El 47, pel·lícula estrenada aquest mes de setembre, narra de manera vibrant i commovedora la història de Torre Baró, un barri de Barcelona construït amb les pròpies mans de milers d'immigrants extremenys i andalusos que van fugir de la repressió franquista entre els anys 50 i 60.
La pel·lícula, ambientada el 1978, se centra en la història de Manolo Vital (Eduard Fernández), un conductor d'autobús de Transports Metropolitans de Barcelona i veí de Torre Baró. Farts de viure aïllats i abandonats “com a rates” i sota el lema de “Torre Baró és Barcelona”, els veïns reivindiquen condicions bàsiques de vida: no tenen aigua calenta, pateixen talls de llum, la professora ha de fer classe en un autobús abandonat, els camions no pugen els empinats carrers del barri pel fet que aquests no estan asfaltats, l'analfabetisme colpeja especialment les dones, etc. La situació de Torre Baró i del 47 no eren casos aïllats, sinó les condicions de centenars de barriades obreres, com les barraques al Carmel i a la platja del Somorrostro, que van sofrir l'abandonament institucional i que van lluitar per la seva dignificació.
Manolo Vital reivindica una línia d'autobús per al barri de Torre Baró. Després de moltes evasives per part de la burocràcia institucional, decideix que ell mateix portarà un autobús fins al seu barri per a demostrar que sí que es pot conduir per aquests camins. En una emocionant escena, l'autobús recorre els carrers del barri, mentre veiem uns eufòrics veïns i veïnes que veuen com una acció tan simple pot suposar una autèntica victòria per a les seves condicions de vida. I així va ser, basada en una història real, aquesta pel·lícula ens narra com a partir d'aquest segrest d'un autobús, es va instal·lar una línia que passés per Torre Baró.
A través d'una crida a l'acció col·lectiva, a la creació de les Associacions de Veïns i a la unió dels oprimits i oprimides, la pel·lícula retrata les penúries que van sofrir els i les immigrants a Catalunya per a aconseguir un barri i un habitatge digne, a més de fer una crida a la necessitat d'uns serveis públics, de l'educació, de la sanitat, d'aigua calenta, unint-lo de manera instintiva amb la defensa de la llengua catalana.
Aquesta pel·lícula, dirigida per Marcel Barrena, es contextualitza en la transició espanyola, i ho fa posicionant-se i mostrant la seva farsa de en multitud d'ocasions. Recalca que els policies armats del règim franquista que tiraven a baix les barraques dels veïns de Torre Baró en els anys 60 són els mateixos guàrdies civils que detenen als i les treballadores per reivindicar condicions de vida dignes vint anys després, en 1978, sota la suposada democràcia.
Enfront de la història oficial, la que sempre ens vol fer creure la burgesia espanyola, aquesta pel·lícula posa sobre la taula el passat i l'herència dictatorial de les institucions de l'actual règim del 78. Les banderes amb l’àguila franquista en les escenes de l'Ajuntament de Barcelona, que es mantenen després de la mort de Franco, i l'actitud classista i buròcrata de l'encarregat de transports d'aquesta mateixa institució no són cap llicència cinematogràfica, sinó el reflex del caràcter reaccionari del sistema.
La pel·lícula s'emmarca en una època en la qual l'Estat espanyol es trobava en una situació prerevolucionària. La classe treballadora espanyola havia protagonitzat vagues tan importants com la dels treballadors de la Roca, a la comarca del Baix Llobregat, la dels obrers metal·lúrgics de Madrid, les mines asturianes o la de l'any 1976 a Vitòria, però, al mateix temps, els dirigents dels principals partits i sindicats obrers no van estar a l'altura de les circumstàncies.
El 47 mostra aquest fet de manera exemplar a través de la figura del representant sindical de l'empresa d'autobusos en la que treballa el protagonista. Quan els treballadors i companys del Manolo volen “liar-la” i exigir millors condicions laborals, contagiats per l'ambient de lluita i combatiu en el qual es trobava la classe treballadora en el seu conjunt, el representant sindical crida a la calma i explica que “ara no és el moment de reivindicar res”. Aquest personatge representa un dels moltíssims casos en els quals les principals direccions de la burocràcia sindical, preses del reformisme, li van donar l'esquena a la classe treballadora quan estava disposada a enderrocar no només l'incipient règim del 78, sinó també al sistema capitalista.
Allò que tenim la classe treballadora avui, drets laborals, educació, sanitat, habitatge… i que es troba sota atac, és fruit de lluites com la de Manolo Vital i la de tots els veïns i veïnes del barri de Torre Baró, perquè a nosaltres no ens han regalat res. Hem hagut de batallar i sacrificar molt per aconseguir una vida digna de ser viscuda i així ho demostra El 47. Una pel·lícula que rescata un meravellós retall de la memòria històrica de la nostra classe, un llegat de combat per a les joves generacions que, en pantalla, recull la filla de Manolo Vital i el seu valent i sentit cant del clàssic Gato rojo, gato negro.
Quan la situació de la lluita de classes està marcada per un auge de les forces d'extrema dreta, cal reivindicar les conclusions i ensenyaments d'experiències com aquesta. Només a través de l'acció directa i de l'organització conscient de la classe treballadora i la joventut lluitant per tirar a baix el sistema capitalista podrem acabar amb totes les seves xacres socials i combatre al feixisme.
El 47 és una pel·lícula que cap revolucionari i revolucionària ha de perdre's, un crit de solidaritat obrera, un crit a la defensa de la nostra dignitat com a classe.
