Després de les eleccions municipals i autonòmiques de maig, l'habitual cor d'endevins interessats va entonar la no menys habitual melodia amb la lletra ‘els valencians són de dretes, indiferents a la corrupció; dóna igual el 15-M o les manifestacions que haja, la majoria silenciosa està amb la reacció’. No obstant això, i malgrat el triomf del PP, les condicions per a explosions socials estan cada vegada més madures.
És clar que el gruix de la base social del PP (masses de capes mitges, i sectors endarrerits de treballadors) és relativament immune a la política antisocial de la Generalitat i a la corrupció, i manté el seu gir a la dreta, més quan és el PSOE en el Govern central el gestor de la crisi del sistema i de les seues retallades. El destacable en les eleccions, més que el resultat del PP (que sembla tocar sostre), és el fracàs del PSOE. La socialdemocràcia paga un alt preu per la seua política de falta d'oposició, i de dretes on governa: perd 7 punts i el 18% del seu electorat. Mai abans havia obtingut menys del 30% en unes autonòmiques. Una gran part del vot perdut s'ha dirigit a la proclamada ‘esquerra del PSPV’: existeix una relació evident entre els 154.000 votants que perd i els 124.000 que guanya la suma d'Esquerra Unida i Compromís. El percentatge de vots de forces que tradicionalment s'han declarat a l'esquerra del PSOE és el segon més alt en unes eleccions a la Generalitat. Açò reflecteix que la polarització política s'ha accentuat, no només en el carrer, sinó fins i tot en un terreny més complicat, l'electoral.
El 15-M, expressió del descontentament social
El descontentament social, més que en les urnes, es reflecteix en el carrer. La millor demostració és l'impacte del 15-M en la població. Segurament la ciutat on més massiu ha sigut el moviment, més simpatia ha generat, després de Barcelona i Madrid, siga València, i açò no és aliè a la profunda indignació cap als retalls, la corrupció, el malbaratament de recursos públics, i la situació social.
Al fil d'aquest ambient i de l'exemple del 15-M, les manifestacions (per a parar desallotjaments; per a tancar els Centres d'Internament d'Estrangers; per a recuperar el vell hospital La Fe; per a una cobertura sanitària digna a Mislata…) se succeeixen.
En l'estesa indignació subjeu, en molts casos, la desesperació davant una situació laboral i social crítica. L'atur afecta a mig milió de valencians (només segons l'INEM), dels quals tres-cents mil són treballadors de la indústria. Els EROs són continus en tots els sectors, incloent Ajuntaments (el de Calp acaba d'anunciar 700 acomiadaments). Els concursos de creditors del primer semestre són un 50% més que en el primer de 2010, i 24.000 empreses han desaparegut en dos anys.
La destitució encoberta de Camps
El PP, malgrat guanyar folgadament les eleccions, es trobava amb problemes greus. L'asfíxia econòmica de la Generalitat, a la qual li ha dut tant la seua política com la crisi del seu sistema, l’obliga a retallar despesa social, en un context de creixent mobilització. En aquesta situació, mantenir com president a Camps, que segons avançava el procés judicial era cada vegada més indefensable, era un risc afegit. I no només a nivell valencià: la tàctica de Rajoy de tapar la corrupció del PP almenys fins a les pròximes generals era incompatible amb l'enjudiciament del molt poc honorable mantenint el seu càrrec. El nou inquilí del Palau de Manises, Alberto Fabra, pretén donar un respir al seu partit, presumint d'un tarannà més obert i dialogant, i fins i tot parlant de reformar algunes polítiques de Camps, mentre manté o fins i tot aprofundeix el fonamental de les mateixes.
Endeutament, impagaments i retalls
Les finances de la Generalitat estan al límit. L'emissió de bons patriòtics, per dues vegades (l'última per valor de 800 milions) no soluciona el problema, al contrari, augmenta la dependència d'un grapat de banquers i especuladors. Camps va haver de fer un retall generalitzat en el pressupost ja aprovat, d'un 12%, i Fabra va sumar un altre de 400 milions, que implica una reducció del 20% en les empreses públiques. Però no ixen els comptes. 33 empreses proveïdores de la sanitat pública amenacen amb paralitzar la provisió sanitària si en un mes no han cobrat de la Generalitat. En aquest pols empreses-Generalitat, els perdedors sempre som els treballadors i usuaris de serveis públics. Un exemple és l’augment, en un 300%!, de la taxa de fem.
Menció apart mereix la guerra oberta declarada pel PP contra l'educació pública: eliminació de línies de valencià; acomiadaments de mil interins mentre s'augmenta la ràtio a 35-37 estudiants/aula en Secundària; puja de les taxes universitàries un 7,5%; retall en 2.300.000€ del xec per a les escoletes (quan la meitat dels xiquets no tenen places en la pública); l'amenaça d'acomiadament de 1.200 treballadors d'escoles musicals (les subvencions s'han retallat un 75% en dos anys); i la creació dels CIS (Centres d'Iniciativa Social), que són centres construïts en terreny públic, però gestionats per empreses privades. Un atac salvatge.
Les condicions socials, l'agressivitat de la dreta (que possiblement també dominarà el Govern estatal, a partir de novembre), el consegüent foment de l’espanyolisme (i de l’anticatalanisme) més ranci, i l'ambient generalitzat de resistència a aquests atacs, auguren un període conflictiu, que posaran en primera línia la necessitat d'una alternativa revolucionària al capitalisme.
