Aquest diumenge 19 de desembre, Gabriel Boric, candidat de la coalició d'esquerra Apruebo Dignidad, formada pel Front Ampli (FA) i el Partit Comunista de Xile (PCCh), guanyava la presidència de Xile amb 4.620.671 vots, el 55’87%. La classe obrera i el jovent han tornat a protagonitzar una mobilització espectacular a les urnes, fent possible el major resultat obtingut per cap president en la història del país.
Boric s'ha imposat assestant una derrota contundent al candidat ultradretà José Antonio Kast, que es queda amb 3.649.647 vots i el 44,13%. Amb la participació més alta des que el vot va deixar de ser obligatori, un 55’65%, el candidat de l'esquerra guanya per 11,7 punts i gairebé un milió de paperetes de diferència, imposant-se a 11 de les 16 regions i 9 de les 11 ciutats més poblades del país, a 6 amb més del 60% dels vots. Uns resultats que mostren la brutal força de la mobilització obrera i popular.
Un duríssim cop a la classe dominant
Aquests resultats han estat rebuts amb una explosió d'eufòria. Centenars de milers inundaven els carrers de Santiago només conèixer la notícia del triomf, en una atmosfera d'emoció i confiança en les seves pròpies forces semblants a la de la històrica victòria de Salvador Allende i la Unitat Popular el 1970. Com aquella, aquesta no ha estat una elecció més. Es tractava d'una jornada electoral clau després de l'esclat del procés revolucionari d'octubre del 2019, i la classe dominant l’ha enfrontat com un plebiscit contra el “comunisme”.
Kast no va deixar d'apel·lar durant la campanya a la “majoria silenciosa” per recuperar “l'ordre i l'estabilitat” i acabar amb el “caos” i el “radicalisme” que “s'han apoderat del país” des de l'aixecament popular de fa dos anys. Tot i els seus intents de posar-se la pell de xai durant la segona volta, les intencions i el programa d'aquest ultradretà i dels sectors de la classe dominant que li donen suport no podien estar més clares: intensificar la repressió contra les lluites obreres i socials donant carta blanca al poder executiu i als comandaments policials per fer escoltes, detencions i operatius contra qualsevol activitat que ells considerin terrorista o perillosa; militaritzar els territoris del poble maputxe per acabar per la via repressiva amb les preses de terra i les protestes contra el saqueig dels terratinents, les multinacionals i empreses forestals; aplicar una legislació racista contra la immigració i procedir a deportacions massives i, sobretot, blindar els beneficis de la patronal i l'oligarquia assegurant les lleis que precaritzen i extorsionen la classe obrera, i la privatització dels serveis públics essencials.
Milions de joves, de treballadors i treballadores han entès el que estava en joc i s'han mobilitzat per colpejar la contrarevolució. La correlació de forces excepcionalment favorable per dur a terme una política que trenqui amb la lògica capitalista i promogui profundes i radicals transformacions, és indiscutible. Aquests resultats, com la lluita lliurada en aquests anys pels oprimits de Xile, tiren a terra tots els arguments dels escèptics i els teòrics del “reflux permanent”, d'aquells covards que es passen tot el dia justificant renúncies i claudicacions.
La classe dominant també ha entès el significat d’aquesta batalla i la força demostrada per les masses. No es conformen amb els discursos de Boric cridant a la calma i comprometent-se a buscar el diàleg, i en tan sols unes hores la Borsa va caure el 8%, el dòlar va escalar la cotització i es va empitjorar l'amenaça de fuites de capitals i inversions si el govern aprova qualsevol mesura que qüestioni els seus interessos.
Consciència de classe i determinació en la lluita
Els resultats del 19D suposen una bufetada a aquests dirigents socialdemòcrates i intel·lectuals petitburgesos que des de les seves còmodes càtedres universitàries i escons parlamentaris pontificaven després de la primera volta sobre el desplaçament cap a la dreta de la classe obrera xilena.
El discurs racista, masclista i LGTBIfòbic de Kast ha estat derrotat sense pal·liatius fins i tot en aquelles zones que es posaven com a exemple d'aquest suposat gir a la dreta. Boric arrasa amb un 60% a la ciutat minera d'Antofagasta, on a la primera volta va guanyar el dretà Parisi aprofitant-se de l'alta abstenció i vot de càstig al PS, i venç a 4 de les 5 regions del nord miner on la campanya anti-immigració de la ultradreta ha estat més intensa.
Com hem explicat després de la primera volta, la clau d'aquestes eleccions no era guanyar el suposat vot de centre sinó recuperar la mobilització als carrers d'aquests milions de treballadors i joves que van protagonitzar la insurrecció de l'octubre del 2019, que van patir la repressió del règim assassí de Piñera, i van votar massivament al plebiscit i les eleccions constituents per l'esquerra. Molts d'aquests treballadors, defraudats per mesos de discursos demanant moderació i paciència, i de debats a la Constituent dominada per l'esquerra sense respostes concretes a les seves demandes, es van abstenir a la primera volta de les presidencials. Aquests sectors són els que en el moment decisiu s'han tornat a mobilitzar massivament per derrotar la ultradreta.
La participació a les comunes pobres torna a pujar del 35-40% al 50-55%. A Puente Alto, la comuna (municipi) més poblada del país, al sud del Districte Metropolità de Santiago, Boric aconsegueix el 70% de suport davant del 29% de Kast. Al Gran Santiago, que amb 6.254.314 habitants concentra un terç de la població xilena, Boric rep el 60%, amb percentatges que en el cas de les comunes més proletàries arriben al 73, 74 i 75%. A Valparaíso, ciutat industrial i portuària de gran tradició combativa, supera el 65%.
Aquests resultats confirmen que la clau de la victòria de Kast a la primera volta no va ser la por a què l'esquerra anés massa lluny i plantegés propostes massa radicals, com afirmaven interessadament els dirigents del Partit Socialista (PS) i altres analistes burgesos i petitburgesos, sinó tot el contrari.
La renúncia de Boric a moltes reivindicacions que van mobilitzar les masses durant la insurrecció del 2019, la seva signatura de l'acord per la pau social i la seva acceptació de les regles del capitalisme li van impedir connectar amb centenars de milers a la primera volta i mobilitzar-los. Si això ha canviat a la segona volta és perquè la possibilitat que un contrarevolucionari i pinochetista declarat com Kast pogués arribar a la presidència ha actuat com el fuet de la contrarevolució, electritzant i esperonant les masses.
Els mitjans de comunicació s'han atapeït d'anàlisi atribuint la victòria de Boric a la seva “moderació” i al suport dels dirigents podrits del PS o de la Democràcia Cristiana (DC). Res més lluny de la realitat! On més creix el suport a Boric és precisament allà on el PS i la seva coalició Nou Pacte Social amb la DC i altres partits burgesos van tenir pitjors resultats a la primera volta: els barris obrers del Gran Santiago i altres grans ciutats, i les regions mineres del nord, on aquestes formacions van reduir el seu suport a menys del 10%.
Una nova fase en la lluita de classes
La impressionant resposta de les oprimides i oprimits ha desbaratat els plans d'un sector majoritari de l'oligarquia xilena que, tement que la convenció constituent i el paper dels dirigents de l'esquerra no fos suficient per continuar contenint la mobilització popular, va apostar per Kast per agrupar i mobilitzar cap a la dreta les capes més desesperades i radicalitzades de la petita burgesia, intentar arrossegar sectors desmoralitzats de les masses populars i passar a l'ofensiva contra la revolució.
Això obliga al conjunt de la classe dominant a continuar basant-se, almenys de moment, en el control del Parlament i el terç que els permet bloquejar la convenció encarregada d'elaborar la nova constitució amb els vots de la dreta piñerista, de partits burgesos com el Partit Liberal i la DC, i els mateixos dirigents del PS.
A la burgesia no li queda més remei que intentar maniobrar per imposar la seva agenda per la via dels fets. Ja està pressionant per incloure figures del PS al Govern de Boric, i assegurar-se que les decisions de fons del nou Executiu no qüestionen l’entramat del poder vigent. En qualsevol cas, és inevitable que els milions que han protagonitzat aquest tomb a les urnes donin un marge de confiança a Boric i esperin resultats. Però el que és fonamental és que les eleccions han demostrat el poder de les masses en lluita, els han donat més confiança en les seves pròpies forces i els ha fet més conscients del seu enorme poder a la batalla contra la reacció. Si Boric renuncia a aplicar polítiques transformadores i a enfrontar-se amb els poders econòmics i militars, si busca un consens impossible, no trigarà gaire a trobar-se amb una resposta de la seva pròpia base social.
Aixecar una alternativa revolucionària per transformar la societat
Tot i que la reacció ha sortit derrotada d'aquesta primera batalla, no ha estat esclafada definitivament ni de bon tros. Amb Kast o un altre, la burgesia no dubtarà a aprofitar el desgast del Govern de l'esquerra i qualsevol oportunitat de mobilitzar els seus punts de suport. Una de les banderes de Kast per a nuclear a la seva base contrarevolucionària són els prejudicis racials i la criminalització contra els immigrants i el poble maputxe per intentar dividir les masses.
A quatre de les cinc regions on guanya, i a les úniques dues grans ciutats on també ho fa, la brutal campanya d'atacs contra els maputxes té un pes decisiu. No obstant, les condicions per unificar la lluita pel ple reconeixement dels seus drets democràtic-nacionals, terres, cultura i idioma amb la de la resta dels oprimits i oprimides són avui més favorables que en altres moments.
Dues mesures que els milions que han votat per Boric esperen que apliqui de manera immediata són aixecar la militarització de 4 províncies amb presència maputxe decretada per Piñera, que Kast exigia ampliar a altres territoris, i decretar l'amnistia immediata dels centenars de presos polítics que continuen empresonats. Unit a això, està l'exigència de depurar i castigar els comandaments policials i militars i dissoldre el cos de carabiners, responsable de la repressió sagnant contra les lluites socials.
Aquestes mesures democràtiques han d'anar unides a un programa ampli i ambiciós per resoldre els problemes d'una població que no pot esperar més. Les lliçons de la Unitat Popular el 1970-73 són molt presents en la situació actual. Boric i el Partit Comunista tenen una enorme responsabilitat històrica. Poden conformar-se a gestionar un sistema en crisi, però si escullen aquest camí seran escombrats per la pressió dels capitalistes i entraran en el terreny de l'autojustificació, culpant dels seus errors, com ja hem vist altres tantes vegades, a la mateixa classe obrera que els ha portat a la presidència.
Però també tenen una altra opció, un altre camí, que no és fàcil però és l'únic per complir el mandat del poble: recolzar-se en la força d'aquests milions de vots i mobilitzar els treballadors i el jovent per dur a terme una política de mesures socialistes enèrgiques, començant per nacionalitzar els bancs, les grans empreses i la terra sota la gestió directa i democràtica dels treballadors. Això permetria planificar l'economia per satisfer les necessitats socials, aplicant mesures com l'eliminació de les AFP i la creació d'un sistema públic de pensions que garanteixi una jubilació digna.
Un pla de xoc davant de la pandèmia i el desenvolupament de la sanitat i l'educació públiques, digna, gratuïta i universal per a tota la població. Col·locant els recursos extraordinaris de la nació en mans del poble es podria dur a terme una veritable lluita contra la pobresa i la precarietat, per salaris i condicions laborals dignes i una genuïna reforma agrària que retorni les seves terres i garanteixi unes condicions de vida decents a els maputxes i altres pobles originaris, acabi amb la seva exclusió social i reconegui tots els seus drets democràtic-nacionals, llengua i identitat cultural.
La pressió de la burgesia perquè Boric faci el mateix que els anteriors governs del PS serà brutal. La tasca de l'esquerra combativa és participar en primera línia a la lluita contra la dreta i ultradreta aixecant una alternativa revolucionària, trencant amb les concepcions etapistes que anteposen el mal anomenat ‘procés constituent’ a la lluita per la transformació socialista de la societat. La victòria de Boric és el fruit de la lluita revolucionària de milions, però aquesta nova fase només pot portar la victòria definitiva si el poder real recau a les mans del poble.
