Sense cap mena de dubte ens trobem davant les eleccions més transcendentals de les últimes dècades als Estats Units. Els seus resultats influiran decisivament en l'evolució de la lluita de classes al país, marcada per una crisi social i econòmica devastadora, una polarització política sense precedents, i un nivell de mobilitzacions de magnituds no vistes en la història contemporània.
Les accions, marxes i manifestacions en centenars de ciutats deslligades arran de l'assassinat de George Floyd al mes de maig, van mostrar amb tota cruesa el profund descontentament que bull entre milions d'afroamericans, llatins, treballadors i joves blancs i sectors de les capes mitjanes empobrides. Aquest aixecament social, amb tot el que pot tenir d'espontani, s'ha anat incubant durant anys d'atacs als drets democràtics, de brutal violència policial, racisme sistèmic i desigualtat galopant.
Lluny d'apaivagar les aigües, l'acció repressiva de l'aparell de l'Estat i de la Casa Blanca no ha fet més que despullar l'autèntic caràcter del capitalisme nord-americà i la seva particular visió de la democràcia. L'assassinat de Breonna Taylor, les escenes de les patrulles policials acarnissant-se amb els manifestants, els xocs amb bandes feixistes armades han posat molta més llenya al foc, donant ales a unes protestes que no cessen i segueixen deixant desenes de detinguts cada setmana. La fúria de la població segueix lluny d'estar controlada i no només ha posat sobre la taula el gran gir a l'esquerra de la societat nord-americana, també el descrèdit complet d'institucions com el congrés, la justícia o la policia als ulls de les masses.
Divisions a la classe dominant. Trump i els seus proud boys
En aquest escenari, el nerviosisme s'estén entre la classe dominant i les seves divisions internes s'estan multiplicant. El pànic i preocupació davant la força extraordinària de les mobilitzacions ha provocat dissensions profundes sobre com abordar la situació. Encara que les dues faccions tinguin com a denominador comú l'interès de preservar els interessos dels grans magnats i del propi sistema, els enfocaments de com fer-ho difereixen, deixant clar que les formes de dominació tradicionals s'han esgotat.
La polarització política és un fenomen de doble direcció. Alhora que milions de joves es declaren socialistes i prenen els carrers, també vam assistir al gir a la dreta més extrem d'una part gens menyspreable de la petita burgesia benestant i de sectors de treballadors endarrerits, desmoralitzats i enverinats de xovinisme antixinès i supremacisme racial. Trump ha fet d'aquests sectors el seu calador electoral. La seva demagògia populista, totalitària, racista i anticomunista connecta amb el sentiment d'aquestes capes que demanen solucions totalitàries per enfrontar el caos que el mateix capitalisme ha propiciat.
La novetat és que en els últims mesos les paraules de Trump no es dirigeixen només a mobilitzar el vot, sinó que s'ha convertit en una autèntica veu de comandament per a activar les milícies feixistes, els proud boys, i convertir-los en els seus grups de xoc. Una estratègia que té punts en comú amb el que en el seu moment van fer els líders del feixisme i del nazisme europeu durant els anys trenta: combinar l'acció parlamentària i la violència legal de la policia, amb l'activitat extraparlamentària de les seves bandes armades per prendre el carrer i combatre l'esquerra.
Es calcula que als EUA hi ha en aquests moments al voltant de 600 grups d'extrema dreta. Entre ells, 181 són milícies que agrupen de 20.000 a 60.000 persones armades. El llenguatge guerracivilista del president i la seva crida a lluitar contra "l'esquerra radical", els "antifa" i "l'amenaça del socialisme" no són cap broma i tampoc cap accident. Han marcat la línia argumental de l'última convenció republicana fins a convertir-se en la línia d'actuació d'un sector de la classe dominant per guanyar la guerra de classes que s'ha declarat. Per descomptat, aquesta tàctica és jugar amb foc i molts observadors polítics del gran capital estan demandant frenar aquest energumen el més aviat millor. Però les coses no són tan senzilles.
La posada en escena del primer debat electoral televisat, o la seva sortida de l'hospital després de superar la Covid-19, són part d'aquesta mateixa estratègia: Trump pretén, en primer lloc, amagar el desastre que ha suposat la seva gestió. En el pla internacional, l'imperialisme nord-americà està sent desallotjat de les seves zones d'influència, ha recollit una derrota evident a l'Afganistan, l'Iraq i Síria, la seva posició segueix sent molt més feble a l’Amèrica Llatina que dècades enrere, i en la seva batalla per la supremacia econòmica, tecnològica i militar amb la Xina les coses li van cada vegada pitjor. En el front intern, la deplorable actuació de la Casa Blanca davant de la pandèmia no ha permès amagar per més temps la catàstrofe social i econòmica que colpeja a la primera potència mundial. Agitant aquest discurs embogit, propi d'un feixista, busca exacerbar la polarització i estrènyer les files de la seva base en un últim esforç per batre el candidat demòcrata. Les amenaces denunciant que el vot per correu (que en aquesta ocasió tindrà més pes per la pandèmia ) és fraudulent, o les permanents insinuacions que no acceptarà anar-se'n pacíficament si perd les eleccions, són una crida desesperada per a convèncer els seus fidels, i als que poden estar indecisos al seu voltant, que acudeixin en tromba a les urnes.
Molts mitjans burgesos donen ja per fet que la nit del 3 de novembre no sabrem els resultats electorals i que caldrà esperar diversos dies fins a conèixer el nom del president electe. El que podria desencadenar la negativa de Trump a abandonar el despatx oval en la lluita de classes en una situació com aquesta és quelcom impredictible. El que està clar és que l'odi a Trump i tot el que representa és enorme i la disposició a la lluita de les masses ha quedat patent. També que hi ha un sector de la burgesia que té clar que si cal passar per sobre de les "delicades exigències" de la democràcia burgesa per no perdre el control, utilitzant la repressió i les seves forces de xoc, ho faran.
Biden, l'altra opció de la classe dominant per desactivar la bomba social
L'altre sector de la classe dominant que s'oposa a aquesta estratègia, conscient que podria fer saltar pels aires la ja precària situació i empènyer-la cap a un escenari revolucionari, està demostrant també les seves enormes mancances i debilitats.
El candidat demòcrata Joe Biden, compta amb el suport públic de 131 multimilionaris (enfront dels gens menyspreables 105 multimilionaris que donen suport a Trump). Entre els representants de l'oligarquia financera que donen suport al candidat demòcrata es troben Howard Schulz, fundador de Starbucks, Laura Powell, vídua de Steve Jobs, George Soros o Michael Bloomberg. Entre tots han fet que la caixa de Joe Biden per a la campanya estigui més plena que la Trump, amb 466 milions de dòlars davant 325.
L'aposta dels demòcrates per mostrar una cara més amable revestida de progressisme i canalitzar cap al front electoral tot el descontentament social que la mobilització multitudinària dels últims mesos ha expressat, no està recollint els resultats esperats. El descrèdit general dels demòcrates, que sense anar més lluny han donat suport a Trump en el seu pla per injectar 3 bilions de dòlars del pressupost públic en benefici de les grans corporacions de Wall Street, i la imatge del seu candidat, completament identificat amb l'establishment, són també un argument per a Trump. Això és el que explica que a menys d'un mes de la cita electoral no estigui gens clar quin serà el resultat.
La preocupació és tan evident, que des de la direcció demòcrata han hagut de recórrer a una de les poques figures que dins de les seves files segueixen conservant certa autoritat davant el moviment: Bernie Sanders. Per primera vegada des que va anunciar la seva retirada de les primàries i va proclamar la seva vergonyosa capitulació davant Biden, el senador per Vermont ha tornat als escenaris a complir el paper a què es va comprometre: utilitzar el seu prestigi per defensar l'estabilitat i la pau social.
Així, en una roda de premsa per respondre a les amenaces de Trump, Bernie Sanders afirmava el següent: "Trump també ha instat als seus partidaris a convertir-se en 'observadors d'urnes', però el que realment està dient és que vol que els seus partidaris , alguns dels quals són membres de milícies armades, intimidin als votants. Ja estem veient això a Virgínia, on els primers votants van ser confrontats pels partidaris de Trump, i funcionaris electorals al comtat de Fairfax van dir que alguns votants i el personal electoral es van sentir intimidats (...) Com algú que està donant suport fermament a Joe Biden, siguem clars: una victòria aclaparadora de Biden farà pràcticament impossible que Trump negui els resultats i és el nostre millor mitjà per a defensar la democràcia".
De nou una aplicació pràctica de la tàctica del mal menor que tracta de tapar el gran poder que les masses han mostrat en aquests mesos i que han col•locat el Govern Trump contra les cordes. Segons Sanders, una victòria aclaparadora de Biden és l'única manera de frenar Trump. No la lluita de classes, ni la mobilització de masses, ni la defensa d'un programa socialista per arrencar el poder de la minoria d'oligarques que governa amb puny de ferro el país i que, de fet, exerceix una dictadura política revestida de democràcia parlamentària. Sanders també està desesperat, i ha estès un xec en blanc als amos i senyors del Partit Demòcrata i al sector de la classe dominant que està darrere d'ells. Perd pel camí la seva autoritat per tractar de convèncer els seus seguidors, conscient que hi ha una opinió molt estesa entre els activistes que el vot a Biden no resoldrà res i que només es pot confiar en l'acció política independent de la classe obrera i el jovent.
Un escenari explosiu
El rebuig que milions han manifestat a les polítiques antiobreres de Trump, a les seves solucions repressives, al seu racisme i el seu totalitarisme, i les ànsies de fer-lo fora de la Casa Blanca han quedat absolutament clares en els últims mesos. Per suposat la lògica que Sanders tant s'esforça a recordar, millor Biden que Trump, no es pot defugir. Milions de persones que han participat activament en els carrers lluitant contra la violència racista i contra el sistema no volen que Trump romangui ni un minut més presidint el país. Però Sanders s'equivoca si pensa que amb Biden les velles formes de la democràcia burgesa, que per cert en el cas dels EUA sempre van estar tenyides per la violència racista, antisindical i la fúria anticomunista, poden acabar amb l'actual explosió de la lluita de classes . No, el que està en joc és molt més profund com per resoldre’s en unes eleccions.
En el moment actual les projeccions electorals donen un avantatge de deu punts a Biden, però fins i tot la pròpia premsa burgesa és molt cauta respecte al que pugui passar. El diari El País, que ha realitzat un estudi basat en les principals enquestes i sondejos, dóna una probabilitat d'un 80% de victòria a Joe Biden però alerta que "paradoxalment, l'avantatge del candidat demòcrata és molt similar al que tenia Clinton en 2016". Cal recordar que tot i que la candidata demòcrata va obtenir dos milions de vots més que Trump, va perdre la presidència perquè va obtenir menys representants en els col·legis electorals que són els que decideixen finalment l'elecció de president. Quelcom que també assenyala la pobra qualitat de la democràcia nord-americana i de les seves conteses electorals.
Si Trump és derrotat ho serà malgrat la maquinària i del propi candidat demòcrata. Per descomptat Biden tractarà que la gent torni a casa, però no serà tan fàcil. En una lluita històrica com la que s'està desenvolupant, les masses sense Trump tindran encara més confiança en la seva capacitat d'acció, i es veuran també molt aclaparades per una crisi social i econòmica que ha portat a milions fins a l'abisme. Els demòcrates tindrien una pressió considerable, i no està clar que poguessin complir els seus objectius d'apaivagar la situació, molt més quan -com a partit dels grans monopolis- governaran per als seus interessos. El que cal entendre és que les reformes, en l'actual context de crisi capitalista, només poden ser fruit de la més aferrissada lluita de classes. I els demòcrates no tenen cap intenció de recórrer aquest camí.
Però si Trump s'alcés finalment amb la victòria, cosa que no es pot descartar, o fins i tot perdés i es negués a deixar el seu lloc, animaria la mobilització d'una manera extraordinària. Tots recordem que fa quatre anys va ser rebut amb una reguera de manifestacions de masses, començant per les protagonitzades per les dones i el moviment feminista. Moltes coses han passat des d’aleshores i l'experiència, el nivell d'organització i la consciència de classe han fet un salt notable.
La classe treballadora nord-americana està òrfena de direcció política. Sanders la va trair, posant un obstacle més perquè aquesta pogués fer-se amb una eina pròpia, és a dir, amb un partit i un programa de classe que està a les antípodes del que sempre ha defensat i defensarà el Partit Demòcrata. Però els oprimits als EUA han demostrat que s'obriran pas malgrat tot i inevitablement crearan la seva organització independent, en la qual les forces del marxisme revolucionari tindran grans possibilitats. Les enquestes també assenyalen un gens menyspreable resultat per al Partit Verd, que es pot convertir en un canal d'expressió del descontentament existent amb el candidat demòcrata. Però sobretot, quelcom així indica que les forces de l'esquerra militant tenen una oportunitat als EUA per generar una alternativa política, que encara que no obtingui resultats electorals espectaculars sí que pugui establir-se com una referència amb credibilitat per a milions de treballadors i joves, i inserir-se en el cor de les seves batalles quotidianes. Un espai que no es conquerirà des de dins del Partit Demòcrata, com l'amarga experiència de Sanders ha demostrat per dues ocasions. Segons una enquesta recent, un 60% de la població nord-americana dóna suport a la creació d'un tercer partit.
Ni els cops de la guàrdia nacional ni les traïcions dels reformistes han aconseguit desmoralitzar el moviment. Per a les dues ales de la classe dominant que tracten, cadascuna a la seva manera, de fer-se amb el control de la situació, els temps en què els esclats eren aïllats, reprimits i desactivats, derivant-los a les tranquil•les aigües del parlamentarisme han passat a millor vida. Sigui qui sigui qui ocupi el despatx oval, la pau social i l'estabilitat estan completament descartades, i un major enfrontament entre les classes està servit.
