Aproximadament a la 1 de la matinada, després d'una llarga espera, la Comissió Electoral Nacional de Veneçuela va anunciar els resultats del referèndum sobre la reforma constitucional. La proposta de canvi constitucional va ser derrotada per un estret marge: 4.504.354 vots en contra (50,70%) i 4.379.392 (49,29%) a favor del SI. Poc després, el president Chávez va aparèixer en televisió acceptant els resultats. Va dir que les reformes proposades no s'havien aprovat "ara com ara", però que ell continuaria la lluita per la construcció del socialisme.
El resultat, com es podia esperar, va ser rebut amb goig per l'oposició de dretes i totes les forces reaccionàries. Per primera vegada en gairebé una dècada havien aconseguit una victòria. Va haver escenes d'alegria en zones acomodades de classe mitja de Caracas. "Al final hem demostrat que es pot derrotar a Chávez! Almenys hem detingut el gir cap al comunisme! Hem donat a la “chusma” una lliçó!"
L'alegria dels reaccionaris és prematura i exagerada. Una mirada als resultats demostra que la força electoral de l'oposició tot just ha augmentat, si es comparen els resultats (després de comptabilitzar el 88% dels vots) amb les eleccions presidencials de 2006, l'oposició ha aconseguit només 100.000 vots més, però Chávez ha perdut 2,8 milions de vots. Aquests vots no han anat a l'oposició sinó a l'abstenció. Aquest fet significa que el suport a la contrarevolució no ha augmentat de manera significativa des del seu punt més alt de fa un any.
Com "informa" la burgesia a l'opinió pública
Diversos factors han contribuït a n’aquest resultat. La burgesia té en les seves mans instruments poderosos per a modelar l'opinió pública. Van organitzar una absoluta mobilització dels mitjans de comunicació reaccionaris per a realitzar una campanya histèrica de mentides i calúmnies contra Chávez, la revolució i el socialisme. Aquesta campanya alarmista sens dubte va tenir un efecte en els sectors més endarrerits de la població.
La pressió va ser despietada. L'Església Catòlica, encapçalada per la reaccionària Conferència Episcopal, va predicar des dels seus púlpits contra Chávez i el "comunisme ateu". En Última noticias, un dels periòdics més llegits a Veneçuela i un dels que més llegeixen els bolivarians, va aparèixer un anunci de dues pàgines en el qual es deia que l'Estat et llevaria als teus fills i que ells pertanyerien a l'Estat, que s'eliminaria la llibertat de confessió religiosa.
En Carabobo, el periòdic regional Notitarde, va publicar una enquesta en primera línia amb el següent titular: "Avui tu decideixes i la decisió serà per a sempre" i just sota una fotografia una carnisseria buida amb una bandera cubana i una imatge de Castro amb el següent titular: "Així és com avui és la Cuba socialista".
Aquests exemples demostren la hipocresia de la campanya dels mitjans de comunicació internacionals quan diuen que "no hi ha llibertat de premsa avui a Veneçuela". Aquesta campanya sorollosa va arribar al seu crescendo fa uns mesos quan el govern va decidir no renovar la llicència de RCTV, una cadena de televisió de dretes que era un niu cèlebre de conspiradors contrarrevolucionaris que van jugar un paper clau en el cop d'abril de 2002.
El problema no és que la revolució hagi limitat els drets democràtics de l'oposició o aixafat la "llibertat de premsa". El problema és que la revolució ha estat massa generosa amb els seus oponents, excessivament tolerant, molt pacient, massa cavallerós. Ha deixat excessiu poder en mans de l'oligarquia i els seus agents. Ha posat un arma en les seves mans i l'estan utilitzant de manera molt efectiva per a sabotejar la revolució, descarrilar-la i finalment destruir-la.
L'abstenció
Tot això és cert però no respon a la pregunta de per què ha guanyat el "no". L'element principal en l'equació va ser l'abstenció: un gran nombre de chavistes no s'han molestat a anar a votar. La pregunta que s'ha de fer és la següent: per què no han votat? Els buròcrates i cínics de classe mitja culparan a les masses per la seva suposada apatia. Aquesta idea és totalment falsa. Les masses han votat sistemàticament a Chávez en cada elecció i referèndum. Van votar massivament al desembre passat, però ara hi ha símptomes de cansament. Per què?
Després de tot el que es parla sobre el socialisme, l'oligarquia encara està fermament atrinxerada, utilitza la seva riquesa i poder per a sabotejar i soscavar la revolució. Els colpistes de 2002 encara estan en llibertat. Els mitjans de comunicació de dretes són lliures per a estendre mentides i calúmnies contra la revolució. Assassinen a activistes camperols i no passa res.
A pesar de les reformes del govern, que sens dubte han ajudat als pobres i desfavorits, la majoria encara viu en la pobresa. El problema dels sense sostre segueix sense resoldre's. El sabotatge dels terratinents i capitalistes està provocant escassesa de productes bàsics. Tot això té un efecte sobre la moral de les masses.
L'aixafadora majoria de les masses encara donen suport a Chávez i la revolució, però hi ha clars símptomes de cansament. Després de nou anys d'agitació les masses estan cansades de paraules i discursos, desfilades i manifestacions, també d'interminables eleccions i referendums. Volen menys paraules i una acció més decisiva: acció contra els terratinents i capitalistes, acció contra els governadors i funcionaris corruptes.
Sobretot, volen acció contra la cinquena columna de chavistes de dretes que duen samarretes vermelles i parlen de socialisme del segle XXI però que s'oposen al veritable socialisme, que sabotegen la revolució des de dintre. Tret que es purgui el Moviment Bolivarià i el PSUV d'aquests buròcrates i arribistes reformistes, no es podrà fer res.
La cinquena columna
Els buròcrates de nou van demostrar la seva total incapacitat d'organitzar una campanya seriosa de masses. No van aconseguir respondre a les mentides de l'oposició No van ser capaços d'explicar els molts punts de la reforma constitucional que haurien beneficiat a la classe obrera, com la jornada laboral de 36 hores setmanals. Com ho anaven a fer quan ells mateixos s'oposen a aquest tipus de mesures socialistes? Aquest sabotatge per part de la cinquena columna és ben conegut per la base del moviment, també pels seus enemics. La revista Time comentava amb desdeny:
"Fins i tot alguns aliats de Chávez volen posar frens al tren radical del president. Moltes de les reformes proposades, diuen ells, tenen menys a veure amb atribuir poders al poble que amb la concentració de poder en mans de Chávez. Entre les iniciatives: eliminar el límit de manats presidencial; posar l'ara autònom Banc Central sota el control del president; i la creació de vicepresidents regionals. Els líders provincials com Ramón Martínez, governador de l'estat de Sucre i socialista, considera aquesta última idea com una profusa centralització de l'autoritat federal, a més d'una traïció a la revolució bolivariana de Chávez (anomenada així per l'heroi de la independència sud-americana del segle XIX: Simón Bolívar). ‘Aquesta revolució se suposa que crearia més pluralisme a Veneçuela', diu Martínez. ‘Nosaltres no volem un mega-estat com la Unión Soviètica'".
Qualsevol que llegeixi aquestes línies comprendrà immediatament per què no va haver una campanya seriosa. Ramón Martínez no és un socialista sinó un dirigent de Podemos, aquests renegats que es van escindir del Moviment Bolivarià a la vigília del referèndum per a portar a terme una violenta campanya pel "no". El seu comportament no hauria de sorprendre a ningú, no va ser un cas aïllat. En Apure, el governador no va fer res per a organitzar la campanya, i molts altres es van comportar d'una manera similar. Els buròcrates simplement van repetir la mateixa campanya desastrosa i buida que van organitzar fa un any en la campanya presidencial.
Un company a Mérida descrivia la situació d'aquesta manera: "Va ser una campanya estúpida, els cartells només deien que si votaves a Chávez era per ‘amor' mentre que la campanya de la dreta era violenta. Deien que li llevarien tot a la gent, si tenies dos automòbils, et llevarien un, que els nounats serien arravassats per l'estat 'socialista'".
Després que s'anunciés el resultat, va haver un programa en directe amb les línies telefòniques obertes al públic en RNV, una de les emissores de ràdio estatals, i la majoria dels quals van trucaven culpaven a la burocràcia per l'absent campanya a favor del SI. Molts van esmentar l'actitud dels governadors alcaldes "chavistes" que no solament no van organitzar la campanya, sinó que la van sabotejar activament. Aquests buròcrates temien l'aprovació d'aquestes reformar més que l'oposició. Correctament, veien que les masses considerarien aquest referèndum com part d'un llarg i endarrerit ajustament de comptes no només amb la classe dominant, sinó també contra els elements reformistes i burocràtics dintre de la direcció del moviment bolivarià.
La tàctica de Baduel
Les declaracions de l'oposició després del resultat van ser molt significatives. El primer orador va ser un dels dirigents dels estudiants reaccionaris, en tercer lloc estava Rosales, el candidat opositor al president que va perdre contundentment enfront de Chávez el passat mes de desembre. Però el segon orador no era altre que el general Baduel, l'anterior ministre de defensa de qui hem escrit fa poc.
Què va dir Baduel? Va parlar de la reconciliació nacional i va oferir negociar amb Chávez. Renunciava a totes les intencions d'organitzar un cop. En poques paraules, va oferir una cara somrient i la mà amistosa. Aquesta és una tàctica bastant intel·ligent i confirma la nostra impressió que Baduel és un contrarrevolucionari intel·ligent. La nova tàctica de l'oposició reflecteix també la veritable correlació de forces que, a pesar del resultat del referèndum, és encara molt desfavorable per als contrarrevolucionaris.
La revolució no hauria de confiar en cap de les cares somrients de la contrarevolució. Hem de recordar les paraules de Shakespeare: "hi ha dagues en els somriures dels homes!" L'oferta de reconciliació és un parany. No pot haver reconciliació entre revolució i contrarevolució perquè no pot existir reconciliació entre rics i pobres, explotadors i explotats.
L'única raó d'aquest canvi de tàctica és que l'oposició no pot derrotar a Chávez mitjançant l'acció directa. Són massa febles i ho saben. Els elements més estúpids de l'oposició ara estan borratxos d'èxit. Però després d'una nit de borratxera arribarà el matí amb una dolenta ressaca. La "victòria" s'ha guanyat per un estret marge. A pesar dels grans esforços de l'oposició només han aconseguit mobilitzar uns 100.000 vots més. A més, aquesta lluita no es pot guanyar només amb els vots.
Els burgesos panxuts, les seves esposes i fills, el petit botiguer, l'estudiant "mocós consentit dels rics", els oficinistes del govern, ressentits amb la "chusma", els pensionistes nostàlgics dels "bons i vells dies" de la Quarta República, els especuladors, lladres i estafadores, els vells devots d'ambdós sexes manipulats per la jerarquia reaccionària de l'Església, els ciutadans de la sòlida classe mitja cansats de la "anarquia": tots aquests elements semblen com una força formidable en termes electorals, però en la lluita de classes el seu pes és pràcticament zero.
La correlació de forces de classe
La veritable correlació de forces de classe es va poder veure en els mítings de fi de campanya del referèndum. Com al desembre de 2006, l'oposició va moure cel i terra per a mobilitzar a la seva base i va aconseguir reunir una gran multitud. No obstant això, a l'endemà, els carrers del centre de Caracas estaven plenes d'una marea de samarretes vermelles i pancartes. Els dos mítings van revelar que la base activa dels chavistes és cinc o vuit vegades més que gran que la base de l'oposició
La imatge és fins i tot més clara en el cas de la joventut. Els estudiants de l'oposició són les tropes de xoc de l'oposició. Han estat la principal força organitzadora de provocacions violentes contra els chavistes. En la seva manifestació més gran van congregar a 50.000 persones, segons el càlcul més optimista. Però els estudiants chavistes en la seva manifestació van reunir a 200.000 o 300.000 persones. En aquest sector decisiu de la lluita, la joventut, les forces actives de la revolució superen amb escreix a les forces de la contrarevolució.
Al costat de la revolució està la immensa majoria dels treballadors i camperols. Aquesta és la qüestió decisiva! Ni una bombeta s'encén, ni una roda gira, ni un telèfon sona sense el permís de la classe obrera. Aquesta és una força colossal una vegada s'organitza i mobilitza per la transformació socialista de la societat.
I l'exèrcit? Què passa amb l'exèrcit? Els reformistes com Heinz Dieterich sempre estan amb la mateixa història com si es tractés d'un disc ratllat en un vell gramòfon. Sí, l'exèrcit és una qüestió decisiva. Però l'exèrcit sempre reflecteix les tendències que hi ha dintre de la societat. L'exèrcit veneçolà duu vivint una dècada de tempesta i tensió revolucionària. I això deixa el seu segell!
No hi ha cap dubte que la immensa majoria dels soldats rasos, fills de treballadors i camperols, són lleials a Chávez i la revolució. El mateix s'aplica a la majoria dels sergents, suboficials i oficials més joves. Però com més ascendim en l'escalafó militar menys clara és la situació. En les últimes setmanes va haver remors de conspiracions i alguns oficials van ser detinguts. És un advertiment seriós!
Entre els oficials, molts seran lleials a Chávez, uns altres simpatitzaran amb l'oposició o seran secrets contrarevolucionaris. La majoria probablement siguin soldats de carrera apolítics, les simpaties de la qual s'inclinen a un o altre costat depenent del clima general de la societat.
El fet que el general Baduel hagi decidit adoptar un to cautelós i conciliador demostra que en l'actualitat no existeix una base seriosa per a un cop d'estat. Els contrarevolucionaris seriosos (inclosos els assessors de la CIA) són conscients que ara com ara la situació no està madura per a una operació com la d'abril de 2002 . Per què no? Perquè qualsevol intent de donar un cop en aquesta etapa trauria de nou a les masses als carrers amatents a lluitar i morir si és necessari per a defensar la revolució.
En aquestes circumstàncies, l'exèrcit veneçolà actualment no seria un instrument molt fiable per a un cop. Duria a una guerra civil que els contrarevolucionaris no confien a guanyar. I no hi ha dubtes que en aquesta ocasió una derrota de la contrarevolució en una lluita oberta significaria la liquidació immediata del capitalisme a Veneçuela.
Per aquestes consideracions pràctiques Baduel ha adoptat la posició que ha pres. En realitat intenta guanyar temps, espera que les condicions objectives canviïn a favor de la contrarevolució i en contra de la revolució. Cal admetre que aquests càlculs són correctes. El temps no està del costat de la revolució!
El paper perniciós de les sectes
Baduel ara defensa la convocatòria d'una assemblea constituent. Resulta irònic que sigui la mateixa reivindicació que està defensant el PO argentí i altres sectes ultraesquerranistes. Aquestes últimes es van trobar fent propaganda al costat de la contrarevolució en la campanya del referèndum, però no hauria de ser una gran sorpresa.
El paper de Orlando Chirino i altres anomenats "trotskistes" que van defensar el vot nul va ser absolutament perniciós. Aquestes dames i cavallers estan tan encegats pel seu odi a Chávez que ja no són capaços de comprendre la diferència entre revolució i contrarevolució. Aquesta circumstància els incapacita totalment com una força progressista, menys encara revolucionària. Però deixem que els morts enterrin als seus morts.
Els contrarevolucionaris i imperialistes comprenen la situació amb molta més claredat que els pallassos i estúpids sectaris. Les masses han despertat a la vida política per Chávez i li són tremendament lleials. La burgesia ha intentat tot el possible per a desfer-se de Chávez però ha fracassat. Cadascun dels intents contrarevolucionaris s'ha fet trossos enfront de la roca del moviment de masses.
Per tant, han decidit armar-se de paciència i intenten guanyar temps. Chávez ha estat triat per a un període de sis anys i per tant tenen cinc anys més per davant. El primer pas de la burgesia era garantir que no pot presentar-se a les pròximes eleccions. Aquesta era la importància del referèndum des del seu punt de vista, calculen que si poden lliurar-se de Chávez d'una manera o una altra el moviment es dividirà en trossos i es desintegrarà, permetent així que el poder torni a les seves mans.
L'oposició és cauta perquè és conscient de la seva debilitat. Sap que no és prou forta per a passar a l'ofensiva. Però sobre la base d'un "acord nacional" intenten diluir el programa de Chávez. Si ho aconsegueixen, desmoralitzarà a la base chavista, mentre que els buròcrates i reformistes sortiran enfortits.
És una tàctica intel·ligent, però hi ha un problema. A pesar del resultat del referèndum, han d'aguantar a Chávez fins a 2012-13 i no hi ha altres eleccions importants en l'horitzó. En una situació com Veneçuela en cinc anys poden canviar moltes coses. Per això volen una assemblea constituent, si ells poden guanyar un altre referèndum canviaran la constitució per a permetre unes eleccions anticipades que esperen guanyar, probablement amb Baduel com candidat.
Per què tenen tanta confiança a guanyar? Per que la revolució no ha arribat fins al final, perquè les palanques importants de l'economia s'han deixat en mans dels majors enemics de la revolució, i també perquè hi ha un límit al que poden tolerar la masses sense caure en un ambient d'apatia i desesperació.
Són necessàries mesures decisives!
Fa alguns anys, al maig de 2004, vaig escriure un article titulat: Tesi sobre la revolució i contrarevolució a Veneçuela, en ell escrivia el següent:
"Basar-se exclusivament en la disposició de les masses a fer sacrificis és un error. Les masses poden sacrificar el seu avui per un demà només fins a cert punt. Sempre cal tenir en ment una idea, en última instància, la qüestió econòmica és decisiva".
Aquesta observació avui manté tota la seva vigència. En l’article del 27 de novembre de 2007, Erik Demeester donava xifres d'un recent informe de Datanalisis [el servei d'estadístiques veneçolà] que revelava el que ja moltes persones saben. "L'escassesa de productes alimentosos bàsics s'està tornant intolerable. Aquest estudi assenyala que la llet, la carn de vaca i el sucre són molt difícils de trobar. Altres productes com el pollastre, l'oli de cuina, el formatge, les sardines i les mongetes també són molt escassos. L'anàlisi es basa en entrevistes a 800 persones en unes 60 botigues diferents, supermercats i mercats, tant del sector privat com de la xarxa pública de distribució: Mercal. El 73,3 per cent dels llocs visitats no tenien llet en pols a la venda. El 51,7 per cent ja no tenien sucre refinada, el 40 per cent no tenia oli de cuina i el 26,7 per cent no tenia mongetes, un producte bàsic a Veneçuela.
"Dos terços dels clients van declarar que en un grau o un altre patien escassesa de menjar on habitualment compraven. Cues d'hores, algunes vegades de quatre hores, per a comprar una mica de llet no eren excepcional. Aquesta situació recorda a la de Xile quan el sabotatge econòmic es va utilitzar contra el govern d'esquerres d'Unitat Popular en els anys setanta".
Per a les masses la qüestió del socialisme i la revolució no és abstracta sinó en realitat molt concreta. Els treballadors i camperols de Veneçuela han estat extremadament lleials a la revolució. Han demostrat un alt grau de maduresa revolucionària i disposició a lluitar i fer sacrificis. Però si la situació es perllonga durant massa temps sense una ruptura decisiva, les masses començaran a cansar-se. Començant per les capes més endarrerides i inertes començarà a desenvolupar-se un ambient d'apatia i escepticisme.
Si no hi ha un final clar a la vista començaran a dir: hem escoltat tots aquests discursos abans, però res fonamental ha canviat. De què serveix manifestar-se? De què serveix votar si vivim igual que abans? Aquest és el major dels perills per a la revolució. Quan els reaccionaris vegin que la marea de la revolució comenci a baixar llavors passaran a la contraofensiva. Els elements avançats dels treballadors es trobaran aïllats. Les masses ja no respondran a les seves crides. Quan arribi aquest moment la contrarevolució copejarà.
Aquells que afirmen que la revolució ha anat massa lluny i ràpid, que és necessari detenir les expropiacions i arribar a un acord amb Baduel para salvar la revolució, estan totalment equivocats. La raó per la qual un sector de les masses s'estan desil·lusionant no és perquè la revolució hagi anat massa lluny i ràpid, sinó perquè va massa lenta i no hi ha anat prou lluny.
La creixent escassesa de productes bàsics i la inflació afecten principalment a les zones de la classe obrera, que formen la base del chavisme. Aquesta circumstància és la que soscava la revolució no el "anar massa lluny". No es pot fer mitja revolució. Si acceptem el consell dels reformistes de l'escola de Heinz Dieterich segurament destruirem la revolució. Actuaríem com un home serra la branca de l'arbre que està assegut.
Les eleccions i la lluita de classes
Els marxistes no ens neguem a participar en les eleccions. Aquesta és la posició de l'anarquisme no del marxisme. En general, la classe obrera ha d'utilitzar cada escletxa democràtica que estigui disponible per a reunir a les seves forces, conquistar una posició després d'altra a l'enemic de classe i preparar-se per a la conquesta del poder.
La lluita electoral ha jugat un paper important a Veneçuela per a unir, organitzar i mobilitzar a les masses. Però té els seus límits. La lluita de classes no es pot reduir a estadístiques abstractes o aritmètica electoral. Ni la destinació d'una revolució està determinat per lleis o constitucions. Les revolucions es guanyen o es perden no en els despatxos d'advocats o en eleccions parlamentàries, sinó en els carrers, en les fàbriques, en els pobles i barris pobres, en les escoles i casernes de l'exèrcit. Ignorar aquest fet és un perill.
Els reformistes creuen que la classe obrera sempre ha de complir les subtileses legals. Però fa temps que Ciceró va dir: Salus populi suprema est lex (La llei suprema és el bé del poble). Nosaltres hauríem d'afegir: la llei suprema és el bé de la revolució. Els contrarevolucionaris no han demostrat cap respecte per la llei o la constitució de 2002, i si haguessin triomfat haurien abolit immediatament la constitució de 1999. Ara tots estan cridant per la defensa d'aquesta mateixa constitució.
Fins i tot després de la derrota del referèndum, Chávez té suficients poders per a portar a terme l'expropiació dels terratinents, banquers i capitalistes. Té el control de l'Assemblea Nacional i el suport dels sectors decisius de la societat veneçolana. Una llei habilitant per a expropiar la terra, els bancs i les grans empreses privades provocaria un suport entusiasta de les masses.
El nivell d'abstenció que ha permès l'estreta victòria de l'oposició és un advertiment. Les masses exigeixen una acció decisiva i no paraules. Pot ser que aquesta derrota tingui l'efecte contrari, pot elevar les masses a nivells nous de lluita revolucionària. Marx va dir que la revolució necessita el fuet de la contrarevolució, i ho hem vist en més d'una ocasió durant aquests últims nou anys a Veneçuela.
No es pot fer una truita sense trencar els ous i no es pot lluitar amb un braç lligat a l'esquena. Una revolució no és un joc d'escacs amb regles ben definides. És una lluita entre interessos de classe mútuament antagònics i irreconciliables. Són necessàries mesures decisives per a defensar la revolució i desarmar la contrarevolució.
La victòria del "no" en el referèndum actuarà com un xoc saludable. La base chavista està furiosa i culpa a la burocràcia, a la qual correctament fa responsable d'aquest revés. Exigeixen accions per a purgar a la dreta del moviment. És absolutament necessari! Les nostres consignes han de ser:
Cap pas enrere! Cap acord amb l'oposició!
Per l'avanç de la revolució!
Expulsió dels buròcrates i arribistes!
Expropiació de l'oligarquia!
Armar als treballadors per a lluitar contra la reacció!
Visca el socialisme!
