El dilluns 5 d'octubre el Govern de Joko Widodo (Jokowi) va aprovar una nova reforma laboral i mediambiental coneguda com la Llei Òmnibus, una legislació que minvarà encara més les ja molt precàries condicions de treball de la classe obrera indonèsia. Precisament, la seva aprovació en un moment en què el país registra xifres de Covid-19 sense precedents des de l'inici de la pandèmia –322.000 casos positius i 11.580 morts, amb pics de 4.850 nous contagis diàriament– ha fet esclatar la ràbia acumulada de les masses.
En més de 60 punts de l'arxipèlag, des de la província d'Aceh a l'oest fins a Papua, a més de 4.800 km a l'est, mobilitzacions de masses, vagues laborals i estudiantils han tornat a assenyalar la força, determinació i ganes de lluita de milions de persones contra un govern neoliberal que està ja molt desacreditat.
Desregulació, extensió de la precarietat i repressió
Indonèsia ha destacat en el mercat internacional pel baix cost de la seva mà d'obra i per una insuficient regulació de les condicions laborals. El país asiàtic, que depèn en gran mesura de l'explotació de matèries primeres i de la indústria manufacturera –sobretot del tèxtil, l’automotriu i l’elèctrica– s'ha convertit en una de les localitzacions preferides de les grans multinacionals per operar competitivament a costa d'aixafar els drets dels treballadors i treballadores.
En els últims anys, la bretxa entre rics i pobres a Indonèsia –on viuen 267 milions de persones, el quart país més poblat del món– ha fet un salt de gegant: 40 magnats indonesis posseeixen més riquesa que cent milions de persones pobres. Es calcula que 28 milions d'indonesis viuen per sota del llindar de la pobresa i que la meitat de les llars reben 24,4 dòlars al mes o menys, segons el Banc Mundial. La OIT va assenyalar en 2017 que un 45,9% dels assalariats reben sous per sota del salari mínim legal.
La nova llei laboral, presentada pel president com una gran oportunitat per a "atraure inversors", "ajudar l'economia" i així "superar la crisi econòmica de la Covid", no és més que una continuació i aprofundiment dels atacs a la classe obrera iniciada per Jokowi i els capitalistes de la regió. Aquesta llei preveu, entre altres coses, l'eliminació del límit màxim per a les contractacions temporals, la introducció d'un salari mínim general que substitueix el salari mínim sectorial i l'eliminació de la inflació per al càlcul d'aquest (segons dades de l'Agència Central d'Estadístiques, la mitjana del salari mínim sobre el paper equival a 115 dòlars i ascendeix als 206 a Jakarta), l'eliminació de diferents permisos pagats com la llicència parental o per celebracions religioses, la disminució de les indemnitzacions per acomiadament, la reducció de dos a un dels dies lliures a la setmana...
Un dels aspectes que més indignació ha generat és la destrucció de l'ecosistema i l'amenaça per als grups indígenes que suposa la nova llei. La seva aplicació implicarà que els grans empresaris ja no hagin de presentar anàlisi de l'impacte mediambiental dels seus projectes, encara que aquests siguin d'alt risc. Un regal en safata de plata als capitalistes perquè segueixin destruint el planeta en el país amb major taxa de desforestació del món i on els cultius de la palma africana per extreure el seu oli destrueixen 20.000 hectàrees de boscos i selves. Human Rights Watch ha insistit que aquesta llei incompleix totes les normes internacionals dels drets humans.
La classe obrera respon amb tres dies de vaga general
La contestació social davant aquest gravíssim atac laboral i mediambiental no es va fer esperar. Al conèixer-se els plans de Jokowi, els 32 sindicats que formen part de la Confederació Sindical d'Indonèsia (KSPI), la Confederació dels Sindicats de tots els Treballadors d'Indonèsia i altres organitzacions ambientalistes, van amenaçar amb la vaga general a tot l'arxipèlag per als dies 6, 7 i 8 d'octubre si no es retirava la nova llei. Davant l'actitud provocadora del Parlament, que la va aprovar el dilluns 5 desafiant el malestar i indignació de la població, la classe treballadora –la mitjana d'edat de la qual és de 29 anys–, joves i estudiants van prendre els carrers.
Les mobilitzacions es van iniciar el mateix dilluns però va ser dimarts quan la ràbia va desbordar totes les previsions. Aquest dia més de cinc milions de treballadors van fer vaga, paralitzant fàbriques, les carreteres i els ports i dos milions es van mobilitzar en les protestes, piquets i manifestacions. Centenars de milers davant del Palau Presidencial a Jakarta, rius de gent a Semarang, a Bandung, a Surabaya, a Palu, a l'illa de Sumatra i en desenes de localitats més. "Revolució, revolució" cridaven milers de goles. La combativitat de les masses, que durant tres dies seguits es van mantenir en peu de lluita, va ser resposta amb la més salvatge repressió policial, i les jornades van acabar amb més de 4.000 manifestants empresonats a tota la geografia indonèsia.
Ni la violència de la policia antiavalots, ni els gasos lacrimògens, els tancs d'aigua ni els detinguts van aconseguir frenar la mobilització, que va tornar a reunir centenars de milers més el dilluns 12 d'octubre. Tractant de calmar els ànims, el ministre d'Economia, Airlangga Hartarto, va afirmar demagògicament que "no hi haurà retallades salarials" i el president va instar a tots els que "no estan satisfets amb la llei a impugnar-la al Tribunal Constitucional".
La massivitat assolida i la combativitat que ha marcat aquesta rebel·lió obrera no responen només a l'aprovació de la Llei Òmnibus. Les mobilitzacions han estat el crit de guerra d'una població castigada i desesperada per dècades de retallades en les seves condicions de vida, de la manca d'inversió en els serveis públics i en les infraestructures del país –en una gran part d'illes habitades la xarxa de transports és pràcticament inexistent–, de la pobresa i desnutrició –que afecta el 40% dels nens i nenes menors de cinc anys– i d'una gestió criminal de la pandèmia sanitària del Govern de Joko Widodo, per la qual sis milions de persones s'han quedat a l'atur, sumant-se als set milions ja existents, segons dades oficials. Una situació social insostenible que està generant una crítica creixent i conscient cap al president i la seva política capitalista i de "favors" a l'imperialisme xinès.
Indonèsia: un territori clau per a la Xina en la pugna interimperialista
L'arxipèlag indonesi és una regió sotmesa a la pressió i a control del gegant asiàtic, tant en els seus dominis marítims, com econòmics i mediambientals. La Xina és el major soci comercial d'Indonèsia i la tercera font d'Inversió Estrangera Directa –la IED xinesa va arribar als 2.290 milions de dòlars en el primer semestre de 2019– per darrere de Singapur i el Japó. En 2018, l'intercanvi comercial entre la Xina i Indonèsia va arribar als 77.400 milions de dòlars.
Tal com explicava el president de la Cambra de Comerç xinès a Jakarta, més de mil empreses xineses operen a la regió, la meitat de les mateixes se situen a l'illa de Java. De les 30 empreses de préstecs en efectiu que Indonèsia tenia el 2018, més de meitat eren xineses, i els inversors de Beijing ja controlen la indústria petroquímica i el processament de níquel del país.
A ningú se li escapa que el sud-est asiàtic és un punt geopolític estratègic per a l'imperialisme xinès en la guerra comercial amb els Estats Units. I un molt important. El radi d'inversió xinesa no fa més que estendre’s i la voracitat del capitalisme xinès per fer-se amb una quota de mercat mundial s'arrela al continent asiàtic. Encara que Jokowi va prometre convertir Indonèsia en una potència regional, la realitat és que segueix estant molt per darrere del Vietnam o Tailàndia pel que fa a la inversió estrangera. L'objectiu principal del Govern indonesi és corregir aquesta situació: a costa de l'explotació i la baixada de salaris, amb una mà d'obra molt més barata que el territori xinès, convertir Indonèsia en el pati del darrera de Xi Jinping i facilitar mitjançant tota la desregulació laboral la consolidació de noves empreses xineses a l'arxipèlag.
Cal aixecar una alternativa socialista al sud-est asiàtic!
Com s'ha deixat sentir en la recent onada de vagues obreres i mobilitzacions, el mandat estable que esperava la burgesia indonèsia i el mateix Joko Widodo després de guanyar amb el 51% dels vots seva reelecció en les presidencials de 2019, ha estat un miratge. El descrèdit del govern entre la classe treballadora i el jovent ja es feia palpable abans del recent esclat social. Així ho demostren les manifestacions de l'any passat on la població es va mobilitzar contra la reforma del Codi Penal de Jokowi que castigava les relacions sexuals fora del matrimoni, prohibia la difusió d'informació sobre l'avortament i els anticonceptius i enduria les lleis contra el "comunisme”. Aquest mateix any, centenars de milers més van prendre els carrers de Papua Nova Guinea contra la detenció de 43 estudiants que van ser acusats de faltar el respecte a la bandera nacional indonèsia.
Tot i que els mitjans de comunicació del sistema tracten permanentment d'ocultar-ho, en els últims anys el sud-est asiàtic ha estat escenari d'aixecaments populars molt profunds i la rebel•lió que avui sacseja Indonèsia beu d'aquesta experiència. De les vagues generals a l'Índia, de les recents protestes a Filipines contra el president Duterte i la repressió als crítics del govern i, molt especialment, de la marea humana a Tailàndia que està exigint als carrers la dimissió del primer ministre, el fi de la monarquia assassina i una democràcia real per als treballadors.
La situació és molt explosiva i el moviment podria tombar tots els atacs, la seva força està més que demostrada. El punt clau per a això serà que la jove classe obrera indonèsia impulsi i construeixi una organització revolucionària que canalitzi tot aquest potencial en cada empresa, escola i ciutat, que lluiti per unes condicions de treball dignes per a totes i tots, per la fi de la desigualtat, la repressió i la destrucció del medi ambient, que unifiqui els oprimits i oprimides per sobre de les barreres ètniques, religioses i culturals. Una organització que, recollint el testimoni de la Revolució de 1998 que va tombar la dictadura de Suharto, lluiti per una societat genuïnament socialista. Aquesta és la tasca del moment.
