A la segona volta ni Macron ni Le Pen. Construir una esquerra combativa, antifeixista i anticapitalista és possible

La primera volta de les eleccions presidencials franceses ha suposat un complet terratrèmol polític per dos motius. Primer, Macron ha guanyat i passarà a la segona volta amb la líder de l'extrema dreta Le Pen, però la candidatura de Mélenchon s'ha alçat amb un resultat històric vencent a moltes de les grans ciutats de França i al cinturó vermell de París.

En segon lloc, aquests comicis han acabat per dinamitar els partits tradicionals que van governar la V República durant dècades. La dreta republicana tradicional, el Gaullisme, no supera el 5% i el Partit Socialista s'enfonsa estrepitosament amb un 1,7% dels vots.

Polarització política i lluita de classes

La profunda polarització social i política que viu França, com està passant a la resta del món, està empenyent a un corriment del vot conservador tradicional cap a forces de l’extrema dreta racistes, homòfobes i fins i tot protofeixistes. Aquestes eleccions són una nova confirmació d'aquest aspecte: el Rassemblement National de Le Pen i l'encara més l’ultradretà Zemmour obtenen un 30,22% dels vots, 10.622.304 sufragis. Un perill seriós per a la classe obrera i els drets democràtics que demostra la corrosió que pateix la democràcia burgesa en un dels països capitalistes més desenvolupats.

Però davant d'aquest fet objectiu, i encara que la premsa capitalista ho amagui conscientment, l'altre aspecte és que Jean-Luc Mélenchon i la Unitat Popular han obtingut uns resultats molt potents que han estat a punt de capgirar la situació. Amb 7.714.949 vots i el 21,95% s'ha quedat tan sols a 1,2 punts de Le Pen (421.400 vots). Una oportunitat perduda en què la responsabilitat del Partit Comunista Francès –per la seva estratègia sectària de mantenir un candidat sense cap possibilitat– és evident: els seus 802.615 vots (2,28%) haurien permès que l'esquerra disputés la segona volta a Macron, cosa que hauria canviat totalment el panorama.

L'avenç de la Unitat Popular demostra el potencial per conformar un front anticapitalista i antifeixista, i les oportunitats objectives que hi ha per aixecar una esquerra de classe i combativa. L'ascens de les lluites durant la presidència de Macron, representat especialment en la rebel·lió de les “armilles grogues”, a les grans vagues contra la privatització de les pensions, dels treballadors ferroviaris i de l'educació pública, ha tingut el seu reflex també al camp electoral. És important subratllar això i combatre la campanya que a França l'avenç de l'extrema dreta és l'única cosa rellevant.

Foto1
L'avenç de la Unitat Popular demostra el potencial per conformar un front anticapitalista i antifeixista i les oportunitats objectives que hi ha per aixecar una esquerra de classe i combativa

Col·lapse de la dreta republicana i del Partit Socialista

Macron, malgrat guanyar les eleccions amb 9.785.578 vots, el 27,84%, no ha aconseguit capitalitzar la desfeta històrica de la dreta republicana tradicional, que ha perdut el 76,7% dels seus vots, exactament 5.533.525, passant del 20,01% al 4,78%. El gruix dels vots ha acabat en l'abstenció o en l'extrema dreta.

Macron ha pogut arrencar una petita part dels vots perduts del Partit Socialista, que principalment han anat a parar als Verds, que el 2017 es van presentar en coalició amb els socialistes i que ara obtenen un feble resultat: 1.628.337 vots, el 4,63%.

El PS, que va guanyar les eleccions el 2012 amb un 28,63% de les paperetes a la primera volta, ja va patir un col·lapse del seu vot el 2017 (6,36%) que ara s'ha aprofundit amb tot just un 1,75%... ¡616.651 vots! per darrere fins i tot del PCF. Ha perdut 1.674.637, 4,61 punts. Una situació que amenaça seriosament amb l'extinció del partit ja que ara, en quedar per sota del 5%, ni tan sols cobrarà les subvencions de cara a poder finançar la campanya electoral.

Aquests resultats són un complet assot per a Macron, que després de cinc anys de polítiques capitalistes salvatges contra la classe treballadora i d'un autoritarisme i repressió que no té res a envejar de Trump o Bolsonaro, ha estat incapaç de capitalitzar l'enfonsament dels partits tradicionals.

Macron ha actuat com un servidor fidel dels grans monopolis capitalistes francesos, eliminant impostos als més rics, com l'ISF, o aprovant una brutal reforma laboral que va facilitar la contractació temporal i l'acomiadament, va obrir la porta a jornades laborals de fins a 46 hores setmanals o va atacar durament la negociació col·lectiva. També va impulsar una agressiva contrareforma de les pensions, que no va poder dur a terme fruit de les vagues i mobilitzacions massives que van paralitzar durant gairebé tres mesos el país. Durant la seva presidència, les xifres de pobresa no han deixat de créixer: el 21% de la població està sota el llindar de pobresa.

El quinquenni de Macron ha estat el de la patronal: més misèria per a la classe treballadora i beneficis rècord per als capitalistes. Una situació que ha acabat minant la institucionalitat burgesa i l'anomenada centralitat política representada pel macronisme.

L'extrema polarització social augmenta el perill de l'extrema dreta

El profund malestar social amb Macron i les seves polítiques han deixat espai per a la demagògia nacionalista i racista de l'extrema dreta, especialment entre amplis sectors de les capes mitges empobrides cada cop més histèriques davant la creixent incertesa que els ofereix el capitalisme.

Per això el gruix dels vots perduts per la dreta republicana tradicional ha acabat en mans de Le Pen i de Zemmour, i no de Macron. Ambdues formacions ultradretanes han obtingut un resultat històric com hem assenyalat. Le Pen aconsegueix el 23,15% dels vots (8.136.369); 1,85 punts i 457.878 vots més. Zemmour, amb un discurs encara més ultradretà, ha irromput en aquestes eleccions amb 2.485.935, el 7,07% dels vots, i ha esdevingut la quarta força política.

Foto1
El profund malestar social amb Macron i les seves polítiques han deixat espai per a la demagògia nacionalista i racista de l'extrema dreta

Un ascens de l'extrema dreta a què no és aliena la classe dominant, que ha viscut amb preocupació creixent la rebel·lió social contra Macron i les seves reformes. Aquesta preocupació, el descrèdit i el desgast de Macron, i la por que Mélenchon pugués canalitzar per l'esquerra aquest descontentament –com ara s'ha confirmat– ha portat la classe dominant i els seus mitjans de comunicació a maniobrar obertament per blanquejar Le Pen. L'estratègia és clara: si el descrèdit de Macron continua augmentant, excepte entre els milionaris i les classes més altes, la possibilitat de col·locar Le Pen com a garant dels negocis del gran capital ha d'estar damunt la taula.

Per una estratègia no sectària per construir una esquerra de classe i combativa

Si als resultats d’Unitat Popular, 7.714.949 vots i un 21,95%, que suposa un increment de 2,37 punts i 654.998 vots respecte del 2017, se sumen els del PCF, els del Nou Partit Anticapitalista (NPA) i els de Lutte Ouvrière (LO), s'haurien aconseguit conjuntament 8.983.732 vots, és a dir, el 25,56%, dos punts per sobre de Le Pen i només a dos punts de Macron.

L'ascens d'aquest espai a l'esquerra del PS reflecteix en primer lloc com aquesta dècada de grans batalles no ha passat en va, sinó que ha estat plena de lliçons per als treballadors i el jovent. No és cap casualitat que Mélenchon hagi protagonitzat mítings massius: més de 100.000 assistents al míting-manifestació a la plaça de la República a París, 35.000 a la platja del Prado a Marsella o 25.000 a la plaça del Capitoli a Toulouse.

El 2012 el Front d'Esquerres, liderat per Mélenchon, va aconseguir 4 milions de vots, xifra que va augmentar fins als 7 milions el 2017, on es va quedar a 600.000 vots d'accedir a una segona volta contra Macron. Ara s’ha quedat a tan sols 400.000 vots, però aquest cop gràcies al PCF, que va posar els seus interessos burocràtics per sobre de qualsevol altra consideració.

Igual que va passar el 2017, els resultats de Mélenchon als barris obrers de les grans ciutats són impressionants, i desmenteixen les anàlisis dels portaveus de la burgesia i de sectors de l'esquerra sobre el “gir a l'extrema dreta” als barris humils. La Unitat Popular és la força més votada a la regió parisenca (arrasant al cinturó roig de París amb més del 60% de vot en algunes circumscripcions), primera força a 6 de les 10 ciutats més grans del país (Marsella, Toulouse, Nantes, Estrasburg, Montpeller i Lille) i segona en altres 3 (París, Lió i Bordeus). A les quatre ciutats més grans del país, Mélenchon avança entre 7 i 11 punts percentuals. Entre el jovent d’entre 18 i 24 anys és la força més votada amb un 34,8% dels vots[1].

És evident que aquestes dades són un reflex de la potent lluita de classes que ha viscut França en aquests darrers anys. Des dels estudiants fins a les "armilles grogues", dels pensionistes als ferroviaris, els estibadors i molts altres sectors, no han deixat d'enfrontar-se als carrers a Macron i les seves polítiques en benefici de les elits capitalistes, arribant a posar-lo en nombroses ocasions contra les cordes.

Tot i aquests bons resultats, Mélenchon i la UP, així com el PCF, han desaprofitat nombroses oportunitats i han comés importants errors que haurien pogut desallotjar Macron mitjançant la lluita als carrers. Així va passar al començament de les protestes de les “armilles grogues”, a les mobilitzacions contra la reforma de les pensions, o quan el 2018 Macron va fer marxa enrere en el seu intent d'augmentar els impostos als carburants. Mélenchon, la França Insubmisa o el PCF en comptes d'organitzar i impulsar l'acció desbordant els dirigents sindicals, plantejant la convocatòria d'una vaga general indefinida o l'ocupació dels centres de treball fins que Macron caigués, van acceptar retirar-se al costat de les cúpules de la CGT i la CFDT.

Però les crítiques a Mélenchon no poden estar basades en enfocaments sectaris. Demanar el vot crític a Mélenchon i donar suport a la seva candidatura explicant el programa revolucionari i socialista que la Unitat Popular ha de defensar, és la millor manera d'intervenir en un espai de masses que agrupa desenes de milers de lluitadors d'esquerra que combaten Macron i l’extrema dreta. Rebutjar una política de front únic per guanyar l'orella de milers d'activistes, argumentat que les polítiques reformistes dels dirigents són un obstacle infranquejable, és la millor manera de construir una secta, però no un partit revolucionari que té confiança en les forces i els arguments per intervenir en el moviment de masses.

El terreny electoral no és precisament el més favorable per als comunistes revolucionaris, però cal participar-hi amb una tàctica flexible i mantenint la nostra completa independència política. Només així connectarem amb amplis sectors de l'avantguarda i de les masses de l'esquerra.

Ni Le Pen ni Macron! Contra l'extrema dreta i les polítiques capitalistes, pel socialisme

Segons les últimes enquestes, un avenç important de Le Pen a la segona volta, i fins i tot una possible victòria de l'extrema dreta, és més possible que mai. En aquest cas la pregunta és clara: quin és el camí per fer front l'extrema dreta?

Els treballadors i joves francesos han demostrat en repetides ocasions com sí que estan disposats a derrotar el programa capitalista de retallades i atacs de Macron, les seves polítiques autoritàries i repressives, el racisme institucional dels seus Governs, i les idees reaccionàries de Le Pen i Zemmour que, en última instància, són una continuació acabada de les de Macron.

Foto1
Els treballadors i joves francesos han demostrat en repetides ocasions com sí que estan disposats a derrotar el programa capitalista de retallades i atacs de Macron i les idees reaccionàries de Le Pen i Zemmour.

El problema no ha estat la voluntat de combat els treballadors i els joves francesos sinó els errors de les direccions reformistes, de Mélenchon, del PCF i de les burocràcies sindicals, intentant frenar l'extrema dreta no amb la mobilització social als carrers, sinó a través del parlamentarisme i la institucionalitat burgesa. Durant tots aquests anys, sempre que la classe obrera ha posat el seu segell als esdeveniments mitjançant la lluita de masses, l'extrema dreta ha desaparegut de l'escena. Contra Macron, contra Le Pen o contra Zemmour, l'únic camí és la mobilització i la defensa d'una política socialista conseqüent.

França ha tornat a demostrar quina és la tasca més important d'aquest moment: construir una esquerra de classe, anticapitalista i internacionalista, no una esquerra que adopti el llenguatge de la dreta sobre la sobirania nacional o que defensi la gastronomia francesa, com ha fet la direcció del PCF que ara corre a demanar el vot per a Macron. La realitat és que Macron, davant del que alguns assenyalen, no suposa cap “cordó sanitari” davant la ultradreta. Més aviat al revés, les seves polítiques, racistes i repressives, han asfaltat el terreny a la reacció i ho continuaran fent.

Tant a Macron com a la ultradreta de Le Pen i Zemmour –que coincideixen en la seva defensa dels interessos del gran capital francès– només se'ls vencerà mitjançant l'acció contundent i organitzada de la classe obrera. La força i el potencial demostrat per Mélenchon i la UP en aquestes eleccions ara s'ha d'organitzar per donar la batalla als centres de treball i als centres d'estudi, organitzant una rebel·lió social sense concessions amb un programa socialista que acabi amb el capitalisme, les seves guerres i la barbàrie a la qual ens condemna.

[1]  Macron, però, només ha estat la força més votada entre els majors de 65 anys.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01