1. La burgesia europea i una coalició integrada pels partits de la dreta conservadora i la socialdemocràcia s'han conjurat per imposar al continent el pla més gran de rearmament des de la Segona Guerra Mundial. Sota la grollera i ridícula excusa que Putin pretén envair Europa, l’estrepitosa campanya de propaganda dels mitjans de comunicació del gran capital es resumeix així: Europa s'ha de defensar d'una amenaça existencial que pretén acabar amb el nostre regne de llibertats i drets humans.
2. Aquesta agenda militarista, encoberta de falsa defensa de la democràcia, és una continuació de les polítiques neoliberals i les atrocitats imperialistes que el món pateix des de fa dècades. Els mateixos dirigents europeus que pretenen vestir-se de pacifistes han donat suport a totes les intervencions criminals de l'OTAN durant més de setanta anys, patrocinat el genocidi sionista contra el poble palestí a Gaza, i omplen els arsenals del règim neofeixista de Zelenski. Són els que assumeixen el discurs racista de l'extrema dreta i adopten una legislació obertament repressiva, i no deixen de destruir els drets socials per inflar els beneficis escandalosos dels banquers i dels grans monopolis capitalistes.
3. Aquesta propaganda nauseabunda també intenta amagar un fet difícilment contestable, i és que la guerra imperialista a Ucraïna, en què Europa ha invertit centenars de milers de milions d'euros, ha acabat amb una derrota colossal per al bloc occidental. Un fracàs històric regat amb la sang d'ucraïnesos i russos, de joves i treballadors enviats a una matança cruel en què no hi ha cap bàndol que lluiti per altra cosa que no siguin els interessos econòmics, militars i geoestratègics de les seves respectives oligarquies.
4. El resultat d’aquesta guerra subratlla el canvi decisiu en la correlació de forces mundial, i posa encara més en evidència l’avenç del bloc imperialista liderat per la Xina i Rússia. Ara, els bandits que dirigeixen els EUA i Europa intenten encobrir el desastre colpejant-se mútuament, en un context de decadència prolongada de la primera potència capitalista del planeta, i de la creixent irrellevància del Vell Continent en la pugna per la supremacia.
5. Malgrat tots els guarniments que vulguin col•locar els governants europeus i la socialdemocràcia a la seva política militarista, els plans que han aprovat mostren el seu seguidisme cap a les exigències de Trump, i concorden perfectament amb el furibund nacionalisme de les formacions ultradretanes europees, d'AfD, Le Pen o Abascal. La classe dominant europea defensa els seus interessos imperialistes, com sempre ha fet. Tant se li fa la democràcia, els drets humans, o la suposada independència d'Ucraïna, que és avui més que mai una colònia nord-americana i europea. Les formes aparents poden semblar diferents de les de Trump, però el contingut és el mateix: obtenir algun benefici en la lluita ferotge pel repartiment del món a costa de l'explotació de la classe treballadora.
6. Europa es rearma i parla d'“autonomia estratègica” perquè vol recuperar un paper principal a l'escena mundial. Tot i això, els seus retrocessos en àrees d'influència tradicionals i la seva decadència econòmica, principalment davant la Xina, però també davant els EUA –del que depèn militarment–, l'estan portant a un atzucac on totes les contradiccions acumulades posen un gran signe d'interrogació sobre el futur de la UE.
Un gran negoci per als capitalistes
7. La UE i els seus governs, inclòs el de Pedro Sánchez, han anunciat un pla de despesa pública de més de 800.000 milions d'euros per al rearmament europeu, dels quals 150.000 milions es materialitzaran emetent deute comú. Per agilitzar el desemborsament han acordat excloure les despeses corrents i inversions militars en el càlcul del dèficit de cada país, i que es pugui depassar el límit anterior fins a una quantitat equivalent a l'1,5% del PIB!
8. Estem parlant de mobilitzar recursos gegantins per a militaritzar Europa, justament en el moment en què les despeses socials s'enfonsen i l'empobriment s'estén. En el cas d'Alemanya, es tractaria de destinar 64.000 milions d'euros més a l'any, en el cas de França i l'Estat espanyol, 43.000 i 23.000 milions, respectivament. Però aquestes xifres inicials poden canviar ràpidament. Així ho ha decidit el nou govern de la CDU i l'SPD amb l'eliminació del límit constitucional al deute, introduït durant la crisi econòmica del 2008 per justificar dures polítiques d'austeritat a Alemanya i al conjunt d'Europa, i que li permetrà aprovar un pla d'inversions, fonamentalment a l'àmbit militar, que podria arribar fins el bilió d'euros en quatre anys.
9. El cinisme dels governs europeus no coneix límits. Aquells que van convertir el control del dèficit en un manament sagrat per justificar brutals retallades a l'Estat del benestar, la privatització massiva de serveis públics, i l'enfonsament dels salaris i les condicions de vida, trenquen les seves pròpies línies vermelles quan es tracta del rearmament i dels sucosos negocis que això implica per al capital. Tot en nom de la llibertat i la democràcia.
10. Europa en conjunt ja gasta 315.000 milions d'euros en defensa cada any, triplicant el pressupost militar de Rússia, unes dades que desmenteixen el principal argument de la campanya propagandística sobre el perill d'una invasió de Moscou. La UE mobilitzarà recursos massius per rearmar-se fins a les dents, i ho farà per a benefici dels seus propis capitalistes, per a combatre l'“enemic” interior, és a dir, la classe obrera i els moviments socials, i per intervenir en noves guerres imperialistes.
11. Les informacions publicades aquests dies per la premsa econòmica són molt eloqüents: "El negoci de la guerra i l'imminent increment de despesa en defensa de la Unió Europea (UE) han atret els inversors. Els valors del Vell Continent lligats a aquest sector són els que millor absorbeixen el repunt de les turbulències geopolítiques i els missatges de rearmament enarborats per Brussel•les. Set de les 10 empreses que més es revaloritzen del Stoxx 600 d’aquest any estan lligades a la defensa: les alemanyes Thyssenkrupp i Rheinmetall avancen un 143,7% i un 99,2% a la borsa respectivament des de principis d'any, seguides per les franceses Thales (80,5%) i Dassault Aviation (51,4%), així com les italianes Leonardo i Iveco (77% i 75% respectivament) o la sueca Saab (61%).”[1]
12. Com assenyalen els analistes, aquests plans de rearmament beneficiaran sobretot… a les empreses nord-americanes: “El paradoxal és, però, que els diners que s'inverteixen en defensa a Europa acaben en companyies dels Estats Units. Un transvasament de fluxos que, expliquen els analistes de City. Apunten que abans de la invasió russa d'Ucraïna, el 60% dels pressupostos de defensa europeus acabaven en empreses nord-americanes. Aquests fluxes van augmentar al 80% durant la guerra a Ucraïna, ja que les empreses europees van tenir dificultats per augmentar la seva capacitat ràpidament”, destaquen. I conclouen que “tornar al 60% portarà bastant temps, la qual cosa implica que, en els pròxims anys, una part significativa de la despesa addicional en defensa beneficiarà més als EUA que a Europa’…”.[2]
Una guerra contra la classe treballadora
13. Els mateixos que van sumir el poble grec en la més completa de les misèries mitjançant un xantatge propi de la Cosa Nostra, ara es queixen de Trump i del seu comportament mafiós. Però és que potser la Comissió Europea, dominada per la dreta tradicional i la socialdemocràcia, no es va comportar de la mateixa manera? És que no van tenir la mateixa actitud xulesca i criminal amb Grècia quan el seu poble va votar i es va aixecar contra els rescats i els plans d'austeritat? No els van amenaçar de desencadenar el caos, actuant com a autèntics matons?
14. Tal com va passar fa més de deu anys amb els rescats bancaris, aquesta nova muntanya de diners públics a favor del lobby militar i els banquers comportarà noves polítiques de retallades i més desigualtat social, i donarà ales a la demagògia reaccionària, racista i nacionalista de la ultradreta.
15. Els tambors de guerra i la fanfàrria militarista de Von der Leyen, Merz, Meloni, Pedro Sánchez o Macron, que fins i tot ha posat damunt la taula el seu paraigua nuclear de cara a “protegir Europa”, té un objectiu central: tractar de militaritzar la societat generant una psicosi de guerra, reforçar els atacs al dret de vaga. Els mateixos que ens parlen cada dia de l'amenaça del trumpisme, assumeixen el programa i reforcen les tendències bonapartistes de mà dura que la internacional reaccionària reclama. La dreta i la socialdemocràcia aplanen el camí a Le Pen, AfD, Vox, etc.
16. La decisió de la UE de legalitzar camps de concentració extracomunitaris per a recloure les nostres germanes i germans immigrants, assumint així les receptes de Meloni, o els acords del nou govern alemany CDU-SPD per endurir encara més les mesures contra la immigració, assumint a la pràctica el discurs d'AfD, van en la mateixa direcció i no es diferencien en res del que Trump està fent als EUA. L'objectiu de la UE és criminalitzar un sector de la nostra classe, el més explotat i oprimit, i generar una forta divisió entre les nostres files amb les polítiques racistes. És una estratègia ben coneguda i que va posar en pràctica el feixisme i el nazisme: agitar la propaganda antisemita i supremacista, que avui ha esdevingut islamòfoba i xenòfoba contra la població immigrant.
17. Tal com va explicar Karl Liebknecht, dirigent comunista alemany que va alçar la seva veu contra el militarisme i la guerra imperialista el 1914: “El militarisme no constitueix només un mitjà de defensa i una arma contra l'enemic exterior. Té una segona funció que cada dia passa més a primer pla a mesura que s'agreugen els antagonismes de classe: aquesta tasca consisteix a protegir l'ordre social existent i a defensar el capitalisme i la reacció contra la lluita alliberadora de la classe obrera. El militarisme es representa com un simple instrument de la lluita de classes, un instrument en mans de les classes dominants destinat a impedir –juntament amb la policia i la justícia, l'escola i l'Església– el desenvolupament de la consciència de classe, així com assegurar a una minoria, sigui quin sigui el cost i contra la voluntat de la majoria del poble, el domini de l’Estat i la llibertat d’explotació.”[3]
18. La burgesia europea sap perfectament que el capitalisme afronta una crisi severa, que la derrota militar a Ucraïna ha significat un canvi històric en les relacions internacionals, i que els drets democràtics s'estan convertint en un obstacle per a l'acumulació capitalista actual.
19. Per això recorren al racisme, al militarisme i al nacionalisme. Les similituds amb els anys trenta del segle passat són evidents. I Rússia apareix com una coartada útil per emmascarar els objectius. Cap dirigent europeu no pensa seriosament que la Rússia de Putin tingui la intenció d'envair Europa, com tampoc no ha tingut la intenció d'ocupar la totalitat d'Ucraïna.
20. La guerra imperialista a Ucraïna va ser fomentada pels EUA. Envoltar Rússia d'un cordó de nacions integrades a l'OTAN en les que han sembrat desenes de bases militars nord-americanes i un arsenal de coets i armes estratègiques, el seu suport al cop neonazi del Maidan, la ruptura dels acords de Minsk… Tot això ho han fet els imperialistes nord-americans amb el beneplàcit de Brusel•les.
21. No, la guerra d'Ucraïna no és allò que ens presenta Occident: una nació que ha estat violentament agredida per l'ós rus. Aquesta visió infantil distorsiona la realitat. Els EUA estan lliurant una batalla per a mantenir una influència decisiva a Europa, i que el vell continent talli els seus vincles econòmics i comercials amb Rússia i amb la Xina, els seus màxims adversaris en la lluita interimperialista. I parcialment han aconseguit aquest objectiu postrant Alemanya, volant el Nord Stream, augmentant les seves exportacions energètiques, i guanyant la complicitat de la UE per al genocidi sionista. Però en altres aspectes decisius com ara dislocar l'economia russa, o trencar la dependència de la UE respecte a la Xina, Washington ha fracassat estrepitosament.
22. En els primers compassos de la guerra, Rússia va intentar tombar el govern de Zelenski amb una acció llampec. Quan aquest pla va topar amb l'ajuda militar massiva d'Occident, Putin es va centrar en assegurar-se el control de les riques províncies proruses de l'Est d'Ucraïna, principalment Donetsk i Lugansk, on la població s'ha enfrontat al govern supremacista de Kíev des del 2014 en una llarga i cruenta guerra civil. Per això als territoris ocupats pels russos no ha sorgit cap mena de resistència.
23. Aquesta realitat no nega el caràcter imperialista del règim de Putin, que no té res a veure amb el comunisme. Rússia és una nació més poderosa avui del que era el 2022, però és una nació capitalista, governada per una oligarquia xovinista, amb aspiracions imperialistes evidents. La burgesia russa, que oneja orgullosa la bandera amb l'àliga bicèfala del tsarisme, ha comprès també que el govern bonapartista de Putin, i un capitalisme d'Estat més semblant al de la Xina, ofereix avantatges rellevants per als seus interessos. L'estabilitat política que Putin ha aconseguit és una palanca per continuar fent grans negocis.
24. Putin és el portaestendard d'un ferotge nacionalisme granrús que Lenin i els bolxevics sempre van combatre a sang i foc, i que reivindica sense cap pudor el seu lloc entre la ultradreta mundial, contra el feminisme i la comunitat LGTBI. Sempre hem deixat clar que aquesta guerra és completament reaccionària, i que els oprimits no ens podem aixoplugar sota la protecció de cap dels blocs imperialistes en conflicte. Subordinar-nos a qualsevol d'ells utilitzant raons de geoestratègia, “l'enemic del meu enemic és el meu amic”, suposa arrossegar pel fang tot el programa internacionalista del marxisme revolucionari.
25. Cal defensar una posició d'independència de classe contra la guerra imperialista, i combatre la propaganda militarista i bel•licista dels nostres propis governs, seguint la consigna aixecada per Karl Liebknecht el 1914 “l'enemic principal és a casa!”.
El capitalisme europeu en problemes
26. Com hem assenyalat, la batalla per Ucraïna suposava per als Estats Units mantenir el seu domini a Europa. D'aquí el seu interès a tallar els llaços entre Rússia i el capitalisme alemany, la competitivitat del qual amb la de la seva poderosa indústria depenia en gran part d'un subministrament energètic rus barat. Alemanya, França, l'Estat espanyol... van actuar com a comparses de l'imperialisme nord-americà, i ara, amb la derrota, arriben els retrets i les humiliacions, i el govern Trump deixa els europeus fora de les negociacions de pau i del repartiment del botí.
27. La UE enfronta la guerra comercial de Trump amb un retrocés evident de la seva posició al mercat mundial. Però aquest no és l’únic dels seus problemes. El salt tecnològic fet per la Xina en els darrers anys, que s’ha convertit en una formidable potència exportadora en el sector de l'automòbil, especialment de vehicles elèctrics —crucial per a Alemanya i per a Europa—, està acorralant la indústria del continent. El dèficit de la UE amb la Xina s'ha disparat: més de 300.000 milions d'euros el 2024. D'altra banda, la dependència europea dels EUA, el seu mercat principal i al qual exporta al voltant del 20% de les mercaderies, la posa en una situació difícil davant l'agressiva política del trumpisme.
28. Europa adquireix el 59% de les comandes d'armes als EUA, i necessita Washington per a qualsevol desplegament militar. Les notícies que els F35 es poden desconnectar a distància és una part d'aquest vassallatge tecnològic, que es repeteix al terreny de la intel•ligència militar, la informació que proporcionen la xarxa de satèl•lits nord-americans, i qualsevol aspecte sensible de la guerra contemporània. Aquestes raons fan absolutament inviable a curt termini qualsevol tipus d'autonomia militar d'Europa que no siguin res més que brindis al sol. Els EUA, en tallar el subministrament militar a Ucraïna, han decidit en els fets si la guerra continua o no. I els governants europeus no poden fer més que donar rodes de premsa i celebrar actes impotents acompanyant Zelenski.
29. Per descomptat, els líders europeus són gent molt experimentada en discursos. Practiquen des de fa molt l'art del parlamentarisme burgès, que és el joc més refinat de la mentida. Als mitjans clamen contra Trump, però són molt conscients que la seva dependència de l'imperialisme nord-americà continuarà. Per això, al final del dia, Macron i tots els altres abaixen el cap davant de la Casa Blanca i accepten l’exigència d’elevar la seva contribució econòmica a l'OTAN, que no és més que el braç armat de l'imperialisme nord-americà. Amb aquests precedents, les perspectives per a l'imperialisme europeu resulten cada cop més ombrívoles. Aquest és el vertader motiu de la histèria i el nerviosisme dels seus portaveus mediàtics.
La socialdemocràcia i la burocràcia sindical, pilars del rearmament
30. L'amenaça del militarisme i la guerra, que és inseparable de l'ascens de l'extrema dreta, té un enemic fonamental a batre: la classe obrera i la seva resistència a uns plans que implicaran un retrocés salvatge a la despesa social i als nostres drets democràtics. Cal emmordassar els treballadors, inocular-los el narcòtic de la propaganda bel•licista disfressada de defensa de la democràcia i les llibertats. Per això la socialdemocràcia i la burocràcia sindical tenen un paper essencial en aquesta estratègia.
31. La democràcia burgesa i el parlamentarisme, que Pedro Sánchez i tota mena de formacions de l'esquerra reformista consideren l'antídot davant de la reacció, resulten cada cop més impotents per resoldre les profundes contradiccions que tenallen la societat. Val a dir que són els partits tradicionals que han sostingut la governabilitat europea durant dècades, inclosa la socialdemocràcia, els que en defensa del capitalisme reforcen l'autoritarisme de l'aparell de l'Estat, i amb la seva agenda bel•licista i racista afavoreixen l'avenç social i polític de l'extrema dreta.
32. El mateix podem afirmar de la burocràcia sindical, cada dia més fusionada amb l'aparell estatal, del que depèn econòmicament, i compromesa fins al moll de l'os amb la pau social i la desmobilització de la classe obrera. Les declaracions d'Unai Sordo, secretari general de CCOO, amb la seva defensa dels plans armamentístics de la UE, o de l'Executiva d'IG Metall, el poderós sindicat alemany, que ha donat suport als plans ultramilitaristes de Merz, són un bon exemple del seu grau de degeneració i dels serveis valuosos que continuen prestant a la patronal i a la burgesia imperialista europea.
Per una alternativa comunista!
33. Per enfrontar l'amenaça militarista i bel•licista ens cal aixecar un programa socialista i internacionalista que impulsi la mobilització més massiva i contundent de la classe obrera, el jovent i els moviments socials.
34. Criticar aquesta deriva militarista desvinculant-la de la lluita contra el capitalisme, i limitant-se a demanar la sortida de l'OTAN per aconseguir l'autonomia militar europea davant els EUA, no és una alternativa creïble. El programa de l'esquerra reformista que quan és a l'oposició vol esborrar el rastre del que feia quan estava al govern, està llastat per un enfocament “pacifista” que no va a l'arrel del problema. Tot i que Europa aconseguís assolir aquest objectiu, aquesta autonomia estaria al servei de l'imperialisme europeu. I els recursos per a un escenari d'aquesta mena continuarien sortint de la sang i la suor de la classe obrera, de noves retallades en sanitat i educació, de continuar mantenint l'habitatge com un mercat captiu i lucratiu per als propietaris rendistes i fons especulatius.
35. La conquesta d'un futur de pau no vindrà de la mà d'una UE i d'uns governs europeus, ja siguin d'ultradreta, de dreta o socialdemòcrates, que defensen i representen els interessos del gran capital. En un context de crisi tan aguda, la lluita interimperialista pel mercat mundial, per primeres matèries i rutes de subministraments, per zones d'influència, implica l'ús inevitable de la força, de la qual la guerra imperialista n'és la màxima expressió.
36. Derrotar l'espiral militarista, l'avenç del feixisme i l'autoritarisme no és senzill. Però ja sabem què no serveix: donar suport el mal menor i les polítiques de la socialdemocràcia i els seus apèndixs. El que necessitem és justament el contrari, tornar a les idees del marxisme revolucionari i construir un moviment de masses que impulsi l'acció directa als carrers, que organitzi vagues parcials i generals, que elevi el nivell de consciència de la nostra classe. El que ens juguem és molt i no podem amagar el cap a terra. Cap diplomàcia, cap raó del dret internacional frenarà les ambicions imperialistes. Només la lluita de classes ho podrà fer.
37. Els plans de Trump, de la UE i els governs capitalistes són clars, però la classe obrera és forta i no ha patit una derrota decisiva a cap país fonamental. Hi ha una enorme fortalesa del nostre costat, encara que seria un greu error no considerar la lluita de classes com un procés viu i dinàmic. El potencial que posseïm els treballadors i les treballadores s'ha de materialitzar, tal com les lliçons de la història ens assenyalen. Els obrers italians i alemanys eren poderosos als anys vint i trenta del segle passat, comptaven amb organitzacions polítiques i sindicals molt potents, però els errors de les seves direccions reformistes van aplanar el triomf de la reacció més extrema i les massacres més horribles.
38. Necessitem construir un partit revolucionari, comunista i internacionalista, que es basi en el moviment de masses i no en la simple i buida acció parlamentària. Un partit que defensi sense complexos l'expropiació de la banca i els grans monopolis capitalistes per construir un món socialista, lliure de guerres, genocidis i misèria, i on tota la capacitat creativa que alberga el gènere humà es pugui desenvolupar sense límits.
Uneix-te a Esquerra Revolucionària per fer-ho possible!
Si vols la pau lluita pel socialisme!
--
Notes
[1] Índex STOXX Europe 600, format per les 600 principals companyies per capitalització borsària europees. El rearme del Viejo Continente deja ganancias de más del 100% en el año en las empresas europeas de defensa
[2] Ibid.
[3] Karl Liebknecht, Militarisme i antimilitarisme (1907)
