Desafiant totes les dones i atacant histèricament el feminisme combatiu, al que va qualificar de "xacra", aquest personatge va ser ovacionat per una manada vociferant de masclistes, corruptes i reaccionaris igual de menyspreables que ell. L'espectacle ha destapat l'olla podrida del futbol professional.
Una crisi que despulla la putrefacció del sistema
El cas Rubiales s'ha convertit en una crisi política que ha retratat a tots: els seleccionadors de futbol masculí i femení; els 140 directius de la federació; les estructures podrides de masclisme i corrupció de l'esport professional i els propis clubs de futbol, començant pel Reial Madrid i el Futbol Club Barcelona i les seves cíniques declaracions tirant pilotes fora, sense condemnar el masclisme.
La crisi actual també assenyala el covard silenci de la immensa majoria d'entrenadors i futbolistes dels equips de primera divisió, nens mimats enriquits que són l’expressió acabada del model d’home que exalten Vox i la ultradreta. Per no parlar de l'espessa xarxa de corrupteles i negocis que uneix les màfies del futbol amb els grans bancs i empreses, i la impunitat i complicitat de la qual gaudeixen per part de la justícia patriarcal, els grans mitjans de comunicació i els governs del PP i PSOE.
Que Rubiales, convertit en portaveu de tots els masclistes i feixistes d'aquest país, fes del seu discurs un aquelarre de misogínia i odi contra el feminisme combatiu i més conseqüent no és cap casualitat. Com tampoc el suport de la dreta política i mediàtica.
Però si Rubiales i la manada del futbol han arribat tan lluny, és perquè existeixen uns altres Rubiales amb toga que es van dedicar a alliberar injustificadament desenes de violadors per a atacar la conquesta que representava la llei del Només Sí és Sí. Tot i que ara dirigents del PSOE critiquen Rubiales, nosaltres tenim memòria: ells i elles van pactar amb la dreta eliminar el consentiment com a factor fonamental per a demostrar una agressió sexual.
Cessar Rubiales perquè tot continuï igual?
Un cop Rubiales va posar al descobert què es cou al futbol professional, els sectors decisius de la classe dominant han decidit tancar aquesta crisi el més ràpid possible. I per a això estan comptant amb la col·laboració del govern de Pedro Sánchez i del PSOE. El seu objectiu: apartar Rubiales en fred, contenint les mobilitzacions socials i mantenint l’estructura de poder al futbol professional.
Amb aquesta finalitat s’han intentat basar en el CSD (Consell Superior d’Esports). El seu president, Víctor Francos, cridava a fer “un me too del futbol espanyol” i deia que Rubiales “no pot seguir en el càrrec”. Però ha arxivat totes les denúncies contra ell.
També han recorregut a la FIFA. Aquests mafiosos que van organitzar el Mundial en un país que tortura, discrimina i oprimeix brutalment les dones com Catar, són ara els que inhabiliten 90 dies el seu amiguet Rubiales.
Mentrestant, els seleccionadors que aplaudien Rubiales, fan un comunicat per a "condemnar-lo", i aquí no ha passat res. L’entrenador de la selecció masculina Luis de la Fuente diu que no sap per què va aplaudir. El nou president en funcions de la RFEF, Miguel Ángel Rocha, és la mà dreta de Rubiales i va ser posat a dit al capdavant de la federació extremenya pel PP. Es creuen que som imbècils!
El masclisme està a l’ADN del règim del 78
Ara que el TAD ha exculpat Rubiales, què farà el govern de Pedro Sánchez? Acatarà la seva decisió com han acceptat tantes i tantes sentències judicials patriarcals? Per què no intervenen la Federació de futbol, la dissolen i la reorganitzen de dalt a baix, i acaben amb aquesta porquera masclista i corrupta?
Ens diran: no es pot, cal respectar les vies jurídiques i institucionals. Doncs bé, les dones estem cansades d'esperar i de “respectar” aquest ordre capitalista i patriarcal. Des de Lliures i Combatives hem organitzat ja desenes de mobilitzacions al conjunt de l’Estat contra aquesta caverna masclista. Que se’n vagin tots!
Són les nostres vides, són els nostres drets. Volem un present i un futur lliure de violència masclista i sexual, però no esperarem que ens ho regali ningú. No confiem ni en els jutges, ni en els tribunals esportius, ni en les institucions del Règim del 78, ni en el sistema capitalista. Confiem en la força que tenim quan ens organitzem i sortim a lluitar, que és molta. I això és l'única cosa que conquista drets i obre vies per a aconseguir la igualtat real.
