Lluita de classes

La repressió dels drets democràtics nacionals de Catalunya, impulsada per la dreta espanyolista i les institucions de l’Estat, ha mobilitzat milions de joves, treballadors i sectors de les capes mitjanes contra l’agenda reaccionària d’aquests neofranquistes. El dret a l’autodeterminació s’ha col·locat al centre del debat polític, però els esdeveniments han desbordat a aquells que pretenien limitar la discussió a un projecte "independentista" respectuós amb les regles del capitalisme, l’austeritat i les retallades.

Centenars de milers de joves i treballadors d’esquerres, que han participat en les marees, lluitant per l’educació i la sanitat públiques, contra els acomiadaments o contra la repressió, ho perceben just en sentit contrari, com una alternativa al capitalisme que acabi amb les polítiques d’ajust. No obstant, avui més que mai, com hem vist a Grècia, l’exercici del dret a l’autodeterminació i una sobirania al servei de la majoria, que comporti justícia social, està completament lligat a la lluita per la transformació de la societat amb un programa genuïnament socialista, vinculant la lluita contra les polítiques d’austeritat amb la defensa dels drets democràtics nacionals, i plantejant la independència d’acció respecte a la burgesia nacionalista i els seus representants.

Les maniobres i la demagògia de la burgesia i la dreta catalanista -que ha controlat el govern de la Generalitat en els últims anys-, i seu afany d’utilitzar les aspiracions del poble en el seu propi benefici de classe, han quedat progressivament al descobert. Tant al Parlament com al Congrés dels Diputats, CiU i PP, sempre que s’ha tractat de qüestions essencials, han anat de la mà: a la reforma laboral, a la "Llei Mordassa", a la reforma constitucional per assegurar el pagament del deute als banquers, o més recentment donant suport l’infame TTIP.

El conjunt de la burgesia de l'Estat espanyol, i els seus instruments polítics, sigui el PP, CiU o el PNB, han desencadenat una autèntica guerra social. L’altra cara d’aquesta moneda és el despertar a la política de milions de persones i la rebel·lió que estem protagonitzant en els carrers; aquest és el factor fonamental a l’hora d’explicar la crisi de legitimitat del règim del 78, les garrotades que el PP ha patit en les recents consultes electorals, i les cabrioles de la dreta nacionalista catalana en la seva fugida cap al independentisme.

El PP, Ciutadans i el PSC

El previsible desastre del PP al conjunt de l'Estat, anticipat a les recents eleccions municipals, es pot convertir en un autèntic col·lapse a Catalunya el proper 27S. L’elecció com a candidat de l'ex-alcalde de Badalona, aquest falangista ranci, caspós i racista de Garcia Albiol, n’és un símptoma de com de malament li van les coses, pretenent guanyar el suport dels sectors d’extrema dreta de l’electorat.

És evident que, de la mateixa manera que a la resta de l'Estat, una part important de la burgesia està obstinada a construir una alternativa que reculli la frustració de sectors de les capes mitjanes amb el PP, però garantint la continuïtat de les seves polítiques. Ciutadans, amb el suport descarat de l'Ibex 35 i de totes les seves plataformes mediàtiques, té grans expectatives en les eleccions del 27S. Algunes enquestes pronostiquen que se situarà com a tercera, i fins i tot segona força al Parlament, recollint el cabal de vots que perd el PP i una part del PSC. Albert Rivera, però, no té una política diferent a la del PP en els assumptes crucials, i molt menys pel que fa a la qüestió nacional catalana on ha deixat més que palès el seu apassionat espanyolisme.

La profunda crisi del règim polític no afecta només a les formacions tradicionals de la dreta. El PSC-PSOE continua el seu descens cap a l’abisme, convertint-se, com el PP, en una força molt secundària com a conseqüència del seu patètic seguidisme del nacionalisme espanyolista en la qüestió nacional, i de la seva renúncia a enfrontar-se a les mesures d’ajust i austeritat del govern de Mas.

"Junts pel Sí" tracta d’amagar les vergonyes del Govern d'Artur Mas

Experts en la matèria, Artur Mas, Convergència i la burgesia nacionalista no deixen de recórrer a tota mena de maniobres per tal de preservar el seu poder. La ruptura, però, de la coalició de CiU, i les acusacions llançades per Duran i Lleida, deixen clar que una part de la burgesia catalana veu amb recel el camí iniciat fa tres anys. La sortida d’Unió reflecteix serioses divisions en el si de la classe dominant, que tem el procés que hi ha per sota, i que s’ha expressat també en l’àmbit de la qüestió nacional amb mobilitzacions massives, es descontroli completament per poder "decidir-ho tot", incloent el règim econòmic i de propietat d’una possible República Catalana!! La patronal (Foment del Treball) ja ha plantejat que aquestes eleccions "generen tensió" en les empreses. Saben molt bé que la irrupció de les masses pot traspassar molt ràpidament els llindars de la democràcia burgesa i amenaçar els seus interessos de classe.

Aquesta debilitat de la classe dominant a Catalunya ha tingut el seu reflex en la candidatura "Junts pel Sí", formada per CDC, ERC i les denominades associacions de la societat civil, ANC (Assemblea Nacional Catalana) i Òmnium Cultural, i en la necessitat de donar-se un vernís social utilitzant a un ex d’ICV com Raül Romeva de cap de llista. La maniobra i el plantejament són clars: la lluita de classes queda suspesa, i ara, rics i pobres, explotats i explotadors, ens unim per un projecte superior independentista que ens convé a tots. Respecte al programa, ningú de la coalició ha posat en dubte seguir amb les mateixes polítiques d’austeritat d’aquests anys, aplicades tant des de la Generalitat, com des del govern de Madrid i els d'Europa.

"Catalunya sí que es pot". Per la unitat de l’esquerra que lluita

La candidatura liderada per Convergència ha evidenciat constants divisions i confrontacions internes, i pateix la pressió d’unes enquestes que assenyalen les dificultats que tindrà per assolir la majoria absoluta al Parlament. Ni tan sols la presència d'Esquerra Republicana, que s’ha revelat com un soci obedient de Mas, pot impedir aquesta sensació d’incertesa.

El procés de polarització, en línies de classe, és una realitat incontestable a Catalunya, malgrat tots els esforços per ocultar-ho amb el pes de la qüestió nacional. Es va fer obertament visible en el triomf d'Ada Colau a Barcelona, i de cara al 27S amb la formació de la candidatura "Catalunya sí que es pot" (coalició entre Podem i ICV-EUiA, i moviments socials). La candidatura unitària de l'esquerra ha denunciat la política espanyolista del PP, i s’ha pronunciat clarament a favor del "dret a decidir" però sense fer concessions a la burgesia nacionalista de CDC. Això és un pas endavant, sens dubte.

Tal i com ha plantejat el cap de llista, Lluís Rabell, la batalla d’aquestes eleccions és "acabar amb el regne de les 400 famílies", aquestes 400 famílies de l’oligarquia, que siguin de Convergència, d'Unió, o del PP, imposen una guerra econòmica al poble, privatitzen els recursos públics, ens desnonen, ens acomiaden i ens reprimeixen. Hi ha grans possibilitats de que "Catalunya sí que és pot" obtingui uns resultats formidables, de fet s’ha convertit en la força a batre per Convergència i els seus aliats. Un vot massiu des dels barris obrers a "Catalunya sí que és pot" serà un pas importantíssim per a derrotar la dreta espanyolista i la burgesia nacionalista catalana.

A més, la possibilitat d'unir els diputats de "Catalunya sí que és pot" amb els que obtinguin la CUP, que finalment van rebutjar l'oferta enverinada d'Artur Mas per anar a la llista unitària independentista, obre una gran perspectiva. La CUP tindran un gran resultat, recollint un suport molt important entre la joventut i sectors del independentisme d’esquerres que rebutgen el paper subaltern d'ERC cap a la burgesia nacionalista. Ara bé, els dirigents de la CUP hauran de triar entre posar els seus diputats sota l’ombra d’aquesta mateixa burgesia, o contribuir a aixecar una alternativa d’esquerres anticapitalista, que defensi el dret a l’autodeterminació i un programa de transformacions socials.

Derrotar la dreta, organitzar-se per lluitar pel socialisme

La tasca de derrotar a les dues forces de la dreta no només exigeix de la mobilització a les urnes, també cal mantenir la pressió constant al carrer, amb mobilitzacions massives i contundents contra les polítiques d’ajust i austeritat. Votar i lluitar, però també organitzar-se per a transformar la societat, per acabar amb el malson que significa el capitalisme per a la immensa majoria de la població.

Des d’El Militant defensem que el capitalisme no podrà transformar-se a base de pedaços i petites reformes, i que només un procés revolucionari dels treballadors i els oprimits pot fer que els pobles puguin decidir veritablement el seu destí. Només una política genuïnament socialista pot satisfer les necessitats de la majoria treballadora, i només hi ha una manera realista de fer-ho: aplicant un programa que nacionalitzi els grans monopolis financers (banca, assegurances) i els grans grups empresarials que controlen els sectors estratègics de l’economia (elèctriques, telecomunicacions, acer, ciment...), sota control democràtic de la població. D’aquesta manera es podrien dedicar recursos gegantins a proporcionar una igualtat i un benestar comú que és l’única base objectiva per a la justícia social i l'autèntica democràcia: el socialisme.

Organitza't amb els marxistes, uneix-te a la lluita pel socialisme!