Lenin va assenyalar que la classe obrera de la Gran Bretanya, arrel de les seves tradicions històriques, es movia lentament, a pas d’elefant, i que quan engegava ho feia amb contundència. Han calgut més de 25 anys, des les expulsions de l’ala marxista agrupada entorn la tendència Militant, per a que un representat d’esquerres omplís d’entusiasme a centenars de milers de joves i treballadors alçant-se amb el lideratge del Partit. Les experiències d’èpoques passades, les derrotes sindicals, l’arrogància de Blair i el nou laborisme, així com la destrucció salvatge dels serveis socials, expliquen aquest fenomen que està íntimament lligat als moviments de masses esdevinguts a altres països, especialment amb els de Grècia i els de l’Estat espanyol.

La fallida del blairisme

Durant les eleccions del passat 7 de maig, el laborisme ―dirigit per Ed Miliband―, fou incapaç d’aprofitar el creixent descontent vers el govern tory. La primera legislatura de Cameron va suposar la pèrdua de 700.000 places públiques, l’augment de l’edat de jubilació, retallades severes en educació, sanitat i serveis socials, així com l’aprofundiment en l’aprovació de lleis de caràcter racista i antisindical. Les desigualtats van créixer de forma cruel: mentre que cinc famílies multimilionàries concentren més riquesa que els 12,6 milions de ciutadans britànics, el 20% de la població (13 milions) viu en la pobresa.

Aquesta ofensiva contra els drets socials i les capes més humils de la població va ser rebuda amb nombroses manifestacions i vagues pels treballadors públics, els estudiants van protagonitzar mobilitzacions que no tenen precedent en els últims trenta anys, i a Escòcia va esclatar el moviment independentista de la mà de les lluites contra les retallades. En tots aquets esdeveniments el Partit Laborista ha jugat un paper lamentable, situant-se al costat de Cameron i alhora enfrontant-se a la seva base social. A les passades eleccions, van aconseguir el pitjor resultat des de 1987, davant d’un Partit Liberal enfonsat i permetent que els tories guanyaren amb només un 24’4% dels vots, el seu registre més baix des de 1918. Allà on tradicionalment hi predominava el Partit Laborista, com a Escòcia, la davallada de vots va ser catastròfica, però res d’això va commoure a la direcció laborista, més enllà de l’esperada dimissió d’Ed Miliband.

La direcció i el grup parlamentari, ple de fidels blairistes, ha arribat massa lluny. La seva pretensió de mimetitzar-se cada cop més amb la dreta parlamentària els ha portat a estavellar-se contra un mur. L’aparició de la candidatura de Corbyn ha servit d’estímul per agrupar tot el descontentament de la base social del laborisme, un fenomen que ha desconcertat a tots els “politòlegs”, i que no és sinó un reflex de les profundes contradiccions de la societat britànica: sota el vernís d’un aparent “gir a la dreta”, atenent als resultats electorals, es forjava un gir a l’esquerra de proporcions històriques.

Corbyn connecta amb les ànsies de canvi

La direcció del partit, en un intent de controlar millor el procés, va convocar eleccions primàries obertes, on podien votar els militants, els simpatitzants ―després d’haver-se inscrit i pagat 3 lliures―, i els afiliats a un sindicat. Els dirigents laboristes imaginaven que així facilitarien el vot d’unes “classes mitjanes” espantades pel “radicalisme”. No van saber veure com la candidatura de Jeremy Corbyn connectava amb l’ambient de fúria, descontent i crítica vers el sistema existent entre la joventut britànica, els treballadors, i les capes mitjanes empobrides.

Jeremy Corbyn, diputat laborista des de fa trenta anys, s’ha destacat com a activista contra les guerres d’Iraq o Afganistan, defensor de la independència de Irlanda del Nord, dels drets dels palestins i la revolució veneçolana. En el Parlament s’ha oposat a totes les mesures que retallaven drets laborals i, dintre del partit, a la supressió de la Clàusula IV dels Estatuts on es defensava “la propietat comuna dels mitjans de producció, distribució i intercanvi”.

La campanya de Corbyn, i l’entusiasme que despertava progressivament, ha fet entrar en pànic a l’ala dretana del laborisme i a la burgesia britànica. Era previsible que la premsa capitalista engegués una campanya ferotge contra Corbyn, responsable ara d’innumerables “crims”, des de ser un amic de la revolució bolivariana, del IRA o dels radicals islàmics. La dreta laborista, desesperada, a fet sortir de l’armari a Tony Blair, que des de les pàgines dels principals diaris llançava discursos apocalíptics sobre el futur del laborisme i de Gran Bretanya si Corbyn finalment guanyava. L’aparell del partit també a fet gala de tota mena de pràctiques antidemocràtiques, però les maniobres i la campanya de mentides i calumnies se’ls ha girat en contra, animant encara més als partidaris de Corbyn a capgirar la situació.

Des de fa setmanes, la proposta de Corbyn a favor de la defensa dels serveis socials públics, de la derogació de les lleis antisindicals, del seu suport a l’augment del salari mínim a 10 lliures, així com el recolzament als ajuntament que es resistien a aplicar retallades, i les seves declaracions on es mostrava favorable a la renacionalització d’empreses, ha centrat el debat polític al país. L’anomenada ja Corbynmania ha mobilitzat a desenes de milers de persones, a més de 30.000 han assistit als seus mítings. La militància del Partit Laborista ha augmentat casi un 50%: ara són ja 299.755 militants, més els 189.703 afiliats sindicals i 121.295 persones, majoritàriament joves, que van inscriure’s per votar després de pagar les 3 lliures corresponents.

 Lluitar per un programa socialista

“El partit ha canviat molt en aquests tres mesos ―senyalava Corbyn després del seu trionf―, ha crescut enormement amb gent que reclam un Regne Unit més just. Dono als nous membres la benvinguda al nostre partit, al nostre moviment. I en aquells que tornen al partit, els hi dono la benvinguda dels qui tornen a casa. No vam saber veure les visions de molta gent jove a la qual titllàvem de generació apolítica. No ho era pas, era una generació molt política però defraudada amb les maneres de fer de la política”.

Corbyn s’enfronta a la tasca més important. Té l’obligació de satisfer aquesta onada de suport que té arrels molt profundes. Té el repte d’obrir el partit a les noves capes de joves i treballadors que l’han recolzat i volen un política socialista de veritat; s’ha de convocar immediatament un congrés del Laborisme, obert a tots els col·lectius que han donat suport a Corbyn, per aprovar un programa enèrgic contra l’austeritat capitalista, i organitzar comitès de suport a aquestes polítiques a les fàbriques, a cada barri, a cada centre d’estudi (diferents enquestes apunten que el suport a la renacionalització de les empreses d’energia, les ferroviàries i el Royal Mail, es situa per sobre del 65%). S’ha d’actuar enèrgicament contra els parlamentaris que sabotegin aquests resultats amb els mitjans que tinguin al seu abast, proposant la seva substitució  per candidats escollits per la base. I, sobretot, cal aprendre dels esdeveniments que han sacsejat Grècia, cal preparar-se per enfrontar la pressió de la burgesia, que farà tot el possible per aturar i enfonsar totes les iniciatives de Corbyn.

S’obren grans perspectives per agrupar una potent ala d’esquerres dins del laborisme britànic i dins dels sindicats amb un programa socialista, per així emprendre una lluita aferrissada per derrotar en Cameron. La victòria de Corbyn es una gran notícia per a la classe treballadora de tota Europa.