Les contradiccions no han fet més que començar
El passat 20 de gener Gabriel Boric presentava el seu Govern després de ser escollit president de Xile. Després de la mobilització històrica de la classe obrera i el jovent en les eleccions del 19 de desembre, que va donar a Boric el major suport electoral de la història xilena, aixafant el candidat de l'oligarquia, l'ultradretà José Antonio Kast, l'anunci de qui formaria el nou Gabinet i quina serà la seva orientació era molt esperat.
Milions de joves i treballadors esperen que l'arribada al poder d’Apruebo Dignidad, la coalició d'esquerres del Front Ampli (FA) i el Partit Comunista de Xile (PCCh), suposi un canvi social dràstic, acabant amb la corrupció, les retallades i les desigualtats. Els capitalistes i imperialistes pretenen tot el contrari.
Boric rep l'aplaudiment dels empresaris
La primera incògnita ja està resolta: el Govern proposat vol agradar a la classe dominant. Encara que tindrà una presència simbòlica del PCCh, amb Camila Vallejo actuant com a ministra Portaveu, i diversos representants del Front Ampli, Boric ha nomenat sobretot una majoria ministerial vinculada al Partit Socialista (PS), inclosos càrrecs de governs de la vella Concertació (aliança de la socialdemocràcia amb diferents forces burgeses que va aplicar polítiques neoliberals) i, en un gest que no ofereix cap mena de dubte sobre les seves intencions, també ha inclòs representants de partits de dretes totalment identificats amb el règim com el Radical o Liberal, i “independents” que s'han distingit per la seva defensa a ultrança del sistema capitalista.
Entre aquests últims destaca Mario Marcel, president del Banc Central, que va avalar totes les mesures antisocials de Piñera i serà ministre d'Hisenda. O Antonia Urrejola, que dirigirà Exteriors després de presidir, amb el suport de Piñera i la Casa Blanca, la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) de l'OEA, un dels tentacles de l'imperialisme estatunidenc a la regió. Aquests nomenaments han provocat eufòria en la burgesia xilena.
Un columnista de dretes resumia així la intervenció de Boric en el congrés de la patronal, tancat amb una ovació dels empresaris: "Amb el mateix to que l'ha acompanyat des que va sortir electe (...) va desplegar una artilleria sorprenent. 'Les meves paraules respecte a la gradualitat i a la responsabilitat fiscal no eren una disfressa de campanya'. Va parlar de 'regles clares' (...) 'seguretat jurídica' i va enaltir la 'certitud'. No es va arrugar a assenyalar que 'l'aliança pública privada és fonamental'. Va ressaltar el diàleg. 'Hem de trobar l'equilibri entre desenvolupament i sustentabilitat (...) Seré el president de tots els xilens (…)'. Gabriel Boric fins ara s'assembla molt més a Ricardo Lagos que a Salvador Allende”.
La comparació amb Lagos no és casual: com a primer president "socialista" després del final de la dictadura, va aplicar totes les polítiques exigides per l'imperialisme, acabant el seu mandat aclamat per l'oligarquia i odiat per treballadors i pagesos.
Els sectors decisius de la classe dominant, després de ser derrotada la seva estratègia de recolzar-se en Kast per a llançar una ofensiva contrarevolucionària, s'han vist forçats a adaptar-se a les noves circumstàncies. La seva opció, almenys de moment, és basar-se en els dirigents del PS i els seus aliats burgesos perquè Boric faci el treball necessari. A curt termini pretenen utilitzar-lo com a mur de contenció contra la mobilització revolucionària a Xile i la resta de l'Amèrica Llatina. El seu objectiu últim és que això desmoralitzi les masses, canviï la correlació de forces i els permeti derrotar el procés revolucionari obert després de l'esclat social del 2019.
Les primeres mesures anunciades xoquen amb les aspiracions de les masses
Una reivindicació democràtica, que els milions que van votar per Boric esperen veure satisfeta quan prengui possessió del seu càrrec el mes de març, és l'amnistia per als centenars de presos polítics empresonats per participar en manifestacions reprimides brutalment per Piñera el 2019. I al costat d'això, el càstig als responsables de la repressió i la dissolució del reaccionari i violent cos de carabiners, culpable d'assassinar a desenes de manifestants i que centenars perdessin els seus ulls.
Giorgio Jackson, mà dreta de Boric, va prometre retirar totes les querelles presentades pel Govern Piñera que van servir d'excusa per als empresonaments. Però ara, contradient-li, Boric ha plantejat “veure cas per cas” i un indult negociat amb “senadors de dreta i centredreta” per a “tancar ferides”. És a dir, negociar amb els responsables de la repressió les condicions de l'indult a les víctimes.
Encara que és molt possible que la pressió social l'obligui a decretar finalment un indult amb acord de la dreta o no, aquestes declaracions signifiquen que el camí per a brindar impunitat a un aparell estatal i policial plagat de pinochetistes i feixistes, i que els responsables de la repressió no paguin cap preu, està bastant clar. Boric no sembla decidit a enfrontar-se a aquesta tasca.
Una altra concessió a la dreta s'ha evidenciat en el debat sobre una nova retirada de les pensions. Després de la insurrecció del 2019, la por a una nova explosió social va obligar el Parlament a autoritzar milions de treballadors tres bestretes successives de fins al 10% de les seves pensions futures per a donar-los un respir davant la crisi econòmica. Les pensions, privatitzades per la dictadura pinochetista, les controlen fons i bancs privats: AFP.
La reivindicació històrica de l'esquerra és eliminar les AFP i crear un sistema públic de pensions. Boric n’ha renunciat, plantejant un sistema mixt al qual s'arribaria gradualment. Una iniciativa parlamentària de diversos diputats de l’FA i el PCCh plantejant autoritzar un nou retir de pensions ha estat contestada amb un no categòric pel nou ministre d'Hisenda, ovacionat pels capitalistes. Boric, que va donar suport als anteriors retirs, de moment s'ha posicionat amb el ministre i els empresaris.
Altres terrenys clau on la classe obrera i el jovent esperen mesures a l'esquerra són la defensa d'un sistema públic de salut i educació dignes, acabant amb les retallades i privatitzacions; acabar amb les lleis racistes i xenòfobes contra els immigrants; la defensa dels drets de les dones i comunitat LGTBI i satisfer les justes reivindicacions del poble maputxe contra el saqueig de les seves terres per terratinents, multinacionals i empreses forestals. Tots aquests problemes només poden ser afrontats trencant amb les polítiques capitalistes.
Per un alternativa revolucionària
Milions dels que han protagonitzat el gir a les urnes han donat un marge de confiança a Boric mentre esperen resultats. Les últimes enquestes disponibles, del 4 de gener, li donaven un suport del 63%, un 70% entre joves i persones de baixos ingressos i 92% entre els qui es declaren d'esquerra o centre esquerra. Però l'experiència de tots aquests anys fa que aquest marge tingui serioses limitacions.
Si buscant un consens impossible amb l'oligarquia, Boric renuncia a polítiques transformadores –com donen a entendre la composició del seu Govern i les seves declaracions– acabarà enfrontat a una resposta de la seva pròpia base social.
Els dirigents del Front Ampli i del PCCh, encara que no ho diguin obertament, esperen que una recuperació de l'economia i les exportacions a la Xina, especialment del coure (que aporta entre un 15 i 30% del PIB i al voltant de la meitat dels ingressos fiscals) permetin quadrar el cercle: oferir algunes millores a les masses sense tocar els interessos de l’oligarquia. Però en una economia capitalista mundial en crisi això és impossible.
El president de la patronal, Juan Sutil, després de felicitar efusivament Boric, va deixar molt clar quines són les seves tasques si vol que la lluna de mel amb els empresaris continuï: equilibri pressupostari i transmetre confiança als inversors. És a dir, mantenir les polítiques que han fet de Xile un dels països més desiguals del món.
El mateix editorialista que comparava Boric amb Lagos tancava així el seu article: “Es transformarà Boric en el pròxim president “estimat” pels empresaris? (…) això estarà donat per dos aspectes. Per mantenir els espais de la iniciativa privada raonablement resguardats i per donar-li governabilitat a un país que amb Piñera es va fer ingovernable. Quelcom que per cert està en ‘veurem’ (...) podrà deixar Gabriel Boric a tots contents? La resposta és categòricament no”.
Amb els capitalistes maniobrant a fons per a obligar Boric a plegar-se totalment als seus interessos, i la classe obrera lluitant pels seus drets i reivindicacions, la tasca de l'esquerra revolucionària és participar en primera línia en la batalla contra la dreta i ultradreta, que intentarà utilitzar el desgast del Govern per a passar novament a l'atac, i organitzar la mobilització als carrers contra qualsevol mesura contrària a les necessitats dels oprimits, defensant l'únic programa que pot satisfer-les: nacionalitzar la banca, la terra i les grans empreses sota control obrer i popular per a combatre la pobresa i la desigualtat, garantint salaris i condicions de vida dignes, una reforma agrària que retorni les seves terres als maputxe i altres pobles originaris i reconeixent els seus drets democràtic-nacionals.
