El 4 de setembre el poble xilè votarà la nova Constitució que hauria de substituir la imposada per la dictadura pinochetista. A escassos dies del referèndum, i amb un altíssim percentatge d'indecisos encara, el rebuig al text presentat per la Convenció Constituent dominada per l'esquerra, i recolzat pel Govern de Gabriel Boric, manté deu punts d'avantatge als sondejos sobre l'aprovament.
Aquesta tendència encara es podria revertir per la mobilització de les masses contra la dreta, que ja està celebrant com una gran victòria un possible triomf del rebuig i fins i tot un apruebo molt ajustat. En qualsevol cas, la campanya evidencia un enorme malestar i decepció amb el govern. El desembre del 2021, Boric va rebre el major nombre de vots de la història xilena. Al març, quan va prendre possessió, el seu suport superava el 50% amb un rebuig per sota del 30%. Avui la seva impopularitat supera el 56% i el suport és d’un 37%.
Els mitjans de la dreta estan aprofitant la conjuntura per llançar una agressiva campanya pel NO, recorrent a tota mena de fake news i desinformació sobre la nova Constitució per mobilitzar les seves bases. Però el punt central és l'efecte desmobilitzador que té entre milions de treballadors, joves i amplis sectors de les capes mitjanes empobrides que van votar per l'esquerra, la política del govern de cedir a les exigències capitalistes i no donar resposta a les seves necessitats.
Sis mesos d'orelles sordes a les reivindicacions del poble...
L'impressionant aixecament que va sacsejar Xile l'octubre del 2019, obrint una profunda crisi revolucionària, va posar al centre de les seves demandes acabar amb la reaccionària constitució pinochetista del 1980 i el règim capitalista que va governar els 32 anys transcorreguts des del final de la dictadura (1989). La lluita de milions als carrers es va dirigir contra unes polítiques reaccionàries, privatitzadores i antisocials que han fet del país andí el més desigual de l'OCDE i un dels més desiguals del planeta.
Aquest mateix anhel de canvi va impulsar la victòria del apruebo per elaborar una nova Constitució (80% de vots al plebiscit del 25 d'octubre del 2020), l'elecció d'una Constituent amb majoria clara d'esquerres el maig del 2021, i la victòria de Boric al desembre. Però la classe treballadora esperava de la Constituent, i més encara del govern, mesures immediates i concretes.
El pacte de Boric i els dirigents dels partits que li van donar suport, Front Ampli (FA) i Partit Comunista (PCX) amb el Partit Socialista (PS), totalment desprestigiat després de dècades actuant com un pilar del sistema, ha portat a l'Executiu nombrosos ministres vinculats al món empresarial i als governs capitalistes anteriors. En aquests mesos de gestió, la continuïtat amb les anteriors polítiques econòmiques ha estat evident.
L'1% de la població xilena continua concentrant el 49% de la riquesa. Això en un context internacional de preus desbocats, on la inflació arribava a l'agost al 13,2% (la més alta en 28 anys), augmentant-se en 100.000 el nombre de pobres des que Boric va assumir el nou govern. Però la seva resposta, contenint la despesa pública i renunciant a eliminar els fons de pensions privats (AFP) i crear un sistema públic, ha estat un cop dur. La promesa d’implantar gradualment un sistema mixt significa mantenir les jubilacions de misèria.
Davant la campanya de la dreta denunciant que la nova Constitució imposaria una sanitat i educació 100% públiques, els partits del govern (inclòs el PCX) s'han compromès a mantenir les clíniques i assegurances mèdiques privades i l'ensenyament concertat, que ja absorbeix més del 50% de l’oferta educativa. Amb els índexs de pobresa, desigualtat i precarietat laboral disparats, les tímides ajudes als més pobres anunciades pel govern equivalen a combatre un càncer amb aspirines.
... i concessions a oligarques i imperialistes
El govern també ha renunciat a declarar l’amnistia als centenars de presos polítics; jutjar, castigar i depurar els comandaments policials i militars responsables de l'assassinat i d'altres danys físics irreparables de milers de manifestants, o suprimir l'odiat cos de carrabiners, una de les policies més militaritzades i violentes del món.
En lloc de l’amnistia, Boric negocia un indult amb la dreta que, a més de ser limitat, podria suposar la impunitat de repressors i torturadors. I els carrabiners continuen emprant-se a fons, reprimint violentament mobilitzacions de l'esquerra anticapitalista i els moviments socials, diferents lluites obreres, estudiantils i, amb especial atenció, el poble maputxe.
En la qüestió maputxe la política governamental és especialment escandalosa. Després d'omplir-se la boca parlant del Wallmapu (els territoris ancestrals arrabassats a sang i foc per l'oligarquia xilena als maputxes a finals del segle XIX), el govern ha cedit totalment a la seva criminalització per la classe dominant i a l'exigència de mà dura. Al maig va militaritzar l'Araucania i altres territoris, repetint la mateixa mesura que va implantar Piñera. El 21 d'agost empresonava Héctor Llaitul, un dels principals dirigents maputxe (fent seves les acusacions de terrorisme que ha difós la dreta). A més, Boric cessava Jeanette Vega (Ministra de Desenvolupament Social) per reunir-se amb Llaitul.
El saqueig, la violència contra els maputxes i altres pobles originaris enfonsen les seves arrels en el desenvolupament del capitalisme xilè i són inseparables del poder i beneficis dels grups empresarials forestals, miners, alimentaris i elèctrics, sectors decisius de l'oligarquia fusionats amb la banca i les multinacionals imperialistes.
El mateix passa amb les polítiques racistes i discriminatòries contra centenars de milers de migrants arribats de Bolívia, Perú o, durant els darrers anys, d'Haití i Veneçuela. Lluny de garantir plena igualtat de drets i salaris de treballadors xilens i migrants, Boric negocia amb altres presidents llatinoamericans com “controlar” i “limitar” els moviments migratoris.
Pel que fa a lluitar conseqüentment contra el masclisme i pel ple reconeixement dels drets LGTBI, els avenços conquerits són producte de la mobilització al carrer. Però conquestes com el dret a l'avortament (recollit a la nova Constitució), o diverses mesures contra la violència de gènere, són retallades i limitades pel masclisme i LGTBIfòbia que impregnen un aparell estatal, judicial i policial infestat de pinochetistes.
Creix l'escepticisme cap al procés constituent
La insurrecció de l'octubre del 2019 va posar contra les cordes el capitalisme xilè. La burgesia només va poder evitar la caiguda del govern assassí de Piñera i la presa del poder per les masses mitjançant maniobres polítiques amb “l'oposició”, especialment amb la signatura de l'Acord per la pau social i el procés constituent. La seva signatura pels dirigents del PS i el sector del FA encapçalat per Boric, i la seva acceptació de facto pel PCX i els dirigents sindicals, va permetre a la classe dominant utilitzar el procés constituent per desviar el procés revolucionari al terreny electoral i parlamentari.
Després de la victòria aclaparadora de l'esquerra a les presidencials, la burgesia va comprendre que necessitava més temps i va apostar per utilitzar el PS per empènyer Boric i altres dirigents del FA i PCX cap a la dreta.
En un context de crisi capitalista, polarització i malestar creixent a tot el món, la burgesia xilena està utilitzant a fons la dreta pinyerista i democristiana i els dirigents del PS. Aquests es reparteixen els papers al referèndum del 4-S, demanant el rebuig, l'aprovament o l'abstenció, però tots coincideixen que tant una victòria del rebuig com un triomf ajustat del apruebo exigeixen obrir un nou procés constituent i buscar un “gran pacte social ”. El seu objectiu és continuar desmobilitzant i desmoralitzant les masses per, quan puguin, llançar una ofensiva definitiva i aixafar-les.
En aquest punt, Boric i els dirigents del FA i del PCX també estan actuant com a responsables “homes i dones d'Estat”, aplanant el camí als plans de la classe dominant. A començaments d'agost es comprometien per escrit que, encara que guanyés la nova Constitució, els aspectes més criticats per la dreta seran negociats i consensuats. Això ha generat més dubtes i escepticisme entre la base social, i més encoratjament de la dreta.
El qüestionament cap al procés constituent augmenta entre l'avantguarda i en sectors de les masses. Fins i tot els punts més avançats que conté la nova constitució (reconeixement del dret a l'avortament sense restriccions, del dret a l'habitatge o de la llengua i cultura dels pobles originaris...) són un brindis al sol, en no anar acompanyats de mesures econòmiques i polítiques per garantir-los. Reivindicacions centrals com la devolució de terres als pobles originaris, nacionalització del coure i el liti, defensa del caràcter públic de les pensions, sanitat i educació… han estat eliminades.
Per una política revolucionària per transformar Xile
Defensar la consigna d'una nova Constituent, encara que s'hi afegeixi l'etiqueta lliure i sobirana, és el plantejament d’algunes organitzacions que es reclamen de l'esquerra revolucionària. Però aquest enfocament ha estat refutat per l’experiència. La burgesia no tem cap Assemblea Constituent mentre segueixi controlant les palanques fonamentals de la societat. Disposa de mil mecanismes per sabotejar la seva activitat i diluir-ne els resultats. Cap constitució, per molt progressista que es presenti, no podrà resoldre els problemes de les masses xilenes si els capitalistes segueixen al comandament de l'economia i de l'aparell estatal.
No, la posició de l'esquerra marxista no pot ser tornar a repetir el mateix error. Lliure i sobirana, independent o avançada, una Assemblea Constituent capitalista podrà “debatre de tot” però no canviarà allò substancial, allò que realment importa. L'esquerra revolucionària xilena ha d'abandonar aquest plantejament etapista, que recorda a l'esquema estalinista de primer una “democràcia avançada” i després ja veurem, i apel·lar amb claredat a la lluita per la transformació socialista de Xile, per un Govern dels treballadors que faci efectiva les aspiracions del poble nacionalitzant la banca, els monopolis i la terra sota control de democràtic de la classe treballadora, i destrueixi l’aparell de l’Estat capitalista.
La classe dominant ha avançat en el seu objectiu de desmobilitzar i desanimar sectors de les masses. Però la darrera paraula no està dita. Tot i l'absència d'una alternativa revolucionària de masses, milions d'oprimits i especialment la seva avantguarda, mostren un instint i combativitat brutals i treuen conclusions avançades.
Només hi ha una manera d'evitar la derrota: recuperar la mobilització als carrers per les mateixes reivindicacions i amb els mateixos mètodes revolucionaris del 2019. Impulsar comitès i assemblees (cabildos, primeres línies,...) als barris, centres de treball i estudi; estendre'ls i unificar-los i aixecar una política de front únic de l'esquerra per lluitar per un programa socialista. Aquest és el desafiament dels propers anys i l'única manera de conjurar l'amenaça de la dreta i l'extrema dreta xilena.
