La victòria aclaparadora del rebuig al referèndum constitucional xilè ha impactat milers d'activistes de l'esquerra a tot el món. El ‘no’ a la Constitució promoguda per la Convenció Constituent, dominada pels partits que donen suport al Govern de Gabriel Boric, va guanyar a totes les circumscripcions, incloses aquelles on l'actual president va arrasar el desembre del 2021 amb suports superiors al 60 i 65%.

Amb una participació del 85%, després d'aprovar-se el vot obligatori, 7,8 milions (61,86%) van rebutjar la nova Constitució, mentre que 4,8 milions (38,14%) van votar per l'Apruebo. En nou mesos Xile ha passat de la victòria històrica del candidat recolzat pel Partit Comunista (PCX) i el Front Ampli (FA), amb la votació més alta aconseguida mai per un president, al triomf més gran de la dreta des que la insurrecció popular del 2019 va obrir una crisi revolucionària. Què ha passat per arribar a aquest punt, i com impedir que aquesta derrota es converteixi en una victòria definitiva de la dreta contrarevolucionària?

No és por al canvi, és malestar i decepció perquè no ha canviat res

Els mitjans capitalistes proclamen entusiasmats que això demostra que la societat xilena tem canvis radicals. Boric i els altres dirigents de l'esquerra reformista donen aquesta explicació per bona i prometen més moderació i diàleg. Però si es tria aquest darrer camí només es prepararan nous desastres.

Com expliquem a la nostra declaració dies abans del referèndum, la burgesia xilena ha invertit milions de dòlars en la campanya mediàtica pel rebuig, recorrent a tota mena de calúmnies contra la nova Constitució i acusant el Govern de voler implantar el “comunisme”. Però aquesta ofensiva no ha estat més potent ni violenta que la desfermada contra l'aixecament social el 2019, o per evitar l'elecció de Boric al desembre. La clau perquè ara hagin tingut èxit és que l'esquerra governa, però ho fa cedint en els aspectes decisius als grans poders econòmics, renunciant a implementar les reivindicacions socials que van donar empenta a la mobilització popular i van forçar la convocatòria de l'Assemblea Constituent.

La crisi capitalista ha disparat la inflació al nivell més alt en 28 anys, i és del 17,3% per als aliments bàsics. Però el Govern rebutja aplicar mesures que garanteixin el poder adquisitiu, mantenint polítiques d'austeritat similars a governs capitalistes anteriors. Les seves tímides ajudes socials resulten totalment insuficients. Xile continua sent el país més desigual de l'OCDE; un 1% controla el 49% de la riquesa i el nombre de pobres va créixer en 100.000 des de començament d'any.

Després de 18 mesos de debat a la Constituent, reivindicacions clau que les masses esperaven, com eliminar els fons privats de pensions i crear un sistema públic, nacionalitzar el coure i el liti, sanitat i educació públiques de qualitat, tornar les terres arrabassades pels grans grups empresarials als maputxes i altres pobles originaris, han estat eliminades del projecte constitucional i del programa del Govern de Boric.

Tot i que la nova Constitució recollia aspectes progressistes (dret a l'avortament sense restriccions, reconeixement de la llengua i cultura dels pobles originaris, dret a habitatge...) la majoria quedaven a l'aire en no anar acompanyats de mesures econòmiques concretes que garantissin la seva execució, ni una mobilització als carrers dels partits d'esquerra per defensar-los.

Un mes abans del referèndum, Boric i els partits que li donen suport (inclòs el PCX) es van comprometre que, si guanyava la nova Constitució, mantindrien l'educació, la sanitat i els fons de pensions privats, respectarien la propietat capitalista i negociarien amb la dreta punts importants del nou text. Això va enfortir la campanya pel rebuig.

Reforma o revolució?

L'impressionant aixecament d'octubre del 2019 va marcar un abans i un després. Les vagues generals i les manifestacions massives van mostrar la força dels oprimits, arrossegant cap a l'esquerra amplis sectors empobrits de les capes mitjanes, que durant anys havien estat un pilar del sistema.

La burgesia va comprendre que ho podia perdre tot. La simpatia de les capes mitjanes per les reivindicacions obreres, o almenys la neutralitat, és un factor per al triomf de qualsevol procés revolucionari. Després de fracassar en reprimir el moviment, els capitalistes es van recolzar als dirigents socialdemòcrates del PS per proposar l'Acord per la pau social i el procés constituent. Boric i altres dirigents del FA el van recolzar, i el PCX finalment no s'hi va oposar. Entre tots van aconseguir desviar el procés revolucionari al terreny electoral i parlamentari.

Des de llavors, l'estratègia capitalista ha estat perllongar els debats sobre la nova Constitució per guanyar temps, frenar i desmoralitzar les masses, i empènyer els sectors més desesperats i endarrerits, i les capes mitjanes, novament a la dreta.

Després d'apostar per un pinochetista declarat com a Kast a les presidencials i ser aixafats, en aquest referèndum les forces reaccionàries s'han cuidat molt de defensar la vella constitució de la dictadura. El seu plantejament ha estat que el procés constituent ha de continuar i cal “consensuar” un text que inclogui “tots els xilens”. Per descomptat, han utilitzat la decepció amb el Govern per desprestigiar-lo i carregar contra ell, presentant el rebuig com el mitjà de colpejar pels problemes econòmics i socials que Boric no ha resolt.

La dreta també ha denunciat histèricament la suposada situació “d'inseguretat”, criminalitzant el poble maputxe i els immigrants, i atiant el xovinisme contra el reconeixement dels pobles originaris i la definició de Xile com a Estat plurinacional.

Va ser precisament la insurrecció del 2019 la que va mostrar com combatre aquestes idees reaccionàries. Les mobilitzacions massives de joves i treballadors exigint ple reconeixement de drets i devolució de terres als pobles originaris, igualtat de treballadors nadius i estrangers, salaris i pensions dignes, habitatge, educació i salut 100% públiques, combatre el masclisme i la LGTBIfòbia… van guanyar suport majoritari, aïllant a la dreta.

La decisió del Govern de Boric, amb el suport del FA-PCX, de militaritzar els territoris maputxe per “mantenir l'ordre i la seguretat”, empresonant un dels seus principals dirigents i destituint fins i tot una ministra per reunir-s'hi amb ells, han afavorit que el discurs de la dreta cali entre els sectors més desmobilitzats de la població.

Transformar Xile amb un programa revolucionari

El 4S representa un greu advertiment per al poble xilè i d'altres països on governs “d'esquerra” apliquen polítiques similars. La lluita entre revolució i contrarevolució només es pot decidir als carrers, als barris, als centres d'estudi i treball, aplicant mesures que de debò transformin la vida de les famílies treballadores i enfrontin els grans monopolis, la banca i els terratinents. Això és especialment decisiu per guanyar el suport de les capes mitjanes i els sectors més endarrerits i desesperats. Si en lloc d'una política revolucionària ferma i decidida veuen únicament discursos i vacil·lacions, no diguem pactes amb la classe dominant perquè tot segueixi igual, es desencantaran i obriran les orelles al discurs demagògic de la ultradreta.

Conjurar l’amenaça de la dreta i la ultradreta exigeix recuperar la mobilització als carrers aixecant una política de front únic de l’esquerra i un programa que plantegi la transformació socialista. Per un Govern dels treballadors que faci efectives les aspiracions populars nacionalitzant la banca, els monopolis i la terra sota control de democràtic de la classe obrera. Aquest és l’únic camí per derrotar la reacció.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01