En primer lloc, hem de destacar que el PP manipula les dades de participació. En una nova maniobra bruta, compara les dades de participació del 21 d’octubre només de Galícia amb la participació total (Galícia més emigració) el 2009. Amb aquesta treta estadística, afirmen que la participació ha caigut menys d’un punt percentual (del 64,43% al 63,8%), quan la realitat és completament diferent. La participació el 2009, sense tenir en compte el vot de l’exterior, va ser del 70,4%. Així, en aquestes eleccions la participació a Galícia va caure 6,6 punts percentuals (i no 0,6 com pretenen fer-nos creure). I aquesta dada té importància per comprendre el que ha passat el 21 d’octubre.

 A l’espera del recompte dels 30.000 vots de l’exterior emesos, els resultats són els següents:

Lluny de l’avanç aclaparador del PP que ens volen presentar, la dreta perd 135.000 vots, el que equival a perdre més del 17% dels electors que li van donar suport el 2009. De fet, el PP, tot i que augmenta el nombre de diputats, baixa un punt en percentatge de vot. El PP ha retrocedit electoralment a Galícia. I no poc. Per posar un exemple, quan el 2004 el PP va perdre les eleccions generals, va perdre el 6,7% de l’electorat que va tenir l’any 2000. A Galícia, va perdre tres cops més. De fet, els 650.000 vots del PP a Galícia són el seu pitjor resultat en aquesta comunitat des del 1989.

 En canvi, la caiguda del PSOE i el BNG els ha permès mantenir la majoria absoluta al parlament gallec. El retrocés d’aquests dos partits és aclaparador: el PSOE per més de 230.000 votants (el 44% del seu electorat de 2009) i el BNG més de 125.000 (més del 46% del seu electorat). En total, ambdós partits perden 355.000 vots. La irrupció d’Alternativa Galega de Esquerda (AGE), amb uns impressionants 200.000 vots no són suficient per contrarestar l’hemorràgia profunda que pateixen aquests dos partits. En conseqüència, l’esquerra perd 155.000 vots davant dels 135.000 que perd el PP. Tots cauen, però l’esquerra cau més i permet al PP mantenir-se en el poder.

 A El Militante del mes de setembre dèiem: “Sens dubte, el PP veurà disminuït el seu suport electoral. En canvi, encara que el PP retrocedeixi en termes absoluts, la victòria de l’esquerra dependrà de que aquesta aconsegueixi augmentar o al menys mantenir el suport electoral que va assolir el 2009”. I això, malauradament, no va passar.

 Si el PP segueix al capdavant de la Xunta no es deu a mèrits propis, sinó a la política completament equivocada de la direcció del PSOE i el BNG, tal com ja alertàvem en l’article esmentat. “El divorci enorme entre la política de la direcció del BNG i el PSOE i les masses no s’ha reduït. El gir cap a la dret emprès des de fa anys pel Bloque, d’una banda, i la política pro capitalista de la direcció del PSOE, de l’altra, són el principal obstacle per a vèncer el PP”.

 El PP sí és castigat a les urnes

 El PP ha estat castigat electoralment. Dit això, podria semblar que el càstig al PP no ha estat tan contundent com es podia esperar. El cert és que Feijoo es presentava a aquestes eleccions amb un missatge clar: “a Galícia estem millor que a la resta d’Espanya”. Armat amb una bateria d’estadístiques i un arsenal de trampes (la Junta electoral va amonestar el PP fins a nou ocasions per violar la llei electoral), va recórrer el país. En canvi, el seu missatge de que “aquí estem millor” no va calar en tots els sectors. Per descomptat, no va calar entre la immensa majoria de la classe treballadora. Però tampoc va calar entre sectors de les capes mitges urbanes, tradicionalment del PP. Una dada rellevant és que en cada una de les 7 ciutats, el vot combinat de l’esquerra va superar el PP.

En realitat, el seu discurs va tenir més incidència entre els petits propietaris de l’àmbit rural, que es van mantenir fidels al seu partit. El carreteo de vots i el control dels cacics, va fer la resta.

Percentatge de caiguda del vot del PP

Com s’observa en el quadre anterior, la caiguda percentual del vot a les ciutats supera de manera considerable a la caiguda del vot en l’àmbit rural. En el cas concret de Vigo, la principal ciutat de Galícia, la caiguda del vot al PP triplica la que pateix a l’interior rural.

 En tot cas, tot i retenir gairebé la totalitat del vot en l’àmbit rural, el PP no podria haver evitat la derrota si al davant hagués tingut un contrincant a l’alçada.

 La bancarrota del PSdeG i el BNG

 Els resultats electorals del PSdeG i del BNG són un esdeveniment de gran transcendència. Cada una d’aquestes formacions perd prop de la meitat dels vots que van obtenir el 2009. I això es produeix després de tota la legislatura a l’oposició. Per descomptat, gran part dels seus vots van anar a parar a la nova formació d’esquerres, AGE. Però això no fa més que remarcar l’allunyament complet que pateixen respecte del sentir de la classe treballadora. Que una formació que compta, formalment, amb a penes dos mesos de vida els hagi arrabassat desenes de milers de votants no és una “explicació” als seus resultats, sinó una condemna a la seva política reformista i una constatació que el seu gir a la dreta va espantar a sectors amplis de la classe treballadora i la joventut.

 I en tot cas, només una part del vot que van perdre va anar cap a AGE. PSOE i BNG van perdre 355.000 vots. AGE va obtenir 200.000. Si descomptem els vots que va obtenir Esquerda Unida el 2009, parlem d’uns 150.000 vots que d’aquestes formacions van anar a l’abstenció, el vot en blanc o el nul.

 Una caiguda d’aquesta dimensió no respon a un accident i només es pot explicar per causes profundes. En última instància és un producte genuí de l’època històrica en la que hem entrat. Una època de decadència capitalista, d’irrupció de les masses a l’escena, de convulsió social, on el reformisme ha perdut tota raó de ser i esdevé un reformisme sense reformes o, pitjor encara, reformisme amb contrareformes i atacs a la classe treballadora.

 La crisi del reformisme és un fenomen internacional. És la constatació de que la socialdemocràcia no té absolutament res a oferir. Aquesta realitat no sempre s’expressa, però quan surt una alternativa per l’esquerra, com en el cas de Galícia, es revela amb tota claredat.

 El pròxim període provocarà grans terratrèmols en el si de les organitzacions socialdemòcrates. En el futur veurem noves crisis, escissions i el sorgiment de corrents d’esquerres, fins i tot formalment “anticapitalistes”. No és possible ja l’existència de partits reformistes estables perquè avui és inviable un capitalisme de rostre humà, que va ser la base material que va permetre al reformisme gaudir d’una base de masses en el passat.

 La irrupció d’Alternativa Galega de Esquerda

 El resultat obtingut per AGE ha representat una autèntica commoció en l’escenari polític gallec. AGE, coalició entre Esquerda Unida i ANOVA (el grup pilotat per Xosé Manuel Beiras, recentment escindit del BNG) neix formalment fa a penes dos mesos. Es presentaven a les eleccions sense diners, sense locals i sense estructura, més enllà del molt limitat aparell que té Esquerda Unida (IU) a les ciutats. En realitat, a poques setmanes de la celebració dels comicis, AGE era pràcticament desconeguda per a amplis sectors de la classe treballadora gallega (tot i que és veritat que Beiras és una figura política de l’esquerra nacionalista molt coneguda, i percebuda com molt combativa, i que IU, tot i que molt debilitada a Galícia, és una formació tradicional de l’esquerra i que no ha estat implicada en la gestió de la Xunta). En canvi, malgrat el poc temps d’existència de la coalició, els seus resultats han estat impressionants. AGE ha tret més de 200.000 vots, aconseguint el 14% del total i ha superat al BNG. De fet, el seu ascens també ha superat al PSOE a la ciutat de Corunya i a Santiago de Compostel·la i s’ha situat a tan sols un vot per sota al Ferrol. Mai, al menys des de la caiguda de la dictadura, s’havia produït un fenomen d’aquestes característiques.

 El programa d’AGE és un programa d’esquerres. Entre els punts que defensen estan la defensa dels serveis públics, el rebuig de la reforma laboral, l’expropiació de la vivenda en mans de la banca, etc. També incorpora al seu programa reivindicacions democràtico-nacionals. Però en tot cas el seu èxit no s’ha basat en l’atractiu del seu programa concret, sinó en la percepció de que es tractava d’una força de combat, disposada a enfrontar-se de veritat a les retallades de la dreta. AGE ha estat percebuda com una organització no institucional, no inserida en l’entramat viciat de la democràcia burgesa. I això va conquerir la imaginació de desenes de milers de joves i treballadors. Els mítings d’AGE van desbordar totes les previsions d’assistència. L’ambient era de gran emoció. Les llàgrimes eren habituals. I el més important: centenars de persones s’apropaven al finalitzar l’acte per presentar-se voluntaris per a col·laborar en la campanya electoral. Aquest ambient, res tenia a veure amb el que es vivia als mítings del PSOE i el BNG.

 L’atractiu d’AGE també va residir en que era vist com la materialització de la unitat entre el nacionalisme d’esquerres i l’esquerra estatal. En els últims anys la classe treballadora gallega, conscient de la greu situació, ha exigit la unitat en la lluita a les seves organitzacions sindicals. AGE era un símbol d’aquesta unitat anhelada.

 El seu vot va tenir un important component obrer i juvenil. A falta de la publicació de les dades per meses electorals, sí sabem, a través de la premsa, que AGE va ser la força més votada a dues meses del barri obrer de Caranza (Ferrol) i la primera al barri de joves treballadors de Teixugueiras (Vigo).

 Increment de l’abstenció, del vot blanc i nul

 El vot a AGE ha concentrat el vot més conscient. Però no ha estat l’únic dipositari del descontentament. En aquestes eleccions, centenars de milers de gallecs han expressat la seva desafecció i cabreig d’altres formes. 240.000 persones més que el 2009 es van abstenir. I en aquest context aquest nivell massiu d’abstenció indica menyspreu cap a la política oficial burgesa, fenomen que es reforça amb els 17.000 gallecs que van optar per la papereta d’”escons en blanc” i els 76.000 que van votar blanc o nul (33.000 més que el 2009). En total, els vots blanc, nul o a “escons en blanc” van arribar als 93.000 vots, el 6,33% del total de vots emesos.

 Els resultats d’AGE són espectaculars. Però és evident que el seu potencial per concentrar el vot d’oposició als atacs no acaba amb els 200.000 vots obtinguts, tenint en compte els centenars de milers que es van decantar per mostrar la seva ràbia d’una altra forma. Si AGE hagués comptat amb més temps, amb una penetració més gran en la societat, els seus resultats podrien haver estat encara més grans. I si el seu programa oferís una alternativa acabada, desenes de milers més haurien optat per votar-los, veient en ells una solució nítida als seus problemes. AGE té ara aquesta oportunitat.

 Un govern dèbil que s’enfrontarà a la lluita de masses

 La dreta va respirar amb alleujament després de les eleccions gallegues. Aquests resultats, afirmen, avalen la política de retallades del PP. Com hem demostrat, això és completament fals. Tres de cada quatre gallecs a vot no van votar a la dreta. La correlació de forces real a la societat és clara: la immensa majoria s’oposa a les retallades i als atacs i ho expressa com mai en grans mobilitzacions de masses. Ho veurem en el proper 14 de novembre amb el seguiment de la vaga general. Aquestes són les proves reals de l’ambient existent, independentment de l’impacte que pugui tenir la campanya propagandística i mediàtica de la dreta respecte de les eleccions.

 Feijoo aplicarà ara tota la bateria d’atacs que va retardar fins a les eleccions, provocant encara més desafecció entre els seus votants tradicionals. De dofí de Rajoy pot passar ràpidament a ser un personatge completament odiat. Les eleccions no alteraran en el substancial la perspectiva d’una agudització encara més gran de la lluita de classes a Galícia i a la resta de l’Estat. Però hi ha factors polítics que poden accelerar o retardar aquest procés, en concret, el paper que juguin les organitzacions polítiques de l’esquerra.

 El BNG ha decebut totalment les expectatives que la classe treballadora va dipositar en ell. A la ciutat més industrial del país, Vigo, el BNG perd en aquesta ocasió el 49,11% dels vots. Des del seu millor resultat històric (prop de 400.000 vots el 1997, quan va superar al PSOE), va perdre més del 60% del seu electorat. I a totes les comarques urbanes menys Pontevedra, va ser superat àmpliament per AGE. Amb cada revés electoral, la direcció del BNG treia la conclusió que havia de moderar més el discurs. I el resultat era cada cop pitjor. El gir a la dreta va arribar tan lluny que un sector de la direcció va dir prou. En canvi, la dinàmica que havien creat va provocar que la corrent més a la dreta, que havia nascut i s’havia enfortit en el seu si, trenqués amb el Bloque, i es llancés a la formació d’un partit galleguista de centre. En el fons era la conclusió lògica de la tesi defensada per la direcció del BNG (i la UPG) de la necessitat de guanyar a la “burgesia amb consciència de país”.

 Aquell nou partit, Compromís per Galícia, estava destinat a la irrellevància. Com escrivíem a El Militante del mes de maig, “Máis Galiza (corrent que va donar lloc a la formació de Compromís per Galícia) no té espai polític. Als empresaris gallecs els va de meravella amb el PP i el nacionalisme de centre esquerra no té res per oferir-los. I del que no hi ha dubte és que la classe treballadora ignorarà aquest nou grupet”. Així va ser. Compromís, que comptava amb diners i espais a la televisió (a diferència d’AGE) va obtenir menys de 15.000 vots, per sota fins i tot d’”escons en blanc”.

 El Bloque es troba en una cruïlla. Si vol tornar a ser una eina de lluita útil per a la classe treballadora i altres sectors populars ha de girar, en les paraules i en els fets, a l’esquerra.

  Un sector tindrà ara, en canvi, la temptació d’enrocar-se i aprofundir en un discurs nacionalista sectari (acusant AGE, per exemple, de ser una força política “espanyola” o d’estar afavorida pel PP, com ja van suggerir des d’alguns àmbits del nacionalisme). És un camí al no res.

 En canvi, junt a l’ala més sectària, encapçalada per les capes mitges, els professors universitaris, els professionals liberals, etc., hi ha un altre sector en el BNG, vinculat a la CIG i els treballadors, que empenyerà en la direcció contrària. Els esdeveniments dramàtics que estem vivint tindran també el seu reflex, més d’hora que tard, dins del BNG, amb noves divisions en línies de classe.

Per ara és Alternativa Galega de Esquerda qui té una oportunitat meravellosa d’arrelar-se entre la classe obrera i la joventut i alçar un gran moviment de resistència en front dels atacs de la burgesia. Milers de persones miren a AGE. És imprescindible convertir tota aquesta simpatia en força organitzada. Els companys d’AGE s’han de posar al capdavant de les mobilitzacions, espatlla amb espatlla amb els sindicats obrers. En aquest moment tindrien les portes oberts dels centres d’estudi i les factories, per organitzar assemblees, reclutar militants, formar comitès de lluita i preparar un pla d’acció per fer front al carrer als atacs de la dreta. Per a tot això és també indispensable la clarificació ideològica. AGE té un programa d’esquerres, que connecta amb les necessitats més sentides de la població. Això és molt positiu. Però és necessari aprofundir més en el programa. El cert és que sense acabar amb el capitalisme, sense expropiar als grans empresaris per planificar democràticament els recursos econòmics, serà impossible fugir del drama social en el que ja estem immersos. No es pot reformar el capitalisme, aplicar-li retallades o regular-lo. No hi ha més alternativa que destruir-lo i lluitar per una societat socialista. Pensem que és imprescindible que AGE es doti d’un programa revolucionari, programa que, a més a més de ser el que necessitem, entusiasmaria a la joventut treballadora i a la classe obrera.