El dimarts 3 de desembre, el president de Corea del Sud, Yoon Suk-Yeol, del conservador Partit del Poder Popular (PPP) va intentar de donar un cop d'Estat i imposar la Llei Marcial utilitzant l'exèrcit. Una llei marcial que hagués suposat la supressió de l'activitat de l'Assemblea Nacional, la prohibició de totes les manifestacions, reunions, vagues i activitats polítiques, emmordassar els partits d'oposició i els sindicats, la censura dels mitjans de comunicació i de la premsa per part de l'exèrcit, i la suspensió dels drets democràtics més bàsics, possibilitant arrestar, detenir i registrar qualsevol ciutadà o domicili sense ordre judicial.
Immediatament després que el president anunciés la llei marcial, Park An-Su, comandant militar designat per aplicar-la, va comparèixer públicament per desgranar aquestes mesures dictatorials i comunicar el desplegament de tropes i forces especials a Seül amb l'objectiu de prendre l'Assemblea Nacional on estaven reunits els diputats de l'oposició. Atiats per les notícies que arribaven des de l'exterior, els diputats reunits, 192 dels 300 que té el Parlament, van aprovar una moció contra la llei marcial ordenant a Yoon Suk-Yeol que l'aixequés.
Segons les informacions de mitjans independents i xarxes socials, tant el president com la cúpula militar es van negar inicialment a acatar la moció, i van continuar amb els seus plans ordenant assaltar el Parlament i detenir els líders i membres de l'oposició. Però tot va canviar un cop van comprovar que la resistència del poble organitzat implicaria una dura lluita per imposar el seu cop militar.
La reacció de milers de treballadors, joves i ciutadans llançant-se als carrers, envoltant l'Assemblea Nacional i enfrontant-se amb valentia als militars, la resistència dels diputats tancats, i l'anunci del principal sindicat de Corea del Sud, la Confederació Coreana de Sindicats (KCTU), amb 1,2 milions d'afiliats, d'iniciar una vaga general indefinida fins a tombar la llei marcial, han fet finalment fracassar el cop.
La que es considera un model de "democràcia liberal" davant la pèrfida "dictadura xinesa" ha tornat a posar en evidència la profunda decadència de l'imperialisme occidental i dels aliats de Washington a totes les zones on es lliura la lluita per la supremacia global. Ja sigui a l’Àfrica, Amèrica Llatina, a Europa o Àsia, l'ordre mundial que EUA va construir després del col·lapse de l'URSS trontolla. Com una bèstia ferida, la classe dominant nord-americana es remou contra aquesta situació, generant una inestabilitat crònica.
No és cap casualitat que després de la derrota del règim de Zelenski a Ucraïna i la confirmació que Rússia es manté amb força al Donbàs, sortejant les sancions i amb una economia en creixement, EUA hagi desencadenat una ofensiva criminal a Síria, utilitzant les milícies salafistes i gihadistes de tall feixista, hagi reafirmat el seu suport al genocidi sionista a Gaza, i ara propiciï un cop militar a Corea, just en un espai d'enorme transcendència geopolítica, on el conflicte obert amb Pequín, tant per Taiwan com pel control militar i comercial de les rutes del mar de la Xina, ha escalat intensament en els últims anys.
La misèria social i la precarietat impulsen la lluita de classes
Els esdeveniments a Corea del Sud demostren que les democràcies burgeses, i el seu parlamentarisme, són en realitat una façana que oculta la dictadura dels grans monopolis capitalistes, i que la burgesia no té cap prejudici a desempallegar-se de les formes "democràtiques" recorrent a mesures autoritàries quan els seus interessos estan amenaçats.
El PPP i el seu president han justificat la llei marcial, i per tant el cop militar, com una mesura per salvar la "democràcia liberal" davant l'oposició, a la qual van acusar de suposades simpaties per Corea del Nord i d'activitats contra l'Estat.
Però la realitat darrere d'aquesta propaganda és el profund descrèdit de l'actual president i del seu Govern ultraconservador, en minoria a l'Assemblea Nacional, i la greu crisi que travessa el capitalisme sud-coreà. Una crisi totalment entrellaçada amb la batalla per l'hegemonia mundial entre la Xina i els EUA.
La pírrica victòria en les eleccions presidencials el 2022, per tan sols un 0,8%, i la contundent derrota del seu partit en les recents eleccions legislatives, han deixat el país en una situació extremadament polaritzada. En el moment del cop, l'Assemblea Nacional havia aprovat uns pressupostos per al 2025 en contra de l'actual Govern conservador, així com mocions per a la destitució del fiscal general de l'Estat i altres alts càrrecs. D'altra banda, els casos de corrupció assetgen el president i la seva dona, i el malestar social als carrers no deixa de créixer.
El deteriorament de les condicions de vida, els baixos salaris i la precarietat laboral, agreujades en els últims anys per una inflació desbocada, jornades laborals interminables -de les més llargues del món arribant fins a les 11 hores-, i uns preus de l'habitatge completament desorbitats, han portat la societat coreana a una crisi sense precedents.
Corea del Sud compta amb la taxa de natalitat més baixa del món, i les dones paguen un preu especialment alt amb la major desigualtat salarial de gènere de tots els països de l'OCDE. D'aquí la força que també ha adquirit en els últims anys el moviment feminista que, com en altres països, s'ha convertit en la diana de la reacció de dretes i de les declaracions de Yoon Suk-Yeol.
Però el punt fonamental és que la resposta del moviment obrer sud-coreà ha creat una situació altament complicada per a la classe dominant. L'onada de vagues viscudes en els darrers anys, i especialment enguany, ha assolit cotes de combativitat molt perilloses. Just abans de l'intent de cop d'Estat, diversos sindicats en els sectors del transport, l'educació i els serveis públics havien convocat vagues coordinades de tres dies a partir del 2 de desembre, incloent-hi una vaga de solidaritat dels camioners de càrrega, i vagues indefinides a partir del 5 i 6 de desembre dels treballadors de la Companyia de Ferrocarrils i del Metro de Seul [1]. D'altra banda, des del març d'aquest any 12.000 metges residents, en pràctiques, han protagonitzat vagues i mobilitzacions permanents i molt radicalitzades que han posat el servei de salut en escac.
L'empresa Samsung, emblema industrial del país i que va representar el 22,4% del PIB el 2022, amb més de 100.000 empleats, va viure una vaga indefinida des del 10 de juliol al 8 d'agost, per augments salarials i per exigir vacances pagades. Una vaga històrica, la primera en 55 anys, en una empresa amb un historial salvatge de persecució sindical. Aquesta vaga només va ser possible després d'una lluita molt dura que va permetre el reconeixement de sindicats independents dins de l'empresa. A dia d'avui, el conflicte segueix obert i sense resoldre's.
El relat que ens intenten fer arribar sobre la societat coreana, disciplinada, compromesa amb valors conservadors, que treballa hores interminables per raons culturals, és una completa falsificació que tracta d'ocultar la creixent crisi de legitimitat del seu règim.
Corea del Sud, una peça clau en la batalla entre la Xina i els EUA
Al costat d'aquest ferment social i a l'ascens de la lluita de masses, l'altra cara que explica aquesta brutal inestabilitat és la posició del país en la batalla interimperialista per l'hegemonia mundial.
El règim sud-coreà és un furibund aliat d'EUA, amb una política ultramilitarista i bel·licista. El 2017 un Govern conservador va acordar el desplegament del sistema de míssils nord-americà Thaad, amb l'excusa de dissuadir les amenaces de Corea del Nord. No obstant, aquesta política tenia un altre destinatari, el Govern de Beijin.
L'oposició parlamentària, que cal assenyalar no té res de comunista ni de revolucionària, i està liderada per faccions de la burgesia que busquen un acostament amb la Xina, es va oposar a aquest desplegament, qualificant-lo com una provocació que podia perjudicar les cada vegada més estretes relacions econòmiques amb la Xina.
L'estratègia de Washington és clara. Igual que ha utilitzat Europa de l'Est i Ucraïna per imposar un cèrcol militar sobre Rússia, i es va desdir de tots els seus compromisos de no estendre l'OTAN a la frontera est, en el cas d'Àsia les seves provocacions militaristes a Taiwan i a Corea del Sud busquen la mateixa finalitat: enviar una dura advertència a la Xina. La qüestió és que ja les fanfarroneries del passat no juguen el mateix paper.
El règim xinès va reaccionar a la instal·lació del sistema de míssils amb sancions inevitables, com el tancament del turisme xinès a Corea del Sud, una font important d'ingressos. Si algú pensa que els mandataris xinesos són molt retorçats, podem imaginar que passaria si Mèxic permetés la instal·lació de sistemes de míssils al seu territori per amenaçar la seguretat dels EUA. Només formular la tesi porta implícita la resposta.
Corea del Sud és una peça que l'imperialisme nord-americà no està disposat a sacrificar. És una línia vermella. Des del final de la guerra de Corea el 1953, que va acabar després que EUA llancés 635.000 tones de bombes a Corea del Nord, provocant la mort de tres milions de civils, la destrucció de 5.000 escoles, 1.000 hospitals i 600.000 llars, la presència militar de Washington al sud és aclaparadora, amb prop de 30.000 soldats desplegats al seu territori.
L'Executiu conservador de Yoon Suk-Yeol, en el poder des del 2022, va tornar amb força redoblada en suport de l'agenda militarista i de provocacions instigada per l'imperialisme nord-americà, i concretament per l'Administració Biden. En aquest període l'aliança entre EUA, el Japó i Corea del Sud, amb un acord militar i de seguretat trilateral s'ha enfortit. Les conseqüències de tot això per a Corea del Sud han estat notables: un increment dràstic dels pressupostos de defensa en perjudici de les ja minvades polítiques socials, i la renúncia a la seva exigència històrica al Japó d'indemnitzacions pel genocidi que va cometre abans i durant la Segona Guerra Mundial contra la població coreana.
Aquests nous acords han desatès el malestar en l'oposició parlamentària i entre amplis sectors de la població. El candidat presidencial del Partit Democràtic, Lee Jae-Myung, ha plantejat amb claredat el quid de la qüestió durant la campanya de les legislatives a començament d'aquest any: "La Xina era el principal mercat d'exportació de Corea del Sud, però ara Corea del Sud importa principalment de la Xina. Els xinesos no compren productes sud-coreans perquè no els agrada Corea del Sud. Per què molestem la Xina? Hauríem simplement de dir 'xie xie' -gràcies- [a la Xina] i 'xie xie' també a Taiwan. Per què interferim en les relacions que hi ha a l'Estret [Xina-Taiwan]? Per què ens importa el que passi a l'Estret de Taiwan? No hauríem simplement de pensar en nosaltres mateixos?" [2].
Aquesta posició reflexa les creixents divisions que existeixen també en el si de la classe dominant sud-coreana respecte a la posició a mantenir amb la Xina. No havia ocorregut abans. És el mateix que succeeix en nombrosos països que no fa tant es presentaven com a socis estables i fiables d'EUA. Passa a l’Aràbia Saudita, a Filipines, a l’Índia... Són les contradiccions que emergeixen del canvi brusc en la correlació de forces mundial, entre mantenir les tradicionals relacions amb un poder imperialista en decadència, EUA, i la necessitat d'enfortir els importants i cada vegada més lucratius negocis amb la Xina.
En el cas de Corea del Sud aquesta contradicció ha assolit enormes dimensions, ja que la poderosa indústria de semiconductors sud-coreana depèn decisivament de la Xina, tant per a l'obtenció de matèries primeres -de terres rares decisives per a la seva producció que estan en un 80% en mans xineses- com de cara a la seva exportació a la Xina.
L'exportació de circuits integrats (CI) i de xips de memòria a la Xina segueix representant el 60,8% i el 73,3% de tota la producció de Corea del Sud. La integració de la indústria de semiconductors sud-coreana amb la indústria xinesa, igual que passa amb la de Taiwan, fa molt difícil, malgrat totes les pressions dels EUA, qualsevol desacoblament [3].
L'Administració nord-americana, després del fracàs del cop, diu que ha respirat alleujada. Però com poden ser tan cínics i mentiders aquests senyors. Qualsevol persona amb una mica d'experiència entén que un pas així no es dona sense el suport d'almenys un sector important de l'imperialisme nord-americà, i que la CIA ha estat directament implicada des del primer moment.
Ara, intenten esborrar les empremtes dels seus crims, igual que el partit governant, el PPP, que després d'hores de silenci finalment va sortir a la palestra per distanciar-se del president i de la cúpula militar implicada en el cop.
La interpretació dels mitjans occidentals de presentar els successos com a fruit de la bogeria personal de Yoon Suk-Yeol és ridícula. Una decisió d'aquest caire no s'adopta ni al marge de l'imperialisme nord-americà, ni de la classe dominant o la cúpula militar sud-coreana.
Vaga indefinida fins a tombar el president
Després del fracàs del cop, l'oposició parlamentària ha presentat una moció per destituir el president, que necessitaria alguns vots del partit governant PPP per aconseguir la majoria de dos terços requerida. El més significatiu és que la KCTU ha mantingut la crida a la vaga indefinida que va convocar contra la llei marcial fins a tombar definitivament el Govern colpista.
En aquest moment el president està desaparegut. Qui sí que ha comparegut ha estat el ministre de Defensa, que ha assumit la seva responsabilitat en el cop i ha dimitit. D'altra banda, el primer ministre conservador, designat pel president, ha plantejat que continuarà en el càrrec "servint al poble fins al final". Entra dins del que pot ser el col·lapse de l'actual Govern i la fi de la presidència de Yoon Suk-Yeol, malgrat que EUA i els seus aliats interns faran tot el possible per impedir-ho. Un escenari així implicaria la convocatòria de noves eleccions, i possiblement una contundent victòria a l'oposició.
És important subratllar que els partits de l'oposició, principalment el Partit Democràtic, de tall liberal-socialdemòcrata, i molt vinculats a la classe dominant, no té en la seva agenda revertir la degradació social ni la precarització, ni planteja cap programa que impliqui nacionalitzar els grans conglomerats empresarials que dominen el país. Evidentment les seves intencions d'enfortir les relacions amb la Xina, i mantenir un bon veïnatge amb Corea del Nord, són arguments inacceptables per a Washington. Per tant, la batalla està servida i s'entrellaçarà amb una situació social cada dia més explosiva.
La mobilització per sota de la classe obrera, les dones i el jovent, és el que ha acabat per aturar el cop. I la mobilització ha de tombar l'aspirant a dictador Yoon Suk-Yeol i el seu Govern, processar i empresonar tots els polítics i militars implicats en el cop, però sobretot ha d'impulsar una alternativa revolucionària que plantegi obertament el derrocament del capitalisme coreà per conquerir un Govern dels treballadors amb una política genuïnament socialista.
Notes:
[1] Corea del Sud: Treballadors sindicalitzats del transport, l'educació i el sector públic llançaran una vaga nacional coordinada el 2 de desembre
[2] Yoon’s Next Three Long Years
[3] Reality Check: South Korea and China Face More Complex Economic Dynamics
