Un punt d'inflexió en la lluita de classes dels EUA
L'aixecament social desfermat després de l'assassinat de George Floyd a mans de la policia racista de Minneapolis ha estremit el món. La seva força, la seva extensió i la determinació dels centenars de milers de joves afroamericans, llatins, blancs, asiàtics, treballadors i activistes de l'esquerra que han omplert els carrers dels EUA, ha col·locat el govern de Donald Trump contra les cordes. No només ha desbaratat el toc de queda i els plans repressius dels 50.000 efectius de la Guàrdia Nacional mobilitzats, l'onada de protestes ha destapat l'olla podrida en què s'ha convertit el capitalisme nord-americà. La rèplica d'aquest meravellós moviment, amb manifestacions de masses a França, Bèlgica, Gran Bretanya, Austràlia, l'Estat espanyol... entre molts altres països, marca un nou punt d'inflexió en la lluita de classes.
La lluita de classes unifica els oprimits per sobre de les diferències racials
La fúria generada entre el jovent i la classe treballadora per anys de retallades socials, precarietat, baixos salaris, racisme, masclisme, autoritarisme i violència policial, i que Donald Trump simbolitza, s'ha avivat de forma extraordinària amb la pandèmia del Covid19 i l'esclat de la crisi econòmica. Els esdeveniments als EUA són només un avançament de l'època en què ens endinsem i que posarà la lluita de classes al roent en tot el globus.
Sens dubte, l'impacte de la pandèmia a l’Amèrica del Nord amb més de 115.000 morts, suportant les imatges de fosses comunes obertes en parcs públics, les cues quilomètriques de cotxes per a accedir als bancs d'aliments i una desprotecció sanitària que afecta a més de 40 milions de persones abandonades a la seva sort... ha col·locat una quantitat considerable de material explosiu a la situació objectiva. Mentrestant, l'administració Trump -en col·laboració amb el Partit Demòcrata- ha aprovat rescats bilionaris a Wall Street i no ha perdut oportunitat per proclamar el seu missatge d'odi cap a la classe obrera i els oprimits del seu propi país.
La població negra ha estat el sector més colpejat pels contagis i la que ha patit més morts en aquesta pandèmia: tres vegades més possibilitats de contraure la malaltia, i un percentatge de defuncions que s'eleva al 70% en grans ciutats com Chicago. Són xifres, estadístiques i números que reflecteixen una realitat de pobresa i opressió racial incrustada en el sistema i que transpira per tots els porus: en les seves institucions, en la judicatura, en la policia...
No és cap casualitat que hagin estat els joves i treballadors negres els que s'han plantat davant aquesta situació. El veritablement extraordinari és que la seva crida no només ha connectat amb la comunitat llatina, asiàtica o immigrant d'altres parts de món, sinó que ha trobat un suport immediat i decidit de la classe treballadora blanca, i molt especialment del seu jovent precaritzat i radicalitzat, i també de sectors de les capes mitjanes empobrides durant l'última dècada. Ells i elles també han anat decididament cap a la primera línia de la mobilització, agermanats en un moviment que no entén de races però sí de classes. Un moviment que apunta directament al cor del sistema i que ha atropellat amb la seva acció molts dels prejudicis petitburgesos de les polítiques d'identitat, unint als oprimits per sobre de barreres racials o de gènere.
Aquest és el preu que la burgesia nord-americana paga després de dècades de retallades socials salvatges, i de minar la seva pròpia base social proletaritzant a amplis sectors de les capes mitjanes. Enfonsant a nivells extrems les condicions de vida de la classe treballadora nord-americana, estenent la desigualtat i la pobresa per poder mantenir els beneficis de les grans corporacions, la plutocràcia dominant de Wall Street i la Casa Blanca han provocat un escenari de polarització social i política sense precedents.
Han trencat en mil bocins el somni americà. Aquesta il·lusió que va mantenir la situació sota un control relativament estable durant dècades, s'ha esvaït. Ara, els que no tenen futur s'uneixen i s'aixequen per a canviar la seva realitat i ho fan completament de debò.
La declaració de guerra de Trump i la seva estrepitosa derrota
Quan Trump va amenaçar amb mobilitzar l'exèrcit per sufocar les protestes no feia més que declarar una guerra de la qual ha sortit escaldat. Fins i tot reputats representants de l'opinió pública burgesa com Paul Krugman l'acusaven de posar el país a la vora de la guerra civil. Però ni els tocs de queda, ni els gasos lacrimògens, les bales de goma o els cops de porra de la Guàrdia Nacional han servit per frenar el moviment. L'únic que han provocat és augmentar la indignació i donar a la lluita un caràcter multitudinari. Una rere l'altra, les principals ciutats dels EUA s'han anat unint a la protesta en manifestacions massives i imparables, cada vegada més radicalitzades.
Les imatges de Minneapolis, Los Angeles, Filadèlfia, Houston, Washington o Nova York han deixat bocabadat a tothom. No és per a menys, recorden a les grans mobilitzacions revolucionàries de Xile, Equador, Sudan, Algèria o la vaga general a França durant 2019. Si Trump no ha pogut anar tan lluny com Piñera a Xile ha estat per la força de la lluita de masses i la por a un esclat revolucionari de conseqüències imprevisibles, que ha convençut a un sector decisiu de la classe dominant -per boca del propi Pentàgon, del Partit Demòcrata i fins i tot de veus autoritzades del Republicà- a avortar de soca-rel els plans del president.
La por de la burgesia no s'ha quedat dins de les fronteres dels EUA, sinó que ha generat una gran preocupació internacional. Trump s'ha quedat completament sol i aïllat en la seva estratègia. Els primers mandataris del Canadà, Alemanya, Regne Unit o Nova Zelanda, o el portaveu d'exteriors de la UE entre molts altres, s’apuraven en desmarcar-se de les posicions del president nord-americà i es solidaritzaven públicament amb les protestes per la mort de Floyd, en un intent de mantenir el més lluny possible dels seus països l'ona expansiva d'aquest esclat.
L'apagat de les llums de la Casa Blanca per primera vegada des de 1889 o la notícia que Trump havia estat reclòs al búnquer presidencial, reflecteixen el caràcter històric i excepcional d'aquests esdeveniments. La confiança del moviment en les seves pròpies forces ha anat creixent dia a dia, com ho han fet les conclusions polítiques que han tret milers de participants.
Enquestes realitzades alhora que es celebraven les protestes revelaven que el 64% de la població els hi dóna suport. Però evidentment els carrers abarrotats diuen molt més que qualsevol xifra. Davant de les minúscules concentracions de fa només unes setmanes dels seguidors del president –amb fusil en mà– demanant la fi del confinament, en aquests dies milions han cridat que fins que no hi hagi justícia no hi haurà pau. La polarització es dóna sempre en dues direccions, i encara que l'amenaça de l'extrema dreta no ha d’infravalorar-se, el que domina l'escena és un gir a l'esquerra profund i una correlació de forces enormement favorable per a la classe treballadora i el jovent. La qüestió és com organitzar tot aquest potencial per a la construcció d'un partit revolucionari en lluita pel socialisme.
L'experiència del moviment: un factor decisiu
El salt en la consciència de milions de joves i treballadors en els EUA no és només fruit dels últims quinze dies, sinó el resultat d'un procés en el qual el moviment ha fet una valuosa experiència, carregada de lliçons i conclusions que avui es posen en pràctica.
No es poden entendre els esdeveniments d'aquestes dimensions sense tenir en compte el camí que la classe treballadora i el jovent han recorregut després de l'esclat de la crisi el 2008. Des d’Ocuppy Wall Street i el naixement de Black Lives Matter, les històriques marxes de dones contra Trump, el moviment de suport a Bernie Sanders, passant per l'onada de vagues dels professors, la de la General Motors o l'explosió de solidaritat amb els immigrants empresonats en centres d'internament, la societat nord-americana ha estat colpejada per la lluita de classes.
Tots aquests moviments s'han obert pas a cops de colze, impulsats per activistes i organitzacions de l'esquerra militant, sobrepassant les estructures dels sindicats tradicionals i del Partit Demòcrata. S'han construït des de baix i han tingut al jovent en la seva avantguarda. S'han reclamat "socialistes", han confrontat amb l'1% de multimilionaris i han demanat sanitat i educació públiques i universals, han lluitat pel salari mínim de 15$/hora i ho han aconseguit en moltes ciutats, i han acumulat victòries també en el front electoral amb l'elecció de regidors de l'esquerra com a Seattle. Tot això és el que s'ha expressat en aquest esclat, però les seves conclusions segueixen avançant a tota velocitat.
Si alguna cosa ha distingit totes aquestes lluites és que han hagut de sortejar moltes barreres i dificultats. L'última i més notable la claudicació de Bernie Sanders davant l'establishment del Partit Demòcrata, i que tot i provocar un sentiment de decepció entre molts dels seus seguidors no ha pogut frenar l'actual procés. Una lliçó també per a tots aquells observadors superficials que veuen la política, i la lluita de classes, amb les ulleres estretes de la contesa electoral burgesa.
Per descomptat, el Partit Demòcrata ja està movent fitxa per intentar contenir aquesta situació i paralitzar-la. Després que diversos governadors demòcrates aprovessin tocs de queda a moltes ciutats, la direcció del partit maniobra ara conscient que aparèixer enfrontats a aquesta lluita és la pitjor estratègia possible. Les declaracions i gestos ben estudiats de Biden o Pelosy busquen rendibilitzar la protesta i, sobretot, reprendre el control del carrer en el seu benefici electoral. Lamentablement, altres personalitats suposadament "a l'esquerra" dins de les seves files, com Ocasio Cortez, no fan altra cosa que servir de comparsa en aquest teatre.
Les últimes enquestes donen a Biden un avantatge d’11 punts sobre Trump per a les eleccions de novembre. Però si el moviment pensés que Biden és la solució no haurien sortit a desafiar l'estat policial ni a omplir els carrers dia sí i dia també. Òbviament, la lluita de masses tindrà el seu efecte favorable per als demòcrates, però no per confiança ni de bon tros entusiasme, sinó per un rebuig frontal a Trump i les seves polítiques criminals.
La veritat és que la situació està ara mateix fora de control, també per a aquest ressort de seguretat de la burgesia nord-americana anomenat Partit Demòcrata. Les seves maniobres i les seves paraules, les seves reunions amb la família de Floyd, les seves fotos clavant el genoll a terra... ja no són suficients. Precisament el Partit Demòcrata, amb Obama a la Casa Blanca, va fer bandera “d’una reforma de la policia" per a acabar amb el racisme i la brutalitat policial. Però tota la seva legislació no va ser més que un frau que ha permès que el racisme segueixi campant al seu aire a la policia, la justícia i la resta de les institucions de l'Estat capitalista. No hem d'oblidar que va ser precisament l'administració Obama, tan estimada per tots els socialdemòcrates del món, la que va incrementar a nivells sense precedents les deportacions i detencions a immigrants i persones negres.
Les masses als EUA han après molt. La seva avantguarda ha lluitat per aixecar la seva pròpia alternativa al voltant de Sanders i ha estat abandonada amb el missatge que no és el moment de "jugar a la revolució", sinó de ser "responsables". Bé, doncs els mateixos que omplien els actes de Sanders, i molts altres més, estan demostrant que la seva lluita no és cap joc i les seves vides tampoc. El veritablement important de Sanders no era ell en si mateix sinó el que reflectia.
En les últimes protestes de Minneapolis l'alcalde demòcrata de la ciutat va ser escridassat i expulsat de la mateixa per part dels assistents. Aquest fet simbolitza el que diem i demostra les lliçons apreses; també les dificultats dels demòcrates per fer-se amb el control. El moviment té força de sobres per fer fora Trump abans dels comicis de novembre, això és innegable. En tot cas cal subratllar que una victòria demòcrata no solucionarà els apressants problemes dels milions que avui protagonitzen aquest aixecament social.
Per un partit dels treballadors i el jovent per lluitar pel socialisme
Una de les consignes que més força ha guanyat en el moviment és la de "Defund the police", desmantellar la policia (retirar-li el finançament). Els milions que han pres els carrers han identificat amb claredat que la seva funció no és altra que exercir la repressió i la violència contra ells. El caràcter profundament reaccionari d'aquest cos armat en defensa de l'Estat capitalista, i la impunitat completa de la qual gaudeix, han generat una indignació insuportable.
La pressió al voltant d'aquest punt ha estat tan forta, que els regidors de Minneapolis van aprovar fa uns dies el desmantellament de la policia de la ciutat. No han estat els únics forçats a fer gestos similars. El cap de setmana passat les autoritats de Los Angeles i Nova York també anunciaven noves normes per als seus cossos de policia i una important retallada pressupostària.
Però cap d'aquestes maniobres poden portar-nos a engany. Tant la policia, com l'exèrcit, la justícia o el Congrés formen part d'un aparell estatal que serveix als interessos d'una classe social. La burgesia nord-americana, pressionada per la lluita de masses, pot proclamar la seva devoció per la vida de la població negra i prometre reformes, però el caràcter racista i classista de la policia romandrà mentre el sistema capitalista no sigui enderrocat.
La idea de retallar els fons a la policia i utilitzar aquests recursos en organismes comunitaris, amb un enfocament social que serveixi realment per combatre la pobresa, la drogoaddicció, la violència masclista... etc. s'obre pas amb molta força, però cal reconèixer clarament que res d'això passarà mentre les palanques de poder segueixin fermament en mans de la classe dominant.
Per descomptat aquestes idees, que ja estaven presents quan consignes com "abolish the ICE" (abolir la policia fronterera que reprimeix i empresona als immigrants en camps d'internament) van adquirir gran popularitat durant les mesures anti-immigració de Trump, impliquen una aspiració indubtablement progressista. Reflecteix que el paper de l'aparell de l'Estat ha quedat al nu davant els ulls de centenars de milers. Però del que es tracta és d'anar a l'essència del problema: el sistema capitalista nord-americà i com enderrocar-lo per a establir una societat lliure de qualsevol opressió de classe, racial o de gènere.
Lluny de retrocedir o desinflar-se, el moviment ha anat creixent en força, en confiança i en extensió. Si bé han estat les famílies afroamericanes i el jovent blanc els que han liderat aquesta explosió, el moviment obrer ha viscut amb enorme simpatia i entusiasme cada pas en la lluita. No només com a espectadors sinó unint-se activament.
Les mostres de suport de col·lectius com els conductors d'autobusos negant-se a transportar els detinguts no han estat les úniques. Els estibadors també han convocat aturades de solidaritat en tots els ports dels EUA contra la violència policial. Organitzacions com la International Longshoremen's Association (ILA) i la United States Maritime Alliance (USMX), que agrupen desenes de milers de treballadors portuaris, van subscriure la crida. També els treballadors de supermercats i de correus a Minneapolis han secundat accions similars. Si bé són aturades simbòliques, constitueixen una mostra d'una solidaritat de classe que s'estén com la pólvora i de l'enorme pressió que hi ha sobre les direccions sindicals.
L'impacte internacional d'aquesta lluita de classes als EUA també ha estat extraordinari. Simbolitza millor que res la lluita contra el cor de l'Imperi, aquest vaixell insígnia del capitalisme que ara es mostra en completa decadència. És un exemple poderós que ha conquistat la ment de milions a tot el món. Igual que la Primavera Àrab va contagiar als oprimits i oprimides de molts països en 2011, el que està per arribar s'endevina a un nivell molt superior.
Les perspectives per a aquest moviment estan completament obertes. És cert que les mobilitzacions no poden mantenir-se indefinidament al mateix nivell i que la burgesia declararà la seva fervent disposició a dur a terme reformes cosmètiques per a calmar els ànims. Però la catàstrofe econòmica que plana sobre la classe obrera nord-americana no farà més que avivar aquest foc i endurir més l'enfrontament. No hi ha dubte. Els EUA són una baula decisiva del procés revolucionari mundial.
El moviment de masses trobarà noves vies, però ha de conquerir claredat política. No n'hi ha prou amb l'espontaneïtat, cal construir un partit dels treballadors i el jovent amb un programa socialista coherent, amb mètodes revolucionaris i que es basi en la força del moviment obrer. Que advoqui per la depuració completa de la policia d'elements reaccionaris i racistes, que han de ser expulsats i castigats exemplarment, el que en molts casos portaria a la dissolució d'aquests cossos tal com avui es coneixen a molts comtats i ciutats. Els departaments de policia han de ser posats sota el control de les comunitats veïnals i les organitzacions de la classe obrera, començant pels sindicats combatius, els col·lectius socials, com Black Lives Matter i molts altres, que estan a primera línia de combat pels drets democràtics i contra el racisme.
Però aquestes mesures no esgoten la qüestió ni de bon tros, i per si soles no resoldran el problema de fons. Per combatre el racisme cal lluitar contra la seva causa: el sistema capitalista. Cal dirigir tota la força del moviment per conquerir reivindicacions que protegeixin les condicions de vida de la població: l'augment dels salaris a 15 dòlars l'hora; la implantació immediata de la sanitat i l'educació públiques, gratuïtes, universals i de qualitat; la reforma integral dels barris pobres, dotant-los d'habitatges públics, dignes i assequibles, i dels equipaments socials i culturals necessaris; un transport públic, ecològic, gratuït i de qualitat; l'aprovació d'un subsidi d'atur federal per a tots els treballadors i treballadores en atur de 4.000 dòlars al mes fins trobar feina... Un programa socialista que impliqui elevar l'horitzó polític del moviment amb un programa revolucionari sòlid i conseqüent.
Necessitem un partit dels treballadors que no adopti idees ni mètodes sectaris, que treballi amb audàcia en els moviments socials, en els grans sindicats defensant una política socialista genuïna, que expliqui amb claredat la necessitat de nacionalitzar la banca i els grans monopolis i planificar democràticament l'economia per rescatar la gent i no a la plutocràcia. Aquesta és la forma efectiva de lluitar contra el racisme, la violència policial i la catàstrofe que plana sobre la classe obrera i el jovent nord-americà.
Construir aquesta alternativa revolucionària és la tasca central ara mateix. I des de fa moltes dècades no han existit condicions més favorables per fer-ho. Com va assenyalar encertadament Malcom X: "Vivim en una era de revolució i la revolta del negre americà és part de la rebel·lió contra l'opressió i el colonialisme que ha caracteritzat aquesta època... És incorrecte classificar la revolta dels negres simplement com un conflicte racial del negre contra el blanc, com un problema purament americà. Més aviat, estem avui veient una rebel·lió mundial dels oprimits contra els opressors, els explotats contra els explotadors".
