Ocupar les fàbriques i els centres d'estudi per enderrocar Macron!

Una còlera cada cop més intensa recorre els carrers de França. Les mobilitzacions massives i les vagues generals dels darrers dos mesos han deixat clar que una aclaparadora majoria dels treballadors i la ciutadania francesa rebutja rotundament la reforma de les pensions proposada pel president Macron. Però la pressió és tan forta que el règim polític ha entrat en una crisi existencial, transformada en un aixecament que adquireix els mateixos tints revolucionaris que el maig del 68. La força de la classe obrera en acció és tan gran, que la qüestió del poder, de qui mana realment a la societat, s'ha posat damunt la taula amb tota la cruesa. És el moment de l'audàcia: no només cal escombrar la contrareforma de les pensions, sinó que cal enderrocar Macron i lluitar pel socialisme, i conquerir la democràcia dels treballadors.

La situació fa aigües per a la classe dominant. Fins i tot diputats macronistes i d'altres grups de dreta, davant el risc de perdre els seus escons a les properes eleccions, es van haver de pronunciar contra la reforma i empènyer el Govern a adoptar la línia bonapartista d’aprovar-la per decret. Amb la seva decisió, Macron i el seu grup, Renaissance, han estat cristal·lins: aquesta anomenada “dreta” moderada, menyspreant l'opinió de la majoria treballadora, ha confirmat que no són més que els lacais dels seus amos, els oligarques del capital financer. Però la seva “solució” només ha servit per llançar més llenya al foc de la rebel·lió.

Macron supera per la mínima la moció de censura parlamentària però està sent derrotat als carrers

Dilluns a la tarda, el 20 de març, es van votar a l'Assemblea Nacional francesa dues mocions de censura contra el Govern de la primera ministra, Élisabeth Borne. Una va ser presentada pel feixista Reagrupament Nacional i només va obtenir els seus propis vots. La segona, presentada per un petit grup centrista, i recolzada per La França Insubmisa, es va quedar a 9 vots de la victòria.

La moció de censura és l'únic mecanisme que la constitució francesa preveu per fer enrere un decret governamental. Associant el rebuig del decret a la inevitable caiguda del Govern, Macron estava segur que aconseguiria tirar endavant la reforma de les pensions. Així ha estat, però la victòria institucional de Macron no ha tingut cap efecte en aturar el desenvolupament de les mobilitzacions. Si ell i la burgesia francesa s'imaginaven que el seu triomf en la moció de censura provocaria un reflux de la rebel·lió obrera, s'han endut un bon desengany.

La classe treballadora francesa ha viscut en aquests darrers anys moltes experiències que l'han ajudat a comprendre la veritable naturalesa de l'Estat capitalista i les seves institucions. Les grans mobilitzacions i onades de vagues sorgides arran de la crisi del 2008, les lluites estudiantils del 2016 contra la reforma laboral promoguda pel Govern socialista, o l'aixecament de les Armilles Grogues dos anys després, no van aconseguir els seus objectius, però van servir per a educar les grans masses.

La reforma laboral del 2016, que va assentar les bases de la precarització de l'ocupació dels joves, també va ser aprovada per decret governamental, igual que ara la reforma de les pensions de Macron. Els sindicats majoritaris, CGT, CFDT i FO, van mantenir les seves mobilitzacions algunes setmanes més, però ràpidament van plantejar que, ja que el decret de la reforma ja estava aprovat, la batalla s'havia de plantejar a l'àmbit judicial. A poc a poc van afluixar la pressió fins que el desànim es va estendre entre el moviment.

Set anys després, aquests mateixos sindicats, amb els mateixos dirigents, ja no poden predicar la resignació davant el decret governamental: es veuen obligats per la pressió insuportable del moviment a acceptar l'extensió de les vagues indefinides i criden de mala gana a mantenir la lluita i paralitzar el país fins que la reforma sigui retirada. Que hagi estat aprovada per decret, que les mocions de censura hagin fracassat, això, segons la CGT, “no canvia res”. Aquesta és la dialèctica de la situació: la lluita de classes també es filtra als grans sindicats, i es converteix en un terreny on els revolucionaris tenen molt a dir. Menysprear aquests fets adoptant una actitud sectària davant d'ells, només porta a la marginalitat més estèril.

Com el maig del 1968, les cúpules sindicals franceses estan actuant obligades pel vendaval que es viu als carrers i s'han adonat que un intent de retirar-se per maniobrar amb accions legals i institucionals, en aquest moment, conduiria inevitablement a veure's desbordats per la immensa magnitud del moviment, expressada enèrgicament en multitud de manifestacions i vagues espontànies que ja s'estan produint amb concurs o sense. L'aixecament obrer i juvenil és cada cop més extens, més decidit i més conscient.

La classe treballadora i el jovent francès han après que després de la màscara parlamentària, democràtica i republicana s'amaga la dictadura descarnada del capital financer. Però també han après que només comptant amb les seves pròpies forces, amb la seva acció directa, bloquejant la producció, els transports i tota la vida productiva del país, es col·locaran al camí de la victòria. Aquest és l'impuls que ha obligat els dirigents sindicals més reformistes a arribar molt més lluny del que haurien volgut i del que mai no s'haurien imaginat.

Aquest proper dijous França viurà la seva novena vaga general, encara que aquests dies previs les vagues indefinides no només no han cessat sinó que s'han endurit. La vaga de les refineries i la de neteja urbana de París assenyalen el camí cap a la derrota de Macron, enfrontant amb èxit totes les pressions perquè siguin desconvocades. Sens dubte, aquest dijous serà una jornada històrica on la classe obrera francesa desafiarà obertament el poder de l'Estat capitalista. Vet aquí una lliçó inoblidable per a tots els escèptics i xerraires, molts d'ells autodenominats marxistes, que qüestionen el poder de la vaga general i el seu paper central a l'hora d'elevar la consciència socialista de les masses.

Un programa i una estratègia revolucionària per assolir la victòria

Davant la impossibilitat d'apaivagar els carrers, Macron i el seu Govern han recorregut a la repressió policial més salvatge, una opció d'alt risc, i que fins ara l'únic paper que juga és el d’enardir la voluntat de combat i la indignació de la població.

La lluita contra la reforma de les pensions ha arribat a un punt clau. Si els grans esclats revolucionaris de la classe obrera francesa després de la Primera Guerra Mundial, el 1936 o el 1968 van poder ser neutralitzats mitjançant concessions i acords amb les direccions reformistes del moviment obrer, que no van dubtar a trair i sabotejar la revolució, l'actual situació és una mica més complexa: no existeix un partit estalinista amb autoritat entre les masses, el PCF no és ni l’ombra del que va ser i les seves patètiques crides a “recompondre la república” cauen en sac trencat. El PSF està destruït, i la profunda crisi del capitalisme francès i europeu augura una forta resistència a fer concessions a la classe treballadora. La desfeta financera que acaba de fer la seva entrada en escena prepara una nova onada de retallades i polítiques d'austeritat per finançar un nou rescat dels beneficis de l'elit capitalista.

La dinàmica de la batalla també s'està reflectint en les crides de la França Insubmisa i del seu dirigent Jean-Luc Mélenchon. Amb una arrel reformista, l'agrupació d'esquerres és la llera per la qual s'està expressant bona part de les aspiracions de les masses en lluita. Les crides de Mélenchon a portar la moció de censura als carrers mitjançant la mobilització, la seva decisió d'organitzar una caixa de resistència que ja arriba al mig milió d'euros, que la seva organització juvenil encoratgi les ocupacions de facultats i els seus parlamentaris se situïn primera línia dels piquets, no és cap detall. És evident que aquestes accions animen el moviment i l'ajuden a confiar en les seves pròpies forces. Ara es tracta que els milers d'activistes sindicals i juvenils, i els militants de la FI, actuïn amb la màxima audàcia i proposin un camí per transformar-ho tot d'arrel. No es tracta d'acceptar engrunes, ni de limitar la lluita a la reforma de les pensions com insisteix la burocràcia sindical. El responsable del patiment del poble francès és la dictadura del capital financer que s'amaga rere la “democràcia parlamentària”. És el moment de fer avançar la lluita a l'única direcció possible: cap a la transformació socialista de França.

Recolzant-se a les assemblees dels centres de treball, dels centres d'estudi, dels barris obrers, recolzant-se en la mobilització activa a tots els llocs on es desenvolupa la vida quotidiana, ha arribat el moment d'ocupar les fàbriques i les empreses, les universitats i els liceus, i establir una xarxa de comitès d'acció, elegits democràticament i revocables en tot moment, i que es coordinin a escala de tot el país per dirigir i organitzar la vaga general indefinida, imprescindible per fer fora Macron i les seves polítiques, i establir les bases per a una genuïna democràcia dels treballadors.

Les institucions de l'Estat capitalista s'han demostrat inservibles per defensar els drets de la majoria treballadora i del poble, i ara cal crear les institucions d'una veritable democràcia obrera, que trenqui l'espina dorsal del poder financer, i lluiti per expropiar la banca i els monopolis per posar-los al servei del benestar de totes i tots. Un Govern del poble treballador constituït a partir dels comitès d’acció i que respongui davant d’ells de totes les seves decisions. Aquesta és l’única alternativa al caos que vivim a França i a tot el món.

La lluita contra la contrareforma de les pensions ens torna a recordar que no hi ha una muralla xinesa entre les demandes econòmiques i les polítiques, que les vagues laborals es poden transformar amb rapidesa en vagues polítiques que col·loquin contra les cordes l'ordre de la burgesia. Ens recorden precisament els principis del marxisme revolucionari, la vigència de les idees dels grans pensadors del comunisme, com ara Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski, a més del gran valor de la vaga general com a instrument revolucionari.

A França es juga avui la causa dels obrers de tot el món. Un triomf dels seus treballadors i treballadores, del jovent francès, obrirà el camí a les masses de tot Europa, de tots els continents, per acabar amb aquest sistema infame i despietat.

Visca la solidaritat internacionalista!

Fora Macron, prou repressió policial, llibertat per a tots els detinguts i detingudes!

Per la vaga indefinida i l'ocupació dels centres de treball i estudi!

Pel poder obrer i socialista!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01