“Pensar que la revolució ja ha triomfat perquè vam guanyar les eleccions del 3 de desembre (de 2006), perquè som més i tenim raó, és un greu error. Encara mes, pensar que la revolució és irreversible és un error. Mentre el poder econòmic del país segueixi en mans dels capitalistes la revolució estarà amenaçada. La idea que la quarta república “no volverá” només serà una realitat quan el conjunt de les terres, la banca i la indústria estigui en mans del poble i les comunitats. (…) Per tot això cal anar fins al final quan abans i donar el cop definitiu al capitalisme a Veneçuela. Com més triguem més temps els donem per a organitzar-se de nou.” (Com derrotar la nova ofensiva de la contrarevolució? Pamflet de la CMR repartit durant les mobilitzacions en suport a la no renovació de la concessió a RCTV)

Victoria pírrica i polarització social

A la 1:30 de la matinada del dia 3 de febrer de 2007 la presidenta del Consell Nacional Electoral, Tibisay Lucena, anunciava la victòria del No en el referèndum per a l'aprovació de la reforma constitucional. Amb el 88% dels vots escrutats, el "no" sumava el 50,7% dels vots, enfront del 49,2% assolit pel "si". Als pocs minuts, en cadena nacional, el President Chávez reconeixia els resultats:
Aquesta campanya electoral s'ha dut sota un procés d'enorme polarització social a esquerra i dreta que s'ha reflectit finalment en aquests resultats. El que més crida l'atenció és la victòria del NO per només 130.000 vots, el que reflecteix l'enorme polarització social, un dels trets fonamentals a destacar de l'actual situació. Altre punt és que, respecte a les eleccions presidencials de fa ara un any (3 de desembre de 2006), hi ha hagut tot just una pujada del vot de la dreta de 250.000 vots, menys d'un 10%. És a dir, la dreta no ha ampliat la seva base social que es manté pràcticament igual.
El tret més significatiu d'aquest referèndum és que Chávez va treure fa un any 7.309.080 vots. És a dir: 3 milions de votants chavistas s'han abstingut en aquest referèndum. No s'han anat a la dreta sinó a l'abstenció, aquesta fa un any va anar de 25,3% i ara ronda el 45% Aquesta ha estat la causa fonamental de la derrota del dia 2. Quins han estat les causes d'aquesta abstenció en el camp revolucionari?

Derrotats per l'abstenció

En el document de perspectives aprovat a l'abril de 2007 en el Congrés de la CMR assenyalàvem el següent:
“Chávez, per avançar cap a l'expropiació de l'oligarquia, haurà de basar-se en la iniciativa de les masses o fracassarà. Si no pren accions decisives contra els capitalistes és inevitable que tard o d'hora la contrarevolució torni a aixecar cap i pugui agrupar darrera seu a un sector de la població i animar de nou a la seva base social. La creença que amb la renda petrolera és suficient per a desenvolupar el país i convèncer als capitalistes s'estavellarà amb la dura realitat. Les últimes mesures anunciades per Chávez han encès totes les llums d'alarma en les casernes generals de l'imperialisme. Com en el cas de Fidel i el Che a Cuba en 1961 cada pas a l'esquerra que dóna la direcció revolucionària anima a les masses. Però si Chávez no arriba fins al final expropiant i estatalitzant els sectors bàsics de l'economia per a instaurar una economia planificada democràticament i creant un autèntic estat revolucionari -únic mitjà d'acabar amb el burocratisme i la corrupció- les masses començaran a impacientar-se. Moltes revolucions han estat derrotades per excessos verbals. Si les paraules no es transformen aviat en fets la contrarevolució aixecarà cap i intentarà de nou tombar el govern”.
La derrota en el referèndum només es pot entendre partint d'aquesta anàlisi. La causa fonamental de l'abstenció ha estat que per a un sector de les masses, després de 9 anys de revolució -i després que Chávez arribés ara fa un any a 7. 300.000 vots (63%), el major suport mai obtingut per cap President de Veneçuela- no hi ha hagut un canvi decisiu en les seves condicions de vida. Els problemes d'habitatge, ocupació, economia informal, inseguretat ciutadana, etc., malgrat els indubtables avanços de la revolució, no han estat resolts.
La major part de la població segueix vivint en ranxos, milions (gairebé el 50% de la població activa) segueixen emprats en l'economia informal -el que significa estar exclosos de les pujades salarials o inamobilitat laboral aplicades pel govern o de la reducció de jornada a 6 hores que proposava la reforma- i sobretot viure en una constant indefensió i precarietat. Malgrat els enormes avanços en el sector salut amb la Missió Barrio Adentro, la revolució encara no ha arribat als centres hospitalaris, on existeixen problemes endèmics (insuficiència d'instal·lacions, mal estat de les mateixes, falta d'un servei adequat…). Les Missions Educatives han eradicat l'analfabetisme i ampliat enormement l'accés a l'educació però al permetre que la burgesia mantingui el control absolut de les principals universitats públiques i privades del país ha afavorit el desenvolupament de dos sistemes paral·lels i la utilització per part de la contrarevolució de les universitats com vedats privats i plataformes polítiques per a la desestabilització.

Expectatives revolucionàries vs realitats capitalistes

Un bon exemple de les contradiccions que tendeixen a provocar cansament i afavoreixen l'abstenció de sectors que en altres ocasions van donar recolzament a Chávez i la revolució és el de l'habitatge. Segons la Cambra Veneçolana de la Construcció el dèficit d'habitatges ha passat de 880.083 en 1990 a 1.680.000 actualment. El ritme anual de construcció d'habitatges no cobreix aquest dèficit, que en lloc de reduir-se tendeix a créixer. No és que Chávez o el Govern no tinguin interès a resoldre el problema. Tot el contrari. Segons aquest mateix informe, els diners destinats a construir habitatges ha augmentat significativament en els últims anys però curiosament no augmenta el nombre d'habitatges construïts. No es tracta només que hagi malbaratament, corrupció, etc. Una de les raons que addueixen els experts és que els costos dels materials de construcció han augmentat un 53%. El factor decisiu –com en tots els altres terrenys- és el manteniment del sector (empreses constructores, “concreteras”, etc) en mans de capitalistes que només les posen en marxa a la recerca del màxim benefici i no per a satisfer les necessitats socials. Això mateix que diem per a la construcció de nous habitatges és vàlid per als crèdits a la compra d'habitatge ja construït o per als lloguers. Els bancs privats sabotegen els plans i controls del govern (igual que ho fan amb els microcrèdits, crèdits agrícoles i altres). Tot el pes recau sobre els bancs públics, però a causa de la contradicció entre una oferta insuficient i la demanda en augment els preus es disparen. El resultat és que els plans que presenta Chávez generen unes expectatives que el manteniment del capitalisme i l'economia de mercat impedeixen satisfer. I així en moltes altres coses.
L'economia, a pesar de les dades de creixement macroeconòmic, acumula enormes contradiccions. El discurs triunfalista de molts funcionaris ministerials xoca amb els problemes que segueixen sofrint les masses i encara més amb les expectatives creixents que generen nou anys de revolució. El salari mínim és el més alt d'Amèrica Llatina però la inflació es menja cada vegada una major part i en moltes empreses no es compleix (com tampoc es compleix la inamobilitat laboral i altres mesures progressives aplicades pel govern). La precarietat –com ja hem dit- no ha estat reduïda d'una manera dràstica i encara que segons les estadístiques oficials l'atur ha baixat ho ha fet tímidament (els empresaris privats no inverteixen en la construcció de noves fàbriques que generin ocupació), i la poca ocupació que es crea segueix sent en la seva majoria en condicions precàries. Després d'un primer moment en el qual això va suposar un cert alleujament, l'expectativa de qualsevol treballador és tenir estabilitat i drets en el lloc de treball, una cosa que a Veneçuela segueix sent una excepció.
A tot això cal sumar el sabotatge econòmic, que durant l'últim any s'ha incrementat i dut a que molts productes bàsics com sucre, oli i en els últims mesos la llet desapareguin dels mercats. Aquest últim, a més de perllongar-se diversos mesos la seva escassesa, i justament durant tota la campanya electoral (cosa que l'oposició ha utilitzat insistentment) toca un punt molt sensible per a les famílies: la llet per als nens. Enfront d'aquest sabotatge el govern no ha pres cap mesura efectiva que li posi fi. És més, alguns responsables ministerials en lloc d'explicar la responsabilitat dels capitalistes en el sabotatge i prendre mesures contra el mateix el que han fet és negar problemes de proveïment, cosa que allunya i indigna al ciutadà que escolta aquestes declaracions, va al mercat i no troba el productes que busca.

El socialisme ha de suposar millors condicions de vida

Les masses fa un any van votar pel socialisme. Però el socialisme per a les masses és una cosa molt concreta, abans de res és una millora substancial de les seves condicions de vida. Si aquest canvi clarament positiu no es dóna llavors per a un sector de les masses revolucionàries totes les paraules sobre el socialisme es queden en això: en paraules, quelcom buit i sense sentit. El mateix ocorre amb la corrupció i el burocratisme. El propi President Chávez ha denunciat en diverses ocasions la xacra del burocratisme i la corrupció i ha fet una crida a lluitar contra ella. Però quan les masses han intentat posar en pràctica aquesta crida han xocat amb una burocràcia reformista, en realitat pro-capitalista, que tendeix a desenvolupar-se en les diferents institucions i a fusionar-se cada vegada més amb la burgesia.
Durant un temps la idea que Chávez està només envoltat de gent que no li dóna suport i cal recolzar-lo per a acabar amb aquesta burocràcia fa que les masses donin un marge de confiança però, si al cap d'un temps aquestes practiques continuen i no hi ha mesures decisives contra elles, no hi ha detinguts, destituïts, en definitiva: no hi ha una depuració en línies democràtiques i revolucionàries dels quadres del moviment bolivarià, entre alguns sectors apareixerà la impaciència i entre uns altres l'escepticisme, que és un verí per a qualsevol revolució.
En aquestes circumstàncies la campanya de l'oposició i de l'imperialisme tindrà un efecte en sectors de les masses. No per a moure'ls al seu costat, però sí per a deixar-los paralitzats. Alguns d'ells van donar així un vot de protesta. En un context on la contrarevolució va fanatitzar a la seva base social i amenaçava amb un enfrontament civil l'única manera de poder agrupar al conjunt de les masses i especialment als sectors menys convençuts i més decebuts hagués estat amb mesures molt concretes que signifiquessin, com hem dit, una transformació ràpida i determinant de les seves condicions de vida i demostri sens dubte que el socialisme significa un avanç en les seves vides. Per descomptat, la reforma constitucional tenia entre els seus objectius –com vam explicar els marxistes quan li vam donar el nostre suport- el d'afrontar alguns d'aquests problemes però per a un sector de les masses la veritat en aquest referèndum era molt concreta: la reforma significava més promeses i intencions (com les que vénen escoltant des de fa ja massa temps) que realitats ja aconseguides i palpables.

Un seriós advertiment per a la revolució

Finalment, encara que aquests que hem comentat són els factors fonamentals, és evident que també ha existit un sector de la burocràcia tant de l'estat com del moviment bolivarià que no ha sabut ni volgut explicar la reforma i lluitar per ella. La falta de propaganda que després apareixia misteriosament dues o tres dies abans de la fi de campanya, l'absència d'orientació política i ideològica per part de molts dels quadres dirigents va obligar als militants del naixent PSUV i al propi Chávez a haver de multiplicar-se i superar tots els obstacles sovint amb grans dosis d'improvisació. El naixement del PSUV ha estat un pas endavant però en aquesta primera batalla va tornar a evidenciar-se que està Chávez per dalt, les masses i els militants de base del PSUV per baix i al mig un gran buit. Enfront d'això teníem “la santa jauría” en la qual apareixien units l'imperialisme en ple, els empresaris, els estudiants contrarevolucionaris, l'Església i fins i tot traïdors recents com Baduel, Podemos, etc. que intentaven usar el seu passat recent en el chavisme per a confondre. El Comando Zamora era Chávez acompanyat per Jorge Rodríguez i per milers de militants de base que, amb voluntat i entusiasme, intentaven superar la ineficiència i falta de confiança en els objectius de la lluita de no pocs dirigents, quan no el seu sabotatge conscient (Recordem que la reforma també li lleva poder a molts buròcrates locals i regionals)
L'abstenció en aquest referèndum és un seriós advertiment per al moviment revolucionari. De no resoldre's tots aquests problemes, i de no fer-lo ràpid, un sector de les masses es tornaran apàtica. Ara com ara no estan disposades a votar a la dreta, i segueixen mirant cap a Chávez esperant una solució als seus problemes, però en quin sentit evolucioni això dependrà de la política que apliqui el propi Chávez i del desenvolupament de la lluita de classes. Però això no vol dir que en un futur un sector d'aquestes masses que avui s'han abstingut no pugui ser guanyat per la dreta o es torni apàtic. Això també ho ha comprès l'oposició i per això la seva campanya que votar No a la reforma no significava necessàriament trencar amb Chávez o els seus cants de sirena ara cridant a la negociació, la reconciliació i el diàleg. Aquest és un perill mortal per a la revolució. Si vam permetre que aquesta situació arribi, no trigarem a descobrir que sota el vestit de seda que ara intenten posar-se els contrarevolucionaris estreny les dents el mateix monstre de la contrarevolució i el feixisme que ja coneixem.

No es pot fer una revolució a mitjes

Alan Woods sempre repeteix una frase: "basar-se exclusivament en la voluntat de fer sacrificis de les masses és un error. Les masses poden sacrificar els seu “avui” per un “demà”, però només fins a cert punt. Això sempre cal tenir-lo en compte. Finalment la qüestió econòmica és decisiva". (Tesi sobre la revolució i la contrarevolució a Veneçuela) “Pots pelar una ceba capa per capa però no pots llevar-li la pell a un tigre arpa per arpa”.
Lenin deia que un partit revolucionari marxista no podia guanyar la majoria de la base electoral ,i si, a causa d'una correlació de forces molt favorable (com la que tenim a Veneçuela, especialment des de les derrotes de l'imperialisme en 2002) ho assoleix temporalment, ha d'aprofitar aquesta oportunitat per a avançar ràpidament doncs serà molt difícil que pugui conservar aquest domini per un període molt perllongat. El que a Veneçuela aquesta correlació de forces favorable s'hagi mantingut tant temps és una certa excepció resultat del caràcter de l'època que vivim (crisi i decadència del capitalisme, ascens de la lluita de classes a tota Llatinoamèrica) combinat amb les victòries sobre la contrarevolució durant els últims anys (des de 2002) i l'ingrés petroler, que ha donat una mica de marge al govern.
Però la revolució ha deixat intacte el poder de la burgesia massa temps i en massa terrenys. Els capitalistes veneçolans i els imperialistes tenen sota el seu control els mitjans de comunicació (el propi Chávez i altres dirigents bolivarians han denunciat el paper clau que ha ocupat Globovisión tant durant la campanya de RCTV com en els últims mesos a l'hora de sembrar confusió i mentides sobre la reforma). Per cert, en diferents conjuntures del procés revolucionari les bases amb un precís instint de classe van exigir expropiar aquest canal i posar-lo sota control obrer i popular. I teníem la força i legitimitat moral i social més que suficients per a fer-ho.
A més, la burgesia posseeix el control de les principals empreses de distribució (Polar), bancs, etc. i utilitza aquest poder per a sabotejar tota iniciativa del President o el Govern que busqui millorar el nivell de vida de les masses. Això ha estat denunciat pel propi Chávez i altres dirigents que fins i tot han amenaçat en diverses ocasions a la banca, el Grup Polar, SIDOR, els escorxadors o els ramaders amb expropiar-los però aquestes amenaces no s'han concretat i el sabotatge econòmic continua. Però com dèiem també en el document que abans citem si amenaces però no actues al final pots sembrar dubtes entre alguns sectors que et donen suport que realment estiguis decidit a arribar fins al final
Un altre aspecte que hem de comprendre és que en unes eleccions participen no només el sector de les masses més avançades, els sectors més actius del país, sinó també els sectors més passius i endarrerits. La lluita de classes, la revolució socialista no es resol per l'aritmètica parlamentària o electoral, si no si la classe cridada a substituir a una altra és capaç de dur la lluita fins al final edificant un nou aparell estatal al seu servei i és capaç prendre-li els mitjans de producció a l'altra i sobre la base dels fets és capaç d'arrossegar als dubitatius.
Tot això resulta determinant per a poder treure a la societat de la crisi en la qual es troba i mostrar una sortida, això és el decisiu. Si la revolució no és capaç de treure-la de la crisi i desaprofita les condicions favorables per a completar la seva tasca el suport a la mateixa pot convertir-se en la seva contrari. La lluita parlamentària o electoral pot ser un factor que pot afavorir aquest moviment, però no al revés. Seria ingenu creure que la burgesia o l'aparell estatal burgès va acceptar sense lluita la seva dissolució, que va a permetre que s'aprovi una legislació que en la pràctica obre les portes per a la seva dissolució.
L'inici de l'expropiació de la burgesia, i la substitució de l'aparell de l'estat burgès per un estat revolucionari, pot dur que per la força dels fets el parlament o les eleccions sancionin afirmativament aquesta acció d'un govern o un partit revolucionari. No obstant això, al mateix temps que s'aprova aquesta legislació revolucionària, és imprescindible donar cops decisius a la classe dominant, en aquest cas a la burgesia. I això és el que no ha fet durant aquest temps el govern de Chávez, ha amenaçat amb expropiar, però ha pres molt poques mesures pràctiques (i fins i tot en aquests casos amb moltes contradiccions) . Mentre, la burgesia -molt especialment en la qüestió de l'habitatge i el proveïment- ha seguit sabotejant. Al final, per a molts dels que s'han abstingut la pregunta que rondava pels seus caps és: Què t'ha donat Chávez i la revolució després de 9 anys?

L'estat burgès i la propietat privada dels mitjans de producció

Els dos grans problemes que actuen com factors essencials per al desenvolupament de la revolució i que en última instància són la causa de la derrota en el referèndum són –com hem explicat insistentment- el burocratisme, que està sabotejant tots els plans del govern (és a dir, el fet que l'aparell de l'estat burgès es manté i entra en contradicció amb l'intent de les masses de construir un estat revolucionari i dirigir el país) i, d'altra banda, el que el capitalisme i la propietat privada dels mitjans de producció actuen com un obstacle que impedeix planificar democràticament l'economia i resoldre els problemes socials. En aquest sentit si el govern del President hagués nacionalitzat per a començar els monopolis alimentaris i això hagués acabat amb l'escassesa i baixar el preu dels productes bàsics aquest hagués estat un argument a favor de la reforma constitucional millor que tots els discursos a favor del socialisme.
De la mateixa manera, si s'hagués nacionalitzat tot la indústria relacionada amb la construcció s'hagués pogut escometre una planificació en la construcció d'habitatges i acabar amb el dèficit d’habitatge a un ritme major. Mig milió d'habitatges construïts en un any per la indústria nacionalitzada és el millor argument sobre la superioritat del socialisme respecte al capitalisme. El mateix és vàlid per a la banca. Si en lloc d'amenaçar s'haguessin nacionalitzat la banca baix control obrer i social seria possible oferir crèdits en bones condicions per a la compra d'habitatges, cooperatives, microcrèdits als petits negocis, etc. en molt major nombre del que s'ha fet. Aquestes i altres mesures, pujada de salaris, increment encara major de la inversió en salut, educació i obres públiques, demostrarien de manera inequívoca en la pràctica perquè serveix el socialisme i suposarien la millor resposta a la cínica campanya de la contrarevolució sobre la propietat.
La revolució d'octubre de 1917 a Rússia està plena d'ensenyaments referent a això. Per a les masses russes la construcció del socialisme significava la millora de les seves condicions de vida per què així ho van plantejar els bolxevics en les seves consignes i programa. Pa, pau i terra, aquesta va ser la consigna que va dur als bolxevics al poder. La presa del poder es va fer per a acabar amb la guerra i repartir la terra entre els camperols i les fàbriques als obrers. El socialisme era quelcom molt concret, no una abstracció. Una consigna repetida per Lenin era que el socialisme eren els soviets (Consells de Treballadors, Soldats i Camperols) més la electrificació de tot el país .Això era perfectament comprensible per les masses que sabien perfectament que era el socialisme que pregonaven els marxistes russos.

S'ha perdut una batalla, però no la guerra

El primer pas és corregir tots aquests errors. Els buròcrates reformistes plantejaran que la causa de la derrota ha estat voler anar molt de pressa, que les masses i la situació no estan madures per al socialisme, etc. Aquest argument ho hem vist en totes les revolucions. Precisament el problema és el contrari, que la situació ha començat a madurar ja massa. Poc abans de la victòria de la insurrecció d'octubre de 1917 els que s'oposaven a la mateixa deien a Lenin que les masses estaven cansades i apàtiques i que era una bogeria plantejar la lluita per prendre el poder i expropiar als capitalistes. Lenin els va explicar que del que estaven cansades les masses era d'escoltar parlar de revolució ,socialisme, etc. però tenir la sensació que aquesta perspectiva sempre era per demà i mai per avui. “Donem un pas concret al capdavant, actuem i veuran com les masses ens segueixen”, insistia Lenin. I així va ser. Aquesta va ser també la lliçó de Cuba: Fidel i el Che van actuar ràpid, en un any van nacionalitzar les palanques econòmiques fonamentals i això els va permetre planificar l'economia i resoldre els problemes més immediats que patien les masses.
Per contra, a Xile Allende va dubtar i es va mantenir dintre del marc del capitalisme i els capitalistes li van aplicar un sabotatge molt similar al que avui patim. Un altre exemple negatiu a prendre molt en compte és el de Nicaragua, allí el va empènyer a obrir a un sector dels dirigents sandinistes una negociació amb l'imperialisme i la contrarevolució, com avui proposa aquí l'oposició i alguns reformistes. La renúncia a prendre mesures decisives contra el capitalisme, els acords amb la burgesia, el manteniment de la anomenada economia mixta, va obligar als sandinistes a acceptar la lògica del mercat i va permetre la reculada de la majoria de les conquestes revolucionàries. Les masses van caure en l'apatia i algunes fins i tot van girar a la dreta. A principis de 1990, després de 11 anys de revolució victoriosa, la gloriosa revolució sandinista va ser derrotada de la forma més trista i dolorosa: electoralment, amb sectors que havien donat suport la revolució durant anys cansats de discursos donant suport a la contrarevolució.
A pesar de la derrota en el referemdum, com va dir Chávez, aquests 3 milions de compatriotes que el 2-D no van votar no és que s'han anat amb la contrarevolució, segueixen mirant cap a la revolució però esperen que els canvis promesos es concretin. A més, hi ha un nucli dur de milions de persones que es manté ferma i amatent a arribar fins al final, com va demostrar la marxa de fi de campanya. A l'hora d'amidar forces en el carrer, i de veure en quines classes socials es basa cadascun i quines característiques tenen, no hi ha dubte que la correlació de forces segueix sent favorable a la revolució. Tota aquesta força ha de ser mobilitzada. La conclusió de molts activistes en aquestes primeres hores després d'aquest revés va en aquesta mateixa línia que estem plantejant. “Revolució amb fam no dura”, “Cal demostrar a la gent en els fets que és el socialisme”, eren algunes d'aquestes conclusions, que contrasten amb la barreja de pessimisme i alleugeriment (sí, alleugeriment) que semblava advertir-se en no pocs dirigents durant la nit electoral.

Quines són les tasques ara?

El primer pas és depurar el moviment bolivarià i l'aparell de l'estat dels corruptes i buròcrates, molts dels quals han sabotejat la campanya pel SI. En l'editorial del nostre periòdic El Militante avisàvem d'aquesta cinquena columna i ho diem altra vegada: Podemos i Baduel són només la punta de l'iceberg.
El segon pas és basar-nos en la mobilització popular per a aprofitar totes les oportunitats que l'actual constitució ens permet desenvolupar al mateix temps que , com plantejava el president Chávez, vam lluitar per demostrar en la pràctica, en el dia a dia, els avantatges de les propostes polítiques i socials que contenia la reforma constitucional i fins i tot d'altres propostes que no estaven allí contingudes i que el propi moviment obrer i popular en el debat en assemblees de treballadors, camperols, veïns, poden i han d'aportar.
Els Consells Comunals s'han desenvolupat amb aquesta constitució i en diverses fàbriques els treballadors ja hem creat Consells de Treballadors per a poder gestionar les empreses i desenvolupar el control obrer. Cal mantenir i estendre aquesta experiència a conjunt de l'economia. Els Consells Obrers són vitals per a instaurar el control obrer en les empreses públiques i privades i lluitar així contra alguns dels principals mals que patim: el burocratisme, la corrupció, el desproveïment i el sabotatge.
La Llei contra l'acaparament i el desproveïment actualment existent també permet requisar productes acaparats i crear Juntes de Proveïment i Preus. Hem de desenvolupar-les en tots els barris populars i estendre-les als Mercal per a comprovar  que aquests mercats, conquestes de la revolució, acompleixin el seu objectiu i no hi hagi corrupció ni sabotatge en el seu interior.
Hem de vincular la lluita per millorar els drets i condicions de vida dels treballadors amb la construcció dels Consells Obrers i la instauració del control obrer. La jornada de 6 hores és una altra mesura que la revolució ha d'aplicar. Els treballadors hem d'organitzar-nos en cada centre de treball i aprovar en assemblea resolucions donant suport a aquesta mesura, proposant al govern la seva aplicació i lluitant per la mateixa.
Totes aquestes mesures en benefici dels treballadors i altres explotats xoquen –com no pot ser d'una altra manera amb els interessos dels capitalistes- que seguiran sabotejant-les i sabotejant l'avanç del procés revolucionari, tancant empreses, mantenint la vaga d'inversions etc. Encara que els llops contrarevolucionaris intentin vestir-se ara d'ovelles amb l'objectiu de frenar i descarrilar la revolució, seguiran fent les mateixes marranades que duen fent tota la vida. La presa, expropiació i recuperació de les empreses abandonades pels capitalistes va ser portada a terme amb l'actual Constitució i va servir per a combatre, almenys parcialment, aquests plans contrarevolucionaris. Hem de tornar a organitzar la presa de totes les empreses tancades, en crisis o que ataquin greument els drets dels treballadors i siguin utilitzades per a sabotejar, posar-les a produir sota control obrer, dirigides per un Consell de Treballadors sotmès al control de l'Assemblea, i demandar al govern revolucionari la seva estatalització sota control obrer.
La classe obrera ha de posar-se el front de la revolució i presentar al President Chávez i a les bases del PSUV i del moviment bolivarià totes aquestes propostes, oferint així el punt de suport que necessita la revolució per a poder fer-se irreversible. Una de les raons que durant l'últim any no s'hagi avançat més ràpida i clarament cap al socialisme, prenent totes aquestes mesures concretes que abans esmentàvem i que haurien estat determinants per a guanyar clarament el referèndum, és que –malgrat les crides del President Chávez que la classe obrera ocupi el paper que li correspon en aquesta revolució, cap dels dirigents dels diferents corrents que integren la UNT va agafar aquesta proposta amb les dues mans i va ser capaç de presentar un programa classista de transició al socialisme que ho fes possible. És imprescindible canviar aquesta situació unificant al moviment obrer revolucionari entorn a un programa de lluita en aquestes línies que hem plantejat. Al mateix temps hem de construir batallons del PSUV en cada centre de treball, i –des d'ells- impulsar els Consells de treballadors, el desenvolupament d'una UNT genuïnament socialista i revolucionària i l'organització de la presa d'empreses.

La història de les revolucions coneix molts exemples de reculades temporals que només van ser el preludi d'un salt qualitatiu en la lluita. Els revolucionaris no hem de perdre el cap. Com va dir el filosofo Spinoza “ni riure ni plorar , si no comprendre” . Robespierre el gran revolucionari de la Revolució Francesa de 1789 va assenyalar quelcom de molta  importància aplicable a Veneçuela: “no es pot fer una truita sense trencar els ous”; no es pot fer una revolució sense tocar els interessos dels capitalistes i dels buròcrates, dels privilegiats. No n'hi ha prou amb dir-ho, cal fer-ho. Aquesta és la gran lliçó que hem d'aprendre tots. Per a portar a terme aquesta tasca els revolucionaris hem d'estar organitzats per a lluitar per elles dins del PSUV, els sindicats, les universitats i centres d'estudi, en el camp, en les comunitats per a construir el Corrent Marxista Revolucionària en el seu si. És necessari tenir un programa clar en com avançar al socialisme i formar els quadres que siguin capaços de portar-lo a terme. Només el programa de l’autèntic socialisme, del marxisme revolucionari podrà dur la revolució bolivariana a la seva victòria definitiva.

Pàtria , socialisme o mort.
Vencerem