La lluita per l'alliberament nacional a Escòcia ha entrat en una nova fase. La implementació del Brexit, que en el referèndum de 2016 va ser aprovat per al conjunt de Gran Bretanya però que a Escòcia va ser rebutjat amb folgança (62%), ha agitat novament el tauler polític.
A la seva aplicació dirigida per la dividida patronal britànica i la guerra comercial i aranzelària associada, se li suma la crisi econòmica mundial, la possible reconversió industrial amb milers d'acomiadaments i el creixement de la pobresa i la precarietat per a la classe treballadora escocesa. Tots aquests factors fan que la qüestió nacional emergeixi de nou amb força en un context explosiu.
El debat sobre la realització d'un segon referèndum d'autodeterminació després del celebrat en 2014 és sobre la taula i és rebutjat de pla pel reaccionari govern britànic de Boris Johnson.
L'avanç de l'independentisme colpeja els tories i els laboristes sofreixen una nova patacada
El passat 6 de maig es van celebrar les eleccions al Parlament escocès. La participació va ser la més elevada de la història després de la seva restitució el 1999, arribant a un 63,5%, un 7,7% més respecte de les eleccions del 2016.
L’Scottish National Party (SNP) obté uns grans resultats. Augmenta àmpliament el seu suport electoral, tot i que no aconsegueix els 69 diputats del 2011 i es queda a les portes de la majoria absoluta amb 64. Arrasa en la votació per districte obtenint 1.290.000 vots, la segona xifra més alta de la seva història després del resultat en les eleccions al parlament britànic del 2015, aconseguint 62 dels 73 diputats en joc. El vot a l’SNP no representa un suport a les polítiques capitalistes de la seva direcció, sinó que recull l'enorme rebuig al Partit Conservador i expressa la voluntat d'àmplies capes del jovent i dels treballadors de continuar la lluita per la independència.
Per part seva, els Verds aconsegueixen els seus millors resultats amb 8 diputats, aconseguint més de 220.000 paperetes en el vot per regió. A pesar que els dirigents dels Verds defensen que és possible reformar el sistema capitalista i que la UE és un punt de suport per a això, es diferencien en el seu discurs per l'esquerra de l’SNP i estan recollint una part del gir en aquest sentit del moviment d'alliberament nacional escocès, aconseguint atreure a sectors combatius del jovent que volen donar la batalla contra la precarietat, les retallades, el masclisme i la LGTBIfòbia.
Sumant els vots per regió de l’SNP, els Verds i l’Alba (escissió de l’SNP liderada per l’exprimer ministre Alex Salmond, que no ha aconseguit representació), les forces que es reclamen independentistes superen el 50% del total de vots emesos i e l’SNP i els Verds obtenen 72 escons, la quantitat més alta de la història. Aquests resultats són un cop per als tories (Partit Conservador). No és casualitat que després de conèixer-se els resultats, Johnson escrivís a Sturgeon convidant-li a una “cimera de nacions”. Els importants elements progressistes que incorpora la lluita per l'alliberament nacional escocès sacsegen al govern de Johnson perquè són una amenaça per a la burgesia britànica i els negocis del seu “Regne Unit”.
El gran derrotat en aquestes eleccions torna a ser el Partit Laborista. Obté el pitjor resultat de la seva història amb 22 diputats (dos menys respecte al 2016) i baixa fins i tot del 20% i dels 500.000 vots en el vot per regió. Aquesta desfeta s'uneix a la també històrica patacada de fa dos anys en les eleccions britàniques a Escòcia, on van obtenir només 1 dels 59 diputats; en 10 anys han perdut el 50% del seu electorat.
Els laboristes van guanyar àmpliament les dues primeres eleccions escoceses. En 1999 van obtenir 56 diputats. Les zones obreres d'Escòcia eren el seu feu. Però les polítiques dutes a terme pels dirigents laboristes han aconseguit laminar enormement aquest suport social. En primer lloc, el rebuig a la independència i ara a la defensa del dret d'autodeterminació per al poble escocès, alineant-se amb els tories. En segon lloc, l'aplicació d'atacs brutals contra conquestes històriques de la classe obrera, com l'ofensiva furiosa contra els serveis públics. I, en tercer, la defensa de la UE capitalista i de les seves polítiques d'ajust.
Aquesta és la política amb la qual els laboristes han provocat la victòria dels tories en les eleccions generals britàniques del 2019, el seu èxit en les municipals d'enguany i que en els últims 10 anys els conservadors hagin doblat el seu suport electoral a Escòcia i no pas a costa dels Liberal Demòcrates (LibDems).
A més, així han creat les condicions per al formidable avanç de l'independentisme escocès, utilitzat per milers de treballadors per a expressar el descontentament social existent.
Un segon referèndum d'autodeterminació?
Boris Johnson s'ha oposat categòricament a permetre la celebració d'un nou referèndum perquè el poble escocès pugui pronunciar-se sobre si desitja separar-se de Gran Bretanya.
No és d'estranyar. La repressió dels drets democràtic-nacionals, i en particular la negació del dret a l'autodeterminació, està en l'ADN de la reaccionària i imperialista burgesia britànica. I ara a Escòcia podria guanyar el SÍ a la independència.
Amb l'objectiu d'adormir la cada vegada més avivada qüestió nacional escocesa, el referèndum de 2014 va ser acceptat pel llavors primer ministre conservador David Cameron perquè pensava que el NO a la independència obtindria una àmplia victòria. Pretenia també apaivagar la divisió en el si dels tories, immersos en una batalla oberta entre sectors dels capitalistes britànics sobre com mantenir el control de la situació davant la crisi de dominació capitalista associada a la Gran Recessió.
La perspectiva de Cameron i del sector de la burgesia que representava no es va complir. Encara que la independència no va aconseguir la majoria, va aconseguir el 45% dels vots i va animar la continuïtat de la lluita per l'alliberament nacional. A més, va accelerar la crisi en el Partit Conservador, que va ser maximitzada amb el Brexit, emportant-se per davant el propi Cameron i després la seva successora Theresa May.
La burgesia britànica es troba totalment escindida, amb un sector mirant cap als EUA i un altre cap a la UE. Biden ha canviat les formes respecte a Trump i no ha donat suport al Brexit, però l'oligarquia nord-americana a la qual també representa no desaprofitarà les oportunitats de negoci que se li presenten en terres britàniques. D'altra banda, el sector industrial està especialment preocupat per la concreció de la sortida de la Unió Europea ja que el 50% de les seves exportacions depenen d'ella.
El camí del Brexit és ple de sotracs. És un procés d'alta tensió. Afecta a punts tan sensibles com la qüestió nacional irlandesa. De fet, l'Acord de Divendres Sant (1998) està sent sacsejat pel Protocol signat pel govern britànic amb la UE, ja que en aquest es considera a Irlanda del Nord com a part del mercat únic. Així, les mercaderies que creuen entre Irlanda del Nord i la resta de Gran Bretanya han de passar controls duaners, cosa que agita l'inestable equilibri de la zona. S'obren així noves incògnites sobre la difícil situació econòmica i afegeix més pólvora a l'enfrontament sectari entre protestants i catòlics que la burgesia conscientment ha fomentat durant dècades. Davant el creixement desmesurat del conflicte i la mala notícia que això implica per als negocis, David Frost, ministre britànic per al Brexit, no ha descartat que Gran Bretanya incompleixi el protocol.
Amb aquest estat de les coses, l'últim que vol Johnson és obrir un nou front a Escòcia avalant un referèndum d'autodeterminació. Encara que els dirigents de l’SNP diuen que quan hagi passat la crisi de la Covid “no hi ha justificació moral o democràtica” perquè no es permeti la consulta, han dit que només la duran a terme amb el consentiment de Westminster. Aquesta postura a curt termini dilatarà el procés en una infructuosa negociació, i Johnson podria oferir alguna concessió econòmica per a Escòcia per a intentar apaivagar el discurs dels dirigents de l’SNP. Independentment de les maniobres, tots els elements per a recrudescència de la qüestió nacional escocesa en el pròxim període hi són ben presents.
Per una Escòcia socialista
El referèndum d'autodeterminació del 2014 va mostrar qüestions importants.
En primer lloc, la campanya furibunda de la burgesia i el gran capital, de la City de Londres, de la UE, pel NO a la independència. Recolzant-se en els tories, els LibDems i també en els laboristes, van anunciar l'arribada de les 7 plagues si guanyava el SÍ. Això ho van combinar amb promeses de major autonomia per al Parlament escocès.
En segon lloc, el SÍ va guanyar en zones obreres, on més s'han sofert els tancaments d'empreses i acomiadaments. Milers de famílies treballadores van optar per la independència per a colpejar els tories i denunciar els laboristes.
En tercer lloc, la petita burgesia va dividir el seu vot oscil·lant entre totes dues posicions; una part es va espantar per les amenaces i les repercussions de l'opció independentista, i una altra es va esperançar pensant que una Escòcia independent demostraria la seva viabilitat respectant els drets socials.
Johnson justifica la seva oposició a un nou referèndum dient que el de 2014 val per a tota una generació i que aquesta encara no s'ha complert. Aquest argument és una mascarada. Moltes coses han canviat des del 2014. A més, és evident que el suport social a la celebració d'un segon referèndum d'autodeterminació és molt gran, com recullen totes les últimes enquestes i conteses electorals.
Els marxistes ens oposem a la repressió dels drets democràtics del poble escocès i rebutgem la negació del seu legítim dret a l'autodeterminació. Defensem que el seu exercici sigui producte de la mobilització i l'organització de la classe treballadora i del jovent. La burgesia britànica va veure les orelles al llop una vegada, i sap que si les torna a veure ara probablement veurà també les seves dents, així que en l'escenari polític actual farà tot el possible perquè el poble escocès no pugui tornar a votar a curt termini.
La qüestió nacional escocesa s'ha aguditzat a conseqüència de la crisi econòmica d'un capitalisme en declivi que només ofereix opressió nacional i catàstrofe social. Nombrosos sectors de la classe obrera a Escòcia veuen en la independència una opció de trencar amb les polítiques de Westminster d'atacs a les seves condicions de vida. Això és un element molt progressista i es pot aprofundir més encara cap a una ruptura total amb el sistema.
Abans de la pandèmia, més d'un milió de persones a Escòcia eren pobres. La població en edat de treballar que és pobra és del 19%. Hi ha 260.000 nens en risc de pobresa, i això que el 68% d'aquests viuen en una llar on algú treballa. Si continuen els índexs actuals la pobresa infantil pot passar del 25% actual al 29% en dos anys, que representaria la xifra més alta en vint anys. I arribaria al 38% en deu.
No obstant, és important assenyalar els dirigents de l’SNP tenen una clara responsabilitat en aquest drama. Ha estat amb governs de l’SNP que s'han multiplicat els “contractes de zero hores” fins a superar els 100.000. Des del 2010 e l’NHS (sistema de salut) ha perdut a Escòcia 6.000 llits sense que els dirigents de l’SNP hagin realitzat cap inversió rellevant ni tan sols quan Escòcia té les dades de contagis de Covid més alts de tota Europa. Els empresaris tampoc troben cap problema per a destruir llocs de treball, com mostra el recent tancament a l'est de Glasgow de la centenària fàbrica de les tradicionals galetes McVitie’s, que deixarà 500 persones sense feina. El govern d’Sturgeon ha rebutjat nacionalitzar l'empresa per a assegurar l’ocupació de 500 famílies i no està mostrant-ne cap oposició. L’SNP porta governant Escòcia els últims 15 anys! Les polítiques capitalistes i el nacionalisme burgès de l’SNP no seran mai una solució per a la classe treballadora escocesa. Una Escòcia independent dirigida per l’SNP no milloraria les condicions de vida de les famílies treballadores.
Queda palès que les tensions entorn de la qüestió nacional són un reflex de la profunda crisi que pateix el capitalisme britànic i de les aspiracions d'alliberament nacional i social de milions de treballadors i joves. Amb aquest potencial, és perfectament possible aixecar un moviment de masses que uneixi la lluita contra les retallades i la precarietat a l'exercici del dret a l'autodeterminació, defensar una Escòcia socialista que trenqui amb l'eina del capital que és la UE i fer una crida al conjunt de la classe obrera britànica a lluitar junts contra la City i les oligarquies explotadores.
Agitar amb aquestes idees en els sindicats, les mobilitzacions feministes i LGTBI, les batalles contra el racisme i la destrucció del planeta, sense cap sectarisme, explicant pacientment la necessitat de la revolució socialista, és la tasca de l'esquerra que es reclama marxista a Escòcia. En el conjunt de Gran Bretanya, els marxistes han de dir clarament: a baix el govern reaccionari de Johnson, sí al dret d'autodeterminació per a Escòcia, per la Federació Socialista!
