Les masses tornen a mostrar la seva força per transformar la societat
L'11 de Novembre una impressionant multitud de centenars de milers de persones, més d'un milió segons els organitzadors, rebia Evo Morales a l'aeroport de Chimoré, al Departament bolivià de Cochabamba. Just quan es compleix un any del sagnant cop d'estat que va derrocar el govern del MAS (Moviment al Socialisme), Evo no només torna al país sinó que ho fa acompanyat d’una nova demostració de força després de l'aclaparadora derrota de la reacció a les urnes.
Després d'entrar en territori bolivià des d'Argentina pel pas fronterer de La Quiaca, la caravana d'Evo ha recorregut més de 1.100 quilòmetres en dos dies travessant desenes de pobles i sent rebuda en cada un d'ells amb manifestacions multitudinàries de suport.
L'esperança que la victòria electoral del MAS en les eleccions presidencials del passat 18 d'octubre, amb més del 55% dels vots, es tradueixi en mesures reals que transformin la vida de les masses oprimides torna a empènyer el moviment cap endavant amb una força imparable.
El moviment de masses paralitza la classe dominant
De res han servit els decrets aprovats durant l'últim any pel govern colpista prohibint el retorn de Morales i amenaçant amb empresonar-lo si trepitjava sòl bolivià. Tampoc l'intent de sectors de la dreta i ultradreta d'organitzar bloquejos de carreteres i manifestacions contra la seva tornada, que es van quedar en mostres patètiques d'impotència davant de la mobilització de les masses obreres i populars.
Els treballadors i camperols bolivians han enviat un missatge molt clar a l'oligarquia i a l'imperialisme, organitzadors del cop de fa un any, i als feixistes que segueixen negant-se a reconèixer la victòria del MAS. Però els esdeveniments no han passat en va, i l'entusiasme no ha d'impedir una estreta vigilància contra qualsevol nou intent contrarevolucionari.
Bolívia travessa una crisi profunda i una intensa lluita de classes que reflecteix el carreró sense sortida que implica mantenir les bases del sistema capitalista. Les conclusions de tot el període anterior són clares: no és el moment de frenar ni contemporitzar amb la reacció, sinó d'avançar aplicant polítiques genuïnament socialistes que garanteixin la ruptura definitiva amb la misèria i explotació capitalistes. No hi pot haver solucions intermèdies.
El capitalisme de rostre humà és impossible
Abans de la gegantina rebuda de masses a Evo Morales, el 8 de novembre tenia lloc la presa de possessió de Luis Arce, el seu ex ministre d'economia i candidat del MAS en les recents eleccions presidencials. A més de deixar sense vigència diverses lleis repressives contra l'esquerra i contra el propi Evo preses pel govern colpista, una de les primeres mesures del nou govern ha estat destinar part de la quantia del préstec de l'FMI i el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) a un bo contra la fam de 1.000 bolivians (145 dòlars) dirigit als sectors més castigats per la crisi econòmica.
Això reflecteix l'enorme pressió que existeix perquè la impressionant victòria popular del 18-O comenci a traduir-se en polítiques a l'esquerra. Sense menysprear el pes que aquests subsidis puntuals puguin tenir, el fonamental és que el Govern es recolzi en la força mostrada pel poble per a dur a terme un canvi radical.
¿Com invertir els recursos necessaris en sanitat i educació, elevar els salaris i garantir ocupació o un ingrés digne per a tots els aturats si no és nacionalitzat la banca i la terra, les mines i totes les indústries estratègiques sota el control democràtic dels treballadors i els pagesos?
En el seu discurs de presa de possessió, tant Arce com el seu vicepresident, el dirigent indígena David Choquehuanca, han cridat a la reconciliació nacional prometent "governar per a tots els bolivians". Arce ha reivindicat a més les polítiques econòmiques aplicades durant els 14 anys de govern del MAS.
En aquest mateix sentit es va manifestar, en el seu primer discurs després de tornar al país, Evo Morales. Després de plantejar que el seu govern "va canviar Bolívia", va reivindicar les polítiques aplicades, inclosa la decisió d'abandonar el poder i sortir del país després del cop en lloc d'organitzar la resistència contra aquest. Malgrat defensar mesures socials pels més pobres insisteix en "governar per a tots" i no espantar els empresaris. Evo va afegir que no participarà en el govern, sinó que li donarà suport des de fora, establint-se en la seva regió natal, el Chapare (Cochabamba), i centrant la seva activitat en el moviment sindical i la "organització i formació" dels líders i activistes populars.
Si alguna cosa demostra l'experiència de govern del MAS és que resulta impossible governar pels treballadors i camperols sense tocar la propietat i els beneficis dels capitalistes, els grans propietaris agraris i les multinacionals.
Després de reduir els índexs de pobresa i desigualtat durant els primers anys gràcies a haver nacionalitzat els hidrocarburs en un context internacional favorable (creixement de les exportacions a la Xina, afluència d'inversions internacionals en sectors com el gas o el liti), les polítiques del govern d'Evo van començar a mostrar les seves limitacions.
Les concessions a les multinacionals, contestades per importants mobilitzacions obreres i camperoles; les pujades de preus de diferents productes i del combustible, conegudes com el "gasolinazo", que també van deslligar protestes massives, i els escàndols de corrupció protagonitzats per dirigents massistes, van formar part de la seva "política intel·ligent" de buscar aliances amb els empresaris. Però l'únic que van aconseguir va ser una desafecció creixent de la seva base social, cosa que va ser aprofitada per l'oligarquia i l'imperialisme per llançar la seva ofensiva colpista.
Construir una alternativa revolucionària per a la transformació socialista de la societat
Per als militants del MAS i de la COB, la principal central sindical del país, és de vital importància fer un balanç seriós de tot el que ha passat sense deixar-se impressionar per la retòrica de la unitat nacional. Especialment important és considerar els fets que es van produir abans, durant i després del cop de novembre de l'any passat.
Quan l'oligarquia i l'imperialisme van llançar la seva ofensiva, i es van recolzar per a això en els militars en els quals Evo tant confiava, desenes de milers de treballadors i camperols van sortir al carrer, desafiant la repressió. Van prendre el control de diverses ciutats del país, van organitzar assemblees i cabildos oberts per resistir l'envestida colpista, però els dirigents del MAS, començant pel propi Evo, es van negar a organitzar la lluita, van renunciar a convocar una vaga general i van plantejar que no existia més opció que cedir les posicions als colpistes.
El resultat va ser l'arribada al poder d'un govern reaccionari que va desencadenar una brutal persecució contra l'esquerra i ha legislat a favor dels patrons i les grans empreses destruint drets. La dreta colpista pensava que amb la seva política del terror havien aixafat la resistència i desmoralitzat l'avantguarda. Assessorats pels seus amos imperialistes i confiant en el control de l’aparell de l'Estat i del Tribunal Suprem Electoral (TSE), se sentien forts i descartaven perdre les eleccions. Però les masses van tornar a donar-los una lliçó inoblidable.
Després de ser derrotats a les urnes i al carrer, l'oligarquia i l'imperialisme han quedat temporalment paralitzats. No obstant, com han fet sempre, ja estan preparant la seva contraofensiva. L'única manera de derrotar-los de manera definitiva és que el govern del MAS trenqui amb el capitalisme i posi en marxa un pla socialista nacionalitzant els bancs, la terra i les grans empreses per posar-los sota administració directa de la classe obrera i el poble. Només així és possible satisfer les necessitats socials inajornables.
Les masses ho entenen instintivament i estan fent tot el que està a les seves mans. La tasca dels activistes més conscients i combatius és impulsar un front únic de l'esquerra, cridant a la militància del MAS a lluitar junts per aquest programa i demandant al govern la seva aplicació immediata.
Bolívia, com la resta de Llatinoamèrica, no s'encamina cap a un període d'estabilitat i acord nacional sinó cap a un dels períodes de major agudització de la lluita de classes. Serà un combat obert entre revolució i contrarevolució que tindrà el seu reflex en una diferenciació creixent a dreta i esquerra en les organitzacions polítiques i sindicals de masses, començant pel MAS i la COB. Els activistes més avançats tenen una oportunitat històrica per forjar un partit basat en el programa i mètodes del marxisme dins el moviment de masses i construir una direcció revolucionària per dur el poble a la victòria.
