El dimarts 3 de novembre se celebraran les eleccions presidencials als EUA en un context d'enorme crisi econòmica i política, i de màxima polarització social. L'aixecament contra la violència racista de la policia -en què han participat milions de persones- es succeeix sense descans, mentre les forces repressives de l'Estat segueixen cometent nous assassinats recolzades per bandes d'extrema dreta que recorren els carrers amb les armes a la mà. Els EUA viuen un punt d'inflexió en la seva història, i les conseqüències revolucionàries d’aquest es deixaran sentir a tot el món.

Donald Trump encoratja la violència racista amb un discurs anticomunista

El 23 d'agost a la localitat de Kenosha (Wisconsin) la policia disparava set trets per l'esquena a l'afroamericà Jacob Blake davant dels seus tres fills. Aquest va ser el detonant de noves i massives protestes als carrers. Al cap de tres dies, en aquesta mateixa ciutat, Kyle Rittenhouse, un jove d'extrema dreta i declarat seguidor de Trump, utilitzava el seu fusell d'assalt contra els manifestants assassinant a dues persones mentre ell era protegit per la policia. Pocs dies després, a Portland (Oregon), ciutat en la qual des de l'assassinat de George Floyd al maig se succeeixen diàriament les protestes, Jay Danielson, membre del grup d'extrema dreta Patriot Prayer, rebia un tret mortal d'un militant antifeixista després d’un xoc violent als carrers.

La reacció de Trump va ser inequívoca. L'1 de setembre va visitar Kenosha no només per donar suport als crims de la policia, també va justificar els assassinats perpetrats per Kyle Rittenhouse i va qualificar com "terrorisme domèstic" les manifestacions contra el racisme i la brutalitat policial. En el cas de la mort del feixista Danielson, va exigir per xarxes socials la detenció del presumpte autor, que finalment va ser abatut a trets per l'FBI quan es procedia a la seva detenció.

Aquesta ofensiva de Trump, a dos mesos de les eleccions, pretén polaritzar al màxim l'escenari amb tres objectius. Primer, amagar el fracàs del seu desafiament a la Xina i el declivi imparable de l'imperialisme nord-americà. Segon, desviar l'atenció de la catàstrofe social i econòmica que viu el país. Tercer, en el cas que finalment surti derrotat per un estret marge, justificar un suposat frau en els comicis.

En aquesta estratègia és molt significativa la seva croada contra l'amenaça del "socialisme". En els dies que va durar la convenció del Partit Republicà, Trump es va erigir com un guardià de la llei i l'ordre, de la família i la tradició, i va llançar un missatge de combat per mobilitzar un aparell de l'Estat ple de racistes i supremacistes blancs, als sectors de la petita burgesia que exigeixen mà dura per baixar els salaris i aixafar els drets dels treballadors -especialment dels immigrants- i també a capes d’obrers endarrerits i desesperats davant la crisi. Convertit en el Führer d'aquesta massa social, i aclamat per un sector de la classe dominant, està col·locant la lluita de classes a un nivell desconegut des dels anys 30 del segle passat.

La lluita antiracista expressa la fúria de la classe obrera i el jovent

Trump està responent a una dinàmica objectiva que enfonsa les seves arrels en la descomposició del capitalisme nord-americà. L'assassinat de George Floyd no va ser més que un catalitzador que va impulsar les majors mobilitzacions socials de la història nord-americana. Ni els tocs de queda, ni els milers de detinguts, ni el desplegament de la Guàrdia Nacional van ser capaços de frenar l'aixecament de milions de joves i treballadors, activistes socials i sindicalistes, afroamericans, llatins, blancs, asiàtics, de totes les races, sota la bandera de Black Lives Matter. Un moviment que ha superat amb escreix la lluita pels drets civils dels anys 60, i fins i tot les mobilitzacions contra la guerra del Vietnam dels setanta.

Col·locant les contradiccions de classe en un primer pla, la lluita en curs ha unificat els oprimits per sobre de qualsevol barrera racial o nacional, i ha tret a la llum el profund retrocés en les condicions de vida de milions de nord-americans, començant per la comunitat afroamericana. Un moviment que certifica quelcom que és sabut: el "somni americà" s'ha fet miques davant la cobdícia d'una oligarquia econòmica que ho vol tot.

Quan l'administració Trump, amb el beneplàcit dels demòcrates, ha donat llum verda a un pla per injectar 3,6 bilions de dòlars a la banca i els grans monopolis, quan el Dow Jones ha tancat el segon trimestre d'aquest any amb una pujada de 18 punts, la major des de 1987, i quan per primera vegada en la història les 12 persones més riques del país (l'oligarquia formada per Jeff Bezos, Bill Gates i Mark Zuckerberg...) sumen una fortuna de més d'un bilió de dòlars... la vida de la gent s'enfonsa.

La desocupació afecta prop de 20 milions de treballadors, més de 40 milions viuen per sota de llindar de la pobresa (que s'estén al 32% dels nens negres, al 26% dels llatins i a l’11% dels blancs) i altres 165 milions (d'una població total de 325) no disposen d'estalvis per fer front a un imprevist. Això és fer Amèrica gran? L'administració Trump també lidera el rànquing mundial en la pandèmia de la Covid19, amb més de sis milions de contagiats i prop de 200.000 morts.

Necessitem un partit dels treballadors i el jovent. El Partit Demòcrata és part del problema, no la solució!

Aquest abisme social és el combustible que ha inflamat la lluita de classes. El batec revolucionari al cor de l'imperi va alçar la candidatura de Bernie Sanders. Amb un discurs que apel·lava a una "revolució política" contra l'1% de Wall Street, a la creació d'un sistema de sanitat pública universal, i a polítiques socials a favor de la majoria, va esdevenir un referent per a milions d'oprimits. Paral·lelament, l'elecció de candidats independents o a l'esquerra de l'aparell demòcrata també expressava el procés de radicalització de milions de joves i treballadors que ha sembrat el pànic entre la burgesia nord-americana i internacional.

La capitulació de Bernie Sanders i el seu suport al candidat de l'aparell demòcrata, el multimilionari i vicepresident d'Obama, Joe Biden, va suposar un important gerro d'aigua freda. Un ampli sector de la classe dominant va pressionar durament per a evitar la participació d'un candidat que podria batre Trump i que inevitablement hauria donat una enorme confiança a les masses en les seves pròpies forces. Aquest sector vol frenar l'actual inquilí de la Casa Blanca perquè veu la dinàmica descontrolada que estan prenent els esdeveniments, però volen fer-ho dins dels marges del sistema. Per això és tan important que, davant de tots els obstacles, el moviment de protesta contra un establishment podrit hagi ressorgit amb aquesta força explosiva.

Les enquestes realitzades en plena crisi Covid preveien una àmplia victòria per Biden sobre Trump. No obstant això, les últimes dades aparegudes en la premsa i televisió semblen indicar una retallada d'aquest avantatge, que baixaria de 10 a 6 punts. L'aparell demòcrata torna a sentir el fantasma de la derrota de Hillary Clinton en 2016. És una condemna inequívoca que encara es pugui especular en una possible victòria de Trump. Però la raó d'això és òbvia: el Partit Demòcrata és una ciutadella segura dels capitalistes, i el seu candidat, Joe Biden, un polític burgès consumat l'objectiu del qual és blindar els privilegis de la seva classe social enfront de les aspiracions de les masses.

Els discursos de "suport" a les mobilitzacions de Biden, es barregen amb el seu passat racista, les seves declaracions a favor de la policia, contra el "socialisme" i el seu suport als grans consorcis empresarials. Els seus intents de rendibilitzar a les urnes el descontentament social, tractant-lo de frenar i reconduir-lo a les aigües del parlamentarisme, xoquen amb l'instint de milions d'oprimits.

Per descomptat que hi ha un sentiment estès entre milions per a fer fora Trump de la Casa Blanca, però conviu amb una desconfiança més que justificada sobre què poden oferir els demòcrates. És evident que una derrota de Trump seria, per sobre de tot, una important victòria del moviment i es donaria malgrat Biden i el seu equip. En qualsevol cas, el desenllaç electoral deixa un escenari completament obert. L'única certesa és que, sigui quin sigui el resultat, la classe obrera i els oprimits d'EUA hauran de recórrer a l'acció directa i la lluita de classes per enfrontar els seus problemes. En un procés que té profundes arrels socials, i que s'ha enfortit per l'experiència d'aquests anys, la necessitat de construir un partit dels treballadors i el jovent, amb un programa socialista conseqüent, s'obrirà pas amb força.