i confessions religioses. El discurs oficial sobre la “unitat nacional” i la “defensa de la integritat territorial”, que va ser celebrat amb entusiasme per mandataris occidentals com el president espanyol Pedro Sánchez i el seu ministre d'Exteriors Alvares[5], no significa altra cosa que reprimir a sang i foc els que lluiten no ja pel dret d'autodeterminació sinó fins i tot per les autonomies i un mínim de respecte a les llengües, les tradicions culturals o les diferents confessions religioses.
La matança contra la població alauita ha estat l'episodi més brutal, però no l'únic. Organitzacions de solidaritat amb el poble kurd han denunciat el setge criminal sobre Rojava, el Kurdistan sirià. Tant l'aviació turca com a tropes de l'Exèrcit Nacional Sirià (ENS) han causat centenars de morts de civils kurds i han destruït infraestructures vitals per a la vida de més d'un milió de persones. Cristians, drusos i altres minories també han patit la brutalitat de les polítiques repressives d'Al-Xaraa i del seu principal patrocinador, el règim turc.
El repartiment imperialista de Síria
Darrere de tota aquesta violència hi ha el Gran Joc imperialista pel repartiment del país en àrees d'influència sota control nord-americà, turc i israelià. Enfrontat a la seva derrota a Ucraïna i desesperat per l'ascens imparable del bloc imperialista rival format per la Xina i Rússia, Washington necessitava donar un cop de puny a la taula i intentar recuperar autoritat i posicions a l'Orient Mitjà. Només ho va poder fer mitjançant aliats com el règim reaccionari d'Erdogan i el Govern sionista de Netanyahu, que comparteixen objectius comuns com debilitar i aïllar l'Iran, un altre aliat de la Xina i Rússia, i refermar els seus respectius poders a la regió. Però Ankara i Tel Aviv també tenen agendes i interessos propis.
Les matances d'aquests dies posen de manifest les dificultats de l'imperialisme nord-americà per donar credibilitat al seu discurs, i com que els seus objectius estratègics a la zona no estan garantits ni de bon tros. Rússia, a més de sortir de la guerra d'Ucraïna com a guanyadora indiscutible i clavar un cop duríssim a la maquinària militar dels EUA i la UE, està compensant ràpidament el revés que va patir a Síria. Putin ja ha subscrit nous acords per instal·lar bases militars i augmentar la seva presència econòmica i militar al Sudan ia Líbia amb el Govern de Bengasi, que controla el 70% del país, garantint així una posició clau al Mar Roig, continuar enfortint la seva influència a l'Àfrica i tenir una plataforma des d'on poder intervenir davant els nous esdeveniments de l'Orient Mitjà.
I a Síria lluny de regnar l'estabilitat, el repartiment territorial entre els bandits creen noves contradiccions. L'exèrcit israelià bombardejava aquest mateix 13 de març un barri de Damasc amb l'excusa que albergava un grup integrista. És un missatge d'advertència a Damasc i Ankara que davant la seva ofensiva per consolidar el control de regions que fins ara no controlaven, el règim sionista no cedirà un mil·límetre als seus plans per dominar el sud del país.[6]
L'objectiu de totes les potències imperialistes és culminar el més ràpid possible el repartiment de Síria abans que el descontentament i el malestar que s'estan acumulant entre les masses, que pateixen un 90% de pobresa, pugui provocar esclats que canviïn l'actual correlació de forces.
La integració de les FDS a l'exèrcit sirià i el futur de Rojava
Com expliquem en articles anteriors[7], la lluita heroica dels milicians i milicianes kurdes de les Unitats de Protecció del Poble (YPJ) i les Unitats de Defensa de les Dones (YPG) que integren les Forces Democràtiques Sírias (FDS) i van alliberar el territori que avui és Rojava, va representar una llum d'espera.
Aquests últims dies, les denúncies dels milicians kurds han estat clau perquè internacionalment es coneguin els crims de HTS contra els alauites. Molts d'aquests activistes han cridat correctament la lluita conjunta de kurds, alauites, drusos, àrabs i altres pobles que integren Síria contra els crims dels fonamentalistes que controlen el Govern de Damasc, i per una Síria lliure de la dominació de qualsevol potència imperialista i del sectarisme religiós.
I precisament per aquesta trajectòria heroica i la referència que representa Rojava, hem de ser clars sobre l'impacte que té la signatura d'un acord entre Mazloun Abdi, cap de les milícies kurdes de l'FDS, i el president sirià Al-Xaraa. Un pacte pel qual s'integren totes les institucions civils i militars del nord-est de Síria, inclosos els passos fronterers, els aeroports i els jaciments de petroli i gas natural, en la gestió de l'Estat sirià”.[8]
Al text acordat, el Govern diu que garantirà als kurds “els seus drets de ciutadania i tots els drets constitucionals” i “que tots els sirians desplaçats que tornin a les seves ciutats i pobles seran protegits per l'Estat sirià”. A canvi, les FDS es comprometen a “recolzar la lluita de l'Estat sirià contra qualsevol amenaça de les restes del règim d'Assad, així com contra les amenaces a la seguretat i la unitat i rebutjar les crides dirigides a crear divisions entre els components de la societat siriana, els discursos d'odi i els intents de sembrar la discòrdia”.
Aquest compromís, que és un parany mortal per a les milícies i el poble kurd, ja està sent utilitzat pel Govern integrista i les potències occidentals com a aval per justificar les seves polítiques, tapar els crims contra la minoria alauita i rellançar amb més força la seva campanya de propaganda presentant Al Sharaa i HTS com a defensors del diàleg, la pau i els drets. Els compromisos del Govern sirià sobre els drets constitucionals i la seguretat de la població són els mateixos que va fer als alauites i ja hem vist per a què serveixen. Però els compromisos de les FDS són molt concrets: sotmetre's a les ordres de Damasc i actuar contra qualsevol amenaça a la “seguretat i la unitat”.
La desmobilització provocada per aquest pacte serà utilitzada pel Govern de Damasc i el règim turc per atacar els drets conquerits durant els darrers anys pels kurds i altres minories nacionals a Rojava i reforçar el seu poder. Aquest acord, com els anteriors amb Washington per obtenir ajuda militar, no ofereixen cap solució real al problema nacional kurd, suposen un abandó obert d'una posició de classe i internacionalista que renuncia completament al socialisme, i l'únic que provocaran seran nous conflictes debilitant la força armada i el suport polític de les milícies kurdes.
El desenvolupament dels esdeveniments a Síria torna a deixar clar que sota l'imperialisme i el capitalisme no hi ha sortida. Unir els oprimits per sobre de divisions ètniques, religioses i nacionals només es podrà fer sota la bandera de la revolució socialista i la lluita per una Federació Socialista dels Pobles de l'Orient Mitjà.
Notes:
[1] Milicianos afines al gobierno provisional de HTS masacran a cientos de civiles alauítas en Siria
[2] Siria: más de 1.000 muertos en dos días, ¿por qué se reactiva el conflicto?
[3] Las nuevas autoridades sirias nombran a una mujer como gobernadora del Banco Central
[4] Polémica en Siria tras las declaraciones de la nueva responsable de mujeres
[5] España iza bandera en Damasco y legitima a gobierno de facto de Siria i Sánchez promete al primer ministro libanés apoyo para la reconstrucción y reivindica una Siria pacífica y estable
[6] Israel aprueba un plan para el desarrollo socieconómico de las comunidades drusa y circasiana
[7] Rojava i la trampa enverinada dels pactes amb Washington
[8] Text complet de l’acord a Mazloum Abdi y Ahmed al-Sharaa firman un acuerdo
