El 12 de desembre se celebraran les terceres eleccions generals a la Gran Bretanya en el termini de quatre anys, una situació insòlita que reflecteix la profunditat de la crisi política i institucional que viu el país. Les enquestes fins ara donaven una còmoda victòria a Boris Johnson, fins i tot la majoria absoluta. No obstant això, en l'última setmana la distància sembla haver-se retallat. El centre del debat electoral ha estat copat per la nefasta situació del Sistema Nacional de Salut (NHS) i el perill d'una major privatització i més retallades si guanyés Johnson.

Un Brexit socialista

Les informacions que s'han publicat sobre les negociacions secretes entre el Govern de Johnson i el de Trump, i que podrien cristal•litzar en Acord de Lliure Comerç, no han fet més que confirmar els plans de l'imperialisme nord-americà. La seva intenció de copar la privatització dels serveis públics britànics és una de les condicions per a un acord comercial, i suposaria una autèntica declaració de guerra per a les famílies treballadores britàniques.

Aquest és un dels punts essencials del debat actual, i també de les mancances de Corbyn respecte el Brexit. La seva posició en aquests mesos, per no dir anys, ha estat confusa i ambigua, fins que finalment s'ha decantat per la celebració d'un nou referèndum cedint a les pressions de l'ala de dretes del laborisme agrupada al voltant dels diputats blairistes.

Corbyn ha intentat quadrar el cercle i el resultat és molt contraproduent. D'una banda, segueix sense donar una batalla frontal contra els sectors pro-capitalistes del Partit laborista, als quals ha fet nombroses concessions i mantenen una influència decisiva en l'aparell parlamentari i entre els regidors. Individus completament corromputs que actuen com un cavall de Troia dels conservadors dins de les files laboristes. Corbyn els dóna un marge preciós perquè segueixin imposant les seves polítiques i sabotegin qualsevol gir a l'esquerra efectiu.

D'altra banda ha renunciat a defensar un Brexit socialista, és a dir, un trencament amb la UE dels capitalistes i la seva agenda de retallades i austeritat. Entre la UE dels grans monopolis i la banca i els EUA de Trump, hi ha una alternativa: una Europa socialista basada en la nacionalització de les palanques fonamentals de l'economia i la seva planificació democràtica. Aquesta és l'única posició que pot desemmascarar la demagògia de Johnson i l'entreguisme de l'ala blairista del laborisme.

Nou ajornament del Brexit

Boris Johnson, després de jurar i perjurar que la Gran Bretanya estaria fora de la Unió Europea (UE) el 31 d'octubre, va haver de sol·licitar una nova pròrroga (la tercera) a la UE, que aquesta va acceptar, postergant la seva sortida al 31 de gener del 2020. La crisi del Brexit, després de gairebé quatre anys des de la celebració del referèndum, continua oberta i no sembla que hagi de tenir una solució definitiva i estable a curt termini.

El nou acord adoptat per Johnson amb la UE ha estat ratificat pel moment pel Parlament britànic, quedant pendents d'aprovació les lleis que han de concretar-lo i portar-lo a la pràctica. Aquesta serà la primera tasca a abordar pel nou parlament que surti de les eleccions, condicionant probablement la conformació del nou Govern. L'acord per tant segueix estant en l'aire, i només ha suposat guanyar una mica de temps, apostant la solució al desenllaç electoral.

Un acord que compta a més amb el rebuig del fins ara soci privilegiat dels conservadors, el DUP, els unionistes ultraconservadors d'Irlanda de Nord, contraris al fet que la frontera efectiva amb la UE se situï al Mar del Nord, és a dir, entre Irlanda del Nord i la resta de Gran Bretanya, i que per tant Irlanda de Nord segueixi a la Unió Duanera. Una situació que el DUP i els protestants tenen por, ja que dóna ales a la idea de la unificació irlandesa, i que en el seu moment fins i tot Theresa May va rebutjar. Boris Johnson ha anat més lluny, ignorant completament als seus socis del DUP.

Dins o fora de la UE, sota el capitalisme no hi ha solució a la crisi social britànica

Recentment, la Resolution Foundation ha assenyalat que el creixement dels salaris durant l'última dècada, entre 2010 i 2020, ha estat el menor en temps de pau des de les Guerres Napoleòniques, augmentant cada dia més el nombre de persones que tot i de tenir feina són pobres. Diferents informes assenyalen que cada vegada més famílies britàniques es veuen obligades recórrer a l'ajuda d'ONGs per garantir les qüestions més bàsiques, per exemple, sabates per als seus fills. Al mateix temps, la bretxa entre rics i pobres no para de créixer, només les mil persones més riques de la Gran Bretanya acumulen 771.000 milions de lliures.

D'altra banda, des del referèndum del Brexit el 2016 l'economia britànica ha perdut un 2’5% del seu PIB i la inversió exterior ha caigut en un 15%, demostrant la impossibilitat de desconnectar d'una economia globalitzada i el fracàs del nacionalisme econòmic. La patronal britànica ha assenyalat que tant el sector de la manufactura com el de la construcció, és a dir, els sectors productius, es troben des de fa mesos en recessió, amb rècord d'insolvències des de 2013 i una caiguda continuada de les comandes durant els últims sis mesos. Les inversions futures en immobles de les empreses han baixat també un 44% i les inversions en maquinària i plantes industrials per als propers dotze mesos, un 34%.

Tot això es produeix en el context de guerra comercial i aranzelària de la qual forma part el propi Brexit. La burgesia britànica es troba totalment dividida, amb un sector apostant per l'aliança amb els EUA, mentre un altre segueix mirant a la UE, especialment el sector exportador industrial ja que el 50% dels seus productes va als mercats de la UE. Això és el que explica l'entrada en la campanya electoral britànica de Trump, dedicant furibunds atacs al laborista Jeremy Corbyn i advocant per una aliança entre Nigel Farage (Partit del Brexit) i Boris Johnson (Partit Conservador), que en la pràctica ja s'ha produït, insistint a més que l'acord amb la UE acceptat per Johnson és dolent.

Com és obvi cap d'aquests dos sectors ofereix una altra recepta que més atacs al moviment obrer, precarietat, reduccions salarials i desigualtat.

Fora Johnson! Per un programa autènticament socialista

L'avantatge dels tories en els sondejos és també fruit de la retirada del Partit del Brexit de Nigel Farage, vencedor de les últimes eleccions europees. Primer el seu líder va renunciar a presentar-se, i posteriorment van retirar els seus candidats en totes les circumscripcions on pogués perillar la victòria del candidat del Partit Conservador. Sens dubte, es tracta d'una decisió imposada pels grans poders econòmics amb l'objectiu de no dividir el vot de la dreta i evitar com sigui una victòria de Corbyn.

La situació és molt volàtil fruit de la profunda crisi econòmica, política i social, i de l'enorme malestar acumulat durant anys en la societat. Un malestar que està darrere del programa electoral de Corbyn -el més a l'esquerra des dels anys 70- que inclou, entre altres punts, la reversió de privatitzacions d'empreses públiques o la nacionalització del servei postal, els ferrocarrils, les principals indústries energètiques i l'aigua. Un altre punt fonamental és un pla d'inversions per a l'educació pública i el Servei Nacional de Salut (NHS), en crisi des de fa anys. També advoca per l'abolició de les taxes universitàries i l'eliminació dels contractes de zero hores, contractes precaris extrems on l'empresari només paga per les hores efectivament treballades.

Sens dubte, aquest programa és un pas endavant en comparació amb els defensats per formacions com Podem a l'Estat espanyol. Però el problema és que Corbyn ha renunciat durant aquests anys, juntament amb la majoria de la burocràcia sindical (molta d'ella autoproclamada d'esquerres), a traçar una estratègia contundent de mobilitzacions socials i obreres. Fins i tot durant aquests mesos de greu crisi institucional, que va incloure el tancament del Parlament, Corbyn va cometre el greu error de dirigir-se i demanar el suport dels diputats conservadors i liberals per sortir d'aquesta, quan ells són també responsables de les polítiques d'austeritat i de retallades que han sumit a milions en la pobresa i la desesperació. Una altra gran equivocació ha estat el seu rebuig al dret a l’autodeterminació d'Escòcia, quelcom que en les actuals condicions ha disparat el suport del SNP (Partit Nacional Escocès).

La lluita de classes no està al marge de la batalla electoral. És habitual veure dirigents dels sindicats omplir-se la boca amb proclames “d’esquerres” quan arriben els seus congressos. Però en la pràctica han estat incapaços d'encapçalar una lluita audaç i sostinguda contra les agressions dels tories, i s'han conformat amb engrunes per l'aristocràcia obrera -que nodreix una part considerable dels delegats d'empresa-, mentre la precarietat i els baixos salaris s'estenen com una epidèmia entre milions de treballadors joves i no tan joves. És sorprenent també, que moltes de les organitzacions que es reclamen de l'esquerra militant i socialista tinguin una posició tan seguidista d'aquesta burocràcia sindical que és responsable, en gran mesura, del que ha passat durant aquests anys per haver estat incapaç d'aixecar una alternativa de lluita coherent.

L'absència d'aquesta mobilització de masses de la classe obrera, que en cap cas és el reflex de la seva "immaduresa" o del seu "baix nivell de consciència" sinó de la nefasta política de la burocràcia sindical i les tendències conciliadores de Corbyn, expliquen que en el terreny electoral les coses no estiguin clares i que Johnson pogués formar govern.

Tampoc es pot descartar que al final es produís un tomb i Corbyn s'alcés amb la victòria. La situació és molt volàtil (1). D'aquí la campanya unànime dels mitjans de comunicació parlant del programa laborista com una bogeria i un perill.

Una victòria de Corbyn suposaria un autèntic terratrèmol. A l'endemà, tant la classe dominant britànica com la burgesia europea i nord-americana, tal com va passar a Grècia, es posarien en marxa de cara a aixafar un Govern d'aquest tipus. En aquest cas, si Corbyn no vol seguir el camí de Tsipras a Grècia, només té una opció: basar-se en la mobilització massiva als carrers de la classe obrera i el jovent per confrontar amb els grans poders econòmics, defensar un programa autènticament socialista que trenqui amb la lògica capitalista, i cridar a la solidaritat i la rebel·lió als treballadors, el jovent i tots els oprimits d'Europa.