La mobilització del 25 d'abril va sacsejar Guatemala i Centre-Amèrica senceres. Prop de 30 mil persones van respondre a la convocatòria per expressar el rebuig a la corrupció que corca el govern d'Otto Pérez i que la Comissió Internacional contra la Impunitat a Guatemala (CICIG) va denunciar. Des de llavors, es va obrir un període de mobilització als carrers i organització dels sectors més empobrits que va trencar l'estabilitat d'un dels règims de dreta més prometedors per als interessos capitalistes.

Molt ràpidament les mobilitzacions es van estendre cap a altres ciutats importants, arribant fins i tot a petits pobles. Aquest va ser un canvi quantitatiu i qualitatiu que indicava la participació d'amplis sectors empobrits i colpejats històricament per l'oligarquia guatemalenca.

Amb això mateix el moviment va augmentar les seves demandes, ja no només es tracta d'eliminar la corrupció que des del govern dirigeix Otto Pérez i els empresaris, ara es van incorporar demandes de distribució de terres, lluita contra les mineres, salaris, etc. Aquest esclat social ha agafat per sorpresa a tota l'oligarquia i l'imperialisme nord-americà.

Malgrat l'ambient de repudi, Otto Pérez es va negar a acceptar el seu vincle amb la corrupció i per tant a deixar el seu lloc al capdavant del país. Però li va resultar impossible mantenir-se quan va irrompre el moviment de masses.

Les jornades d'agost i l'empresonament d'Otto Pérez

Les jornades de lluita que es van viure durant els dies 25, 26 i 27 d'agost van portar la situació d'inestabilitat a un nivell superior. El 25 d'agost es van realitzar tancaments de carreteres en com a mínim 11 ciutats des d’uns trenta punts diferents; l'endemà la resposta del Govern i de tota l'oligarquia en conjunt va ser la d'intentar frenar les mobilitzacions reprimint físicament. El 27 hi va haver una aturada general que va implicar l'assistència de tots els contingents que havien lluitat en dies anteriors a la capital. Això és el que va provocar que Otto Pérez renunciés el 2 de setembre i l'endemà fos enviat a presó. Ha estat un autèntic triomf de les masses.

És cert que l'empresariat es va unir a l'atur del 27. En realitat era impossible frenar les accions d'aquest dia, a més a més, les empreses que voluntàriament van tancar les portes per ordres patronals no són claus en la producció. La maniobra dels empresaris persegueix deixar-los en les millors condicions possibles per intentar descarrilar el procés de lluita. Afortunadament els seus plans no van trobar els resultats que esperaven.

A Guatemala s'han comès les més grans atrocitats per mantenir el domini del capitalisme, des de fa com a mínim 30 anys s'ha viscut un règim sagnant a qui no li ha tremolat el pols a l’hora de reprimir cruelment. No podem oblidar que Otto Pérez representa la casta militar responsable de l'assassinat de més de 200.000 persones durant la dictadura militar d’Efraín Ríos Montt (1982-1983), i que està vinculat a tota la política de terror i repressió que ha patit el poble i els seus dirigents polítics durant tots aquests anys després de la signatura dels acords de pau. La caiguda i l'empresonament d'Otto Pérez signifiquen per a molts companys fer una mica de justícia per totes les atrocitats que l'oligarquia guatemalenca ha comès.

Per això aquestes mobilitzacions adquireixen un caràcter encara més especial, perquè signifiquen un despertar que trenca la desorganització, la dispersió i la por que ha provocat tota aquella història recent. Malgrat ser molt positiu, el que s'ha aconseguit fins ara només és l’anunci d’un període de lluita de les masses explotades encara més intens.

Les eleccions del 6 de setembre i les maniobres de l'imperialisme i l'oligarquia

L'imperialisme nord-americà i l'oligarquia guatemalenca van intentar tallar tot l'ambient de mobilització i canalitzar el descontentament cap a les eleccions del 6 de setembre. El seu objectiu: donar suport, enfront del moviment de masses, al candidat que guanyés, sense importar qui fos, perquè seguís amb els plans que Otto Pérez va deixar inacabats. Aconseguir un recanvi, legitimat a les urnes, innocu per als seus interessos, i treure a les masses dels carrers, perquè tot seguís igual.

El 40% d'abstencionisme és un indicador del profund rebuig a aquestes eleccions. Això no obstant, el fet que millor reflecteix l'ambient existent és la convocatòria de mobilitzacions pel mateix 6 de setembre, en plena jornada electoral. El Govern va haver de desplegar un fort dispositiu militar i policial per frenar-les. La jornada electoral no ha deixat sinó un clar ambient de menyspreu cap a la "democràcia" de l'oligarquia.

Els resultats plantegen que el primer candidat a la segona ronda electoral és l'actor de comèdia Jimmy Morales del Partido Frente Convergencia Nacional (PFCN), que va obtenir un 24% dels vots. El segon candidat encara no està definit perquè la diferència entre Sandra Torres (ex-primera dama) de la Unidad Nacional de la Esperanza (UNE), i Manuel Baldizón, del Partido Líder, no arriba ni a un punt percentual (menys de 1.200 vots) .

El que aquí importa és que no hi ha senyals que el resultat electoral generi confiança en el règim, en el nou president i ni de lluny que obri un període d'estabilitat.

Interessos imperialistes

La Comissió Internacional contra la Impunitat a Guatemala encarna sobretot els interessos dels imperialistes nord-americans. Joe Biden, vice-president dels Estats Units, és qui directament està darrere de la CICIG. Tan sols l’any 2015, els EUA va aportar 7 milions de dòlars per al pressupost d'aquest organisme. Els plans nord-americans són amplis, l'ONU ja ha reconegut la necessitat de crear rèpliques d'aquestes comissions per al cas d'Hondures i El Salvador, de fet han iniciat els tràmits legals. L'objectiu d'aquestes comissions és assegurar un ambient polític i social que li permeti reprendre les regnes del que històricament ha estat considerat el seu pati del darrere per seguir explotant Llatinoamèrica. L'hegemonia nord-americana s'ha perdut com a producte de l'ingrés de capitals xinesos, de l'ascens revolucionari en tot un seguit de països i de la debilitat i estupidesa intrínseca dels seus antics aliats. Ara volen recompondre les coses.

No obstant això, els mètodes perquè els Estats Units imposin en seu control no consisteixen en provocar mobilitzacions que arribin tan lluny com hem vist a Guatemala i que posin en escac l'estabilitat del sistema. Llatinoamèrica té grans reserves revolucionàries, i evidentment els Estats Units no vol ni de bon tros animar l'ambient de revolució.

És per tot això que hem d'eliminar qualsevol impressió que les mobilitzacions a Guatemala hagin pogut estar impulsades per l'imperialisme nord-americà en complicitat amb l'oligarquia centre-americana. El cas de Guatemala se'ls hi ha escapat de les mans i demostra la inestabilitat de l’actual situació no només en aquest país sinó al continent sencer. Per tant, els treballadors i camperols de tot el continent hem de donar suport a la lluita de les masses guatemalenques.

El poble guatemalenc ha demostrat que la seva capacitat de lluita és poderosa, aquesta és la clau que explica la profunda crisi del govern d'Otto Pérez. Gràcies a això s'ha convertit en tota una font de lliçons i inspiració política per altres pobles centre-americans. Els següents passos que s’han de realitzar han d'estar marcats per una consigna: confiança en les forces de la nostra pròpia classe, dels pobres, els pagesos, els indígenes... La CICIG ara es fa passar per democràtica i disposada a la lluita, un sector dels empresaris també intenten jugar la mateixa carta. No hem de caure en el parany.

L'única democràcia que ens convé és la que elimina el poder econòmic dels grans empresaris, banquers i terratinents per instal·lar el domini dels treballadors. A Guatemala hem de seguir avançant cap a una república centre-americana sense misèria ni explotació.

Visca la lluita del poble guatemalenc!