París, Marsella, Lió, Tolosa, Lilla, Nantes, Bordeus, Estrasburg… Milions de treballadors i joves han inundat els carrers de centenars de ciutats i pobles aquest dijous 23 de març. Ha estat la 9ª jornada de vaga general des que va començar aquesta batalla.

Una jornada històrica, sense precedents des del maig del 68, que posa en evidència que l'aprovació per decret de la reforma de les pensions i la brutal repressió desencadenada per Macron i el seu Govern estan resultant impotents davant de la determinació de la classe obrera. La lluita ha fet un nou salt i s'aprofundeix amenaçant no només Macron, sinó tota la institucionalitat burgesa.

Els trets característics d'una crisi revolucionària s’estan desenvolupant. Els xocs amb la policia s'han generalitzat, les barricades, les ocupacions de facultats i liceus, el bloqueig de l'economia per l'acció directa dels treballadors, la massivitat de les mobilitzacions, que van a més, la crisi i l'aïllament del Govern i la completa paràlisi de la ultradreta, el desbordament de les direccions sindicals, obligades a convocar una nova vaga general el proper dimarts 28, i la confiança de la classe obrera i el jovent en les seves pròpies forces, decidides a arribar fins al final, i avançant en la seva consciència anticapitalista.

Foto1
La lluita ha donat un nou salt. La vaga general del 23 de març ha estat una jornada històrica, sense precedents des del maig del 68.

Després de l'aprovació antidemocràtica de la reforma de les pensions fa una setmana, les mobilitzacions, les accions i les manifestacions s'han tornat permanents. No hi ha descans als carrers. Les vagues s'estenen i es radicalitzen. El moviment estudiantil i juvenil s'amplia. Les masses en acció resisteixen la brutal repressió de la policia, que actua com un autèntic exèrcit d'ocupació. El desafiament a l'Estat capitalista assenyala clarament el que està en joc, i el que viu França avui es podria replicar a altres països d'Europa, com Grècia, la Gran Bretanya, Alemanya… D'aquí ve el mur de silenci que intenten aixecar davant del que està passant!

El poder de la classe obrera. Ocupar les fàbriques i centres de treball

Ja són setmanes amb nombrosos sectors en vaga indefinida com els escombradors, les refineries, les empreses energètiques de gas i electricitat, els transports o l'educació. Vagues que el Govern tracta desesperadament de suprimir per la força, anul·lant a la pràctica aquest dret i pretenent obligar les i els treballadors a tornar als seus llocs de treball sota penes de multa o presó.

Però aquesta ofensiva autoritària no està fallint la voluntat dels obrers francesos. Així passa amb els escombriaires, que es resisteixen a les portes dels seus centres de treball, o ara a les refineries, amb piquets massius que enfronten els antiavalots. Així és com es defensen els drets democràtics i no mitjançant recursos impotents davant dels tribunals burgesos, tal com plantegen molts dirigents sindicals acovardits.

La classe treballadora francesa està prenent el cel per assalt, quelcom que contrasta cridanerament amb aquests silencis clamorosos i les tíbies declaracions dels dirigents de la Intersindical. El cas més rellevant és el de Laurent Berger, secretari general de la CFDT, que ha arribat a condemnar la violència dels manifestants, donant suport sense escrúpols a la propaganda governamental i blanquejant la brutal violència policial, i que demana a Macron “pausar” la reforma de les pensions: “un temps d'escolta, de diàleg, en què deixem en suspens la reforma de pensions”. Declaracions que retracten un buròcrata espantat, que corre a la faldilla dels neoliberals perquè l'ajudin a resguardar-se de la indignació obrera. Quina traïció al mig de la batalla.

El que ara necessitem no és ni una pausa, ni un temps d'escolta, sinó aprofundir la mobilització fins a tombar la reforma de les pensions i el Govern de Macron. El que està en qüestió és el sistema capitalista, un ordre il·legítim que s'ha despullat com una dictadura brutal en defensa dels banquers i els grans empresaris. Només ells i el seu Govern, encapçalat per Macron, defensen la reforma, davant del rebuig del 93% de les i els treballadors.

En aquest moment decisiu, cal redoblar l'organització del moviment obrer i estudiantil. Cal generalitzar les assemblees permanents i els comitès d'acció als centres de treball i d'estudi. Cal ocupar les fàbriques, les empreses, les universitats i els liceus com el maig del 68, per convertir-los en centres d'acció revolucionària i de la democràcia participativa. I cal coordinar estatalment aquests òrgans de poder popular i obrer per lluitar obertament per la transformació socialista de França.

Aquesta és la tasca central en què s'han de bolcar els activistes sindicals i estudiantils, els militants de la França Insubmisa, els col·lectius i moviments socials, i les organitzacions que ens reivindiquem revolucionàries.

El Govern recorre a la repressió més salvatge. Construïm l'autodefensa obrera!

La tasca de repel·lir la brutal actuació de la policia i defensar els drets democràtics és central per al moviment. A mesura que avança l'aixecament, també s'endureix l'actuació de les forces repressives i de les bandes feixistes, que actuen com a auxiliars de la policia atacant vaguistes, estudiants i manifestants. Ha passat a les manifestacions de París, Lille, Nantes o Bordeus, amb gairebé 500 detinguts. Intenten trencar la moral dels treballadors i del jovent, però no ho estan aconseguint.

Foto1
A mesura que avança l'aixecament, també s'endureix l'actuació de les forces repressives i de les bandes feixistes.

Al revés! Les imatges dels cordons a les manifestacions resistint les envestides dels antiavalots, sense retrocedir, o de centenars de treballadors i estudiants rodejant comissaries, exigint l'alliberament dels detinguts i enfrontant sense por a la policia, estan posant en evidència les enormes limitacions de la repressió i estan generant un temor creixent entre la classe dominant i l’aparell de l’Estat.

És el moment de fer un pas endavant i prendre's l'autodefensa obrera molt de debò. A totes les fàbriques, empreses i centres d'estudis cal crear brigades d'autodefensa per protegir les manifestacions i les vagues. I han de ser nodrides per milers de joves i treballadors. A la violència policial i dels feixistes cal respondre amb el puny de ferro de la classe obrera organitzada.

El Govern Macron està aïllat i penja un fil. Les seves patètiques declaracions a la televisió el dia previ a la vaga general, després de setmanes de silenci, insultant milions de vaguistes, afirmant arrogantment que “les Manades no poden prevaler per sobre dels representants del poble”, o intentant comparar aquest aixecament amb els intents de cop de Estat de l'extrema dreta als Estats Units i al Brasil, han incrementat la ràbia i la indignació. Qui pacta i es recolza a l'extrema dreta és precisament Macron. Le Pen exigeix que s'aixequin les vagues i Zemmour envia els seus grups feixistes a col·laborar amb la policia. Tothom està unit en defensa de l'ordre i de la propietat capitalista.

Aixecar un programa comunista!

En aquest context, Mélenchon i els diputats de la França Insubmisa segueixen animant les mobilitzacions, els bloquejos i les vagues. Per això la campanya furibunda contra aquests acusant-los d'incendiar els carrers i de generar el caos. És evident que la França Insubmisa ha esdevingut un problema per a la classe dominant, i que milers dels seus militants estan participant en primera línia d'aquesta batalla. Cal continuar aprofundint aquesta estratègia i desemmascarar tots aquells que busquen trair la lluita i tornar a les tranquil·les aigües de la institucionalitat burgesa!

Cal aixecar i enfortir el front únic amb tots aquells, des de la França insubmisa als milers d'activistes i delegats combatius de la CGT i altres sindicats, que estan jugant un paper rellevant en aquesta batalla. Els comunistes revolucionaris no som sectaris. Precisament aquest sempre va ser el mètode de Lenin i els bolxevics.

Un front únic que s'ha de dotar d'un programa que, al nostre parer, no passa ni per l'Assemblea Constituent ni per constituir una nova República burgesa, la VI República, tal com assenyala Mélenchon. El que necessitem és un programa que posi en qüestió la propietat dels capitalistes, dels bancs i els grans monopolis, d'aquesta minoria ínfima que acapara els immensos recursos que generem les i els treballadors.

Foto1
És necessari enfortir un front únic que s'ha de dotar d'un programa que posi en qüestió la propietat dels capitalistes, dels bancs i els grans monopolis.

Es tracta de la lluita pel poder, per determinar qui mana en aquesta societat, si una minoria de financers i plutòcrates o la immensa majoria, la classe obrera. Només així, expropiant els banquers i les grans empreses que cotitzen a la Borsa de París, podrem resoldre les greus xacres socials que patim i conquerir una autèntica democràcia dels treballadors.

Els esdeveniments de França són una font d'inspiració. La presa del poder per part de la classe obrera francesa, amb un programa socialista i internacionalista, es convertiria en una força irresistible per a treballadors i oprimits de tot Europa i el món.

Fora Macron, prou repressió! Visca l'aixecament revolucionari francès!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01