Fa dos anys, Sri Lanka, un país de 22 milions d'habitants que rares vegades ocupa les portades de la premsa internacional, es convertia en exemple de revolució. Després de 50 dies de mobilitzacions massives i diverses vagues generals, la insurrecció del jovent, la classe obrera i la pagesia pobre, derrocava l'odiat Govern de la corrupta família Rajapaksa.
Ni la salvatge repressió militar i policial, que va deixar desenes de morts i centenars de ferits, ni els atacs de les bandes feixistes organitzades per l'Estat, van poder frenar les masses. Després de dècades de corrupció i parasitisme de l'oligarquia, de saqueig de les multinacionals, bancs i fons d'inversió imperialistes que van portar al país a la fallida, l'anhel d'un canvi revolucionari era tan poderós que Gotabaya Rajapaksa i el seu germà Mahinda, primer ministre, van haver de fugir del país.
Només l'absència d'un programa socialista i d'un pla d'acció des de l'esquerra i els sindicats va impedir als treballadors fer-se amb el poder efectiu. I això va permetre a la classe dominant reprendre la iniciativa per a aplicar la mateixa estratègia que en altres països: canviar les cares del Govern perquè tot el fonamental romangués igual.
Els Rajapaksa van ser reemplaçats per la figura de Ranil Wickremesinghe, veterà polític burgès vinculat històricament a l'imperialisme estatunidenc, pertanyent a una altra de les famílies oligàrquiques que dominen el país des de la seva independència, el 1949, i que ja havia estat primer ministre en cinc ocasions. La convocatòria electoral d'aquest 21 de setembre tenia com a objectiu legitimar aquest canvi de façana i estabilitzar el país. Però el resultat ha estat exactamente l'oposat.
Les masses fan saltar pels aires el pla del règim
Els candidats més directament vinculats als grans partits burgesos que han governat el país durant dècades han estat esborrats del mapa. El president Wickremesinghe, malgrat comptar amb la maquinària governamental i el suport inicial de sectors decisius de la classe dominant i l'imperialisme, no va passar del 17% de suport (2.290.000 vots), quedant en tercer lloc. Namal Rajapaksa, representant del clan desallotjat del Govern per la insurrecció popular, obtenia un patètic 2,5%.
Amb una altíssima participació, 79,46%, el gran vencedor, i nou president, és Anura Kumara Dissanayake, líder del JVP, partit d'origen estalinista que va protagonitzar diferents aixecaments guerrillers en els anys setanta i vuitanta. Liderant la coalició d'esquerra, Poder Popular Nacional (NNP), Dissanayake va aconseguir 5.740.179 vots en segona volta, el 55,89%, imposant-se a Sajith Premadasa, polític burgès que va encapçalar de 2019 a 2022 l'oposició parlamentària als Rajapaksa, i que va aconseguir 4.530.902, un 44,11%.
El candidat derrotat era l'aposta in extremis de l'oligarquia, al qual va intentar donar-li una aurèola “progressista” i “crítica”, forjant una àmplia coalició entorn el seu partit (escissió d'un dels desprestigiats partits burgesos tradicionals) amb sectors socialdemòcrates, representants de les minories tàmil i musulmana i, fins i tot, alguns sindicats.
Però milions de joves, treballadors i pagesos (almenys en el sud, centre i oest del país on predomina aclaparantment l'ètnia cingalesa) van veure en Dissanayake com a l'únic candidat capaç de derrotar als partits del sistema.
Aixafada pel pes d'un deute que va arribar a 83.000 milions de dòlars, l'economia de Sri Lanka es va desplomar el 2022 un 12%, agreujant una situació desesperada. A la fi de 2023, segons el Banc Mundial, el 25,9% de la població —entre cinc i sis milions de persones— vivia sota el llindar de la pobresa. Altres fonts eleven aquesta xifra al 50%.
Sri Lanka ocupa el segon lloc mundial en desnutrició infantil amb 410.000 nens subalimentats [1]. Des de 2019, segons una recerca de LIRNEasia, gairebé la meitat de la població ha modificat els seus hàbits de consum, reduint els aliments per a cobrir altres necessitats. Més del 50% manca d'estalvis i el 6% de llars han deixat d'enviar els seus fills a l'escola.
En 2023 l'afluència de capital, especialment de la Xina, primer país a concedir préstecs i anunciar inversions després de l'impagament temporal del deute extern decretat pel Govern de Sri Lanka, va permetre evitar el col·lapse total. Tot i així, el PIB va registrar una caiguda del 2,3%.
Les contradiccions del JVP i la qüestió Tàmil
La primera acció de Disssanayake com a president ha estat dissoldre el Parlament, dominat pels partits de dreta, i convocar eleccions legislatives buscant una majoria parlamentària. I cal assenyalar que encara que el líder del JVP hagi estat presentat com un “marxista leninista” en la premsa internacional, la seva actitud ha estat molt cauta, limitant-se a prometre que combatrà la corrupció i la pobresa, però mantenint-se fidel a renegociar el compromís del Govern anterior amb l'FMI. Les imatges de manifestants celebrant la seva victòria amb banderes vermelles i retrats de Marx i Lenin, no poden portar a enganys. No són precisament les idees del socialisme científic les que tenyeixen el programa i la trajectòria de Dissanayake i el seu partit.
El JVP va renunciar fa dècades a una política i mètodes comunistes. No qüestiona la propietat dels grans capitalistes i terratinents, ni tan sols el pagament del deute a la gran banca. La seva tàctica durant les últimes dècades ha consistit a buscar pactes amb diferents sectors de l'oligarquia. El 2004-2005 Dissanayake va ser ministre d'Agricultura d'un Govern capitalista. Durant la insurrecció de 2022 ell i el seu partit van estar desapareguts i, després de la seva victòria electoral, està insistint a cridar als partits burgesos a un gran acord nacional.
Però on la seva posició representa una major negació de les idees de Lenin i Marx és en la qüestió nacional. L'opressió de la minoria tàmil, que suposa entre el 15 i el 18% de la població, per la majoria cingalesa, el 80%, i que és una herència directa de l'Imperi britànic, va provocar una guerra civil entre 1983 i 2009 que va costar milers de morts i centenars de milers de desplaçats.
Després de la independència, la burgesia singalesa va deslliurar una onada de xovinisme imposant la religió budista i l'idioma singalès, marginant els tàmils, majoritàriament hinduistes encara que també musulmans, i organitzant sagnants pogroms contra ells. Per a aconseguir un suport de masses, un sector de la burgesia cingalesa fins i tot va escometre algunes nacionalitzacions i va combinar el seu discurs xovinista amb demagògia pseudosocialista. De fet, després de dècades de capitalisme salvatge, el nom oficial del país continua sent República Democràtica Socialista de Sri Lanka.
La major part de l'esquerra cingalesa d'arrel estalinista i maoista, en lloc de combatre el xovinisme i defensar el dret dels tàmils a la seva llengua, religió i cultura, i a l'autodeterminació, es van sumar a l'onada xovinista. El JVP va ser dels pitjors, fent bandera del nacionalisme singalès i participant directament en la repressió contra els tàmils, que van reaccionar proclamant un Estat independent dirigit per una altra guerrilla d'origen estalinista: els Tigres Tàmils.
Aquest Estat va arribar a abastar un terç del territori en el nord del país. Però els mètodes dels Tigres, que combinaven la resistència guerrillera amb atacs a la població singalesa i aliances amb sectors reaccionaris de la dreta ultranacionalista, van afeblir el seu suport entre els propis tàmils. Els últims focus guerrillers tàmils van ser aixafats en 2009.
La burgesia singalesa ha donat per resolt el problema amb la seva victòria militar i algunes concessions molt limitades en la qüestió lingüística i religiosa, però la negació del dret d'autodeterminació i altres drets democràtico-nacionals continua alimentant el conflicte.
En un context de crisi econòmica profunda i maniobres de diferents sectors de l'oligarquia pel poder, i de les potències imperialistes regionals que tradicionalment han intervingut a Sri Lanka per augmentar el seu control, aquest pot tornar a esclatar en qualsevol moment.
Mentre el suport a Dissanayake en les zones de majoria singalesa va superar el 60%, i va aconseguir el 70% en zones obreres i pageses, en el nord-est tàmil i musulmà va ser inferior al 20%, en els districtes del nord que van ser bastions dels Tigres tàmils no va arribar al 10%. En aquestes zones, els partits burgesos han mobilitzat la por al nacionalisme singalès del JVP, aconseguint suports del 60%.
Sri Lanka en la pugna interimperialista
La posició estratègica de Sri Lanka en les rutes marítimes comercials i militars de l'Oceà Índic fa que potències regionals com l'Índia i el Pakistan i els blocs imperialistes liderats pels EUA i la Xina tinguin interessos al país. Encara que Dissanayake s'ha mostrat disposat a negociar amb tots, la seva victòria representa un pas més en l'avanç de la Xina, a qui el seu pes econòmic i polític a l'illa no ha deixat d'augmentar en detriment estatunidenc, que veu a més com els seus peons tradicionals han estat desplaçats del Govern.
Tot indica que els acords amb Pequín es veuran reforçats. I no sols perquè Dissanayake i el JVP vulguin, sinó perquè objectivament les inversions xineses són el matalàs que ha impedit un col·lapse total. Quan Sri Lanka va entrar en crisi, els mitjans estatunidencs i europeus van llançar una
brutal campanya mediàtica presentant-lo com la primera fallida causada per les pressions de la Xina. En realitat, el gegant asiàtic posseïa un 10% del deute, el 81% era deute acumulat amb bancs i fons especulatius estatunidencs i occidentals. De fet van ser aquests, mitjançant l'FMI, els qui van imposar les condicions draconianes que van accelerar el col·lapse.
Un escenari de lluita de classes tempestuós
Un sector de la classe dominant d'Sri Lanka ha vist en les inversions xineses a ports i infraestructures una oportunitat per beneficiar-se del boom de la logística i vol reforçar aquests vincles. Conscients del risc que representaria apartar totalment l'Índia, també han arribat a alguns acords amb Nova Dehli. Les empreses estatunidenques intenten entrar en la carrera però han arribat tard i perdut bastant terreny.
La història d'Sri Lanka està plena de combats guerrillers, vagues generals i insurreccions, i aquestes tradicions revolucionàries afloraran novament. Dissanayake haurà d'optar per estar amb les demandes del poble o amb els imperialistes i l'FMI. L'intent de Dissanayake per respondre a la pressió de les masses sense tocar els bancs, la terra i els grans monopolis, i mantenint la seva posició xovinista sobre la qüestió tàmil, només pot provocar noves crisis i enfrontaments. En un context en el qual la consciència anticapitalista de milions avança amb rapidesa, Dissanayake haurà d'optar: o amb les demandes del poble, o frustrant les seves esperances i plegant-se als interessos dels imperialistes i l'FMI.
No hi ha terme mig. I aquesta contradicció continuarà alimentant la lluita de classes fins a la victòria definitiva.
Notes:
[1] Sri Lanka, crisi i pobresa: més de 410.000 nens desnodrits
