Cal continuar la lluita als carrers! Pel socialisme, fora Piñera assassí!
El diumenge 25 d'octubre es va celebrar a Xile el referèndum per ratificar l'inici del procés que culminarà amb l'aprovació d'una nova Constitució. L'objectiu de la consulta era establir si havia de substituir-se la carta magna vigent, sancionada sota la dictadura de Pinochet i, en cas d'aprovar-se, decidir l'organisme encarregat de realitzar el nou text: una Convenció Constitucional (CC) composada per ciutadans independents o un Comissió Mixta (CM) formada a parts iguals per independents i parlamentaris.
El resultat de la votació va ser absolutament rotund. Un 78,27% (5.884.076 vots) a favor d'acabar amb la Constitució pinochetista i un percentatge gairebé idèntic (78,99%, 5.644.418 de vots) perquè la mateixa sigui realitzada per una Convenció Constituent independent del Parlament, on avui la dreta té majoria.
Tot just acabar la votació, desenes de milers van tornar a prendre la Plaza Dignidad per deixar clar que les forces que van aixecar la revolució xilena segueixen actives i que la batalla contra el Govern criminal de Piñera continua als carrers.
El Apruebo rep un suport massiu de les comunes obreres
Les anàlisis realitzades per la premsa burgesa han de reconèixer que la ratificació deixa meridianament clar que el vot no es limita a aconseguir una simple renovació constitucional, sinó que reflecteix quelcom molt més profund: l'enorme ànsia de les masses per desfer-se d'una vegada per totes de l'herència de la dictadura i per un canvi radical de la societat, acabant amb la xacra de les retallades i les privatitzacions, els privilegis d'una oligarquia que s'ha fet d'or gràcies a les receptes neoliberals, i amb la repressió d'un aparell estatal que continua sense depurar de feixistes i torturadors.
Aquesta tesi es reafirma al comprovar el recompte a les comunes més pobres del país. Allà on la crisi econòmica i les polítiques capitalistes han tingut un efecte més catastròfic, el cop a la dreta ha estat encara més gran. El Apruebo supera en aquestes localitats la mitjana nacional, mentre que el Rechazo només triomfa a les zones amb la renda més alta: tot just en 5 de les 346 comunes que hi ha a tot el país.
A Santiago, la capital, trobem un exemple molt il·lustratiu d'aquesta divisió del vot en línies de classe. En Las Condes –una de les 3 comunes on va triomfar el Rechazo– l'ingrés mitjà mensual per habitant és de 900.000 pesos, mentre que a Puente Alto, al sud de la ciutat i on el Apruebo ha vençut amb el 88%, és de 136.000 , gairebé vuit vegades menys.
Tot i que aquest referèndum va ser un compromís del règim assassí de Piñera amb els dirigents reformistes de l'esquerra, i que tenia Com a finalitat desviar el procés revolucionari iniciat amb l'aixecament popular de l’octubre de 2019, la votació ha representat una derrota sense pal·liatius per les forces de la dreta i ha posat de manifest l'enorme força de la classe obrera xilena. Per això la classe dominant ha decidit moure fitxa per intentar garantir que el procés constituent no se li escapi de les mans.
La burgesia "blinda" el seu control sobre la futura Constitució
Després de conèixer els resultats electorals, Piñera va sortir en roda de premsa envoltat de tots els seus ministres per intentar donar una imatge de força després de l'estacada rebuda. En un bast intent per donar la volta a la situació, va assumir l'èxit del Apruebo com si fos una victòria del seu propi Govern, arribant a afirmar que es tracta “d’un triomf de tots els xilens i xilenes que estimem la democràcia, la unitat i la pau”.
Quina hipocresia més gran! El màxim dirigent de la repressió, de les tortures, dels assassinats de manifestants, el mateix que va imposar l'estat d'excepció per intentar frenar les mobilitzacions, es presenta ara com el paladí de la democràcia.
Però si aquest pla falla i el procés constituent amenaça amb escapar del seu control, la dreta compta amb diversos mecanismes per a boicotejar-lo. La primera d'aquestes formes és la majoria qualificada de 2/3 al Parlament necessària per poder aprovar la Constitució. És a dir, que si tan sols un poc més d'un terç de la càmera electa està representat per la dreta, aquesta tindrà total legitimitat per frustrar l'aprovació.
I encara que s'aconseguís treure aquesta iniciativa endavant, hi ha un altre gran obstacle: els propis terminis fixats per a l'aprovació de la Constitució. En el millor dels casos estarà redactada i llesta per a la seva aprovació al maig de 2022.
L'objectiu d'aquesta dilació és que, mentrestant, Piñera i els capitalistes tinguin total llibertat per seguir aplicant la seva agenda repressiva, recomponguin les seves forces i preparin un nou cop –quan trobin el moment oportú– amb l'objectiu de fulminar el procés.
Però sent clars i anant al fons de l'assumpte, tot i aconseguint que tot aquest tortuós camí culmini en un nou text constitucional, realment suposarà un canvi real per a la classe obrera xilena?
Una nova Constitució no canviarà les condicions de vida dels oprimits
L'esquerra reformista i parlamentària –el Partit Socialista, el Partit Comunista i els sindicats oficials (encapçalats per la Central Única de Treballadors, CUT)– ha legitimat aquesta maniobra de l'oligarquia xilena al plantejar que una Assemblea Constituent burgesa podrà acabar amb les privatitzacions, la repressió, fins i tot les desigualtats socials. En un vergonyós exercici de cretinisme parlamentari, tractant en tot moment de treure a les masses dels carrers, han convertit la AC en la panacea per acabar amb els grans problemes que pateix la classe obrera.
D'aquesta manera, els dirigents reformistes han presentat la redacció d'una nova Constitució i la conformació d'una nova Assemblea Constituent, com l'única alternativa. Aquesta és la principal raó per la qual s'ha produït un vot massiu als barris proletaris, reflectint el profund desig de canvi entre la classe obrera xilena i els oprimits en general.
Piñera, acorralat per la mobilització decidida, contundent i massiva de la classe obrera, va respondre en un primer moment amb la repressió dura i indiscriminada. Les càrregues policials, les detencions generalitzades, les pallisses a manifestants, etc., lluny d'afeblir el moviment, van insuflar-li energia i radicalitat.
Els llums d'alarma es van encendre en els despatxos dels grans capitalistes i banquers xilens, que són els que realment exerceixen el poder al país austral.
Va ser aleshores quan el president xilè, seguint les directrius dels oligarques, va posar damunt la taula (sense abandonar les mesures repressives) el referèndum constitucional i l'Assemblea Constituent, com una forma de desactivar un moviment que cada vegada adquiria un caire més revolucionari. L'objectiu era canalitzar-lo cap a les més tranquil·les i inofensives aigües del parlamentarisme.
Per aconseguir-ho, Piñera necessitava de la col·laboració dels dirigents obrers, que no van dubtar a brindar tot el seu suport just en el moment en que l'odi cap a la seva figura era més intens entre capes cada vegada més àmplies, i la possibilitat de fer caure el seu Govern era més clara.
Per la seva banda, l'esquerra xilena que es reclama revolucionària ha oposat al procés constituent pactat pels dirigents reformistes amb el Govern Piñera, la lluita per una Assemblea Constituent però realment "lliure i sobirana".
Cal dir alt i clar que cap parlament burgès, i l'Assemblea Constituent per molt "lliure i sobirana" que s'autoproclami ho és, pot resoldre els problemes de les masses xilenes.
Fora Piñera! Per un Govern dels treballadors i pel socialisme!
No som sectaris, valorem el resultat del referèndum com un gran cop a la dreta i com una demostració de força de la classe obrera. Però plantejar la transformació de la societat sense la lluita revolucionària és una completa quimera que només portarà a la frustració de milions després d'una amarga experiència.
Si alguna cosa demostra l'experiència històrica és que fins i tot la més democràtica de les constitucions i el més progressista dels parlaments xoquen sempre contra un insalvable obstacle: el caràcter de classe de l'Estat capitalista. L'Estat burgès i totes les seves expressions institucionals –com el Parlament i les seves lleis– no són neutrals. Responen als interessos de la classe dominant, d'aquells que tenen el control econòmic i polític de la societat.
Això és l'abecé per a qualsevol marxista però sembla que l'esquerra xilena ho ha oblidat per complet. L'exemple més clar de com es conquisten unes millors condicions de vida l'han posat sobre la taula les pròpies masses xilenes. Han aconseguit en un any de lluita més canvis i millores que tota l'esquerra parlamentària en les últimes tres dècades.
De debò creuen ses senyories que aquestes conquestes socials històriques –entre les quals es troba la celebració del propi referèndum– s'han produït per les seves hàbils tàctiques parlamentàries i no han estat fruit del moviment de vagues més espectacular des dels anys 70?
Si la CUT, el PC i tota l'esquerra hagués plantejat continuar amb el procés de vagues acompanyant-lo amb l'ocupació de les fàbriques, de la creació de comitès d'acció en els centres de treball, als centres d'estudi i als barris... En definitiva , si haguessin dotat a la classe obrera d'un programa que permetés construir un model de societat alternativa per desterrar l'opressió capitalista de les seves vides, la situació a Xile ara mateix seria radicalment diferent.
Els esdeveniments xilens han tornat a assenyalar la necessitat d'aixecar una estratègia de classe, revolucionària i socialista per fer avançar la revolució, i no per descarrilar-la o escanyar-la. Aquest programa ha de ser concret, conseqüent i pràctic. Ha de plantejar solucions que donin resposta a les necessitats més urgents per a la població i que poden ser conquistades a través de l'acció directa dels joves i treballadors:
Davant la fam i la misèria, nacionalització de la banca, dels monopolis i de la terra, sense indemnització i sota el control democràtic dels treballadors i les seves organitzacions; salaris dignes i ocupació estable; dret a un habitatge públic assequible; jubilacions dignes cent per cent públiques, i fi de les AFP.
Cal posar fi a la catàstrofe de la pandèmia, declarant quarantenes totals, mantenint el 100% dels ingressos per a les famílies. Alhora cal expropiar la sanitat privada i enfortir una xarxa hospitalària pública, digna, gratuïta i universal. De la mateixa manera, establir una educació 100% gratuïta a tots els nivells.
Fora la repressió de Piñera! Llibertat per a tots els presos polítics i depuració immediata dels feixistes de l'exèrcit, la policia i la judicatura; judici i càstig als responsables de la repressió i els crims de la dictadura; tots els drets pel poble maputxe.
En lloc d'un parlament capitalista, controlat pel règim, cal estendre els cabildos i les assemblees populars. Aquests organismes han de ser coordinats nacionalment, mitjançant delegats elegibles i revocables, en una Assemblea Revolucionària que triï un Govern dels treballadors per trencar amb el règim capitalista.
L'experiència d'aquest procés constituent, que no solucionarà cap dels principals problemes que pateixen els treballadors i les seves famílies, crearà les condicions perquè la lluita torni a ser la protagonista.
Les maniobres de Piñera, recolzades i avalades pels dirigents reformistes del moviment obrer, no portaran amb si un període durador d'estabilitat. El capitalisme no té res a oferir a les masses pobres i treballadores que, més aviat que tard, tornaran a l'ofensiva contra el capitalisme, posant en primer pla la lluita pel socialisme.
