Les masses revolucionàries líbies i àrabs són les úniques que poden acabar amb el règim de Gaddafi i l'opressió imperialista!

El passat 17 de març Nacions Unides va aprovar una resolució per a imposar una zona d'exclusió aèria sobre Líbia, amb la finalitat —segons declara la resolució— de plantar cara a la “violació dels drets humans” per part del règim de Gaddafi. Des del passat cap de setmana les forces armades de l'imperialisme occidental han desfermat un gran operatiu militar, a través de constants bombardejos per aire i mar, contra l'exèrcit de Gaddafi i les seves defenses aèries i terrestres a Trípoli i altres ciutats del país. L'operació militar està comandada pels EUA, França i Gran Bretanya, però en ella intervenen altres països “aliats” com Itàlia i l'Estat espanyol.

Les cíniques mentides de l'imperialisme. L'ONU instrument de les grans potències

A l’igual que a anteriors intervencions i amb la finalitat de justificar l'acció militar de l'imperialisme davant la classe treballadora i les masses de tot el món —i especialment dels seus propis països—, els governs dels EUA i dels països d'Europa implicats han recorregut a les mentides, les manipulacions i la demagògia més basta. Durant la invasió de l'Iraq, l'excusa repetida fins a l’avorriment per a justificar la invasió militar i la posterior ocupació va ser la de la presència d'armes de destrucció massiva. En el cas de Líbia, el pretext plantejat pels imperialistes és la suposada “protecció” de la població de Bengasi para salvar-la d'un “bany de sang”. També s'ha esgrimit la intenció de la mal anomenada “comunitat internacional” d'intentar evitar una guerra civil. Qualsevol jove o treballador davant d’aquesta propaganda imperialista, a la que han donat suport vergonyosament els dirigents socialdemòcrates i sindicals a Europa, s’ha de fer les següents preguntes per poder veure els motius reals que hi ha al darrera de la intervenció a Líbia. On  i quan l'imperialisme nord-americà, francès o britànic, amb l'anuència de la resta de potències, han intervingut militarment per a salvaguardar la vida de civils o amb finalitats humanitàries? Per què intervenen a Líbia i en canvi protegeixen la repressió salvatge del règim del Iemen o de Bahrain en contra de les masses revolucionàries? Per què volen eliminar ara a Gaddafi, quan aquest dictador sanguinari, com en el seu moment va passar amb Sadam Hussein, ha estat durant anys un aliat afavorit per les potències imperialistes i de les grans multinacionals occidentals del gas i del petroli? Per què intervenen militarment just en el moment que l'ofensiva militar dels mercenaris i tropes d’elit de Gaddafi havien dut a les masses líbies insurrectes a una situació desesperada?

L'imperialisme occidental ha engegat la seva maquinària propagandista per a manipular el sentiment sa de les masses, tant fora com dintre de les fronteres de Líbia, amb un únic objectiu: ocultar les seves responsabilitats en el sosteniment de tot tipus de règims reaccionaris i dictadures al món àrab, mantenir els beneficis de les multinacionals a les que els governs obeeixen, que dirigeixen la política imperialista, i assegurar els seus interessos econòmics, estratègics, de prestigi i influència. I al costat d'aquestes raons, fer una demostració de força per a intimidar a les masses àrabs que estan protagonitzant una meravellosa revolució contra els règims tirànics sostinguts per aquests mateixos imperialistes. No es tracta de defensar els “drets humans”, com creuen alguns, sinó d'assegurar-se el control sobre un país i una zona estratègica.  El balanç de les intervencions nord-americanes i de la resta de potències a Iugoslàvia o les invasions a Afganistan o a l'Iraq, respon únicament a l'objectiu de preservar els seus interessos econòmics i polítics, no a la defensa de la població. El resultat d'aquestes intervencions ha significat un malson per als pobles, que han estat víctimes de matances, pillatges i robatori indiscriminat sota el paraigua de l’anomenada “legalitat internacional”.

La primera guerra de l'Iraq, el 1992, va tenir com a objectiu, segons la propaganda imperialista, restablir la democràcia de Kuwait. Amb això van justificar la intervenció. Gairebé 20 anys després, al Golf Pèrsic segueixen existint  monarquies despòtiques (com la del mateix Kuwait, l’Aràbia Saudita, Bahrain...), on la població manca de qualsevol dret democràtic. A Iugoslàvia, l'excusa per a la intervenció i el bombardeig va ser “salvar al poble kosovar de l'agressió sèrbia”. 20 anys després es descobreix com la intervenció sobre Iugoslàvia no va evitar sagnants “neteges” ètniques per part de les parts en conflicte, però sí va permetre a l'imperialisme occidental destruir la Federació Iugoslava i crear Estats satèl·lits a Croàcia o Kosovo, a més d'imposar un programa de privatitzacions i d’obertura de tota la zona al control de les multinacionals occidentals.  Els més de 100.000 morts reconeguts com a resultat de l'ocupació de l'Iraq per les tropes nord-americanes i britàniques després de la segona intervenció imperialista el 2003, són mostra inequívoca d'una barbàrie que encara no ha acabat en aquest país. Bush, Blair i Aznar van manipular i van mentir descaradament per justificar la seva guerra de rapinya, buscant armes de destrucció massiva que mai no van existir.

Per tot això és evident que l'imperialisme, és a dir, la política de les grans potències al servei dels grans monopolis i el capital financer, utilitza l'excusa de la “intervenció humanitària” com un paraigua per a la seva política de saqueig i dominació a la zona, tal com ho han fet altres vegades. En el cas de Líbia la intervenció aprovada per l'ONU té la mateixa finalitat. I el fet que hagi estat aprovada una resolució en el Consell de Seguretat no canvia res la naturalesa imperialista de  l'agressió Per això, els treballadors i la joventut de tot el món no hem de tenir cap confiança en l'ONU, un organisme al servei dels interessos estratègics de les grans potències que mai ha mogut un dit per frenar la política repressiva d'aquells governs que han estat aliats dels imperialistes occidentals, com en el cas d'Israel. Les matances sistemàtiques de les que ha estat víctima el poble de Palestina mai han motivat cap intervenció militar de les potències “democràtiques” per a salvaguardar els drets humans dels palestins, constantment trepitjats pel govern sionista. El mateix es pot dir quan es va produir el cop militar a Xile el 1973, que va dur al poder al general Pinochet, o en el cas d'Argentina al març de 1976. Aquests règims, igual que molts altres a l’Amèrica Llatina, van assassinar a desenes de milers de treballadors, sindicalistes i joves activistes d'esquerres, però van seguir conservant el seu seient a l'ONU i no es va proposar cap intervenció militar per a salvaguardar els “drets humans” de la població. I la raó és òbvia: a pesar que eren dictadures sagnants, eren dictadures aliades de les potències occidentals i havien servit per a tallar l'avenç de la revolució socialista a l’Amèrica Llatina.

El paper del Consell Nacional libi de Bengasi i les seves relacions amb l'imperialisme

Com hem assenyalat en anteriors declaracions, el règim de Gaddafi ha estat un fidel aliat de l'imperialisme occidental i de les grans multinacionals del petroli. La seva política de privatitzacions ha rebut els afalacs de l’FMI, i el dictador era complimentat amb tots els honors a les capitals europees. Els EUA i molts governs de la UE no van dubtar a fer lucratius negocis amb el règim. Considerar a la dictadura de Gaddafi com un govern revolucionari o antiimperialista entra en contradicció total amb els fets.

Després de l'esclat de la revolució a Tunísia i a Egipte, la decisió de les masses de dur la lluita fins al final va provocar la caiguda de les odiades dictadures de Ben Alí i de Hosni Mubàrak. Ambdues dictadures van ser sostingudes, finançades i armades per l'imperialisme occidental. Per a aquells que encara sostenen que Gaddafi és un revolucionari o un antiimperialista, cal recordar-los que el sàtrapa libi va donar suport fins a l'últim moment als dictadors de Tunísia i Egipte, i va ser una de la veus més vehements en aquest suport… al costat del govern sionista d'Israel. La revolució àrab no es va limitar a les fronteres de Tunísia o Egipte, es va estendre com un incendi a tota la regió: el Iemen, Bahrain i Líbia. Ara també sacseja al Marroc, Síria i les corruptes monarquies del golf. Però a Líbia, el moviment revolucionari de les masses va arribar més lluny que a altres llocs. La insurrecció popular a Bengasi, Tobruk i altres ciutats, va provocar la ruptura de l'aparell de l'Estat en la seva part més sensible: l'exèrcit. Centenars de soldats i comandaments militars es van sumar a la insurrecció, que ràpidament es va dotar de comitès populars per organitzar la vida quotidiana de les ciutats alliberades, i crear milícies armades per a combatre a les forces de la dictadura. Com testifiquen nombrosos observadors internacionals antiimperialistes, la revolució tenia un caràcter popular, no tenia res a veure amb Al Qaeda com intentava plantejar Gaddafi, i responia  a un profund sentiment d'alliberament entre la masses contra una dictadura reaccionària i sagnant que havia eliminat els drets democràtics més bàsics de la població.

Les masses insurrectes de Líbia van donar un exemple d'audàcia i valentia, combatent amb pocs recursos a unes forces militars integrades per regiments professionals i mercenaris. Però com moltes vegades passa a les revolucions, una cosa és l'honestedat, l’empenta i la capacitat de sacrifici, i una altra és la necessitat de dotar a la revolució i els seus organismes d'un programa i una estratègia per a la victòria. Aquest programa només pot provenir d'una ferma orientació socialista i revolucionària, que plantegi amb claredat la vinculació de les aspiracions democràtiques de la població —llibertat d'expressió, de reunió, d'organització de partits i sindicats, depuració de l'aparell estatal de la dictadura…— a la satisfacció de les seves necessitats materials: ocupació, habitatges, educació i sanitat pública dignes, bons salaris, el que implica la lluita per expropiar les riqueses de la camarilla governant i de les potències imperialistes implicades en l'explotació del petroli i del gas. És a dir, un programa per a la revolució socialista, que a més ha de tenir com a eix una crida a la solidaritat revolucionària de les masses àrabs per a defensar la insurrecció i completar amb èxit l’enderrocament de la dictadura.

Malauradament, malgrat la voluntat revolucionària de les masses líbies, la direcció del moviment no ha tingut aquesta perspectiva. Igual que a altres revolucions populars de la història, la direcció dels rebels, en particular el Consell Provisional instal·lat a Bengasi, capital de la insurrecció, s'ha omplert d’arribistes, desertors de la dictadura que tenen els seus propis objectius i interessos i que han oscil·lat cap a les potències imperialistes. En lloc de plantejar el combat militar com una guerra revolucionària d'alliberament social, insistint en la solidaritat internacionalista de les masses d'altres països en revolució, han posat tota la seva confiança en una intervenció imperialista, un joc molt perillós que pot esdevenir en l’ofegament de la pròpia revolució.

L'imperialisme s'ha fet ressò d'aquests elements en el si del moviment revolucionari a Líbia, els antics  ministres d'exteriors i d'interior del règim de Gaddafi, entre altres funcionaris de l'Estat, per a justificar la seva intervenció.  Aquests subjectes que van fer la seva carrera i beneficis a l'ombra de Gaddafi durant anys i van participar activament en la repressió i saqueig del poble libi al costat de la família Gaddafi, van decidir abandonar-la a la seva sort quan la insurrecció semblava que, igual que a Tunísia  i Egipte, havia sentenciat el futur del dictador.  I es van posar al capdavant del Comitè Nacional libi a Bengasi, autoproclamant-se els líders de l'oposició a Gaddafi.

El fet que elements de l'antic règim es posin al capdavant de les masses a l'inici d'una revolució és un fenomen que s'ha repetit a la llarg de la història. Les masses revolucionàries, eufòriques després de les primeres victòries, alliberades del jou que les oprimia durant dècades, van permetre, en no poques ocasions, que elements burgesos, proimperialistes, que en definitiva volen tornar la revolució cap a enrere  i donar-li un sentit procapitalista, es van posar al capdavant del moviment. La revolució russa de 1917 va dur a la presa del poder per part del proletariat amb el partit bolxevic,  però al començament de la revolució es va establir un  govern de coalició  burgès  i reformista,   amb un terratinent monàrquic al capdavant, el príncep Lyov, que havia saltat al costat revolucionari  poc temps abans de la caiguda del tsar.  El mateix govern tenia com a ministre d'afers exteriors al cap de la patronal russa, Miliukov, que al mateix temps era portaveu de la burgesia francesa i britànica. El proletariat i els camperols russos van haver de passar per una duríssima experiència per a desfer-se d'aquesta xacra i  dels dirigents reformistes que sostenien aquest govern.  No va ser sinó amb l'ajuda i direcció del partit bolxevic com els sòviets es van fer amb el poder a través d'una política revolucionària, i van derrotar als elements pro capitalistes i imperialistes que, d'haver-se perpetuat, haguessin dut la revolució a la derrota i a un bany de sang dels obrers i camperols. L'exemple de la revolució russa és traslladable a la gran majoria de les revolucions.

Com hem explicat els marxistes en materials anteriors, mentre el sentiment majoritari de les masses que protagonitzaven la revolució a Bengasi i la resta de ciutats de Líbia era d'oposició a qualsevol intervenció imperialista (com mostren els vídeos publicats a webs antiimperialistes com The Real News i nombrosos testimoniatges recollits a la premsa), aquest sector burgès que, davant l'absència d'una organització revolucionària al capdavant del moviment de les masses, s'ha fet amb la direcció efectiva dels comitès que van sorgir per tot arreu a la revolució líbia, des d'un començament es va caracteritzar per tot el contrari. Com no podia ser de cap altra manera, donat el seu caràcter burgès, aquesta direcció va posar tota la fe en el suport de l'imperialisme europeu i nord-americà. Aquests dirigents desconfien de la capacitat revolucionària de les masses  per a vèncer a Gaddafi i, en el fons, temien a les masses profundament, no sense raó,  perquè les masses tendien a superar-los i a prendre el poder a les seves pròpies mans. Per a frenar l'ímpetu revolucionari i mantenir el moviment dintre dels límits que consideraven acceptables, aquests dirigents van maniobrar en connivència amb l'imperialisme per mirar de desviar el moviment de les masses revolucionàries. Amb horror, els portaveus de l'imperialisme assenyalaven que Líbia queia en l’anarquia per falta d'Estat, policia, jutges, etc. Tot i així, a les ciutats que van governar els comitès revolucionaris no es va veure cap caos, al contrari, el que predominava era l'esperit de solidaritat fraternal entre la població i la presa de decisions per a organitzar la vida quotidiana d'una forma directa a través de la participació popular. El que temia l'imperialisme, els ex socis de Gaddafi, és precisament el nou ordre revolucionari que no podien controlar. Havien de veure la manera de minar la confiança de les masses en les seves pròpies forces i poder introduir  en el seu si la idea —fins aleshores rebutjada per les masses— de la necessitat que l'imperialisme intervingués. Com hem dit, l’instint sa de les masses populars i dels treballadors era d'oposició a qualsevol tipus d'intervenció estrangera, com es va revelar en nombrosos mitjans de comunicació independents. No obstant això, ja des de les primeres hores en les que el règim penjava d'un fil, els dirigents proimperialistes  del consell nacional libi van introduir  diverses idees pernicioses per a la revolució: 1) no som prou forts per a vèncer per nosaltres mateixos a Gaddafi pel fet que controla la força aèria. 2) no volem la intervenció estrangera, però podem guanyar si l'OTAN o l'ONU intervenen amb una zona d'exclusió aèria. 

El programa militar per a la victòria de la revolució

És evident que aquest manera de plantejar la qüestió de la lluita contra Gaddafi va introduir un element de paràlisi i, una qüestió vital a la revolució, va restar confiança a les masses en les seves pròpies forces de cara a escometre l'assalt final contra la dictadura. Això va donar un temps vital al règim de Gaddafi i als imperialistes, fins aleshores paralitzats i sorpresos per l'ascens del moviment revolucionari, per a recuperar la iniciativa. Si bé l'exèrcit i la policia s'havien descompost, fruit de l'acció revolucionària de les masses, Gaddafi i la seva família tenien encara una guàrdia pretoriana de regiments d’elit i de mercenaris amb els que van poder controlar Trípoli temporalment i reprendre l'ofensiva contra les ciutats revolucionàries. De fet , Al Jazira va informar que “l'empresa israeliana Global CST, ha enviat fins ara 20 mil mercenaris a Líbia, a fi de reprimir les revoltes populars. D'acord amb aquest informe, els representants d'aquesta empresa van mantenir una trobada amb el titular d'Intel·ligència Interior de Líbia, Abdullah Sanusi, i els detalls del tractat han estat confirmats. Es diu que Gaddafi paga diàriament per cadascun dels mercenaris 2 mil dòlars, dels quals,  cadascun rep només 100 dòlars i la resta s’ho reparteixen l'empresa israeliana i els caps de les tribus que abasteixen d'aquestes forces.” (www.elciudadano.cl/2011/03/02). Conforme l'ofensiva de Gaddafi va anar guanyant terreny, caps militars que havien romàs al marge esperant a veure com es dilucidava la lluita, es van tornar a posicionar amb Gaddafi.

Danton, cap militar de la revolució francesa, va encunyar com segueix el lema: “audàcia, audàcia  i més audàcia”. Això no era una frase feta, buida, sinó una qüestió vital per a la supervivència i victòria de qualsevol insurrecció. La revolució, i particularment la insurrecció de masses, només pot vèncer si avança sense treva conquistant cada posició i derrocant tots els obstacles: si no ho fa, tot l'edifici creat per la revolució amenaça amb esfondrar-se. I això és el que ha succeït a la revolució líbia. Això ha estat conseqüència de l'absència d'un partit revolucionari que donés una orientació classista i internacionalista a la guerra lliurada contra les forces armades de la dictadura, començant per la urgència de l'ofensiva militar, que cridés a la població a la més absoluta desconfiança cap als nous dirigents del consell nacional libi, combatent des del principi la idea de l'exclusió aèria, un parany que deixava als imperialistes el terreny lliure per a les seves maniobres, i que infongués entre les masses l'esperit que l'única victòria possible passava per la presa immediata de Trípoli. I al costat de tot això, cridar a la solidaritat internacionalista de la població àrab de tots els països de la zona, a l'organització de vagues de solidaritat, boicots econòmics al règim de Gaddafi, i a l'ajuda militar dels treballadors i joves amb voluntaris per a combatre. El programa militar de la revolució és fonamental, per això l'activitat de l'exèrcit insurrecte havia de dirigir-se amb accions concretes i decidides a demostrar a la població, de dintre i de fora de Líbia, que l'objectiu era l'alliberament social per escombrar el domini de la família Gaddafi, de la resta la burgesia líbia i a les multinacionals imperialistes que duen anys saquejant junts el país, és a dir: acabar amb el capitalisme lluitant per la transformació socialista de la societat. En no fer això, li va donar l'oportunitat a Gaddafi de llançar una contraofensiva i als imperialistes d'engegar una nova estratègia per a intentar mantenir el control del país.

L'absència d'una organització revolucionària que unifiqués les diferents milícies amb aquest programa, va fer que el costat fort de les mateixes, que és l'entusiasme, l'espontaneïtat i l'esperit de sacrifici, davant l'atac de forces menors en nombre però millor preparades i preparades per cometre qualsevol atrocitat, com eren els mercenaris de Gaddafi, posessin de manifest el seu costat feble, el seu deficient entrenament militar, la seva dispersió. Com assenyalem a la declaració de la CMR, Revolució i contrarevolució a Líbia: “Les masses, inquietes, intenten salvar la seva revolució amb les poques armes al seu abast i un immens coratge i voluntat de resistir fins al final però manquen d'un partit revolucionari que els doni direcció, que organitzi la lluita militar i alhora proposi un programa i una estratègia per completar i consolidar la revolució. Aquest és el factor decisiu que pot acabar condicionant el futur de la revolució.

Com ha explicat moltes vegades el marxisme, la contrarevolució, per a llançar-se a l'atac, no necessita tenir més suport social que la revolució. De fet, sempre que han aconseguit derrotar a la revolució ho han fet, no per ser més forts, sinó per l'absència de direcció al front de les files revolucionàries o pels errors comesos per aquesta direcció en desaprofitar l'oportunitat d’esclafar definitivament a la reacció i permetre a aquesta conservar, encara que només sigui una part, el seu poder. A Líbia tornem a veure com el poderós riu desbordat de la iniciativa espontània de les masses necessita inevitablement el canal d'una organització revolucionària formada per milers de quadres i activistes units per un mateix programa i una estratègia per a vèncer. A causa d’aquesta falta d'una direcció revolucionària, el moment inicial d'avanç incontenible del moviment revolucionari i de desbandada a les files del règim, que va dur a la revolució fins a les portes del palau de Gaddafi a Trípoli, no va ser aprofitat per a  unificar de manera immediata els comitès i milícies populars que de manera espontània les pròpies masses estaven creant a cada població per a vetllar per la seva seguretat i garantir la defensa. No es va constituir un exèrcit revolucionari unificat format pel poble en armes ni es va organitzar un avanç massiu sobre Trípoli que acompanyés la insurrecció de les masses als barris més pobres de la capital.

Aquesta insurrecció a Trípoli es va produir, però aquí era on, Gaddafi, encara que criminal i embogit, sí tenia un pla i concentrava les seves forces més fiables: les unitats d’elit dirigides pels seus propis fills, Khamis i Muntasim (i altres alts oficials estretament vinculats a la corrupta camarilla que controlava el poder) i el seu exèrcit de mercenaris procedents de l'estranger. Aquesta guàrdia pretoriana, equipada amb modern armament venut pels propis imperialistes nord-americans i de la Unió Europea i finançades amb els diners del petroli i els negocis que la família Gaddafi  manté amb els imperialistes, és la que avui estan massacrant al poble. El resultat és que mitjançant l'ús del terror Gaddafi va poder mantenir el control de Trípoli i llançar l'atac que ara està causant milers de víctimes i que podria acabar amb la revolució.

Com explicava Engels, l'Estat, en última instància, són cossos d'homes armats en defensa de la propietat. Alguns d'aquests cossos d'homes armats a Líbia es van veure dissolts per l'ascens revolucionari, sobretot a l'est del país. Molts soldats i oficials es van passar a la revolució però d'una manera en gran part descoordinada i individualment, sumant-se a milícies i grups armats que a cada localitat intentaven assegurar la defensa. El gruix de l'armament, en particular l'armament pesat, i les unitats millor equipades i amb major poder de destrucció, segueixen en mans de Gaddafi. L'exèrcit i, especialment, els cossos professionalitzats i d’elit (no diguem ja els mercenaris), tendeix a constituir l'última línia de defensa de qualsevol règim reaccionari contra les masses. Els comandaments militars i els mercenaris, a més, estan acostumats a actuar de manera disciplinada, implacable, reprimir i matar.

Les masses es veuen ara obligades a lluitar en condicions d'inferioritat militar, amb les úniques armes del seu major nombre, entusiasme i disposició a anar fins al final però sense coordinació, i un pla unificat enfront d'unes tropes ben ensinistrades i equipades i que manquen d'escrúpols a l'hora de disparar contra civils desarmats, bombardejar a la població, etc. Per a derrotar l'escomesa de Gaddafi i vèncer, la revolució necessita en primer lloc organitzar l'armament general del poble a Bengasi i a les altres zones alliberades, creant un exèrcit revolucionari del poble mitjançant la unificació de totes les milícies. Alhora, els comitès populars han de ser la base d'un Estat revolucionari, socialista, que nacionalitzi tots els recursos del país i prengui de manera immediata mesures per a resoldre tots els problemes socials que sofreix la població”.

Com assenyalem a la mateixa declaració, a l'imperialisme li hagués agradat intervenir abans però va ser l'existència de les masses revolucionàries, que no controlava, i el sentiment antiimperialista d’aquestes, el que impedia que aquests intervinguessin. S'havien de crear les condicions polítiques perquè la intervenció es pogués donar: “Per això, amb el cinisme que els caracteritza, sembla que el joc imperialista és esperar que Gaddafi ataqui a les masses un poc més i a última hora realitzar algun tipus d'intervenció. Amb la moral i energia de la població insurrecta afeblida i un sector dels seus propis dirigents demanant la intervenció, la tàctica dels imperialistes és aparèixer com a salvadors i alhora introduir una cunya sobre el terreny que garanteixi els seus interessos econòmics i polítics en la regió. Com s'afirma a l'última declaració de la CMR de Veneçuela, “intenten atreure's a diferents representants de l’anomenat Consell Nacional Libi de Transició (CNLT) i col·locar a les masses revolucionàries davant una situació insostenible que els permeti arribar a acords amb determinats representants polítics de cara que assumeixin els seus punts de vista i assegurin els negocis imperialistes al país.”

Els imperialistes contra la revolució líbia. La posició de l'esquerra a Europa i l’Amèrica Llatina

Els esdeveniments han succeït com assenyalàvem en aquesta resolució. L'imperialisme francès, que té poderosos interessos a la regió i vol ampliar la seva zona d'influència, després de la resolució de l'ONU, va posar a la resta de potències davant el fet consumat de la seva decisió d'atacar Líbia. En aquestes condicions, els Estats Units i Gran Bretanya no es podien quedar enrere, malgrat totes les vacil·lacions mostrades a les setmanes anteriors, i es van decidir per la intervenció i per tenir un paper protagonista de primer ordre.

Gaddafi va declarar recentment que entraria a Bengasi com les tropes de Franco van entrar a Madrid a la guerra civil espanyola. Per a tots aquells que des de l'esquerra van tenir algun dubte del caràcter reaccionari d'aquest element, les seves pròpies paraules el delaten.  Gaddafi representa la contrarevolució armada contra les masses insurgents. Igual que Franco en els primers dies de la guerra civil espanyola, sense bases de suport fortes al país després de la insurrecció obrera a Barcelona, Madrid i altres ciutats, es va haver de basar en les tropes mercenàries, dels legionaris, i colonials marroquines per a utilitzar-les com a ariet contra les masses revolucionàries. El paper dels dirigents reformistes i burgesos de la república espanyola, que en un primer moment  van intentar arribar a un acord amb els feixistes i es van negar a organitzar seriosament la resistència dels treballadors contra el cop, va permetre l'avanç de Franco de tal manera que en tot just dos mesos després del cop, Franco estava en condicions d'assetjar la capital (Madrid)  i generar una situació desesperada.  El sacrifici de les  masses va parar l’assetjament a la capital, però la negativa a organitzar i coordinar les milícies revolucionàries  per part del govern va permetre a les tropes mercenàries, millor entrenades i disposades per dur a terme qualsevol massacre, avançar ràpidament.  Una situació molt similar s'està veient a Líbia. Després dels primers contraatacs ràpids de les tropes feixistes, els dirigents republicans, reformistes i estalinistes de la  república espanyola van entrar en pànic i en comptes de posar l'èmfasi en la capacitat de les masses per a vèncer al feixisme per les seves pròpies forces amb l'ajuda de la classe treballadora d'altres països i sobre la base d'un programa revolucionari, van col·locar la confiança de la victòria en la intervenció estrangera, de França i Gran Bretanya, “ les potències democràtiques”.  Per a garantir tal intervenció, van imposar un programa burgès en el bàndol republicà i van frenar tota iniciativa revolucionària per part de les masses. Tot això va posar les bases per a la victòria del feixisme a Espanya a l'abril de 1939.

Ara per ara, a Líbia, la intervenció de les forces imperialistes s'ha limitat a crear una zona d'exclusió aèria acabant amb la capacitat aèria del minvat exèrcit libi.Tot i així, això és només l'inici de la intervenció. La guerra té la seva pròpia dinàmica i és l'equació més complexa de totes. L'imperialisme no s’aturarà i no es pot aturar. El seu objectiu és controlar al país i intentar derrotar a Gaddafi, però sobretot, acabar amb la revolució popular.  La possibilitat d'enviar tropes terrestres, com a l’Afganistan o l'Iraq, és una alternativa que posa els pèls de punta als imperialistes per les conseqüències impredictibles que pot tenir. I aquesta perspectiva ja ha provocat fissures obertes a la coalició occidental: Alemanya s'hi oposa, Turquia també, els EUA tremolen davant aquesta solució i, d'altra banda , altres potències com Rússia i Xina també s'hi oposen. La qüestió és que derrotar a Gaddafi amb bombardejos aeris és poc probable. Per això els imperialistes poden contemplar, com a sortida immediata, ajudar amb armes, logística i homes als insurrectes. Però només ho faran si hi ha garanties que la revolució està liquidada. En tot cas, una opció d'aquest tipus també té els seus riscos.

Si les tropes rebels, a causa de la política nefasta de la seva direcció, accepten jugar aquest paper, significaria a la pràctica que, temporalment, els imperialistes poden acabar de descarrilar la revolució i utilitzar-los com a carn de canó per als seus plans imperialistes a la regió. Aquesta hipòtesi significaria una guerra cruenta i llarga, que tindria també altres efectes. No es podria descartar que en un conflicte d'aquest tipus, les forces de Gaddafi poguessin resistir per un període i el règim es veiés reforçat a l'interior de Líbia, apel·lant al sentiment antiimperialista de les masses amb la seva demagògia. Encara que el seu suport social és nul, la intervenció li dóna un marge de maniobra major.

El problema més gran de la revolució líbia és que després dels primers dies en els que la iniciativa espontània de les masses va descompondre a l'Estat burgès i va trencar els plans imperialistes (que inicialment eren buscar una negociació entre Gaddafi i l'oposició burgesa a l'exterior), la iniciativa política, tant dintre com fora de Líbia,  va passar totalment a les mans de l'imperialisme i dels sectors afins.  Les masses han estat òrfenes de direcció i sense un punt de referència on mirar i guiar-se, excepte el seu instint revolucionari sobre el què no volen.  En aquest sentit, els dirigents de les organitzacions polítiques i sindicals de masses que s'identifiquen amb l'esquerra tenen una enorme responsabilitat.

Els dirigents de l'esquerra reformista a Europa en comptes d'utilitzar l'enorme simpatia que la revolució al món àrab, a Tunísia, Egipte, Líbia, Bahrain, ha despertat entre els joves i treballadors per a mobilitzar a les masses en els seus països en suport a les masses líbies, denunciar la política de col·laboració amb Gaddafi i el saqueig dels recursos del poble libi i els altres pobles àrabs que porten a terme els governs burgesos de la Unió Europea, han donat suport des del primer moment a la intervenció de l'imperialisme, i molts d'ells en aquest moment saluden, fins i tot, la resolució de l'ONU i els bombardejos. Davant aquesta política reformista i pro-capitalista, els ulls de milers de revolucionaris dels pobles àrabs i de tot el món estaven posats en l'esquerra revolucionària de l’Amèrica Llatina. A Bengasi, eren molts els que es preguntaven per què Chávez no els donava un suport decidit contra Gaddafi. Després de la seva heroica resistència i de les seves victòries enfront de l'imperialisme, les revolucions a Veneçuela i Cuba, i les figures de Fidel Castro i d’Hugo Chávez, s'han guanyat el dret a ser vistes per milers de joves i treballadors a tot el món com un punt de referència a l'hora de lluitar contra l'imperialisme, el capitalisme i l'opressió. Precisament per això, els imperialistes i els seus lacais a sou als mitjans de comunicació s'esforcen per intentar identificar a aquests dirigents i governs revolucionaris com contrarevolucionaris i repressors com Mubàrak, Gaddafi o Ben Alí.

La revolució al món àrab era una oportunitat, a més, per donar suport a les masses d'aquests països, per combatre aquestes calúmnies imperialistes i unir en la lluita a les masses revolucionàries àrabs i llatinoamericanes. Si des de l'esquerra llatinoamericana i, particularment  des de Veneçuela i Cuba, s'hagués donat una suport a les masses insurrectes àrabs, primer a Tunísia i Egipte, on es va veure el moviment des d'un primer moment amb dubtes i desconfiança, i després a Líbia, on simplement es va negar que existís cap revolució, això hauria estimulat la revolució a tot el món àrab, vinculant-se  amb l'instint de les masses de Bengasi i obstaculitzant de forma important els plans, tant dels dirigents de l'oposició burgesa a Gaddafi com de l'imperialisme, que buscaven desviar dels seus objectius revolucionaris a aquestes masses i obrir les portes a l'actual intervenció.

En comptes d'això, es va donar per bona la teoria que a Líbia no hi havia cap revolució, es va acceptar a la pràctica la demagògia de Gaddafi i es va plantejar la idea que si els imperialistes nord-americans i europeus denunciaven a aquest era perquè es tractava d'un líder antiimperialista (en contra de tota evidència perquè Gaddafi ha signat durant els últims anys tot tipus d'acords i aliances amb aquests mateixos imperialistes, ha privatitzat les empreses i ha atacat els drets dels treballadors, fet pel qual, com hem insistit, ha estat elogiat per l’FMI).  Aquesta posició del govern bolivarià i d'altres governs d'esquerra de la regió —independentment que la seva intenció no sigui aquesta— no ha servit per a aixecar un mur contra els plans de l'imperialisme que pretenen separar la revolució al món àrab de la revolució a l’Amèrica Llatina, intervenir avui contra la primera i intentar aïllar i desprestigiar a la segona.

Aprendre dels esdeveniments

Els revolucionaris llatinoamericans i de la resta el món hem d'aprendre del nostre enemic de classe, dels capitalistes i dels imperialistes. L'imperialisme nord-americà va comprendre que era complicat mantenir als seus titelles en aquests països, i ràpidament es va posicionar perquè després de la caiguda dels mateixos, els seus interessos estiguessin el millor representats, mirant de posar-se o d’aparèixer al capdavant del moviment per la democràcia. Aquesta hàbil jugada política va descol·locar a l'esquerra en general i a la  llatinoamericana en particular, excepte honroses excepcions. Havíem d'haver après de l'imperialisme: si des del primer moment s'hagués donat suport  la revolució àrab i, sobretot, Chávez hagués aparegut davant les masses àrabs com el seu campió, plantejant que no havien tan sols de lluitar per la democràcia burgesa representativa sinó, com s'intenta fer a Veneçuela, pel socialisme, això hagués estat una pedra de toc contra els plans de l'imperialisme a la zona i hagués consolidat la unitat entre les masses i els pobles revolucionaris de l'Amèrica Llatina i Orient Mitjà. Desafortunadament, això no ha succeït, permetent a l'imperialisme avançar els seus peons.

Tot i així, els càlculs dels imperialistes es fan sobre bases completament falses. Obama i la socialdemocràcia creuen que al món àrab estem davant d’una revolució democràtica, fent una analogia falsa amb la caiguda de l’estalinisme. Com hem ressaltat en altres articles i declaracions, el caràcter de la revolució àrab no és democràtic, si per democràcia burgesa s'entén aquest concepte, sinó socialista, perquè les masses per a resoldre els seus problemes més immediats, des de l’exercici ple de les llibertats d'expressió, de manifestació i organització fins a les demandes bàsiques d'ocupació, habitatge, sanitat… xocaran (estan xocant ja) amb el capitalisme, amb l'aparell de l'Estat burgès que, encara que afeblit, segueix dempeus. És per això que, lluny de dur a un control i estabilització dels nous règims que sorgeixin, l'imperialisme i el capitalisme es trobaran amb enormes dificultats per a controlar a les masses, que augmentaran l’abast i l'audàcia de les seves demandes, posant en qüestió que sota el sistema capitalista és impossible donar-los satisfacció.

El cas és que la intervenció a Líbia no resol el problema sinó que l’empitjora, amb la possibilitat d'una escalada militar i l'estancament del conflicte. L'imperialisme, com a l'Iraq i l’Afganistan, pot quedar entrampat. El ministre d'exteriors britànic va assenyalar la possibilitat, fins i tot, de dividir el país. Això seria un crim enorme contra la revolució líbia i àrab en general, que la població pagaria amb la seva sang. No obstant això, les masses encara no han dit la seva última paraula. Malgrat l'ofensiva de Gaddafi, lluny d'estar derrotades, les masses estan en ebullició: si es donés la invasió de tropes imperialistes, fins i tot a les zones revolucionàries, aquestes no serien ben rebudes i, a mesura que es faci evident per a les masses l'engany que suposen les paraules imperialistes, això significarà una nova fase del conflicte. Com hem explicat, l'experiència de les masses  desafiant el poder de l'Estat burgès, l'exèrcit, etc., i fins i tot assumint durant setmanes la gestió de la vida social a nombroses ciutats, deixarà una profunda petjada a la seva consciència i les tornarà a empènyer a la lluita i a treure lliçons de l'amarga experiència que avui estan vivint a les mans de Gaddafi i dels imperialistes: la primera d'elles serà comprendre que no poden confiar en ningú més que en elles mateixes i que és necessari dotar-se d'una direcció sorgida del seu si, sota el seu control permanent i que defensi una política d'independència de classe.

D’altra banda, a mesura que la intervenció es compliqui i del pla per a imposar una zona d'exclusió aèria s'hagi de passar a una intervenció més directa, el precari acord a què han arribat els diferents bandits imperialistes tendirà a fer-se més difícil i creixeran les tensions entre ells. Ja ho estem veient. Els imperialistes de Xina, Rússia i l'Índia, amb un cinisme a prova de bomba, critiquen la intervenció però no faran ús del seu dret a veto per a impedir-la, sinó que, a la pràctica, l’avalaran amb la seva abstenció. Estan esperant a veure com es desenvolupen els esdeveniments per veure si en cas d'una victòria imperialista ràpida se sumen al repartiment del botí, o si la guerra es complica, marcar distàncies i desenvolupar un joc diferent al país. Com hem dit moltes vegades, malgrat els xocs d'interessos entre totes aquestes potències imperialistes, hi ha una cosa que les uneix: el seu menyspreu absolut per les masses i el seu desig de seguir explotant els treballadors al món àrab, als seus propis països i a tot el planeta.

Un altre factor essencial  per a comprendre les perspectives és que, com hem explicat, no estem davant una revolució aïllada en un país sinó a tota la regió. Tant els imperialistes com diversos règims reaccionaris de la regió que han donat suport amb diners i mercenaris a Gaddafi intenten utilitzar ara Líbia o Bahrain (on l'imperialisme també està intervenint contra la revolució però a través del seu principal aliat a la zona, la monarquia reaccionària de l'Aràbia Saudita) per a donar una lliçó a les masses, posar límits al moviment d'aquestes i frenar l'extensió i avenç de la revolució. Però la lluita entre revolució i contrarevolució, amb alces i baixes, victòries i derrotes conjunturals, continuarà per tot un període històric. El que passi a cada país es veurà condicionat i, al seu torn, dialècticament influirà sobre tots els altres. I la revolució àrab, lluny d'acabar, se segueix estenent. L'última setmana ha vist nous aixecaments al Iemen, amb desenes de morts, l'amenaça d'extensió a l’Aràbia Saudita, plaça forta de l'imperialisme, l'inici de les mobilitzacions a Síria, les marxes a Gaza, durament reprimides per Hamàs, etc.  Les onades de la revolució àrab, després del tremolor amb la que l'acció de les masses  va sacsejar el capitalisme i l’imperialisme internacionalment, segueix i continuarà desestabilitzant tots els règims burgesos, no tan sols del nord d'Àfrica, sinó més enllà.  Aquest és un factor també decisiu per al futur de la revolució líbia, malgrat les maniobres criminals dels imperialistes i els seus titelles.

Aquesta lluita entre revolució i contrarevolució al món àrab s'inscriu en l’agudització general de la lluita de classes a tot el món i la impossibilitat dels imperialistes de recompondre l'equilibri del seu sistema. La decadència perllongada del capitalisme obligarà als joves i treballadors a tot el món, des de Líbia, Tunísia i Egipte fins a Veneçuela, Bolívia o l’Equador passant per Europa, Xina, Japó o els Estats Units a lluitar pels seus drets i buscar un cop i un altre un camí per a transformar la societat.

Qui són els amics de la revolució?

La intervenció imperialista sobre Líbia també ha estat la primera prova de foc de la teoria de la multipolaritat. Segons aquesta teoria reformista, socialdemòcrata, anem cap a un món multipolar on emergeixen diferents països que, antagònics als Estats Units, posaran límit al poder de l'imperialisme. Aquesta teoria de la multipolaritat és un refregit de la vella teoria estalinista del bloc antiimperialista, per la qual s'havia de conformar un bloc amb tots aquests Estats, governs o partits que per alguna raó estiguessin enfrontats a l'imperialisme, encara que la seva política fos dretana o reaccionària, amb la finalitat d'impedir que el setge imperialista contra la Unió Soviètica, Xina o Cuba. Això va dur als Partits Comunistes a donar suport a tot tipus d'elements capitalistes que van dur al moviment revolucionari a la derrota en molts països o van confondre a l'avantguarda revolucionària. A Iran, per exemple, el PC (Tudeh) va donar el poder a Jomeini; a l'Iraq va ocórrer el mateix amb Sadam Hussein. En el cas d'Indonèsia, el PCI va donar suport a Suharto i va ser delmat en el cop d'estat. Hi ha molts exemples.

A la votació del consell de seguretat de l'ONU, Xina, Rússia, Índia i Brasil es van abstenir cínicament quan es votava la resolució a favor de la intervenció militar, rentant-se les mans i deixant les mans lliures a l'imperialisme francès, americà i britànic per a atacar Líbia. Això mostra a les clares que el dia d’avui, davant una intervenció contra Veneçuela per part de l'imperialisme nord-americà, Rússia, Xina o Brasil, lluny de ser amics, a pesar dels acords comercials que hi pugui haver i les bones relacions, es convertiran en còmplices i botxins de la intervenció imperialista contra la revolució veneçolana.  Aquests fets han de fer reflexionar al govern bolivarià i al comandant Chávez. L'única manera efectiva de frenar a l'imperialisme és estenent el socialisme a altres països. La política de “l'enemic del meu enemic és el meu amic” pot ser un parany mortal. Atorgant una suposada credibilitat revolucionària a règims reaccionaris com el d'Iran o Líbia o considerant a Rússia, Xina o Brasil, totes elles potències imperialistes i capitalistes, com amics de la revolució bolivariana, per estar conjunturalment enfrontats als ianquis, no vol dir, ni de bon tros, que a l'hora de plantar cara a una intervenció imperialista a Veneçuela o a un cop d'estat de la contrarevolució, aquests països mouran un sol dit.

El cas del consens en el consell de seguretat de l'ONU a atacar Líbia prové del caràcter de classe dels governs  d'aquests països. Tots ells són capitalistes, i si en alguns aspectes poden estar enfrontats a l'imperialisme nord-americà és per àrees d'influència i explotació. Xina s'està convertint en un poderós competidor econòmic i militar per als Estats Units, com recentment va assenyalar Obama, però Xina competeix no per un món més just, sinó perquè els capitalistes xinesos, molts d'ells dirigents del PCX, s'enriqueixin més a costa de l'explotació de les masses africanes i de l'Amèrica Llatina, per no dir de les del seu propi país.  El mateix passa amb Rússia, Iran, i Líbia, on governa una elit capitalista i explotadora. Considerar a aquests països aliats de Veneçuela, suposa posar una soga al coll de la revolució bolivariana.

A la resolució de l'ONU que permet atacar Líbia es mostra com, a l'hora de la veritat, per a les burgesies de tots aquests països prima més el saqueig que les antigues aliances o acords amb Gaddafi.  El món està repartit entre bandits imperialistes, que lluiten entre si d'una manera creixent pel control dels mercats mundials, però arribat el cas, quan el bandit major (EUA) organitza al costat dels seus socis menors Gran Bretanya i França  el saqueig d'un país i convida a la resta de bandits al festí, aquests no fan mala cara, sinó que cínicament es renten les mans i esperen la seva part del botí. I el que és vàlid avui per a Líbia demà ho serà per a Veneçuela.

No obstant això, hi ha una diferència fonamental entre Veneçuela i Líbia. El règim de Gaddafi és un règim reaccionari capitalista al que els seus amos han donat l'esquena. L'imperialisme vol el petroli libi, per descomptat , però també vol, i això és fonamental per a ells, derrotar el moviment revolucionari, posicionar-se millor al nord d'Àfrica, i repartir-se l'enorme tros de pastís que consumia la família Gaddafi directament entre ells. Entre bandits no hi ha  honor ni lleialtat. Només preval l'interès. A Veneçuela hi ha una revolució que és la punta de llança a tot el món de la lluita dels treballadors i oprimits pel socialisme. Aquest és el principal mèrit del comandant Chávez, que s'ha convertit en una icona de la lluita pel socialisme.  Les masses de l'Amèrica Llatina només podran conjurar la intervenció imperialista, destruint les seves bases, el sistema capitalista, i confiant en l'extensió de la revolució socialista. Lluitant internacionalment per l'autèntic socialisme, sobre la base  de la nacionalització dels mitjans de producció sota control obrer i popular per a planificar  l'economia nacional i mundialment per a acabar amb l’anarquia del mercat i l'imperi de les multinacionals i el capital financer que en veritat controla el món. Aquest és el socialisme que s'ha d'impulsar i no l'intent de la burocràcia reformista bolivariana que mira de crear una via intermèdia, que lluita contra el control obrer a Veneçuela, que posposa la construcció del socialisme per dècades, que manté la major part de l'economia veneçolana en mans capitalistes i sosté l'aparell burocràtic que és una de les principals amenaces contra la revolució. Aquesta mateixa burocràcia que té mil negocis amb la burgesia nacional i amb els capitalistes xinesos, iranians i russos, i mira de fer passar a aquests països com amics de la revolució. Sobre la base d'una autèntica política internacionalista que lluiti per estendre la revolució socialista a tot el món, recolzant-nos en la capacitat de combat de les masses, aconseguirem conjurar l'amenaça imperialista i acabar amb el capitalisme. En el cas de Veneçuela, sembrar vanes il·lusions en potències capitalistes emergents conduirà a confondre al poble, aïllar la revolució i preparar la derrota.

I si és possible que les masses derrotin a l'imperialisme, no necessiten de falsos amics, de salvadors, incloent a Líbia.  La massacre dels revolucionaris libis que lluiten contra Gaddafi i que no volen la intervenció imperialista, es pot evitar si es mobilitza a totes les masses àrabs, a la classe treballadora, que s’ha de dotar d'un autèntic programa revolucionari socialista. Els treballadors i pobres llatinoamericans no necessitem l'ajuda dels capitalistes xinesos, russos o iranians. Necessitem l'ajuda dels seus pobles, als que hem d'ajudar perquè derroquin a aquests governs. De la mateixa manera que les masses revolucionàries líbies no necessiten de la intervenció imperialista per acabar amb Gaddafi i la seva camarilla podrida i corrupta.  S’han de dotar d'un programa, uns mètodes i unes idees que serveixin per  agrupar als treballadors tunisians, egipcis, libis i de la resta del món àrab i conduir-los a la victòria. I aquest programa és el  del marxisme revolucionari, amb el que es pot assolir el triomf de la revolució àrab i la derrota de l'imperialisme. Tota la situació objectiva empeny cap a aquestes idees, connecten amb l'experiència de les masses en acció. Amb objectius clars, dotats d'un partit revolucionari que sigui capaç de colpejar als capitalistes i els imperialistes, no hi haurà força que pugui aturar a les masses aixecades. Ja van tombar a Ben Alí i a Mubàrak. I ho faran sols contra els imperialistes i contra Gaddafi, o amb qualsevol altre govern burgès que les potències occidentals poguessin imposar. A diferència de tots els poders imperialistes i els dictadors, els seus sequaços socialdemòcrates que justifiquen les seves polítiques enfront dels treballadors i els pobres, o els intel·lectuals petit burgesos desmoralitzats que desconfien de la capacitat de les masses per canviar la seva situació i es limiten a posar nota a cada moviment revolucionari de les masses i suspendre'l o rebaixar-lo de categoria si no és prou pur i exempt de contradiccions, la Corrent Marxista Revolucionària té confiança en la capacitat dels treballadors units per a sortejar qualsevol obstacle. Els esdeveniments turbulents dels pròxims anys, en aquesta fase de decadència capitalista, posaran a prova a totes les tendències polítiques del moviment obrer i donaran l'oportunitat perquè les idees del marxisme esdevinguin una força de masses al món àrab, a l’Amèrica Llatina, a Europa i també als EUA.

No a la intervenció imperialista a Líbia!

Visca la revolució àrab!